L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Pompeyo

(Redirigit des de «Cneo Pompeyo Magne»)
Per a atres usos d'este terme vore Pompeyo (desambiguación).

Cneo Pompeyo el Gran o Cneo Pompeyo Magne (en latín: Gnaeus Pompeius Magnus; Piceno, República romana, 29 de setembre de 106 a. C.-Pelusio, Egipte, 28 o 29 de setembre de 48 a. C.), més conegut en l'historiografia com Pompeyo, va anar un general i estadiste de l'Antiga Roma i cònsul de la República romana en el 70, 55 i 52 a. C. Va tindre un destacat paper com a comandant de les tropes lleals al Senat en la guerra civil de 49-45 a. C. Va començar la seua carrera lluitant en el bando del dictador Lucio Cornelio Sila, de qui anara partidari i protegit, en la guerra civil de 83-82 a. C., a on comandó en èxit tropes en Itàlia, Sicília, Àfrica i Hispania. L'èxit de Pompeyo com a general durant la seua joventut li va permetre accedir directament al seu primer consulat sense seguir el tradicional cursus honorum (els passos requerits per a alvançar en una carrera política). Va ser elegit cònsul en tres ocasions (70, 55 i 52 a. C.). En l'any 70 a. C. va actuar com un dels iniciadores de l'abolició de les lleis de Sila. Va celebrar tres triumfos i va servir com a comandant en la guerra de Sertorio, la tercera guerra servil, la tercera guerra mitridática i en diverses atres campanyes militars. El primerenc èxit de Pompeyo va dur al dictador Sila a otorgar-li el cognomen de Magnus —«Magne» o «el Gran»—, en honor al seu héroe de l'infància, Alejandro Magne. Els seus adversaris li varen posar el renom de adulescentulus carnifex («carnicero adolescent») per la seua crueltat. En la década dels 60 a. C., Pompeyo es va convertir en un dels hòmens més influents de Roma despuix de netejar el mar Mediterrànea dels pirates cilicios i expandir l'influència romana en l'est durant la tercera guerra mitridática. En l'any 60 a. C., Pompeyo, junt en Marco Licinio Craso i Cayo Juliol César, va organisar el Primer Triumvirat, una associació informal de tres destacats polítics que va tindre una influència decisiva en la política romana durant varis anys, unió consolidada en el matrimoni de Pompeyo en Julia, la filla de César. Despuix de les morts de Julia i Craso (en el 54 i 53 a. C., respectivament), Pompeyo va canviar de bando unint-se a la facció política coneguda com els optimates, una facció conservadora en el Senat romà. La dissolució del triumvirat i l'acostament de Pompeyo als senadors contraris a César varen provocar l'esclat d'una nova guerra civil. Despuix de la seua derrota en la batalla de Farsalia, Pompeyo va fugir al Egipte ptolemaico, a on va ser assessinat pels cortesanos de Ptolomeo XIII. Extremadament famós en vida, Pompeyo va aplegar a ser vist posteriorment només com un oponent infructuós de César, qui ho va eclipsar.

Biografia

editar

Orígens

editar

La creència més comuna és que Cneo Pompeyo va nàixer el 29 de setembre de 106 a. C.,[1][2] data establida gràcies als relats de Veleyo Patérculo i Plinio el Vell sobre la seua mort i el tercer triumfo en el seu natalici.[1][3][4]

En total, es coneixen vàries gents Pompeya.[5] Els pompeos dels que descendia Cneo no eren d'ascendència llatina, sino que procedien d'una família de plebeyos de Piceno en la costa adriática de la península itálica.[2][6] Es considera que el nom genèric «Pompeyo» en sí mateixa està relacionat en un topònim en Campània.[7] El nom deriva, provablement, d'una raïl en osco, que significa «cinc», i la terminació -eius es considera a voltes una influència de la llengua etrusca.[6] El primer representant conegut d'esta família, pero d'una branca diferent, va ser Quint Pompeyo, qui va eixercir el càrrec de cònsul en l'any 141 a. C.[2] Sext Pompeyo, yayo de Cneo, va participar en les batalles en els celtas en Macedònia en l'any 118 a. C., provablement com pretor, a on va morir en batalla.[8] El pare de Pompeyo, Cneo Pompeyo Estrabón, va anar un famós general i va ser cònsul en 89 a. C. El jove Pompeyo estava emparentat en el famós poeta satíric Cayo Lucilio, pero no està clar si la germana d'este últim era la yaya o la mare de Cneo.[9] A pesar de l'èxit polític durant tres generacions en Roma, la família Pompeyo estava més prop de l'orde eqüestre que de les famílies de la noblea en sigles d'història.[2]

