Anar al contingut

Capua

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Capua és una ciutat de la Província de Caserta, Itàlia. En els temps antics, era la capital regional de la Campània, a 26 km de l'actual Nápoles, a la vora del riu Volturno. En 2018 contava en 18 293 habitants.[1]

Alberga el Museo Campano, el Departament d'Economia de l'Universidad de Campània Luigi Vanvitelli (UNICAMPANIA) i el Centro Italiano de Investigacions Aeroespaciales (CIRA).

Va ser una de les ciutats més importants de la República romana, despuix Imperi romà. En l'escut municipal apareix l'acrónimo S•P•Q•C de la frase latina Senāel teu Populus Que Campanus, que traduïx «el Senat i el Poble Campano».

Geografia

La ciutat antiga, que no estava a on es troba l'actual ciutat de Capua, sino en el municipi veí de Santa Maria Capua Vetere, es dia ya Capua (en latín Capua), derivació possible de Kampanos (latín Campanus), que a la seua volta derivaria de Camp, per la seua situació en un camp (planura) fèrtil. La ciutat moderna ocupa el lloc de l'antiga ciutat de Casilinum.

Va ser fundada provablement pels etruscs en l'any 600 a. C.

Els capuanos varen donar el nom a Campània; el seu poble va ser cridat campanios pels romanos i el territori Campanus Ager. Estrabó diu que Capua deriva del latín caput,[2] és dir, capçalera (de la regió); etimológicamente fals per a un nom etrusc derivat del llatí atribuible a alguna de les fonts del geógraf, per proximitat en el relat a la de Timeo-Artemidoro.[3] En un atre passage de la seua obra insistix en adjetivarla «cap», en dir que pel fet de ser la capital de Campània «les demés ciutats podrien ser considerades com a chicotetes viles, llevat Teano Sidicino»[4] Uns atres fan derivar el nom de Capis, que podria ser un grec mitológico o el conquistador samnita que es va apoderar de la ciutat en el 423 a. C. També es fa derivar el nom de Capua de la paraula etrusca Capue, el significat del qual es desconeix.

Dia Estrabón que la distància de Capua a Casilinum era de 19 estadios,[5] 3,515 km (4,44 en realitat).

Història

Orígenes y antigüedad

Ocupada pels etruscs en el V, el seu nom va ser Volturnus, segons Tit Livi, i varen anar els samnitas els que la varen cridar Capua, pero atres escritors diuen que Capua era un nom etrusc. Unes atres opinen que era un nom osco que duya la ciutat abans de la conquista etrusca i de que els samnitas la recuperaren.

Estava conectada en Roma per la vía Apia, sent famosa pels seus bronzes i perfums i colocant-se per la seua prosperitat en el segon lloc d'Itàlia despuix de Roma. En ella va tindre lloc la rebelió dels esclaus capitaneados per Espàrtac, en l'any 73 a. C.

En tot cas, la ciutat no va desapegar fins a l'establiment dels etruscs que varen fundar, potser sobre una ciutat preexistente, la ciutat de Volturno. Catón el Viejo diu que açò va succeir en el 471 a. C., qui concretament assegura que va ser 260 anys ans que fora presa per Roma, referint-se no a la seua conquista en 221 a. C. durant la segunda guerra púnica, sino a la seua sumissió a Roma en 338 a. C.

Pero atres autors ho daten abans (Velei Patèrcul afirma que en el 800 a. C.). Hi ha evidències d'una vasta necrópolis d'estil villanoviano de la primera Edad del Hierro, i d'un assentament des d'inicis del VIII[6] Va quedar relegada a un segon pla per la polis grega de Cumas, vinculada comercialment en la costa tirrena. A finals del VI durant el conflicte entre les ciutats etrusques de l'interior per l'hegemonia sobre el Làciu i sobre Campània, Capua va recuperar la seua importància per la seua posició entre la Magna Grecia i Etruria.[6]

Baix domini etrusc, Capua va ser la principal de les dotze ciutats etrusques de la regió i va deure haver eixercit una posició hegemònica sobre el restant o sobre la majoria. Va adquirir un alt grau de prosperitat, pero el refinament dels seus habitants els va fer poc hàbils per a la guerra, i els samnitas es varen aprofitar d'això.

