Lliberte

Erro al crear miniatura:

Estela delliberte Lucio Ceselio Diopanes, Museu Arqueològic Nacional de Sarsina.

En la Antiga Roma, es dia lliberte (libertus) al esclau lliberat que es trobava lligat al seu antic amo, al que cridava patró (patronus), per un respecte casi filial. Alcançaven la llibertat per mig de la manumisión, açò és, l'emancipació llegal. A pesar de ser considerats inferiors als ciutadans naixcuts lliures, varen aplegar a tindre una gran importància en la societat romana. En un sentit més general, es diu lliberte o lliberta a un esclau o una esclava a qui s'ha donat la llibertat, respecte del seu patró.

Antiga Roma

Els libertos formaven aproximadament el 15 % de la població (Antiga Roma) durant el Imperi romà.

Manumisión

La manumisión es pot definir com un acte de disposició voluntària a través del com l'amo dona la llibertat a l'esclau. Encara que un lliberte mai podria ser llegalment com un ingenuus (ciutadà romà naixcut lliure i que mai ha caigut en l'esclavitut), la manumisión li permetia alcançar certa importància en la societat romana. L'estatus que obtenia depenia del del seu amo, i es podia convertir en peregrí, ciutadà llatí o ciutadà romà. Els esclaus que tenien habilitats especials i aptituts intelectuals, oficis relatius a les finances o a la producció de manufactura tenien més possibilitats de ser manumitidos pels seus amos.

Sobre la manumisión en l'Imperi Romà, trobem varis tipos diferents, que es poden dividir atenent a l'evolució històrica en manumisiones solemnes, que produïen una llibertat civil, i manumisiones no solemnes, que donaven lloc a una simple llibertat de fet:

Com manumisiones solemnes tenim:

-La manumissio vindicta. Per a poder realisar-la es requeria la presència de l'amo (o del seu fill, que està baix la seua autoritat), de l'esclau, del magistrat i delictor o algú que fera les voltes del mateix.

Segons Tito Livio, la manumissio vindicta és una operació que data des de fins de la Monarquia i començos de la República (sigles VI-V a. C.), a partir de l'honor concedit a Vindicio, un esclau que va denunciar la conspiració en contra de la recentment fundada República. Si be l'esclavitut era una institució ya coneguda des de ben enjorn en Roma, els procediments de compra-venda varen tindre lloc prou despuix, a lo manco a partir del III, quan la gran afluència d'esclaus a Itàlia com a resultat de les distintes guerres va exigir noves solucions per a l'adquisició i lliberació de propietats humanes. En un principi solament concediria la llibertat i no la ciutadania, si ben finalment l'intervenció de l'autoritat pública permetria l'adquisició d'esta.

Encara que no està clar el paper de la vindicta o vara en este tipo de manumisión, és possible que esta s'esgrimira sobre el cap de l'esclau i que després es llançara en un gest simbòlic d'acabar en la propietat que s'eixercia sobre l'esclau, que conseguia i el domini sobre la seua pròpia persona. Aixina, l'esclau es convertia en ciutadà romà.

-La manumissio censu, per la que si l'esclau es presentava davant el censor, en el coneiximent del seu amo, i era inclós en el cens, es convertia en ciutadà romà. Este tipo de manumisión va funcionar durant l'Alt Imperi, si ben el nom de census es llimita a Roma, mentres que en les províncies es tracta únicament d'una professio davant el magistrat.

-La manumissio testament. Este tipo de manumisión podia estar somesa a una condició suspensiva, per eixemple, que l'esclau siga lliure si paga una determinada cantitat de diners als hereus o si els presta determinats servicis. En estos casos, l'esclau quedava en situació de statuliber fins que complia la condició estipulada. Estos libertos, en fallir els seus patrons, no devien operae.

-La manumissio in ecclesia, in sacrosanctis ecclesiis, introduïda per Constantino, que consistia en una declaració de l'amo que tenia lloc davant el bisbe i davant la comunitat cristiana reunida en la que exponia el seu desig de que l'esclau fora lliure.