La genealogia de Pompeyo Magne, d'acort en la Pauly-Wissowa,[10] és la següent: Plantilla:Familytree/start Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree Plantilla:Familytree/end

Infància i joventut

editar

A les postrimeries de la década dels 90 a. C., el jove Cneo va rebre la seua formació intelectual en Roma, a on es postula que va poder haver mantingut un estret veïnat en l'eminent Marque Tuli Cicerón.[2][11] Coincidint en l'any del consulat patern, Pompeyo es trobava integrat en el campament del seu progenitor en les albors de la guerra Social baix la condició de contubernio; és dir, formava part del selecte círcul de jóvens aristócrates que s'iniciaven en la praxis castrense i la disciplina militar.[1][11][12] L'historiografia clàssica situa al jove Cneo com a integrant del consell del seu pare durant el prolongat sege de Ásculo,[1] periodo en el que les legions d'Estrabón varen dirigir les seues operacions contra les tribus dels marsos, marrucinos i vestinos en l'Itàlia central.[13] Encara que Estrabón va guardar una calculada equidistància front a les sedició que convulsionaron Roma en 88 a. C., la conjuntura va canviar dràsticament en 87 a. C. davant l'ofensiva llançada per Cayo Mario i Lucio Cornelio Cinna. En este context, Estrabón va assumir un paper preponderant en l'organisació de la defensa de la urbs, contant encara en el seu fill en les files de l'eixèrcit.[14] Va ser llavors quan els partidaris de Cinna urdieron una conspiració dirigida contra abdós: Lucio Terencio devia donar mort al jove Pompeyo, mentres els seus còmpliços procedien a incendiar el pabelló d'Estrabón.[14] No obstant, Cneo, despuix de ser advertit del complot, va conseguir dissuadir als conjurats per mig de la persuasió i abortar aixina la intentona.[14] A este respecto, l'historiador Ernst Badian sosté que tals episodis varen ser hiperbolizados per les fonts antigues en la finalitat d'exaltar la figura de Pompeyo.[15] El repentí decés d'Estrabón va sobrevindre poc despuix; un succés que els autors clàssics varen atribuir poéticamente a l'impacte d'un raig,[16][17] pero que la exégesis moderna desestima, sugerint com a causa més provable una patologia epidémica.[18] Despuix de l'orfandat, l'incipient general es va vore despullat dels caixers convencionals per a accedir a la vida política romana, quedant privat del sòlit andamiaje que proporcionaven l'autoritat familiar, els vínculs de parentesc i les rets d'amistat clientelar.[1]

La morada de Pompeyo en l'Urbs va ser víctima d'un pronte saqueig, instigat per la profunda animadversión que suscitava la memòria d'Estrabón. Simultàneament, es va interpondre una querella contra el jove Cneo baix l'acusació de malversació del botí expropiat en Ásculo.[19] Pese a la gravetat dels càrrecs, l'acusat va obtindre el respal de figures preeminents de l'esfera pública: el censor Lucio Marcio Filipo, el futur cònsul Cneo Papirio Carbó i l'insigne orador Quint Hortensio Hórtalo.[19][20] En el transcurs delitigi, el magistrat president, Publio Antistio —qui ostentava per llavors la pretura o l'edilidad—,[21][22] va propondre a Pompeyo l'enllaç matrimonial en la seua filla, Antistia; una oferta que el jove aristócrata va decidir subscriure.[20] Despuix d'obtindre una sentència absolutoria, es varen formalisar les nupcias en la jove.[20] Segons la tesis d'Arthur Keaveney, estos successos cristalizaron una reconciliació estratègica entre Pompeyo, la nobilitas i la facció de Cinna, aproximació que, provablement, va ser propiciada per este últim.[23]

