Segona guerra civil de la República romana

Segona guerra civil de la República romana

   

Plantilla:Campanyes de la segona guerra civil de la República romanaPlantilla:Guerres civils de la República romana La segona guerra civil de la República romana va ser un conflicte militar lliurat entre el 49 a C. i el 45 a C., protagonisat per l'enfrontament personal de Juliol César contra la facció tradicionalista i conservadora del senat liderada militarment per Pompeyo Magne. La guerra finalisaria en la derrota de la facció dels pompeyanos i l'ascens definitiu de César al poder absolut com dictador romà. Els enemics de César, influïts per Catón el Jove, varen intentar destruir-ho políticament per la seua creixent popularitat entre la plebe i a l'aument del seu poder procedent dels seus guanys en les Galias. És per això que varen intentar arrebatar-li el mando de governador de les Galias, per a posteriorment jujar-li, desnugant-se una greu crisis política que va inundar de violència política els carrers de Roma. En l'any 50 a C. el Senat va votar una moció per a que César abandonara el seu càrrec de governador. Marco Antonio, en el poder que li otorgava ser tribuno de la plebe, va vetar la proposta, evitant que es transformara en llei. Despuix d'esta votació es va iniciar un violent acossament als cesaristas favorit per la facció conservadora. Antonio va abandonar Roma davant el perill de ser assessinat. Sense l'oposició d'Antonio el Senat va declarar l'estat d'emergència concedint-li a Pompeyo poders excepcionals. César va respondre en el célebre creuament en les seues tropes del riu Rubicón, en direcció a Itàlia, donant aixina inici a la guerra civil. César va travessar ràpidament Itàlia sorprenent als constitucionalistes i a Pompeyo, que davant la falta de preparació i de tropes va abandonar Roma dirigint-se a Brindisi en el sur d'Itàlia, a on va embarcar cap a Grècia en la finalitat d'incrementar les seues forces. César va perseguir a Pompeyo pero no va conseguir donar-li alcanç, conseguint este últim creuar l'Adriático en el seu eixèrcit i decenes de senadors. En menys d'un més, i a marches forçades, César va aplegar a Hispania, a on va derrotar a les legions fidels a Pompeyo en la batalla d'Ilerda. Despuix d'esta victòria César va retornar a Itàlia i va creuar el Adriático per a fer front a Pompeyo en Grècia. Despuix de ser derrotat en Dirraquio, César es va enfrontar a Pompeyo i als seus aliats en la batalla de Farsalia, conseguint una aplastant victòria. Pompeyo va fugir cap a Egipte intentant trobar aliats pero va ser assessinat per orde del eunuc del faraó Ptolomeo XIII. Posteriorment César va derrotar a Catón el Jove i Quint Cecilio Metelo Escipión en Tapso i finalment als fills de Pompeyo i a Tito Labieno en Hispania, en la batalla de Munda, posant fi a la guerra civil, encara que Sext Pompeyo continuaria en la resistència des de Sicília.

Antecedents

Evolució territorial del Imperi romà.

A mitan d'el I (VIII ab urbs condita), despuix de derrotar a la República de Cartago en les guerres púnicas i la destrucció d'eixa ciutat (146 a C.), aixina com de la conquista de Macedònia i dels restants del Imperi seléucida, i de la sumissió del Egipte lágida a la clientela romana, Roma era la major potència de l'àrea mediterrànea. No obstant, la contínua expansió i conquista, el creiximent demogràfic i econòmic i la crisis del model d'Estat varen fragmentar la societat romana, aumentant enormement la polarisació social. El Senat es va dividir en l'aparició de dos faccions: els populars que representaven la facció reformista que apostava per expandir la ciutadania als nous súbdits de Roma i dotar d'una major democratisació a les institucions per mig de l'increment del poder de les assamblees, i els optimates, facció aristocràtica conservadora que desijava llimitar el poder de les assamblees populars i aumentar el poder del Senat. En l'any 91 a C. va esclatar la guerra Social o guerra Mársica entre els aliats itálicos de Roma i la pròpia República en un intent per conseguir majors drets per a aquells aliats itálicos (els socii) que requerien adquirir la ciutadania romana. Durant la década dels 80 a C. la divisió va aplegar al seu apogeu en les rivalitats, els desacorts i l'enfrontament personal entre Cayo Mario i Lucio Cornelio Sila per ostentar el mando en la guerra contra Mitrídates VI del Ponto. Quan Mario va conseguir a través de l'Assamblea de la Plebe desposseir a Sila del seu mando (que li havia segut otorgat pel Senat), est va donar un verdader colp d'Estat marchant en el seu eixèrcit cap a Roma.

Cicerón ataca en el Senat al conspirador Catilina (fresca d'el XIX de Cessara Maccari).

Va ser la primera volta en l'història que un ciutadà romà marchava contra Roma al mando de les seues legions, quebrantando la llegalitat republicana i creant un perillós precedent per a la posteritat. Sila va deixar Roma a càrrec d'un cònsul popular i un atre optimate, i va marchar a lliurar la primera guerra mitridática. Entretant, Mario i els seus partidaris populars varen retornar i varen realisar una sanguinosa repressió, instaurant un règim autocràtic anticonstitucional que, despuix de la mort de Mario, va recaure en la persona de Lucio Cornelio Cinna. En 83 a C. Sila va retornar a Itàlia, va derrotar als populars i es va fer nomenar dictador, portant a terme una porga per a acabar en els populars. César, nebot de Cayo Mario i gendre de Cinna, es va salvar de ser proscrit per la seua condició de Flamen dialis (Alt Sacerdot de Júpiter) i els llaços familiars de la seua mare, pertanyent a la família Julia. Sila va voler obligar-li a divorciar-se de Cornelia la filla de Cinna, en va. Revocada la seua condició sacerdotal, César va partir cap a Orient, a on s'havia iniciat una nova guerra contra Mitrídates VI. Despuix de la mort de Sila, César va retornar a Roma i va ingressar en el Senat. En 65 a C. i en 63 a C. varen tindre lloc les dos conspiracions de Catilina, descobertes i frustrades per Cicerón, per les que Catilina presuntament pretenia acabar en la llegalitat constitucional i proclamar-se dictador.

Vore també: Conjuración de Catilina

Causes

El triumvirat

Durant els anys següents César va ser progressant en la seua carrera política, sent pontífex màxim, edil, i finalment cònsul (59 a C.). El consulat de César va ser un autèntic terremot polític: va crear les bases per a les grans reformes polítiques, econòmiques i socials que Roma exigia, creant un cos de lleis que seria la base del Dret romà i legislando una reforma agrària per a donar terres públiques a les famílies més pobres, cosa que li va granjear l'odi dels Optimates entre ells Catón el Jove i Marque Bíbulo, el seu colega consular. Eixe mateix any Juliol César, Cneo Pompeyo i Marco Licinio Craso varen formar el cridat Primer Triumvirat (60 a C.-53 a C.), una aliança informal d'ajuda mútua per a ocupar els més alts llocs de l'Estat. Aixina, despuix del fi del seu consulat, César va rebre poders proconsulares i el govern de la Galia Cisalpina i d'Iliria, províncies poc poblades i pobres. En el seu primer any de mandat va tindre que fer front a una enorme invasió d'helvecios i a vàries invasions de germans que pretenien ocupar Itàlia. En una ràpida campanya va exterminar als helvecios i va derrotar als germans. César va estimar que organisar la província i preparar-se per a la defensa era insuficient, i en l'intenció o excusa de terminar en les invasions del nort, va iniciar la conquista de les Galias. César va conseguir innumerables victòries, en les que tota Roma es maravillaba. Dos voltes varen creuar les legions romanes el Rin per a castigar als germans per les seues incursions i atres dos voltes varen creuar el canal de la Mancha, fent incursions en Britania. Estos guanys maravillaron a la plebe, i Roma es va vore inundada de tesors i esclaus capturats en els saquejos i les guerres del nort. Com a contribució a la lliteratura universal, César va redactar un registre de les seues campanyes en la Galia, els célebres Comentaris de les guerres de les Galias, instrument també de propaganda política per a donar a conéixer al poble les seues conquistes en eixes terres.