Sobre les manumisiones no solemnes, denominades manumissio praetoria, estes es produïxen quan qui les realisa té sobre l'esclau solament una potestas basada en la protecció jurisdiccional que li otorga el pretor. L'esclau no conseguix una plena llibertat civil, sino que passa a ser latinus iunianus. La tutela pretoria els permet no ser cridats de nou a servir.

En este tipo de manumisiones trobem:

-La manumissio inter amicos, que es feya en privat. L'amo comunicava als seus amics el seu desig de concedir la llibertat al seu esclau. En un principi este acte de l'amo no produïa cap efecte més allà de lo que ell volguera. A finals de la República, no obstant, el pretor va començar a protegir als libertos que havien segut manumitidos inter amicos: seguien sent esclaus, en estricte dret, pero no estaven ya somesos a l'autoritat dels seus antics amos.

-La manumissio per epistulam, que consistia en una declaració de llibertat feta en una carta dirigida a l'esclau absent. Segurament este tipo de manumisión ya era reconeguda com a tal a principis del sigle III d. C.

-La manumissio per mensam, que consistia que l'amo deixava assentar-se a l'esclau a la seua taula.

-La manumissio sacrorum causa, que era en una declaració de llibertat realisada per l'amo seguint els seus deures religiosos.

-La manumissio apud IIviros, en la que s'exigia que, quan el manumitente era menor de vint anys, el quorum exigible dels decuriones devia considerar que existia una causa justa per a que la manumisión tinguera lloc.

L'emperador Augusto va establir com a edat mínima dels esclaus per a ser manumitidos en trenta anys, i la dels amos per a portar a terme el procediment en vint anys. Ademés, en una llei propenca al fi del primer mileni abans de l'era cristina, prohibia als propietaris d'esclaus manumitir a través del testament a un número superior a cent esclaus, encara que no llimitava la cantitat de manumisiones que podien realisar a lo llarc de la seua vida.

Es poden trobar vàries raons per a que l'amo manumitiese a l'esclau: est està prop de fallir i l'amo vol que ho faça sent lliure per a que tinga dret a la sepultura dels ciutadans lliures; l'amo decidix manumitir als seus esclaus via testamentaria per a deixar-els per a demostrar que havia segut un bon amo; la llibertat és una espècie de recompensa per a que l'esclau es dedique a les mateixes tasques que realisava abans pero ara en un estatus major...

El tesorer que gestiona els diners del seu amo mai pot ser lliberat, encara que este amo siga el mateix emperador i l'esclau el gran tesorer de l'Imperi. La llibertat no estava feta per a ell perque es requeria poder torturar-ho en cas que hi haguera malversado els fondos del seu amo i eixercir sobre ell el dret de justícia privada.

Els esclaus públics no podien ser manumitidos vindicta perque no eren esclaus personals dels munícipes, sino que eren propietat dels propis municipis. La manumisión vindicta era exclusiva per als esclaus personals dels ciutadans romans. També els esclaus podien conseguir la llibertat sense acte de manumisión sempre que l'Estat aixina ho disponguera. Per eixemple, se li podia otorgar la llibertat a l'esclau que descobrira a l'assessí del seu amo o a l'esclau que, en un llímit de temps fixat en la seua compra per a ser manumitido, no obtinguera la promesa llibertat.

Deures i obligacions

Els libertos rebien el nomen del seu antic amo en qualsevol praenomen que este els assignara. El nom individual de l'antic esclau es convertia ara en el cognomen. Elliberte d'una dòna prenia el praenomen del seu pare, puix elles carien d'ell.

Despuix de ser manumitido, elliberte li devia al seu antic amo obsequium, operae i bona. Per la primera s'expressaven els honors que elliberte li rendia al seu amo, incloent oracions, ofrenes, etc. Per la segona s'entenen un cert número de jornades de treball que elliberte promet complir cada any per al seu patró. Les operae es dividien en dos classes de treball: per un costat, les officials, que eren totes les tasques que treballadors i artesans especialistes realisaven en servici al seu patró; i les fabriles, per l'atre costat, que eren llabors que involucraven manufactura que podien era en benefici d'uns atres, encara que es portaven a terme a favor del patró.