Finalment els etruscs es varen vore obligats a firmar un acort de pau en els samnitas que els otorgava el privilegi de la ciutadania de Capua i varen compartir en ells la terra i la mitat de la ciutat. En el 423 a. C., durant un festival, els samnitas que estaven en Capua, varen sorprendre als seus suposts aliats i es varen apoderar de tota la ciutat. Els samnitas varen eliminar a la classe dirigent etrusca i varen donar el poder a la població local, provablement osca, que mesclada en etruscs i samnitas varen originar el poble dels campanios. Diodoro Sículo situa l'acontenyiment en el 440 a. C.

El canvi de dirigents no va afectar a la prosperitat de la ciutat, que va permanéixer pròspera i en certa hegemonia sobre les ciutats veïnes. En el 343 a. C., Tit Livi diu que era la ciutat més opulenta d'Itàlia. Pero esta riquea va provocar que la població es tornara una atra volta refinada i pergueren la seua capacitat guerrera i la possibilitat de competir en els samnitas que seguien vivint en les montanyes.

En el 343 a. C., durant la primera guerra samnita (343-341 a. C.), els sidicinos, una tribu independent, va ser atacada pels samnitas i varen demanar ajuda a Capua, pero varen ser derrotats en la planura entre la montanya Tifata i la ciutat i es varen haver de resguardar dins de les muralles. Els capuanos varen demanar ajuda a Roma. Una guarnició romana es va establir allí. Capua va entrar en aliança en Roma per a protegir-se de les tribus montañesas samnitas, junt en les seues comunitats depenents, Casilinum, Calatia, Atela, al mateix temps que la major part de Campània caïa baix la supremacia romana. Els ciutadans de Capua varen rebre la civitas sine suffragio, ciutadania sense dret a vot (en 338 a. C. segons algunes fonts).[6]

La sumissió de Capua no va durar molt temps, ya que uns anys despuix va lluitar al costat de la Liga Latina contra Roma.

Derrotats latinos i capuanos, la ciutat va passar a Roma i va tindre que cedir la planura de Falernia. Els cavallers capuanos que es varen opondre a la guerra contra els romans varen obtindre el dret de ciutat romana i el restant de capuanos varen rebre la civitas sine suffragio (ciutadania sense vot).

Capua va continuar mantenint la seua administració local en magistrats propis i va tindre la consideració de municipium. Els caps locals ostentaven el títul de Meddix Tuticus, que era un títul osco.

En la segunda guerra samnita, Capua va comprovar la poc fiable aliança en Roma, quan despuix de la derrota dels samnitas el Ager Falerus situat en la vora dreta del Volturno va ser confiscat.

En 318 a. C. els poders dels magistrats natius (meddices) varen ser llimitats en el respal dels magistrats en el títul de praefecti Capuam Cumas (el nom del qual procedix de les més importants ciutats de Campània); estos eren al principi mers ajudants de el praetor urbanus, pero posteriorment al 123 a. C. s'elegien 4 magistrats romans. Estos varen governar tota la Campània fins a l'época d'Augusto, en la que esta magistratura va ser abolida. Va ser la capital de Campània Felix.

En 317 a. C., varen sorgir disensions internes i es va solicitar al Senado romano que intervinguera. El Senat va introduir vàries regulacions (a proposta del pretor L. Furius), que varen conseguir restaurar la pau social.

En 312 a. C., Capua va ser conectada en Roma per mig de la Vía Apia, la principal via militar d'Itàlia. La porta occidental de les murallas servianas rebia el nom de Porta Capena, potser l'únic cas en el qual una porta d'este recint amurallat tenia el nom del lloc al que conduïa. El moment en que la Vía Latina va ser ampliada fins a Casilinum és dubtós (provablement quan Capua va caure baix domini romà, i.i. abans de la construcció de la Via Apia). Es va proporcionar una carretera de només 10 km, i les dificultats per a la seua construcció no varen ser moltes; això evitava també el problemàtic viage per mig de les Lagunas Pontinas.