Vercingétorix rendint-se a César en Alesia, guerra de les Galias per Lionel-Noel Royer

Alguns senadors varen observar en temor com a Juliol César es tornava cada volta més popular entre la plebe, a la parell que amasaba una gran riquea personal. Els optimates criticaven les seues lleis per a dotar de la ciutadania romana a certes ciutats de la Galia Cisalpina, i als seus soldats. Crítics en la seua actuació, i encapçalats per Catón el Jove, home fort dels optimates i vell enemic de César, varen menysprear els seus guanys i ho varen acusar de cometre crims contra la República, com la continuació de la guerra i un illegal reclutament de levas. En l'ascens del triumvirat per a garantisar els seus interessos i el seu poder, César va mantindre tranquilament el seu mando sobre la Galia. No obstant, esta aliança política es va desintegrar despuix de la mort de Craso en Carras durant la guerra contra Partia, i de la dòna de Pompeyo, a la seua volta filla de César, el matrimoni de la qual havia servit com a aliança entre abdós personages. Per una atra part, els guanys de César en la Galia a llarc determini posaven en perilla fama i l'influència de Pompeyo en Roma.

Erro al crear miniatura:

la Via Apia a 15 km de Roma, elloc a on Clodio i Milón es varen trobar cara a cara, produint-se una reyerta entre bandes, terminant en la mort de Clodio.

Crisis política

Durant el consulat de Lucio Domicio Enobarbo i Api Claudio Pulcro en el 53 a. C., abdós cònsuls varen ser acusats de corrupció, despuix d'intentar amañar les següents eleccions consulars, i els quatre candidats que es varen presentar varen ser processats. Les eleccions consulars es varen pospondre 6 mesos. L'escàndal polític va fomentar l'agitació gallipontera aplegant a extrems inusuals, creant-se un verdader estat d'anarquia. Els clients de Pompeyo varen començar a demanar la seua elecció com dictador, en el pretext d'acabar en l'anarquia reinante. Estes veus varen ser durament criticades pels constitucionalistes i Catón al front, que va recolzar a Milón com a contrapeso de Pompeyo com a cònsul. Clodio, vell enemic de Milón, es va opondre frontalment a est i va respondre organisant bandes galliponteres per a impedir la seua candidatura i fer-se en el poder en Roma. Milón va contrarrestar les bandes galliponteres de Clodio comprant escoles sanceres de gladiadors, lo que va desencadenar un estat de caos i violència desmesurada, a on les bandes organisades eren les ames de Roma, i en on les eleccions consulars es varen tornar a pospondre. El 18 de giner de 52 a C. Clodio i Milón es varen trobar cara a cara en la Via Apia i, despuix d'una brutal baralla, Clodio va resultar mort. Els disturbis i crims s'apoderarien de Roma, fins al punt de que els enfurits seguidors de Clodio varen establir el seu pira funerària en el propi edifici senatorial, que seria destruït per l'incendi. Davant esta perspectiva, els constitucionalistes-optimates i Catón varen recolzar que Pompeyo fora nomenat cònsul únic durant un any. Pompeyo, en l'ajuda de les seues legionaris, va agranar les bandes organisades i va restablir l'orde en Roma, convertint-se en l'home fort de la política. Totes les faccions varen competir pel seu favor mentres conspiraven per a destruir a les atres, forçant a Pompeyo a identificar-se en la seua causa. Dins del joc que era la política romana, els matrimonis creaven nexes, llealtats i oportunitats i Pompeyo, durant el seu any com a cònsul únic, va rebre l'oferta de César de casar-se en la seua neboda neta Octavia, pero Pompeyo la va rebujar i es va casar en Cornelia, filla de Metelo Escipión. Despuix de la victòria de César en Alesia, Celio, com tribuno, va llançar una proposta de llei adicional: César rebria el privilegi únic de vore's lliure de no acodir a Roma per a presentar-se el consulat. Esta mida suponia que els opositors i enemics de César que pretenien processar-li pels suposts crims del seu primer consulat perdrien tota possibilitat de jujar-li, ya que César en cap moment deixaria d'ostentar una magistratura. Mentres anara procònsul, César tindria immunitat judicial, pero si es vea obligat a entrar en Roma per a presentar-se el consulat perdria el seu càrrec i, durant un temps, podria ser atacat en tota una bateria de demandes dels seus enemics.

La Cúria Julia, lloc de reunió del Senat romà, manada edificar per César durant la seua dictadura, despuix de la destrucció de la Cúria Hostilia, pels seguidors de Clodio.

El poder de César va ser vist per molts senadors com una amenaça. Si César retornava a Roma com a cònsul, no tindria problemes per a fer aprovar lleis que concediren terres als seus veterans, i a ell una reserva de tropes que superara o rivalizase en les de Pompeyo. Catón i els enemics de César es varen opondre frontalment, i el Senat es va vore envolt en llargues discussions sobre el número de legions que deuria ostentar i sobre quí deuria ser el futur governador de la Galia Cisalpina i Iliria.

• Pompeyo finalment es va decantar per favorir als constitucionalistes i va emetre un veredicte clar: César devia abandonar el seu mando la primavera següent, faltant encara mesos per a les eleccions al consulat, temps més que suficient per a jujar-li. No obstant, en les següents eleccions per a tribuno de la plebe va ser elegit Cayo Escribonio Curión, que es va convertir en un cesariano, vetant tots els intents d'apartar a César del seu mando en les Galias. Jurídicament, tots els intents consulars d'apartar a César de les seues tropes es veen anulats per la tribunicia potestas.

• Cayo Marcelo, cònsul en el 50 a C., va entregar una espasa a Pompeyo davant la mirada d'un immens número de senadors encarregant-li illegalment marchar contra César i rescatar a la República. Pompeyo es va pronunciar a favor d'esta mida si aplegara a ser necessària. A finals del mateix any César va acampar amenazadoramente en Rávena en la XIII legió. Pompeyo va prendre el mando de dos legions en Capua i va escomençar a reclutar levas illegalment, una vergonya que com era predible varen aprofitar els cesarianos a favor seu. César va ser informat de les accions de Pompeyo personalment per Curión, que en eixos moments ya havia finalisat el seu mandat. Mentrestant el seu lloc de tribuno va ser ocupat per Marco Antonio que ho va ostentar fins a decembre.

Inici de la guerra civil

L'1 de giner de 49 a C., Marco Antonio va llegir una carta de César en el Senat, en la qual el procònsul es declarava amic de la pau. Despuix d'una llarga llista de les seues moltes gestes, va propondre que tant ell com Pompeyo renunciaren al mateix temps als seus mandos. El Senat va ocultar este mensage a l'opinió pública.

Metelo Escipión va dictar una data per a la qual César deuria haver abandonat el mando de les seues legions o considerar-se enemic de la República. La moció es va sometre immediatament a votació. Solament dos senadors es varen opondre, Cayo Escribonio Curión i Celio. Marco Antonio, com tribuno, va vetar la proposta per a impedir que es convertira en llei.

Rubicón

Despuix del vet de Marco Antonio a la moció que obligava a César abandonar el seu càrrec de governador de les Galias, Pompeyo va notificar no poder garantisar la seguritat dels tribunos. Antonio, Celio i Curión es varen vore forçats a abandonar Roma disfrassats com a esclaus, acossats per les bandes galliponteres. El 7 de giner, el Senat va proclamar l'estat d'emergència i va concedir a Pompeyo poders excepcionals, traslladant immediatament les seues tropes a Roma. El 10 de giner de 49 a C., César va rebre la notícia de la concessió dels poders excepcionals a Pompeyo, i immediatament va ordenar que un chicotet contingent de tropes creuara la frontera cap al sur i prenguera la ciutat més propenca. En anochecer, junt en la Legio XIII Gemina, César va aplegar fins al riu Rubicón, la frontera natural entre Itàlia (territori metropolità de Roma) i la província de la Galia Cisalpina. Seguit sol per alguns cavallers del seu més alta confiança i despuix de parar-se a reflexionar uns instants, va donar als seus hòmens l'orde d'alvançar. La guerra havia començat.