De forma parala, la notícia del tractat de pau subscrit entre Lucio Cornelio Sila i Mitrídates VI va alcançar l'Urbs, un acontenyiment que presagiava l'esclat d'una imminent lluita civil davant l'aguardat desembarc de les legions silanas en sol itálico. Cap a l'any 84 a. C., Pompeyo es va personar en el acantonamiento de Cinna,[24] qui manifestava un viu interés pel jove aristócrata pel seu influix familiar en el Piceno, regió estratègica per a la leva de tropes.[23] No obstant, el temor per la seua integritat física impelió a Cneo a desertar del campament per a sumir-se en la clandestinitat.[20] A raïl del seu críptica desaparició, es varen propagar rumors en Roma que atribuïen a Cinna l'autoria d'un supost assessinat del jove Pompeyo.[25] Segons el testimoni de Plutarco, tals conjectura varen desencadenar una sedició entre la soldadesca que va culminar en el magnicidio de Cinna.[26] Pese a este relat, l'historiografia moderna advertix que no es deu sobredimensionar la rellevància de Pompeyo en el violent decés delíder popular.[27]

Pompeyo, per la seua banda, va buscar refugi de l'hostilitat dels partidaris de Cinna en el seu Piceno natal, regió a on posseïa vasts latifundis i a on la població local professava una arraïlada simpatia cap a la seua linaje.[28] En este reducte, va mamprendre el reclutament d'efectius en la determinació d'adherir-se a la causa de Sila, si be cap la possibilitat de que, en una instància primigènia, Cneo haguera rebut instruccions de movilisar hòmens en favor de Cinna.[23] El contingent de Cneo es va nutrir predominantment de veterans que antany varen servir en les legions d'Estrabón, als quals es varen sumar els clients i arrendataris vinculats a la gens Pompeya.[6][29][30] Esta composició sociològica va garantisar que l'eixèrcit mantinguera una fidelitat incondicional i personalista cap a la figura del propi Pompeyo.[31] En total, va conseguir aprestar una legió en territori piceno, a l'hora que va encomanar als seus partidaris la leva de dos unitats adicionals per a completar les seues forces.[32]

Guerra civil de 83-82 a. C., l'ascens baix Sila i el primer triumfo

editar
 
Mapa de les campanyes militars de Pompeyo en 83-81 a. C.      El viage des de Piceno per a reunir-se en Sila que alvançava des de Brundisium, marchant cap al nort fins a Metelo Pío, bloquejant els accessos a la sitiada Praeneste des del nort.      El viage de Roma a Sicília, la captura de Papirio Carbó en Cossyra, la campanya africana. El punt del major alvanç de Pompeyo cap a l'oest és desconegut.      Via Flaminia.

En el transcurs de l'any 83 a. C., Sila va efectuar el seu desembarc en Brundisium (l'actual Bríndisi), despuix de la qual cosa Pompeyo es va afanyar a acodir a la seua trobada. Elíder óptimate va dispensar a Cneo una recepció solemne i li va conferir el títul honorífic de imperator; tal distinció caria de precedents històrics, ya que cap individu havia segut acreedor de tals honors a la primerenca edat de vintidós anys.[33] Lo excepcional del gest radicava, aixina mateix, en que Pompeyo caria d'una autoritat llegal ratificada per al mando de tropes (imperium) i no havia collit encara victòria alguna en el camp de batalla.[34] Segons el relat de l'historiador Apiano, Cneo va ser l'única personalitat per la qualucio Cornelio Sila es va posar en peu en fer est la seua entrada en l'estància.[35]

Es desconeix la naturalea de les directrius inicials que el general va impartir a Cneo,[33] si be es postula que va poder encomanar-li la culminació de la leva de dos legions adicionals en el Piceno.[36] Al començament de 82 a. C., Sila va fragmentar els seus efectius en dos destacaments operatius. Mentres el propi Lucio, al front del gros de les seues tropes, mamprenia una ofensiva contra Roma des del surest a través de la Via Llatina, Pompeyo va ser desplaçat pel territori aliat del Piceno cap a la Galia Cisalpina en el propòsit d'hostigar al cònsul Cneo Papirio Carbó. La direcció suprema de les forces silanas va recaure en Quint Cecilio Metelo Pío, mentres que Cneo va eixercitar funcions supeditades, provablement al mando de la cavalleria; per tant, Metelo va ostentar el mando en les lides contra Carbó en els voltants d'Ariminus i contra Cayo Marcio Censorino prop de Sena Gallica (l'actual Senigallia), despuix de les quals Pompeyo va mamprendre en sengles ocasions la persecució de l'enemic en retirada.[37]