L'importància de Capua va créixer sense cessar durant el III

Capua va mantindre la seua riquea i prosperitat. Era la tercera ciutat en importància (darrere de Roma i Cartago) en l'época de la segunda guerra púnica.

Anfiteatro de Santa Maria Capua Vetere.

Capua va aportar a la guerra trenta mil infants i 400 cavallers. No obstant, les atres ciutats de Campània (Nola, Neápolis i Cumas, principalment) es varen negar a seguir a Aníbal.

En 212 a. C. els romanos varen mamprendre l'asedio de la ciutat.

Aníbal va aplegar des de Pulla i va obligar a alçar el lloc, pero tan pronte com es va retirar, els cònsuls Fulvio i Claudio varen reemprendre el sege. Els esforços del general cartaginés per a forçar la retirada romana no varen resultar i la ciutat va començar a patir fam, per lo que els capuanos es varen rendir sense condicions (211 a. C.). La ciutat va ser castigada: els senadors i nobles varen ser eixecutats; uns atres varen ser enviats a llocs lluntans, com la regió del Tíber. El territori de Capua va ser confiscat, les magistratura locals abolides, i la població que va quedar o es va establir en la ciutat varen ser subjectes al prefecto de Roma. No es va matar a més gent perque feyen falta per a les collites d'aquella zona tan fèrtil.

Fins a la greu derrota dels romans en Cannas la ciutat va permanéixer fidel a Roma, pero despuix d'este event Aníbal va intentar atraure-la a la seua causa, el partit popular de la ciutat dirigit per Pacuvius Calavius i Vibius Virrius, varen obrir les portes als cartagineses. La seua llealtat va canviar i es va aliar en Cartago. El motiu exacte no està clar: pot ser que es deguera al rebuig romà a un requeriment seu pel qual un dels dos cònsuls devia procedir sempre de Capua o ben va poder ser una simple maniobra per a assegurar-se la seua supremacia local en cas de victòria Cartaginesa. En qualsevol cas, Aníbal va aprofitar este event per a establir en la ciutat els seus quarters d'hivern. Autors com Tito Livio sugerixen que les luxoses condicions de vida de Capua varen ser el seu perdició, ya que les tropes es varen tornar dèbils i la seua moral es va vore reduïda pel lux. Atres autors, Bosworth Smith i posteriors, són escèptics sobre açò, i observen que el comportament de les tropes va ser tan bo en batalla despuix d'eixa estància com havia segut abans.

En qualsevol cas, la ciutat va ser presa de nou pels romans despuix d'un llarc sege en l'any 211 a. C. i va anar severament castigada. Es varen abolir els seus magistrats i la seua organisació comunal, els habitants que no varen morir varen perdre els seus drets civils, i el seu territori va ser declarat ager publicus (domini de l'estat romà). Parts d'eixe terreny varen ser posades a la venda en 205 a. C. i 199 a. C., i una atra part va ser dividida entre els ciutadans de Volturno i Literno, que varen ser establides prop de la costa en 194 a. C. No obstant, la porció més gran del terreny es va reservar a l'estat per a la seua cessió a arrendataris.

Des de llavors va ser lleal a Roma. Durant la guerra Social, Veleyo, representant de la ciutat, va solicitar el restabliment dels privilegis municipals.

Capua continuava sent important en aquella época. Tit Livi la flama «urbs maxima opulentissimaque italiae» (la ciutat més gran i rica d'Itàlia).[6] Sila va reunir un eixèrcit en la ciutat per a anar a lluitar contra Mitrídates del Ponto, a on havia reunit les seues legions contra Roma. A l'any següent, en Capua, Lucio Cornelio Cinna es va rebelar contra el Senado romano. En la guerra entre Pompeyo i César, els pompeyans varen convertir Capua en quarter general, pero la varen tindre que abandonar. Va jugar algun paper durant la conspiració de Catilina. En esta época cau la casa de Battiatto, important lanista conegut per descobrir a Espartaco, que va anar el gladiador campeó de Capua abans del seu tumult contra Roma.