Segons Suetonio, que va traduir la frase allatí, César va dir «iacta alea est», que es pot traduir per «els daus han segut llançats», encara que popularment s'assimila com «la sòrt està tirada». Plutarco, per una atra part, va deure usar com a font a Asinio Polión, amic íntim de César i testic presencial d'aquell moment històric. Polión va escriure una història de les guerres civils que no ha aplegat fins a nosatres, pero que segurament contenia la frase original. La que Plutarco va transmetre, en grec, és ἀνερρίφθω κύβος, «siga llançat el dau», donant a entendre que la partida acabava de començar i tot estava encara per decidir.

La guerra en Itàlia

Persecució de Pompeyo

César va iniciar la seua marcha cap a Roma i va prendre per sorpresa Arímino, ciutat en la que es trobava Marco Antonio. Sense perdre temps, va ordenar a Antonio que en cinc cohortes travessara els Apenins i prenguera la ciutat d'Aretio, mentres ell en atres cinc cohortes va ocupar en forma successiva Pisauro, Fano i Ancona. El 14, 15 i 16 de giner varen aplegar a Roma les notícies de les successives ocupacions de les ciutats de la costa adriática i d'Arezzo, aplegant a Roma onades de refugiats que, a la seua volta, provocaven que atres onades de refugiats abandonaren Roma. Un ambient de terror es va apoderar de Roma i el seu mundillo polític. La confiança que ostentava Pompeyo es va derrocar en pocs dies, i els senadors que anteriorment varen confiar en la seua ràpida victòria sobre César li varen acusar d'haver dut la República al desastre. Davant el ràpit alvanç de César, carent de les suficients forces i tement la seua popularitat entre la plebe i els pobles itálicos, Pompeyo va donar Roma per perduda i va ordenar evacuar el Senat, declarant traïdors a la República tots els magistrats que es quedaren en Roma. El Senat va començar a plantejar-se lo impensable: constituir-se fòra de Roma per primera volta en la seua història. Cicerón posteriorment declararia que esta decisió va ser un reflex de debilitat, donant a César més llegitimitat i confiança. En abandonar Roma, el Senat va traïcionar a quants no podien permetre's fer l'equipage i abandonar les seues cases i el sentiment de pertinença a la República va ser sériament danyat. Les ancestrals i grans mansions dels nobles, despuix de ser abandonades, varen ser presa de la fúria dels barris baixos. Les províncies varen ser distribuïdes llegalment entre els líders de la causa constitucional, i la seua poder quedaria sancionat única i exclusivament per la força. La República es va convertir en una abstracció, les eleccions anuals, la vitalitat dels carrers i espais públics de Roma, tot allò en lo que es nutria la República havia desaparegut. César va aguardar uns dies l'arribada d'atres quatre legions de la Galia, i va iniciar la persecució del Senat. L'1 de febrer va marchar sobre Osimo a on va derrotar a Publio Atio Vare que reclutava soldats per a Pompeyo, mentres est tractava de concentrar les seues tropes en Brindisi a on noliejava barcos frenèticament, intentant eixir d'Itàlia cap a Grècia creuant l'Adriático. En Corfinium es trobava el nou governador de la Galia Transalpina, Lucio Domicio Enobarbo, qui odiava per igual a Pompeyo i a César. Se li va ordenar que marchara cap al sur en els seus hòmens, pero est va desobedir les órdens de Pompeyo. Va portar a terme l'únic intent de contindre a César en Itàlia: va decidir tancar-se en la ciutat de Corfinium, situada en un estratègic creuament de camins. Era la mateixa ciutat que els rebels italians havien convertit en la seua capital quaranta anys arrere.

Els habitants de Corfinium, despuix de la Guerra Social, havien obtingut la ciutadania pero encara seguien presents els recorts d'aquella lluita. Per a la majoria dels italians la República significava molt poc, i s'identificaven més en les idees populars, considerant a Cayo Mario, tio de César, el seu patró. El 13 de febrer de l'any 49 a C., César va creuar el riu Peixcara i va sitiar Corfinium que es va rendir el 19 del mateix més. Les levas de novells de Domicio es varen plegar ràpidament en sentir de la ciutat. Domicio va ser dut davant César pels seus propis oficials, i va suplicar que ho matara, pero César es va negar, deixant-ho lliure. Corfinium no va patir cap dany i les levas de novells varen passar a ser part de l'eixèrcit controlat per César. Lo que pot aparentar ser simplement un gest de clemència, va supondre una gran humiliació, un gest polític i una declaració dels seus propòsits. No hi hauria llestes de proscrits, ni matances (com havia ocorregut en temps de Sila), i els seus enemics serien perdonats solament en rendir-se. Açò va permetre que la majoria dels neutrals se sentiren aliviats. Oferia l'image de qui servia be a la seua causa, evitant qualsevol alçament popular contra els cesarianos.

Elloc de Brindisi

Pompeyo, en el restant de senadors i el seu eixèrcit, despuix d'abandonar Roma es varen dirigir a Brindisi en l'intenció de creuar l'Adriático i adinsar-se en Grècia i orient, a on Pompeyo contava en innumerables recursos en els que fer front a César. César va marchar ràpidament cap a Brindisi. El 20 de febrer Pompeyo va traslladar la mitat del seu eixèrcit a l'atre costat del Adriático baix el mando dels dos cònsuls, a Dirraquio, pero l'atra mitat va seguir baix el mando de Pompeyo atrapat en la ciutat i esperant a la tornada de la flota. Despuix d'aplegar César despuix de derrotar a Lucio Domicio Enobarbo, va ordenar immediatament als seus hòmens bloquejar l'eixida del port a mar oberta en la construcció d'un rompeolas. Pompeyo va respondre construint torres de tres pisos sobre barcos mercants des d'a on tirar proyectils als ingeniers que construïen el rompeolas. Durant dies es varen succeir les escaramuzas, la pluja de proyectils, de maderos i els incendis entre els dos bandos. En el rompeolas encara sense terminar, la flota pompeyana va retornar adinsant-se en el port. Quan va enfosquir es va iniciar l'eixida de la flota del port, donant començ a l'evacuació total de Brindisi. César, alertat pels seus partidaris dins de la ciutat, va ordenar prendre-la a l'assalt, pero va anar massa vesprada. Els barcos varen eixir un darrere l'atre per l'estret coll de botella que havien deixat obert les obres de sege. La nau de Pompeyo va ser l'última en abandonar el port.

Estància en Roma

Els restants del Temple de Saturn en el Fòrum Romà, a on Juliol César despuix de conquistar als gals i terminar en la seua amenaça, es va apropiar del tesor públic, acumulat durant anys per a previndre una invasió gala, davant l'impotència del tribuno de la plebe Quint Cecilio Metelo Escipión.

Despuix de la fugida de Pompeyo, César va entrar en Roma el 29 de març pero la ciutat li va acollir fredament. Va designar a Marco Antonio com a cap de les seues forces en Itàlia i va convocar als pocs senadors que encara quedaven, exigint el dret a quedar-se en els fondos d'emergència de la ciutat, creats per a sufragar les despeses davant una possible invasió Gala. Quan els senadors, atemorisats, varen acceptar, Cecilio Metelo va vetar la proposta. Llavors César va ocupar el Fòrum en els seus legionaris, va forçar les portes del temple de Saturn i es va apoderar del tesor públic. Quan Cecilio Metelo va intentar parar el sacrilegi, César va amenaçar en fer-ho péntols i Metelo es va apartar. César va estar durant dos semanes en Roma assegurant suministraments i la retaguàrdia. Despuix d'ell va deixar com Pretor a Marque Lépido, obviant l'autoritat del Senat. Encara sent Lépido de sanc blava i magistrat electe, seguia sent un nomenament inconstitucional. En abril va ordenar a les antigues tropes de Domicio invadir Sicília i Cerdenya per a protegir les rutes i suministraments de blat. César, per la seua banda, va iniciar la seua marcha cap a Hispania, a on hi havia legions pompeyanas actives. La llarga estància de Pompeyo en Hispania durant les seues campanyes, va propiciar que la província estiguera repleta de clients i oficials fidels a la seua causa.