A la brevetat va transcendir que Sila havia somés a sege en Praeneste (l'actual Palestrina) al cònsul i líder de la facció mariana —terme que designa al conjunt de ciutadans romans que varen secundar a Cinna i Mario en 87 a. C. front a Sila—, Cayo Mario el Jove. En tindre notícia d'això, el segon cònsul, Carbó, va acodir presuroso en el seu auxili, per lo que va delegar el mando d'una fracció dels seus efectius en Cayo Norbano en la zona septentrional. Davant els moviments de Carbó, Sila va instruir a Pompeyo per a que es desplaçara cap a Roma, mentres Metelo permaneixia en el nort en la finalitat de proseguir les hostilitats contra Norbano. En les proximitats de Spoletium, Pompeyo va unificar les seues forces en les de Marco Licinio Craso i infligió una derrota a Cayo Carrinas, qui es va vore compelido a refugiar-se en dita plaça; en conseqüència, Cneo circunvaló la ciutat, si ben Carrinas va conseguir evadir-se a l'ampar d'una tempestat nocturna.[37] Poc despuix, Pompeyo va tendir una exitosa emboscada a les tropes de Cayo Marcio Censorino, que intentaven obrir-se pas cap a Praeneste.[38][39] Despuix de la fugida de Marcio del camp de batalla, la major part de la seua soldadesca es va amotinar i va retornar a les seues llars.[39] Derrotat reiteradament pels llegats de Sila, el cònsul Carbó va desertar del seu eixèrcit i va fugir d'Itàlia; posteriorment, en Clusio, Cneo va batre a estos contingents desmoralizados i acéfals;[38] segons el testimoni d'Apiano, les baixes marianas varen ascendir a vint mil efectius.[40] cal senyalar que Pompeyo no va intervindre en la decisiva batalla de la Porta Collina.[38]

Despuix de la conclusió de la lluita en sol itálico, els marianos exiliats varen procedir a interrompre el fluix frumentario procedent de Sicília, Cerdenya i Àfrica. L'Urbs aguardava la designació d'un comandant de contrastada veterania per a restaurar l'hegemonia romana en les províncies i garantisar el suministrament de víveres; no obstant, l'elecció de Sila, investit ya en la magistratura de dictador, va recaure en la figura de Pompeyo. Un atre motiu de sorpresa per a l'opinió pública va ser l'investidura del jove general en el ranc de propretor,[41] pese a que este encara no havia eixercitat magistratura alguna en Roma. cal destacar que, conforme a la tradició, els senadors accedien als governs provincials en poders de propretor únicament despuix d'haver complit el seu mandat anual, fita que solia alcançar-se al voltant dels quaranta anys d'edat i despuix d'acumular una vasta experiència tant política com a militar. Per a esta empresa, es va posar baix el seu mando un formidable contingent compost per sis legions, cent vint naus de guerra i huitcents navío de transport.[42]

Les fonts historiográficas no consignen acció bèlica alguna en Sicília; segons pareix, el general Marco Perpenna Ventón va desertar de l'illa despuix de rebre notícies sobre l'envergadura de l'eixèrcit pompeyano.[comentari 1] Cneo va establir la seua base d'operacions en libea, en l'extrem occidental de la ínsula, a on les seues patrulles varen interceptar de forma fortuïta a Marc Brut mentres realisava llabors d'espionage per al cònsul Carbó a bordo d'una barca de peixca. Davant la captura, Brut va optar pel suïcidi; no obstant, el peixcador que patroneaba l'embarcació va revelar que Carbó s'ocultava en l'illa de Cossira (l'actual Pantelleria). En conseqüència, Pompeyo va sometre l'enclavament a sege, va capturar al cònsul i va procedir a la seua eixecució. Dita sentència va causar estupor entre els seus contemporàneus: un jovencísimo Pompeyo, carent encara de la dignitat de senador, eixecutava personalment a un varó que havia ostentat el consulat de la República en tres ocasions i que —ya que el ajusticiamiento va ocórrer provablement en l'any 82 a. C.— era considerat per molts el cònsullegítim en funcions i depositario de la suprema autoritat de Roma. Els seus detractors polítics no varen tardar en malnomenar a Pompeyo «l'adolescent carnicero» (en llatí: adulescentulus carnifex), epítet que seria evocat en recurrencia en l'oratòria pública posterior. Simultàneament, Cneo va manifestar una calculada clemència cap als marianos de ranc inferior establits en l'illa, a l'hora que otorgava la ciutadania romana als seus aplegats siciliano. Per mig d'estes disposicions, el seu prestigi en la província es va acréixer, conseguint que numerosos individus vinculats per gratitut o deute en Pompeyo s'integraren en la seua ret de clients.[43]

