Marque Tuli Cicerón

Portada d'una edició francesa de l'any 1887 de les Epistulae morals ad Lucilium de Lucio Anneo Seneca

Epístola (del grec: ἐπιστολή, epistolē) és un sinònim de carta, un text la funció principal del qual és la comunicació entre el remitent o emissor (l'escritor que la redacta i envia) i el destinatari o receptor. L'us del terme sol implicar un registre cult o un context lliterari (el gènero epistolar). Un llibre o quadern en el que s'arrepleguen coleccions de cartes rep la denominació d'epistolario.

En l'actualitat és un terme arcaic, per lo general restringit en el seu us a les cartes didàctiques sobre ètica o religió; i particularment per a referir-se a les obres del Nou Testament que reben el nom de "epístoles", i a on s'arrepleguen les escrites per alguns apòstols destinades a les comunitats cristianes primitives. Les tradicionalment atribuïdes a Pablo de Tarso es coneixen com "epístoles paulinas" i el restant en el nom genèric de "epístoles catòliques" (és dir, "universals" o "generals").

Història

Artícul principal → Epistolografía.

El gènero epistolar va ser comú en l'Antic Egipte com a part del treball dels escrigues, i estan arreplegades baix el nom de Sebayt (instruccions), estant datades les més antigues en el sigle XXV a. C.

Els grecs varen cultivar el gènero i varen deixar un ampli corpus epistolar, que presenta notables problemes crítics. Per eixemple, moltes de les Cartes del filòsof Platón són d'atribució insegura; lo mateixa ocorre en prou dels autors reunits en els Epistolographi Graeci (París, 1874) de Rudolf Hercher. Són interessants les de Filóstrato, Epicuro, Juliano; és una falsificació prou antiga la correspondència mantinguda entre Sant Pablo i Séneca; un atre frau llarc temps mantingut és el de les Cartes del tirà Fálaris, que va anar completament desmontat pel filec anglés d'el XVIII Richard Bentley. Els Sants Pares de parla grega nos varen deixar també un epistolario molt abundant, per eixemple Sant Basilio, Sant Juan Crisóstomo, Sant Gregorio Nacianceno, Sant Gregorio de Nisa. També grec és el tractat de Demetrio Sobre l'estil, fechable entre el I a. C. i l'I d. C., a on es definix el gènero en els paràgrafs 223-235. No hi ha manuals de teoria epistolar més antics. Allí formula ya els elements del gènero:

pròxima al diàlec, pero més elaborada.

Estil simple Claritat i brevetat Estructura flexible Contrapost al gènero del discurs Temes propis Us de màximes i d'expressions d'amistat Adequació al destinatari

Cap romà, pese al cultiu assidu del gènero en l'Imperi, es deté sino ocasionalment en precisar més el gènero fins al IV, en que li dedica una breu preceptiva la Rhetorica de Juliol Victor, que distinguix cartes negotials i familiars, i l'obra anònima Excerpta Rhetorica, d'entre els sigles III i IV, que distinguix entre cartes públiques i privades, religioses o no, personals o alienes, grans o moderades. La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i l'arribada de l'Edat Mija fragmenta la retòrica per a adaptar-la a noves necessitats desenrollant preceptives específiques per a la carta (ars dictaminis), la composició poètica (ars poetria) i la predicació (ars praedicandi). El ars dictaminis apareix en Montecasino i s'estén ràpidament per Europa per mig de les escoles de Bolonya i de Orleáns. La seua preceptiva té com a traça característica l'adequació absoluta al destinatari, en llargues llistes de fòrmules específiques per a cada estament social i la configuració del format aprovat de les parts de la carta, modelat sobre la preceptiva del discurs de la Rhetorica ad Herennium i el De inventione de Cicerón, i l'utilisació de les figures dellibre IV del primer. Més vesprada, l'aparició de la burguesia en les ciutats va obligar a adaptar de nou el gènero, com s'aprecia en l'obra de Giovanni de Bonandrea, precursor dels canvis que realisaran els humanistes. Ya en el XV, es mostren els diferents intents de recuperar la preceptiva epistolar clàssica i, al mateix temps, de donar resposta a les necessitats de la nova societat: Niccolò Perotti, que dedica el seu De conscribendis epistolis a la carta familiar, d'acort en la concepció ciceroniana; Giovanni Sulpizio dona Veroli, que inserta la seua teoria en una preceptiva retòrica del discurs; l'intent fallanc de Juan Luis Vives; i, per últim, la configuració definitiva de la teoria epistolar humanística realisada per Erasmo de Róterdam que comprén tant la carta familiar com l'oficial i oferix fòrmules i consells per a la redacció de l'epístola.