Operacions menors

Cayo Escribonio Curión va desembarcar en èxit en Útica al mando de dos legions per a prendre la província, que permaneixia baix autoritat conservadora establida per Publio Atio Vare. Les tropes de Curión eren les levas reclutades originalment per Lucio Domicio Enobarbo per a defendre Corfinium. Despuix d'una victòria inicial de Curión en una escaramuza prop d'Útica, el seu eixèrcit va ser aniquilat el 24 d'agost en la batalla del riu Bagrades per les forces combinades de Juba I i Vare. Curión va resultar mort en combat.

Guerra en Hispania

Artícul principal → Sitie de Massilia.

Els eixèrcits pompeyanos estaven controlats pels llegats Lucio Afranio, Marque Petreio —el vencedor sobre Catilina— i Marco Terencio Varrón. César, per la seua banda, va concentrar nou de les seues legions i més de sis mil ginets en les rodalies de Marsella. La ciutat de Massalia (actual Marsella), en plena ruta de pas, era controlada per Lucio Domicio Enobarbo, procònsul de la Galia, que despuix d'haver segut perdonat per César va reclutar un nou eixèrcit i, per segona volta, va tancar les portes d'una ciutat a l'arribada de César. César va ordenar sitiar la ciutat als seus llegats Cayo Trebonio i Dècim Juny Brut Albino. Immediatament, i sense perdre temps, es va dirigir en el restant de les tropes a l'Hispania Citerior per a reforçar les tres legions que havia enviat allí anticipadament.

Batalla d'Ilerda

Artícul principal → Batalla d'Ilerda.

Les tres legions enviades per César a la vanguarda varen contindre a les tropes pompeyanas dins d'Hispania i varen mantindre el control dels principals passos dels Pirineus. En l'arribada de César i els reforços, l'eixèrcit cesariano es va adinsar en Hispania i a mitan de març va acampar prop d'Ilerda, front les forces pompeyanas, en la finalitat de forçar la batalla. L'enfrontament es va lliurar en l'estiu de l'any 49 a C.; primer en Ilerda, l'actual Lleida, i després més al sur. Les tropes cesarianas varen conseguir la victòria total sobre els pompeyanos el 2 d'agost del mateix any. Massalia finalment es va rendir el 25 del mateix més.

Tornada a Roma

En Marsella, César va rebre la notícia de que havia segut nomenat dictador per lo que va partir a Roma. Allí va dictar una série de lleis, entre elles la de la situació entre deutors i acreedors, va cridar a varis exiliats i va garantisar la plena ciutadania romana a tots els habitants naixcuts lliures en la Galia Cisalpina. Va eixercitar el seu càrrec de dictador per sol onze dies, va renunciar a est, i es va dirigir a Brindisi.

Guerra en Grècia

César va concentrar el seu eixèrcit en Brindisi en intenció de salpar cap a Grècia en busca de Pompeyo. En total el seu eixèrcit estava format per dotze legions i mil ginets, segons Apiano. No obstant, moltes de les legions no reunien el número d'efectius pràctics, maltrechas per les seues recents campanyes en la Galia i Hispania. En anterioritat, César havia ordenat la construcció de numerosos navío. A pesar de no estar tots terminats i del mal temps hivernal, va embarcar tots els hòmens possibles, en total sèt legions i cinccents ginets, salpant el 4 de giner de 48 a C. Marco Antonio i Aulo Gabinio varen permanéixer en Brindisi va juntar en el restant de tropes i suministraments a l'espera de la tornada de la flota. L'armada pompeyana comandada per Marque Bíbulo ostentava la superioritat naval, en prop de trescentes naus repartides pel sur del Adriático, vigilant els llocs d'un possible desembarque enemic. César, no obstant, ho va fer en èxit un dia despuix de salpar, en una plaja llunt de les grans ciutats de la regió, prop de Palase, a 150 quilómetros al sur de Dirraquio, evitant aixina ser descobert i interceptat lloc que, segons Dión Casio, temia que els ports estigueren guarnits per les sures rivals. Marco Bilbulo va ser sorprés per l'inesperat desembarc en ple hivern i a partir d'eixe moment va posar tot el seu encabotament en que cap navío cesariano creuara el Adriático.

César va iniciar la pren de les places costeres propenques, assegurant-se ports navals en a on preparar l'arribada de les legions d'Itàlia. L'esquadra pompeyana, advertida dels moviments, es va fer a la mar, interceptant en la seua tornada la flota cesariana i capturant trenta transports. César, mentrestant, es va dirigir al nort prenent Oricus i Apolonia i iniciant la marcha cap a Dirraquio. La notícia del desembarc de César va sorprendre a Pompeyo camí de Macedònia, a on pensava reclutar tropes. Es va dirigir a Dirraquio a marches forçades, entrant en ella molt poc abans que aplegara César. Despuix va armar el seu campament en la vora nort del riu Semani, en la localitat de Kuci, front al de César, que estava en la ribera sur. La flota pompeyana dirigida per Bíbulo va iniciar un férreu bloqueig sobre les posicions cesarianas, apostant-se en els fondeaderos marins propencs a la costa i impedint l'arribada de reforços. Mentres, les esquadres pompeyanas del Ilírico i Acaya, liderades per Marco Octavio i Escribonio Libón en ajuda dels dálmatas, varen sitiar Salona, capital de la província d'Iliria, governada per César. Els defensors varen rebujar elloc en un atac sorpresa obligant als pompeyanos a reembarcar i fugir. Marco Octavio va renunciar a prendre Salona i es va unir junt a les seues forces a Pompeyo, que estava acampat en Dirraquio. Despuix de la mort de Marque Bíbulo per causes naturals, Escribonio Libón va quedar al front de l'esquadra pompeyana i va iniciar el bloqueig del port de Brindisi, apostant-se en una propenca illa a l'entrada al port, impossibilitant a Marco Antonio reunir-se en César. Marco Antonio, sabedor de la necessitat d'aigua de les forces d'Escribonio, va manar custodiar totes les fonts propenques d'aigua, lo que va obligar a Escribonio a alçar el bloqueig i retirar-se a les costes d'Épiro. Aplegat el bon temps, les condicions de la mar varen millorar i Marco Antonio es va dispondre a satisfer les contínues demandes de César darrere de creuar el Adriático i rebre reforços, fent-se a la mar un dia favorable a finals de febrer. Al sendemà de la partida la flota va ser divisada per César i Pompeyo, apostats prop de Dirraquio, separats pel riu Apsus, si ben un fort vent del suroest, va espentar inevitablement la flota al nort. Marco Antonio va desembarcar finalment en quatre legions i cinccents ginets i va prendre Lissus. Pompeyo, per la seua banda, enterat de l'ubicació dels reforços de César, va iniciar la seua marcha cap al nort en l'intenció de derrotar per separat als seus enemics, prenent una preciosa ventaja sobre les forces de César. Alertat este de les intencions de Pompeyo, va reaccionar desplaçant-se cap al noreste en direcció a Tirana, intentant reunir-se en els seus esperats reforços. Marco Antonio, pel contrari, va marchar cap al sur en celeritat, sense percatarse de la situació. No obstant, César va conseguir fer aplegar a Marco Antonio un mensage advertint-li de les intencions de Pompeyo gràcies al com Marque Antonio va prendre la decisió d'acampar durant un dia, donant temps a César per a alvançar la seua posició. Pompeyo, tement quedar rodejat pels dos eixèrcits cesarianos, que en conjunt li superaven en número, va donar mig regrés i va retornar a Dirraquio. Les forces de César i Marco Antonio es varen reunir, finalment, en Scampi. Despuix del fracàs d'impedir l'unió de les forces enemigues, Pompeyo es va atrincherar iniciant una guerra de desgast. César va decidir ampliar la seua zona d'operacions per ad açò va enviar a Cneo Domicio Calvino en dos legions i cinccents ginets a Macedònia per a enfrontar-se a Metelo Escipión que alvançava des de Salónica a reunir-se en Pompeyo. Pocs dies despuix de la partida d'estos destacaments Cneo Pompeyo, al front d'una flota de naus egipcíaques des del sur, va capturar la flota cesariana en la base naval d'Oricus i va continuar fins a la base a on Marque Antonio havia deixat els transports i els va incendiar. D'esta manera els cesarianos varen vore destruïda tota la seua flota en Grècia, quedant sense cap buc per a comunicar-se en Itàlia.