Va haver considerables dificultats a l'hora de previndre ocupacions illegals per part de persones privades, i inclús va ser necessari pagar per l'expulsió d'alguns d'ells en 162 a. C. Des d'eixe periodo, el terreny es va llogar només a chicotets propietaris, i no a grans terratinents. Va haver també freqüents intents per a dividir la terra entre nous colon. Un intent de l'any 83 a. C. va aplegar a establir formalment una colónia, pero pronte va ser dissolta. Ciceró també ataca en els seus discursos De Lege Agrania a un intent similar organisat per Publio Servilio Rulo en 63 a. C.

El seu territori va permanéixer en mans de la República romana i en l'época de los Gracos va quedar exenta de repartiment. En 63 a. C. el tribuno Servilio Rulo, va propondre una llei agrària que tenia com a objectiu la distribució d'este territori, pero l'eloqüència de Ciceró va provocar que anara desestimada; encara que finalment el repartiment es va fer en virtut de la lex Julia, aprovada baix el govern de César en l'any 59 a. C., i 20000 romans es varen establir en els camps de Campània (Ager Campanus i Ager Stellatis), i es va crear una colónia; provablement llavors els capuanos ya havien recuperat els drets municipals que sembla que posseïen, a lo manco, des de l'época de Cicerón.

Inscripción de la Colonia Iulia Felix, encontrada en 1726 enfrente de l'anfiteatro y completada por el arqueólogo Alessio Simmaco Mazzocchi.

Mentrestant, l'alta densitat de població d'este districte implicava la necessitat de la creació d'algun tipo d'organisació per als seus habitants. Açò va ser solucionat gràcies a la seua agrupació per santuaris, i en especial en el de Diana Tifatina, en conexió en el qual es coneix l'existència d'un pagus Dianae (pagament a Diana) a partir de les inscripcions. També es coneix de l'existència d'un pagus Herculaneus.

No obstant, la ciutat de Capua no pertanyia a cap d'estes organisacions, i depenia enterament de el seu praefecti. No obstant, va gojar de gran prosperitat pel cultiu de l'espelta, aixina com per les seues manufactura, entre les que destacaven els seus objectes de bronze, que són alabats en els texts de Marco Porcio Catón i de Plinio el Viejo. El seu lux era proverbial. Campània era especialment renombrada pels seus combats de gladiadors. D'entre les seues escoles de gladiadores va sorgir la figura d'Espàrtac i els seus seguidors, causants de la tercera guerra servil de 73 a. C.

Julio César, cónsul en 59 a. C., va establir allí una colonia romana cridada Julia Felix en conexió en la seua llei agrària, i 20000 ciutadans romans es varen establir en el seu territori. Capua va ser en avant colonia romana, pero els colon no varen poder gojar tranquils les terres. Entre les terres que els triunviros varen prometre a les legiones l'any 43 a. C. estava Capua. Es creu que va ser donada als veterans d'Augusto, que la varen convertir en el seu quarter general durant la guerra de Perusia contra Marco Antonio (41 a. C.).

Despuix de la batalla de Actium (31 a. C.) es varen establir nous colon. La colónia va rebre el nom de Colónia Julia Augusta Felix, tal i com s'ha trobat en alguna inscripció. Augusto va cedir a la municipalitat un valiós terreny en Creta, a on es va construir un aqüeducte.

En el I, La construcció de la Vía Domitiana a lo llarc de la costa tirrena la va excloure de la principal ruta comercial.[6]

Durant l'Imperio romano va donar pocs motius per a parlar d'ella. Estrabó la flama metròpolis de Campània. Baix Neró va rebre més colon militars. En la guerra de l'any 69 (año de los cuatro emperadores) la ciutat es va posicionar del costat de Vitelio, lo que va dur a la ruïna a moltes famílies. Per un atre costat, en el baix imperi no es troben a sovint mencions a la ciutat, pero en el IV va ser el centre de el consularis Campaniae i la seua ciutat cap, encara que Ausonio la coloca per darrere de Mediolanum i d'Aquileia en el seu ordo nobilium urbium. En el III havia declinat una miqueta, pero encara era l'octava ciutat de l'imperi.