En suma, la coneguda definició de Cicerón conloquia amicorum absentium, «conversació d'amics absents», obliga a l'escritor d'epístoles a omplir un buit de l'amistat: demana resposta, es queixa per la falta de les notícies de l'atre, i es demana concreció, contingut, encara que Cicerón admet que la carta pot no tindre cap, que s'escriga lo primer que s'ocórrega encara que no es tinga res que contar, quan es tracta de cartes familiars o entre amics. La carta deu ser capaç de reflectir, per al destinatari, la personalitat de l'absent, de modo que, a través d'ella, es produïx el coneiximent del «ethos» de l'autor. Ademés en la carta s'aboca l'absoluta franquea, com afirma Cicerón: epistula senar erubescit, «la carta no sent vergonya» Per això són privades: no deuen mostrar-se, copiar-se ni divulgar-se sense permís. La llengua en que s'escriuen deu adequar-se als temes, pero en els generals deu ser el sermo cotidianus: ho recomanen Cicerón, Séneca i Plinio:

«Et queixes de que t'envie cartes poc cuidades. ¿Quí parla en refinament, sino el que vol parlar en afectació? Com seria la meua conversació si junts estiguérem assentats o passejàrem, senzilla i llaugera, iguals vullc que siguen les meues cartes, que no tenen res rebuscado o fals... Que este siga el nostre propòsit: que parlem lo que sentim, que sentim lo que parlem; que la nostra forma de parlar estiga en consonancia con la nostra vida. Ha complit la seua promesa el que, quan ho veus i quan ho escoltes, és el mateix» (Séneca, Epístoles a Lucilio, 75. 1-4)

Per això són freqüents les irrupcions de frases o paraules en grec, les frases fetes, les màximes de caràcter general, les expressions coloquials, els diminutius, les expressions parentéticas o aclaratorias, les elisió i els anacolutos. S'usa també el diàlec fingit o dialogisme. La brevetat, la claritat, l'us de l'imperfecte epistolar...

Nos han aplegat de l'antiguetat romana les Epístoles familiars en prosa de Cicerón i els dos llibres de Epístoles en vers del romà Horacio, d'el I  a. C. Una d'elles, la Epistula ad Pisones, rep el nom de Art poètica, i ha segut durant sigles considerada com la normativa de principis lliteraris; el poeta llatí Ovidio va compondre aixina mateix numeroses cartes en vers: les Heroidas, cartes fictícies de famoses heroïnes, i les reals que formen les coleccions o epistolarios en vers en que protesta pel seu exili, cridades Tristia i Ponticas. D'época neroniana són les Cartes a Lucilio del hispanolatino Séneca, de caràcter filosòfic i moral; d'entre els sigles I i II d. de Crist és el Epistolario en prosa de Plinio el Jove: nou llibres en un total de 248 epístoles enviades a 105 destinataris, alguns d'ells célebres, com l'historiador Tácito o l'emperador Trajano; moltes són famoses pel tema que tracten, com l'erupció del Vesubio en que va perir el seu tio Plinio el Vell o aquella en que pregunta a l'emperador Trajano sobre el tracte que cal donar als cristians. D'eixa época són també les Epístoles de Marco Cornelio Frontón. d'el IV són dos llibres d'epístoles en vers d'Ausonio.

Epístoles bíbliques

Les Epístoles bíbliques són la part del Nou Testament que consistix en cartes enviades a les primeres comunitats cristianes pels apòstols Santiago, Judas, Pedro i Juan, i també per Sant Pablo (les Epístoles paulinas). En la llitúrgia de la missa, "l'Epístola" o llectura de l'Epístola és una de les seues parts, en la que es procedix a la llectura d'un fragment d'alguna de les Epístoles bíbliques. Ellibre llitúrgic que arreplega estes llectures es denomina "epistolario". En la disposició física de les parts de l'iglésia, "l'Epístola" o el "costat de l'Epístola" és el costat dret (des del punt de vista dels fidels), per oposició al "costat del Evangelio".

Vore també

• Epistolografía
• Vot epistolar

Bibliografia

• Jamile Trueba Lawand, L'art epistolar en la renaixença espanyola, 1996.

P. Martín Banys, L'art epistolar en la Renaixença europea, 1400-1600, Bilbao, 2005.

B. Antón, «La epistolografía romana: Cicerón, Séneca i Plinio», en Helmantica 142-143 (1996), p. 107.