Batalla de Dirraquio

Artícul principal → Batalla de Dirraquio.

César, davant esta situació, va decidir donar la batalla davant el seu adversari. Va descendir fins a Asparagium i va dispondre el seu eixèrcit en orde de batalla front al campament de Pompeyo, pero est va refusar el combat. Llavors César es va dirigir cap a Dirraquio per a aïllar a Pompeyo de la seua base per mig de la construcció d'un sege al campament del seu enemic. El 10 de juliol de matinada Pompeyo va atacar les posicions de César conferint-li una derrota. El dia 11 de matí, César va aplegar al seu antic campament d'Asparagium i el 14 de juliol va aplegar a Apolonia.

Batalla de Farsalia

Artícul principal → Batalla de Farsalia.

Despuix de Dirraquio, César va fugir cap al sur, alluntant-se de Pompeyo despuix de perdre l'iniciativa i vore's obligat a moure's seguint una senda que li permetera abastir-se, ya que es trobava en una situació de total aïllament, sense flota i sense suministraments. Segons Dión Casio, Pompeyo no celebrava l'haver derrotat militarment a les legions de César, sino l'haver evitat derramar sanc romana, per lo que el seu pla era acossar-ho i obligar-ho a rendir-se per la falta de víveres.

• Pompeyo va decidir marchar contra Domicio en Macedònia, despuix de considerar poc provable donar alcanç a César. Domicio, per la seua banda, va rebre la notícia de la retirada de Dirraquio i les intencions de Pompeyo en unes poques hores d'antelació, temps suficient per a mamprendre la fugida direcció a Tesalia i unir-se a l'eixèrcit de César. Pompeyo, que va vore frustrades les seues esperances, va decidir marchar cap a Larissa a on acampava Escipión, unint les seues forces per a en això reunir un eixèrcit superior en número al cesariano. César va detindre el seu eixèrcit en Farsalia entre els dies 4 i 5 d'agost de 48 a C., anhelant presentar batalla més que mai, en l'única possibilitat de lluitar o marchar en busca de víveres cap al sur, sent aguaitat per la cavalleria pompeyana, més numerosa i que impedia la llabor dels forrajeadores. Per la seua banda, l'eixèrcit pompeyano estava dividit en dos grans faccions constituïdes pels seguidors i clients de Pompeyo i els d'els Optimates, els republicans més conservadors, que es recolzaven en les legions conduïdes per Metelo Escipión i tenien per adalid a Catón, qui havia segut postergat a Dirraquio en 15 cohortes. És possible que Pompeyo no desijara lliurar la batalla de Farsalia, confiant en la dilatació i la precària situació de César. No obstant, les crítiques dels seus aliats i dels seus generals, envolts en rencillas polítiques, li varen dur a presentar batalla. Segons Lucio Anneo Floro els seus soldats li censuraven l'inactivitat, i Plutarco senyala que inclús es conspirava directament contra ell. De ser aixina Pompeyo no va ser capaç d'impondre la seua voluntat, sent objecte de burles per part de Tito Labieno o Lucio Afranio. Els dos eixèrcits es varen enfrontar el 9 d'agost de 48 a C. iniciant l'atac els cesarianos, mentres que l'eixèrcit pompeyano va mantindre una estratègia defensiva confiant en la seua superioritat numèrica. La cavalleria pompeyana va carregar contra la cesariana perseguint-la i caent en una estratagema preparada, en la que vàries cohortes de legionaris varen recolzar a la cavalleria cesariana dispersant la pompeyana liderada per Labieno. Despuix d'observar la seua fugida, Pompeyo abandona el camp de batalla, lo que va influir en la moral del seu eixèrcit en el que despuix de ser rodejat pel flanc per la cavalleria cesariana cundió el pànic, dispersant-se i fugint cap al campament pompeyano. Despuix de reagrupar a les seues tropes, César va liderar l'assalt final al campament pompeyano defés per tracios i uns atres irregulars, i despuix de superar la empalizada el campament va caure ràpidament. Un mínim de quatre [[Història de l'estructura de l'eixèrcit romàLa legió mariana (107 a. C.-49 a. C.)|legions]] pompeyanas varen conseguir fugir i prendre un tossal, pero despuix de ser rodejats pels seus enemics i tancades per mig d'una empalizada, sense aigua i sense víveres es varen rendir incondicionalment.

Açò és lo que han volgut, i a este extrem m'han dut, puix si yo, Cayo César, despuix d'haver terminat gloriosament les majors guerres, haguera llicenciat l'eixèrcit, sense dubte m'haurien condenat.

Cayo Juliol César.

Guerra en Orient

Despuix de la seua derrota en Farsalia, Pompeyo va fugir cap a la costa del Egeo amagant-se dels cazarrecompensas que li chafaven els talons; allí va noliejar un barco per a navegar fins a Mitilene, a on estava la seua dòna Cornelia. Despuix de reunir-se en ella, varen partir rumbo a Egipte en una chicoteta flota, en l'intenció de demanar ajuda a Ptolomeo XIII, el jove faraó d'Egipte de tan sol 12 anys. Un més despuix de Farsalia Pompeyo va aplegar a les costes d'Egipte i va enviar emissaris al Rei i, despuix d'uns dies esperant ancorat front als bancs d'arena, el 28 de setembre d'el 48 a C., una chicoteta barca es va acostar fins als navío romans invitant a pujar a bordo a Pompeyo. En l'atra vora aguardava Ptolomeo XIII, per lo que despuix de despedir-se de la seua dòna Pompeyo va ser conduït fins a la vora. Mentres alvançava va tractar d'entaular conversació en la gent de la barca pero no va obtindre resposta i despuix de prendre terra un mercenari romà, el excenturión Aquila, desenvainó la seua espasa i va travessar a Pompeyo que acte seguit va ser apunyalat repetides voltes. Cornelia i el restant dels tripulants de la chicoteta flota varen observar, impotents, els successos des d'el mar. El cadàver de Pompeyo va ser decapitat, i el seu cos abandonat en la plaja va ser rescatat i incinerat per un veterà de les primeres campanyes de Pompeyo junt en un dels llibertes del general.

César en Egipte

Artícul principal → Guerra Alejandrina.

Estàtua de Cleopatra.