En decembre, Pompeyo va rebre instruccions de desplaçar-se al continent africà, a on la facció mariana, capitalisant la fonda arraïlada popular del nom de Cayo Mario, havia conseguit aglutinar a vintisset mil combatents despuix d'obtindre el respal del usurpador numida Hiarbas.[44] Despuix de delegar el mando en Sicília a Cayo Memio, Cneo va fraccionar les seues forces en dos contingents que varen efectuar sengles desembarcs en Útica i en els voltants de les ruïnes de Cartago. Davant la celeritat de la maniobra i la magnitut del desplegament pompeyano, les desercions varen començar a mermar les files marianas, lo que impelió al comandant Cneo Domicio Enobarbo a buscar l'enfrontament obert abans de la disgregació total de les seues huestes. Segons l'historiografia clàssica, els instants previs a la colisió es varen vore marcats per una copiosa pluja i vents huracanats; tal inclemència va sumir a Domicio en l'indecisió, despuix de la qual cosa va ordenar el replec del seu soldadesca al campament a la veta d'unes hores. En advertir la retirada enemiga, Pompeyo va dispondre la persecució immediata, maniobra que va culminar en la massacre de la major part de l'eixèrcit adversari, la captura del recint castrense i el decés de Domicio. Acte seguit, Cneo va dirigir el seu alvanç cap a Numidia en el propòsit de depondre a Hiarbas i restituir en el tro al rei Hiempsal II, assegurant-se aixina una valiosa gratitut per al pervindre.[45] Conscient de la manifesta superioritat tàctica del general romà, Hiarbas va evitar qualsevol confrontació a gran escala fins que va caure en poder del monarca mauritano Bogud, a qui Pompeyo havia persuadit prèviament per a que s'adherira a la causa de Sila. El usurpador númida va ser entregat als romans i ajusticiado, lo que va permetre a Pompeyo concloure la campanya africana en el breu lapsus de quaranta dies.[46]

Les victòries de Pompeyo varen suscitar l'alarma del dictador, qui li va instruir per a que llicenciara les seues tropes i retornara a Roma en calitat de ciutadà privat. No obstant, el general va desestimar el mandat de Sila, contant per a això en el respal incondicional del seu soldadesca. Despuix de la seua tornada d'Àfrica, Cneo va reclamar el dret a celebrar un triumfo; no obstant, el dictador es va opondre prolongadamente a tal concessió, amparant-se en la tradició de denegar dit honor als comandants que no ostentaren un escan en el Senat. Finalment, Sila transigió, possiblement per la mediació de l'esposa de Pompeyo, qui era a la seua volta fillastra del dictador.[47] ya que els èxits en el marc de les guerres civils romanes no es consideraven mèrits llegítims