Elliberte podia nomenar a una atra persona per a que es fera càrrec d'estes tasques. Ademés, la lex Aelia Sentina estipulava que les operae no podien ser reemplaçades pel pagament en diners a menos que elliberte lo volguera aixina. Estos servicis no podien interferir en la possibilitat delliberte de guanyar-se la vida, encara que el patró podia proveir-li lo que necessitara mentres eixercitara dites llabors. Les officials no s'heretaven, pero les fabriles sí.

Els bona eren deures de prestació econòmica, i es distinguixen els munera, regals que està obligat a fer elliberte al seu patró en determinades ocasions commemoratives (naiximent o matrimonis), i els dona, que consistien en regals en circumstàncies més excepcionals.

Aspectes econòmics

El testador en moltes ocasions els deixa als seus antics esclaus una pensió reduïda (alimenta). En ocasions el patró els aportava una certa cantitat de diners o un terreny a on construir el seu monument funerari o els concedira un lloc en la seua pròpia tomba, ben mencionant-els pels seus noms o be baix la fòrmula liberti libertabusque. En este últim cas, a lo manco des de l'época dels Severs, la fòrmula era vàlida solament per a aquells libertos que havien segut nomenats hereus en el testament del patró.

Molts libertos no abandonaven la vivenda del seu antic amo, sino que permaneixien residint en ella per a continuar dedicant-se a lo que havien fet sempre pero en més dignitat. Atres libertos, per a poder pagar la llibertat que els havia segut venuda, eren enviats a atres llocs per a que pogueren eixercir una professió els beneficis de la qual serien repartits en el seu antic amo.

Els libertos es dedicaven a moltes professions, sobretot a aquelles que eren despreciats pels hòmens lliures, els qui no volien eixercitar-les. Alguns libertos estaven ben educats i eren cults, i podien ser experts en algun ofici que hagueren deprés mentres eren esclaus. A pesar de que molts libertos varen alcançar importants càrrecs administratius que els varen permetre ser part del ordo ecuestre.

Aspectes socials i polítics

Ademés de trobar-se baix el patronazgo perpetu del seu antic amo, elliberte sofria una serie llimitacions llegals i socials. Per eixemple, tenien prohibit dedicar-se a la política, encara que sí podien votar.

Encara que els fills naixcuts abans de la manumisión podien ser mantinguts en l'esclavitut, tots els fills naixcuts despuix d'ella eren lliures. Els seus descendents de tercera generació ya podien eixercir els drets polítics de qualsevol ciutadà lliure.

Despuix de l'instauració del principat, l'emperador va requerir dels servicis d'individus que mantingueren en orde i en ple funcionament la seua pròpia oficina, incloent els assunts estrictament polítics. Els individus que va amprar varen ser, en la seua majoria, esclaus i libertos de la seua propietat, els quals conformaven la “família de l'emperador” (Família Caesaris), junt en tot el restant del seu patrimoni. En Augusto, molts varen eixercitar importants llabors i obligacions.

En general, la Família Caesaris comprenia als esclaus i libertos “d'èlit” perque per la seua posició com a ajudants de l'emperador, tenien accés a posicions de poder en l'estat que eren totalment inaccessibles a atres esclaus i libertos fòra de la família. Com els hòmens lliures consideraven que una ocupació permanent maniatar la seua capacitat d'elecció, els governadors provincials de la República i després els emperadors ampraven a esclaus i libertos en els distints càrrecs administratius.

La lex Aelia Sentina establia que els esclaus que havien segut castigats, torturats, considerats culpables d'un delicte, lluitat en l'arena o encarcerats no podien ser lliberats. A ells se'ls otorgava el títul peregrini dediticii.

Els libertos, com els esclaus, carien del dret del connubium (matrimoni llegítim), per lo que les seues unions es reflectien solament en el contubernium. En qualsevol cas, podien mantindre un núcleu familiar. Els esclaus que obtenien la llibertat i es transformaven en libertos continuaven cohabitando en els seus companyers i no és estranya la presència d'estos térmens en els monuments funeraris. Fins a les leges Iulia et Papia Poppea no varen poder contraure matrimoni en ingenus, i aixina i tot se'ls varen impondre certes restriccions, com la prohibició del matrimoni de senadors i els seus descendents en libertos.