En 47 a. C., César es va dirigir a Egipte en busca de Pompeyo en a penes 4000 soldats. Allí ho va sorprendre l'ofrena de benvinguda que li va presentar el primer ministre de Ptolomeo XIII, l'eunuc Potino: el sagell personal i el cap de Pompeyo. Egipte es trobava en guerra civil, i els consellers del rei varen creure erròneament que César estaria agraït i recolzaria a Ptolomeo contra la seua germana Cleopatra. En saber de la seua sòrt, César va esclatar en llàgrimes, tant per la mort d'un cònsul romà, el seu antic amic i gendre, com per haver perdut l'oportunitat d'oferir-li el seu perdó. Els romans varen quedar atrapats en Aleixandria per uns vents desfavorables, i César va escomençar a posar orde en els assunts d'Egipte, fent i desfent al seu antoix. Es va instalar junt en les seues tropes en el palau real, un complex d'edificis fortificados que ocupava casi una quarta part de la ciutat d'Aleixandria. Des d'este bastió va escomençar a exigir exorbitantes cantitats de diners, i va anunciar que gentilmente dirimiria la guerra civil entre Ptolomeo i la seua germana. Va donar l'orde de llicenciar els dos eixèrcits en guerra, i als germans de reunir-se en ell en Aleixandria. Ptolomeo no va llicenciar a cap soldat, pero va ser convençut per Potino d'acodir a la cita de César. Mentrestant Cleopatra, que tenia bloquejades les rutes a la capital, va quedar aïllada despuix de les llínees de Ptolomeo.

Presentació de Cleopatra a César, per Jean-Léon Gérôme.

Una vesprada, a la posada del Sol, un chicotet mercant va atracar en el amarradero de palau. Un solitari mercader sicilià va dur en si una estora que va dur fins a la presència de César, i despuix de desenrollarla va aparéixer de forma inesperada i espectacular la pròpia Cleopatra, que va seduir a César en inusitada rapidea.

• Ptolomeo, despuix d'enterar-se de la nova conquista de la seua germana, i despuix de tindre una tremenda rabieta, va marchar pels carrers d'Aleixandria i va demanar als seus súbdits que acodiren en el seu defensa i en la d'Egipte. Les prepotents exigències de diners de César no li varen fer especialment apreciat, per lo que quan Ptolomeo va demanar als alejandrinos que atacaren als romans, la massa es va llançar en entusiasme. Els romans es varen vore sitiats en el complex palatí i César es va vore obligat a reconéixer a Ptolomeo com a monarca conjunt en Cleopatra i a tornar l'illa de Chipre a Egipte. No obstant, la situació va empijorar quan als alborotadores se'ls va unir l'eixèrcit de Ptolomeo de vint mil hòmens, començant una verdadera batalla pel control d'Egipte. Durant els cinc següents mesos César va conseguir resistir en palau, fer-se en el control del port, cremant la flota egipcíaca i, accidentalment, uns almagasens de llibres en el port, fracassant en l'intent de controlar el Gran Far. Va fer eixecutar a l'eunuc Potino i va deixar embarassada a Cleopatra. En març d'el 47 a C. varen aplegar els reforços romans a Aleixandria que varen fer que Ptolomeo XIII fugira d'Aleixandria pres del pànic. Llastrat per la seua armadura d'or, es va ofegar en el Nilo, deixant a Cleopatra sense rival al tro.

Les piràmides des d'el Nilo.

Una volta restaurades les llínees de comunicació, els seus agents li varen informar de les noves amenaces sorgides durant la seua estància en Aleixandria. Farnaces, fill de Mitrídates VI havia invadit el Ponto mentres que en Àfrica Quint Cecilio Metelo Escipión i Catón estaven reclutant un poderós nou eixèrcit i en Roma el govern de Marco Antonio estava creant recels. Mentres nous enemics de César emergien i creixien, César va permanéixer en el seu amant encara dos mesos més en Egipte. A finals de la primavera d'el 47 a C. la feliç parella es va embarcar en una travessia pel Nilo, passant front a les piràmides i les grans columnes de Karnak.^{cita requerida} Es dia que si els seus hòmens no s'hagueren queixat haurien navegat fins a la mateixa Etiopia. Molts contemporàneus estaven desorientats, el conquistador de les Galias, i l'home que la seua insaciable ambició havia iniciat la guerra civil, retozaba junte el seu amant desperdiciant tota la ventaja obtinguda en Farsalia. La joventut, bellea i inteligència de Cleopatra varen captivar a César. ^{cita requerida}

Guerra contra Farnaces

Artícul principal → Batalla de Zela (47 a. C.).

Farnaces II del Ponto, rei del Bósforo i fill de Mitrídates VI, va aprofitar els problemes interns de Roma per a expandir els seus dominis: va invadir Colchis i part d'Armènia. El rei armeni Deiotarus, regne vassall de Roma, va demanar ajuda alloctinent cesariano de la província d'Àsia, Cneo Domicio Calvino. Farnaces es va enfrontar ràpidament en les forces romanes provincials, obtenint la victòria. Confiat per la seua victòria va invadir l'antic regne del seu pare, el Ponto i part de Capadocia. César va tindre notícies dels fets en Egipte i va iniciar la marcha cap al Ponto per a enfrontar-se a Farnaces. la batalla entre les tropes romanes i les de Farnaces va tindre lloc en el nort de Capadocia, prop de la ciutat de Zela. L'enfrontament va derivar en celeritat en una victòria romana, aniquilant completament les forces enemigues. Farnaces va fugir cap al Bósforo en una chicoteta secció de les seues tropes de cavalleria. Sense poder algun, va ser assessinat per un antic rival al tro del Bósforo. César va immortalisar esta batalla, utilisant-la com a arma propagandística contra els antics mèrits militars de Pompeyo en Orient, encara presents en la mentalitat colectiva romana, i va falcar una celebérrima frase:

Veni, vidi, vici.

Vaig vindre, Vaig vore, Vaig véncer

Cayo Juliol César

Àfrica

L'estància de César en Egipte i la seua posterior marcha cap al Ponto va donar temps a Metelo Escipión i a Catón per a poder formar un nou eixèrcit en la província d'Àfrica. Varen conseguir reunir un eixèrcit de dèu legions, al voltant de cinquanta mil hòmens. Contaven, ademés, en el respal de l'eixèrcit del rei Juba I de Numidia, que incloïa xixanta elefants de guerra i inicialment uns trenta mil hòmens. Despuix d'una visita curta a Roma, César va desembarcar en Hadrumeto el 28 de decembre de 47 a C. Les dos faccions es varen enredrar en chicotetes escaramuzas, mentres César posponia l'enfrontament directe perque esperava reforços. A instàncies de César Boco II, rei de Mauritània, va atacar Numidia per l'oest, prenent la seua capital Cirta, i obligant a Juba I a marchar a l'oest en el seu eixèrcit.

Batalla de Tapso

Artícul principal → Batalla de Tapso.

En febrer d'el 46 a. C., despuix de rebre els reforços i la suma de dos legions de desertors constitucionalista, César va cercar la ciutat de Tapso. Els constitucionalista varen plantar batalla davant les muralles de Tapso eixint derrotats en un enfrontament que degeneró en una carniceria. Catón es va suïcidar en Útica en tindre notícies de la derrota davant César. Despuix de la victòria, César va reprendre el sege de Tapso, prolongant-se la guerra en Àfrica fins a juliol, en la pren de la ciutat, la pacificació de la província i l'incorporació de Numidia com a província romana. Mentres, Tito Labieno, Cneo Pompeyo el Jove i Sext Pompeyo varen escapar a Hispania.

• Catón personificó el recio esperit de la llibertat romana, sent mecenes dels ideals que varen sustentar la lluita contra César. Davant la possibilitat de ser perdonat per César, eternizó la seua lluita suïcidant-se. El seu suïcidi, una eixemplificació de sanc, honor i llibertat va prolongar la seua gran influència en la consciència colectiva romana.

Igual que tu m'envejaves la possibilitat de perdonar-te, Catón yo t'envege esta mort.

Cayo Juliol César.

Triumfos en Roma

Estàtua de Catón.

César va retornar a Roma a finals de juliol de 46 a C.. La victòria total cesariana va dotar a César d'un poder enorme i el Senat, estupefacto i intimidat, es va afanyar a llegitimar la seua victòria nomenant-ho dictador per tercera volta en la primavera del 46, per un determini sense precedents de dèu anys.

Som els seus esclaus, pero ell, esclau de la seua época.

Marque Tuli Cicerón.

