Útica
Útica va ser una ciutat del nort d'Àfrica que estava situada al noroest de Cartago en l'actual territori de Tunis a 40 km al noroest de la seua capital. Va ser la capital de la província romana d'Àfrica Proconsular entre 146 a. C. i 25. En l'actualitat està situada a 8 km de la costa i es poden apreciar restants dels seus edificis públics com termes, almagasens, molls i un amfiteatre para més de 20 000 espectadors.
Història
Va ser fundada pels fenicios cap a l'any 1101 a. C., segons Plinio el Vell,[1] i va prosperar fins a convertir-se en un important port. El floriment de Cartago (fundada segons la llegenda 287 anys despuix) va eclipsar la seua importància. No obstant, les dates de fundació de les ciutats fenicias de l'Antiguetat, tant de Útica, Cartago o de la pròpia Gadir, segons alguns estudiosos, com Aubet, són dubtoses. En l'época en la que es produïxen les datacions (época helenística) es tendia a ennoblecer l'orige d'algunes ciutats. Aixina mateix, s'utilisava profusament a Homero com a font històrica. Per tot això, establir el XII com a data de l'inici de la presència fenicia en el Mediterràneu central i occidental és dubtós. Els indicis arqueològics retardarien la data, provablement, fins al IX[2]
S'ubicava en el golf de Tunis, en un chicotet promontori en la desembocadura del riu Bagradas. Eixa situació li permetia controlar les riques terres que la rodejaven. Pero Útica no es va dedicar a l'agricultura com a activitat principal, aun cuando poguera haver-ho fet. Útica es va mantindre independent econòmica, i políticament de la metròpolis fenicia fins a per lo manco finals de el VI, moment en el que el poder cartaginés seria massa fort i va caure en la seua òrbita d'influència.
Va participar en la guerra contra les ciutats de la Magna Grècia, va ser ocupada per Agatocles en el 308 a. C. i va lluitar contra els romans.
Va ser aliada de Cartago en la guerra dels Mercenaris pero va tindre que rendir-se als rebels de Hippo Diarrhytus (actual Bizerta). Despuix d'intentar acostar-se a Roma es va vore obligada a capitular sense condicions despuix de la derrota dels mercenaris.
Durant la guerra civil que va enfrontar a Juliol César i Cneo Pompeyo Magne entre el 49 i el 45 a. C., Útica va ser escenari d'algunes accions. Despuix de la derrota de Farsalia en l'any 48 a. C., va anar el punt de reunió dels partidaris de Pompeyo. El 6 d'abril de 46 a. C., Catón el Jove, comandant de la plaça forta, es va matar ací en la seua espasa, despuix de ser derrotat en la batalla de Tapso i haver-se enterat de que Pompeyo havia segut assessinat en Egipte poc abans, per lo que se li coneix pel renom de Catón de Útica.
L'emperador Augusto li va otorgar drets municipals, encara que el floriment de Cartago, que este va potenciar, va fer que Útica perguera l'importància que fins a llavors havia tingut. Encara que va seguir sent una ciutat rica. Plinio el Vell ubica en la ciutat un destacable temple d'Apolo.[3]
En l'any 439 va caure en mans dels vàndals dirigits per Genserico i els bizantino la reconquistaron en el 534. Els àraps varen destruir la ciutat a finals de el VII.
Les guerres púnicas
En les guerres púnicas que varen mantindre Cartago i Roma, Útica va participar activament. En les dos primeres es va mantindre unida a la seua veïna Cartago, lo que li va costar molts atacs per part de les tropes romanes. Al començament de la tercera es va rendir i va unir a Roma, que la va usar com a base operativa contra la metròpolis púnica. Este canvi de bando li va servir a la ciutat per a evitar la destrucció que va sofrir la seua antiga aliada, aixina com per a rebre recompenses i honors per part dels romans, que li varen donar una bona part del territori que havia pertanygut als cartagineses i la varen nomenar capital de la província romana de l'Àfrica Proconsular.
Vore també
Referències
- ↑ Plinio el Vell, Història Natural llibre V,76.
- ↑ «Investigadora UCA participa en la troballa del jaciment fenicio més antic del nort d'Àfrica | 14/10/2013». Archivat des d'el original, el 17 d'octubre de 2013. Consultat el 16 d'octubre de 2013.
- ↑ Plinio el Vell XVI,216.
Bibliografia
- Aubet, M. E. Tir i les colónies fenicias d'Occident, Barcelona, 1987.
- Blázquez, José María. Història d'Orient Antic. Edicions Càtedra. Madrit, 1992.
- Cabirol, Ramón. Els Fenicios, senyors de la mar. Madrit, Informació i Revistes. 1988.
- García i Bellido, Antonio. Fenicis i cartagineses en Occident, Madrit, 1942.
- Gras M., Rouillard P., Teixidor J. L'univers Phénicien Hachette, Paris, 1995.
- Herm Gerhard. Fenicios, l'imperi de la púrpura en l'antiguetat. Barcelona: Edicions Destine, 1976.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Útica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.