Referències

editar
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Seager R. Pompey the Great: a political biography. 2nd ed. Malden, MA-Oxford: Blackwell, 2002, p. 23. (en anglés)
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Ward A. N. The Early Relations between Cicero and Pompey until 80 B. C. // Phoenix. 1970. Vol. 24, n.º 2, p. 120 (en anglés)
  3. ↑ (Vell. Pat. II, 53) Veleyo Patérculo. Història romana, II, 53.
  4. ↑ (Plin. N. H. XXXVII, 6 (13)) Plinio el Vell. Història Natural, XXVII, 6 (13).
  5. ↑ (Vell. Pat. II, 21) Veleyo Patérculo. Història romana, II, 21
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Syme R. The Roman Revolution. Oxford: Clarendon Press, 1939, p. 28 (en anglés)
  7. ↑ Pompeius // Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Stuttg. : JB Metzler, 1952. - Bd. XXI,2. Kol. 2050. (en alemà)
  8. ↑ Broughton T. R. S. The Magistrates of the Roman Republic. Vol. I. Nova York: American Philogical Association, 1951, p. 274. (en anglés)
  9. ↑ Syme R. The Roman Revolution. Oxford: Clarendon Press, 1939, p. 30. (en anglés)
  10. ↑ Pompeius // Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Stuttg. : JB Metzler, 1952. - Bd. XXI,2. Kol. 2051-2052. (en alemà)
  11. ↑ 11,0 11,1 Ward A. N. The Early Relations between Cicero and Pompey until 80 B. C. // Phoenix. 1970. Vol. 24, n.º 2, p. 121. (en anglés)
  12. ↑ Keaveney A. Young Pompey: 106-79 B. C. // L’Antiquité Classique. 1982. T. 51, p. 111. (en anglés)
  13. ↑ (App. B. C., I, 52) Apiano. Història romana. Guerres civils, I, 52.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 (Plut. Pomp., 3) Plutarco. Pompeyo, 3.
  15. ↑ Badian I. Foreign Clientelae, 264-70 B. C. Oxford: Clarendon Press, 1958, p. 239 (en anglés)
  16. ↑ (App. B. C., I, 68) Apiano. Història romana. Guerres civils, I, 68.
  17. ↑ (Plut. Pomp., 1) Plutarco. Pompeyo, 1.
  18. ↑ Keaveney A. Young Pompey: 106-79 B. C. // L’Antiquité Classique. 1982. T. 51, p. 112. (en anglés)
  19. ↑ 19,0 19,1 Cambridge Ancient History. 2nd ed. Volume IX: The Last Age of the Roman Republic, 146–43 BC. Cambridge: Cambridge University Press, 1992, p. 181. (en anglés)
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 Seager R. Pompey the Great: a political biography. 2nd ed. Malden, MA-Oxford: Blackwell, 2002, p. 25. (en anglés)
  21. ↑ Gorbulic I. S. Династический брак как политическое орудие в карьере Помпея Великого // МНЕМОН. Исследования и публикации по истории античного мира. 5.ª edició. Editat per I. D. Frolov. Sant Petersburgo, 2006, p. 289. (en rus)
  22. ↑ Antistius 18 // Paulys Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Stuttg. : J. B. Metzler, 1894. Bd. I,2. Kol. 2547. (en alemà)
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Keaveney A. Young Pompey: 106-79 B. C. // L’Antiquité Classique. 1982. T. 51, p. 114. (en anglés)
  24. ↑ Cambridge Ancient History. 2nd ed. Volume IX: The Last Age of the Roman Republic, 146–43 BC. Cambridge: Cambridge University Press, 1992, p. 184. (en anglés)
  25. ↑ Seager R. Pompey the Great: a political biography. 2nd ed. Malden, MA-Oxford: Blackwell, 2002, p. 26. (en anglés)
  26. ↑ (Plut. Pomp., 5) Plutarco. Pompeyo, 5
  27. ↑ Keaveney A. Young Pompey: 106-79 B. C. // L’Antiquité Classique. 1982. T. 51, p. 117.
  28. ↑ Badian I. Foreign Clientelae 264-70 B. C. Oxford: Clarendon Press, 1958, p. 228 (en anglés)
  29. ↑ Badian I. Foreign Clientelae 264-70 B. C. Oxford: Clarendon Press, 1958, p. 229 (en anglés)
  30. ↑ (Val. Max., V, 2, 9) Valerio Màxim. Fets i dits memorables, V, 2, 9
  31. ↑ Badian I. Foreign Clientelae 264-70 B. C. Oxford: Clarendon Press, 1958, p. 239 (en anglés)
  32. ↑ Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 24. (en anglés)
  33. ↑ 33,0 33,1 Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 25. (en anglés)
  34. ↑ Keaveney A. Young Pompey: 106-79 B. C. // L’Antiquité Classique. 1982. T. 51, p. 120. (en anglés)
  35. ↑ (App. B. C., I, 80) Apiano. Història romana. Guerres civils, I, 80.
  36. ↑ Keaveney A. Young Pompey: 106-79 B. C. // L’Antiquité Classique. 1982. T. 51, p. 118. (en anglés)
  37. ↑ 37,0 37,1 Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 26. (en anglés)
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 27. (en anglés)
  39. ↑ 39,0 39,1 (App. B. C., I, 90) Apiano. Història romana. Guerres civils, I, 90.
  40. ↑ (App. B. C., I, 92) Apiano. Història romana. Guerres civils, I, 92.
  41. ↑ Broughton T. R. S. The Magistrates of the Roman Republic. Vol. II. N. I.: American Philogical Association, 1952, p. 70. (en anglés)
  42. ↑ Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 28. (en anglés)
  43. ↑ Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 29. (en anglés)
  44. ↑ Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 29-30. (en anglés)
  45. ↑ Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 30. (en anglés)
  46. ↑ Leach P. Pompey the Great. Londres-Nova York: Routledge, 1978, p. 31. (en anglés)
  47. ↑ Keaveney A. Young Pompey: 106-79 B. C. // L’Antiquité Classique. 1982. T. 51, p. 133. (en anglés)


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "comentari", pero no es trobà una etiqueta <references group="comentari"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pompeyo&oldid=1383502»