Va falcar la seua llegitimitat i el desprestigie dels seus enemics en un gran acte propagandístic. En setembre, va celebrar els seus triumfos, orquestant quatre desfilades triumfals consecutius. Gals, egipcíacs, asiàtics i africans varen desfilar encadenats davant la multitut mentres girafes, carros de guerra britanos i batalles en llac artificials deixaven boquiabiertos als seus conciutadans. La guerra entre romans va ser emmaixquerada per les victòries contra estrangers i les celebracions no varen tindre precedents en les seues dimensions i duració. Durant les celebracions va ser eixecutat Vercingetórix. La desfilada triumfal contra Farnaces II del Ponto, va contar en una carrossa que portava l'eslògan Vaig vindre, vaig vore, vaig véncer, arrastrant tras de si el fantasma de Pompeyo. Un dia despuix, en la desfilada per la victòria d'Àfrica, una carrossa va representar el suïcidi de Catón ridiculisant-ho i César ho va justificar alegant que Catón i els seus enemics eren colaboracionistes dels bàrbars. Molts ciutadans que varen observar la desfilada varen esclatar en llàgrimes al vore-la. L'influència de Catón seguia més allà de l'alcanç del poder de César. En l'hivern de l'any 46 a C., va esclatar una nova rebelió en Hispania, liderada pels fills de Pompeyo.

Rebelió en Hispania

Despuix de les derrota de Tapso els conservadors republicans Cneo Pompeyo el Jove, Sext Pompeyo i Tito Labieno, varen fugir a Hispania en els restants del seu eixèrcit. Despuix de la seua arribada a Hispania, dos legions ubicades en la Hispania Ulterior formades en gran part per veterans de Pompeyo, derrotades en Ilerda es varen sublevar i varen expulsar als llegats de César jurant fidelitat a Cneo Pompeyo. Usant l'antiga influència del seu pare i els recursos de la província, els germans Pompeyo i Tito Labieno varen conseguir reunir un nou eixèrcit de tretze legions compostes pels restants de l'eixèrcit constituït en Àfrica, les dos legions de veterans, tropes auxiliars reclutades entre els ciutadans llatins d'Hispania, i l'allistament de la població local. Durant finals d'el 46 a C. varen prendre el control de casi tota Hispania Ulterior, incloent les colónies de dret llatí d'Itálica i de Corduba, la capital de la província. Els llegats de César, Quint Fabio Màxim i Quint Pedio, varen rebujar l'enfrontament directe en l'eixèrcit conservador i varen acampar a cinquanta quilómetros a l'est de Còrdova en Obulco, solicitant ajuda de César. Est va aplegar a Hispania en decembre, i despuix de la seua arribada va alçar elloc a la plaça forta d'Ulia, ciutat que li havia segut lleal i que estava sitiada sense èxit per Cneo Pompeyo. Els conservadors varen evitar una batalla oberta refugiant-se despuix de les muralles de Còrdova, defesa per Sext Pompeyo, i obligant en això a César a passar l'hivern en Hispania. Per a abastir les seues necessitats d'avituallamiento i víveres, César va prendre i va saquejar la ciutat d'Ategua, lo que va incitar a molts natius hispans a unir-se als conservadors i abandonar a César. El 7 de març de 45 a C. va tindre lloc una escaramuza prop de Soricaria, eixint vencedors els cesarianos. Despuix d'esta derrota, davant el temor de desercions i l'inici de la primavera, Cneo Pompeyo va movilisar el seu eixèrcit i va presentar batalla a César.

Batalla de Munda

Artícul principal → Batalla de Munda.

Els dos eixèrcits es varen reunir en els plans de Munda, prop de Montilla, en la Hispania meridional. Els conservadors es varen situar en un tossal fàcilment defendible. Iniciada la batalla va transcórrer llarc temps sense debatre's a favor de cap bando, pero finalment les tropes conservadores varen interpretar erròneament que Tito Labieno estava fugint i varen trencar les llínees buscant refugi en la ciutat de Munda. Tito Labieno va morir en el camp de batalla. L'armada cesariana manada per Cayo Didio va afonar la major part dels navío pompeyanos en una batalla naval propenca a Cartagena, comandados per Publio Atio Vare, abortant qualsevol intent de fugida per mar, Cneo Pompeyo el Jove i el seu germà Sext varen tractar de buscar asil en terra refugiant-se en Còrdova. César va deixar al seu llegat Quint Fabio Màxim al mando delloc de Munda i va iniciar la persecució dels fills de Pompeyo. César prenc Còrdova a on s'ocultava Cneo Pompeyo, matant a tots els defensors com correctiu per ocultar al seu enemic. El seu germà Sext Pompeyo va conseguir escapar. La ciutat del Munda va sostindre per algun temps el sege, pero despuix d'un fallanc intent de trencar elloc es varen entregar catorze mil hòmens a Cayo Didio. Va ser l'últim acte de resistència a César.

Conseqüències

Llegislació juliana

El calendari fins a llavors vigent en Roma era un calendari solar en 365 dies, sense incloure un dia més cada quatre anys. Al no tindre en conte els anys bisiestos, en el curs dels sigles s'havia produït un desfasament entre el calendari i les estacions. Durant la seua estància en Egipte, César mane elaborar a l'astrònom egipcíac Sosígenes un nou calendari basat en el sistema solar, de 365 dies i intercalando un any bisiesto cada quatre anys. Este calendari, cridat juliano, va ser utilisat en occident fins a la creació del calendari gregoriano en 1582 que anulava tres anys bisiestos cada quatrecents anys. En les nacions ortodox d'Europa de l'est va ser utilisat fins a principis d'el XX. Ademés, despuix de la mort de César el més del seu naiximent va passar a denominar-se juliol. Despuix de la seua victòria final en Hispania, i abans de tornar a Roma, César va recórrer les províncies occidentals dotant a moltes ciutats de la ciutadania romana, entre elles més de vint ciutats hispanes; també va dotar de la ciutadania romana a tota la Galia Cisalpina (el nort d'Itàlia, que va anar definitivament anexat al territori de l'Itàlia pròpiament dita). Estos fets varen estremir a l'aristocràcia romana.

Restants del Fòrum de César (Roma).

A la seua tornada a Roma va aumentar el número de senadors de trescents a noucents, en una clara intenció de restar poder a la classe tradicional del Senat, els optimates. Entre els nous senadors també hi havia ciutadans de províncies, entre ells els hispans Titio, Lucio Decidio Saxa o Balbo el Jove, i inclús libertos com Ventidio o Base. Va reformar les magistratura aumentant el número de magistrats, passant de quatre edils a sis, d'huit pretors a setze, i de vint cuestors a quaranta. Va iniciar nous plans d'assentament de ciutadans i creació de colónies en les noves províncies, en nous assentaments de veterans i de més de cent mil famílies depenents del subsidi de gra. Va repartir les terres públiques entre els més pobres, deixant de ser una càrrega per a la República i iniciant el procés de romanisació d'Occident. La República va sofrir una lliberalisació econòmica reduint-se els imposts, i anulant les taxes aranzelàries. Va dictar noves lleis, com la lex coloniae Ivliae Genetivae, que dotava a totes les noves colónies d'una llegislació similar a la de Roma, en cambres representatives, i la lex Iulia repentundis, que separava els poders militars dels governadors de províncies. César va crear un ambiciós proyecte d'urbanisme públic, iniciant carreteres, aqüeductes, ports, i noves ciutats, alçades per a acollir als nous colon. En Roma es va manar construir el Fòrum de César i va planejar construir una biblioteca, un nou teatre esculpido en la roca del Capitolio, l'erecció del temple més gran del món en el Camp de Mart i inclús havia decidit desviar el curs del sinuós Tíber, un obstàcul per als seus plans d'urbanisme.

Assessinat de César

Mort de Juliol César, obra de Vincenzo Camuccini, 1798.