A pesar de que els libertos que havien naixcut com a esclaus no podien adquirir estatus socials alts, sí que podien participar en la vida pública. Per eixemple, a través dels seviri Augustals molts libertos varen alcançar una posició respectada en la societat romana. Estos varen ser molt actius en la finançació local de proyectes a través de generoses donacions.

L'objectiu principal d'esta institució era crear un tipo d'estatus per a membres de la comunitat acomodats que per alguna raó eren no podien entrar en el ranc de magistrat cívic o ordo decurionum. És possible que l'ofici de augustalis durara solament un any, pero la dignitat conseguida per pertànyer a ella duraria tota la vida. Els ex- (seviri) augustals varen formar un ordo augustalium en privilegis, que en alguns casos es varen organisar en collegium. L'immensa majoria dels augustals eren libertos.

En donacions a temples, jocs, calçades, infraestructures de tot tipo, etc. varen conseguir eliminar l'estigma de l'esclavitut i aliviar les tensions que pogueren tindre en els naixcuts lliures. En molts municipis els libertos posseïxen una gran cantitat d'epitafis comparats en la seua proporció en la població romana. Una de les raons per a construir grans epitafis era commemorar el guany del seu estatus com a ciutadans, aixina com el seu èxit econòmic despuix d'anys d'esclavitut. Alguns epitafis donen conte de les seues donacions, visibilizando la seua participació pública en la societat romana. Una inscripció de M. Licinius Privatus, per eixemple, conta que este donó 50 000 sestercis al tesor del seu municipi.

En les monedes romanes de 126-125 a. C. era immortalisada en moltes ocasions la “capa de la llibertat”, que era utilisada pels libertos en el moment del seu manumisión. La deesa apareix retratada sobre un carruage, subjectant les regnes, en les capes de la llibertat en la seua mà esquerra i la vindicta, la vara que sagella el pacte en la manumisión, en la mà dreta. La llibertat (llibertes) era en cert sentit una deesa esclava, i estes monedes expressaven idees sobre la llibertat que recordaven a l'esclavitut i a tota l'injustícia que ella comportava.

Vore també

• Gladiador
• Thrall
• Freeborn (esclavitut en Estats Units)
• Negre cimarrón

Bibliografia

• Hernández Guerra, Liborio (2013). ''Els libertos de la Hispania Romana: situació jurídica, promoció social i modos de vida''. Salamanca. Edicions Universitat de Salamanca. ISBN: 978-84-9012-249-5
• Avial Chicharro, Lucía (2018). ''Breu història de la vida quotidiana de l'Imperi Romà: costums, cultura i tradicions''. Madrit. Nowtilus. ISBN: 978-8499679105
• Camacho Cruz, Cristina (1997). ''Esclavitut i Manumisión en la Bètica Romana: Conventus Cordubensis i Astigitanus''. Còrdova. Servici de Publicacions de l'Universitat de Còrdova. ISBN: 84-7801-378-4
• Ariès, Philippe; Duby, Georges (1990). ''Història de la vida privada''. Buenos Aires. Taurus. ISBN: 950-511-094-4
• Bell, Sinclair; Ramsby, Teresa (2011). ''Free At Last!: The Impact of Freed Slaves on the Roman Empire''. Londres. Bristol Classical Press. ISBN: 978-1-85399-751-8
• López Barja de Quiroga, Pedro (2007). ''Història de la Manumisión en Roma. Dels orígens als Severs''. Madrit. Servici de Publicacions Universitat Complutense de Madrit. ISBN: 978-84-669-3053-6

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Lliberte.Encyclopedia Romana - Freedmen (Enciclopèdia Romana - Libertos)
• metmuseum. org/about-the-met/collection-areas/greek-and-roman-art The Metropolitan Museum of Art - Freedmen in Roman Art and Art History (Metropolitan Museum of Art - Libertos en l'Art i l'Història de l'Art Romà)