Despuix de la seua victòria, César va iniciar una série de gests antirrepublicanos. Solia caminar en una toga púrpura de la mateixa manera que els llegendaris reis de Roma, es va fer construir un tro d'or en el senat, va criticar que es retirara una corona d'una de les seues estàtues i, durant una celebració en el fòrum, Marco Antonio li va oferir una corona que César va rebujar davant els esbroncs de la gent. Les províncies estaven acostumades als reis, pero Roma no. Tots estos acontenyiments varen engrandir la desconfiança sobre les seues intencions, i molts creïen que pretenia acabar en la República i proclamar-se rei. César va ser assessinat per una conspiració de senadors que alegaven actuar en defensa de la República.

¿Tu també, fill meu?.

Cayo Juliol César.

César va deixar la seua herència política al seu nebot net Octaviano, que junt en Marco Antonio i Lépido va lluitar contra els assessins de César en la tercera guerra civil. Ells tres formarien posteriorment el Segon Triumvirat, fins a la seua dissolució i l'inici de la quarta guerra civil, i l'ascens d'Octaviano, que per acumulació de càrrecs i magistratura, es convertiria en el princeps; el primer emperador dels romans.

Repercussió històrica

La victòria cesariana va convertir a la República en una abstracció, iniciant la transició cap al règim imperial que eliminaria el poder del Senat i les votacions per a elegir als magistrats. Exceptuant chicotetes excepcions com la Serenísima República de Venècia, fins a la revolució americana el món no coneixeria una atra nació autogobernada per ciutadans. Roma sempre ha segut interpretada i reinterpretada des de les perspectives de les diverses convulsions que ha sofrit el món, pero la segona guerra civil, i el creuament del Rubicón tenen una especial importància per a la civilisació occidental. Les constitucions anglesa, francesa i nortamericana es varen inspirar conscientment en l'eixemple de la República romana.

Pel que fa a la rebelió contra la monarquia; una de les causes més comunes és l'haver llegit llibres sobre política i història dels antics grecs i romans.

Thomas Hobbes

No obstant, no tots els eixemples seguits i les lliçons depreses de la República varen donar lloc a estats lliures. Napoleón va passar de ser cònsul a emperador i durant tot el XIX l'adjectiu en el que s'identificava als règims bonapartistas era «cesaristas». el fascisme també es va inspirar en l'época de la segona guerra civil. En 1922, Benito Mussolini va propagar deliberadament el mit de la seua marcha heròica contra Roma, similar a la de César. I no va ser l'únic:

La marcha de César sobre Roma va ser un dels punts d'inflexió de l'història.

Adolf Hitler

Forces militars

Artícul principal → [[Història de l'estructura de l'eixèrcit romàLa legió mariana (107 a. C.-49 a. C.)]].

La força principal dels dos eixèrcits enfrontats era l'infanteria pesada; les legions tarde-republicanes inusualment varen ser reclutades en gran part pels dos bandos entre hòmens sense ciutadania romana. Cada facció va aplegar a contar en més d'una dotzena de legions en el transcurs de la guerra, composta cada una per prop de 3500 hòmens. Els auxiliars utilisats varen ser més numerosos i més exòtics en els eixèrcits pompeyanos, destacant en ells l'utilisació d'elefants de guerra, cavalleria pesada romana, capadocia i póntica, cavalleria llaugera tracia, gala, armènia i númida, junt en contingents d'auxiliars d'infanteria llaugera, entre ells arqueros, vélites, honderos, jabalineros, o lanceros procedents de Macedònia, Beòcia, Àfrica, Síria, Hispania i Tracia.

Cronologia

• 52 a C.
  • Giner
    • 18 Assessinat de Publio Clodio Pulcro.
  • Febrer
    • 25 Pompeyo és elegit cònsul únic de Roma.
  • setembre
    • Juliol César derrota a Vercingétorix, en la batalla d'Alesia.
• 49 a C.
  • Giner
    • 1 el senat romà rep l'oferta de Juliol César de deixar els seus mando simultàneament en Pompeyo. El senat impon una data per a la qual César devia entregar el seu mando.
    • 10 Juliol César creua en el seu eixèrcit el riu Rubicón, iniciant la guerra civil.
  • febrer
    • 13 Va sitiar de Confirnio.
    • 19 Rendicición de Confirnio.
    • 20 <smalla mitat de l'eixèrcit pompeyano es fa a la mar en destí a Epiro, César prop el restant en Brindisi.
    • Pompeyo conseguix fer-se a la mar.
  • març
    • 29 César entra en Roma.
    • <smaloc de Marsella.
  • Juny
    • César aplega a Hispania.
  • Juliol

• • • 30 César va rodejar l'eixèrcit d'Afranius i de Petreius en Ilerda.
  • Agost
    • 2 Els pompeyanos es rendixen finalment en Ilerda.
    • 24 El general cesariano Cayo Escribonio Curión, és derrotat en Àfrica del nort pel pompeyano Publio Atio Vare i el rei Juba I de Numidia.
  • Setembre
    • El cesariano Decimus Brutus, derrota les forces navals combinades de pompeyanas de Marsella naval, mentres les forces navals cesarianas en l'Adriático varen ser derrotades prop Curicta.
    • 6 Marsella es rendix a la tornada de César d'Hispania.
  • Octubre
    • César és designat com a dictador, eixercix el càrrec durant 11 dies.
• 48 a C.
  • Giner
    • 4 César desembarca prop de Dirraquium.
  • Juliol
    • 10 Batalla de Dirraquium.
  • Agost
    • 9 Batalla de Farsalia.
      • Pompeyo fuig a Egipte.
      • Assessinat de Pompeyo.
    • Juliol César és nomenat cònsul per un periodo de cinc anys.
  • Setembre

• • • 28 César aplega a Aleixandria.
    • romanç entre César i Cleopatra.
  • Lluita en Aleixandria, Egipte.
• 47 a C.
  • Els conservadors reprenen la resistència en Àfrica.
  • Maig
    • César derrota a Farnaces II del Ponto, rei del Bosporus, en la batalla de Zela.
  • Octubre
    • 28 César desembarca en Àfrica.
• 46 a C.
  • Febrer
    • 6 Batalla de Tapso.
    • Mort de Catón.
    • Mort de Metelo Escipión.
  • Numidia és anexionada a la República.
  • César és nomenat dictador per 10 anys.
  • Cneo Pompeyo el Jove i Tito Labieno, organisen la resistència a César en Hispania.
• 45 a C.
  • Giner
    • 1 el calendari Juliano entra en vigor.
  • Març
    • 7 Escaramuza en Solicaria.
    • 17 Batalla de Munda.
      • Mort de Tito Labieno.
    • Mort de Cneo Pompeyo.
• 44 a C.
  • Juliol César és nomenat dictator vitalici.
  • Març

• • • 15 Juliol César és assessinat en els Idus de Març.

Vore també

Guerres

• Primera guerra mitridática
• Guerra de les Galias
• Guerra Social (91-88 a. C.)
• Eixèrcit

Faccions

• Cesarianos
• Pompeyanos
• Optimates
• Populars

Personages

• Mitrídates VI: rei del Ponto.
• Farnaces II del Ponto: fill de Mitrídates del Ponto.
• Juba I: rei de Numidia.
• Ptolomeo XIII: rei d'Egipte de 12 anys, germà de Cleopatra.
• Cleopatra VII: amant de César, de Marco Antonio i reina d'Egipte.
• Bocchus II: rei de Mauritània.
• Potino l'Eunuc: conseller de Ptolomeo XIII. Escrits
• Apiano

Enllaços externs

• Texts d'Apiano sobre les guerres civils: bilingües grec-francés, en introducció i comentaris en este idioma, en el [4] de Philippe Remacle (1944-2011).
• Juliol César: Comentaris de la guerra civil.
  • Primer.
  • Segon.
  • Tercer.
• Sobre les guerres cesarianas [5] archivat en Wayback Machine., en el [6] de la Enciclopèdia Aragonesa.
• Juliol César.
• Anàlisis dels preparatius i de la batalla de Farsalia.
  • Text en el [7] Sátrapa I.