Siglos posteriores

Vore també: Principado de Capua

En 456 va ser ocupada pel rei vándalo Genserico. És mencionada en les Guerras Góticas. Belisari la va conquistar.

En el VIII va tornar a ser una ciutat pròspera. En ser ocupada en 840 pels sarraíns els habitants es varen refugiar en les montanyes, ya que la ciutat sítia en una planura era indefendible.

La regió de Capua despuix de l'envestiment sarraïna de l'any 840, va escapar al control del Ducat de Benevento, en el que havia esclatat la guerra civil. La regió era administrada per gastaldos del duc. La regió, que va passar a ser comtat (840-847), reconeixent la sobirania de Benevent, i en 847 la de Salerno.

Pandulfo IV de Capua.

Quan el comte Atenolfo I es va apoderar de Benevent (900), es va convertir en principat. A la mort de Landulfo IV de Benevent i VI de Capua, els dos principats es varen repartir entre els seus dos fills: el de Capua li va correspondre a Landonulfo I, en qui Capua es va fer independent.

En l'any 856, el bisbe Landulfo va convéncer a la població fugida a que retornara i s'establira en l'antiga ciutat veïna de Casilinum, més defendible, que fortificaron, i a la que se li va donar el nom de Capua.

En 1282 va ser ocupada en part pels aragoneses que es varen comprometre a restituir-ho als Anjou pel tratado de Anagni de 1295, i aixina va passar al Reino de Nápoles. En 1501 va ser saquejada per César Borgia, al servici de França. El Reino de las Dos Sicilias, continuació del de Napolés, va subsistir fins a 1861. En esta data Capua es va incorporar a Itàlia.

L'antiga Capua és l'actual població de Santa Maria Capua Vetere (Santa Maria Maggiore fins a finals del XIX).

La ciudad antigua

El territori de Capua s'estenia fins a la desembocadura del Volturno (antic Volturnus). El nort del riu es denominava Ager Falernus i el sur Ager Campanus. La regió de la montanya Callicula, de Calenus a Casilinum, va ser cridada Campus Stellatis.

Queden alguns restants de l'acueducto d'Augusto, conegut com Aqua Júlia, i de l'anfiteatro. Capua va ser un gran centre de gladiadors ya que posseïa una escola en la que va estar Espàrtac, de la qual es va escapar en 70 companyers.

Segons Suetonio, tenia un Capitolio, del que no queden restants. Encara permaneixen en peu una part de les muralles. S'ha halllado un arco triunfal prop de l'amfiteatre.

Restos

No han segut trobats restants prerromanos en la pròpia ciutat de Capua, pero s'han descobert importants cementeris, el més antic del VII o VI

Les tombes són de formes variades, en part cambres en frescos en els murs, en part en blocs cúbics de peperino, buidats, en tapes ranuradas. Els objectes trobats consistixen principalment en gots de bronze (molts sense peu, i en llínees incises d'estil etrusc) i d'argila, alguns grecs, uns atres de manufactura local, i pintures.

A l'est de la ciutat, en la propietat Patturelli, va ser trobat un temple en inscripcions votives en etrusc, algunes inscrites en tablillas de terracota, la més famosa de les quals és la Tabula Capuana, conservada en Berlín. Hi ha inscripcions breus en cipos funerarios. Un grup de 150 estatuillas de toba que representen a matrones que duen un o més chiquets en el seu regazo, en tres pesades inscripcions en llatí del primer periodo de l'Imperio romano.

Arco di Adriano.

El jaciment arqueològic està en una pla, en defenses naturals. S'estenia des de l'est fins a l'oest delimitat per la Via Apia, en camins des del noroest al surest des de Casilinum fins a Calacia, gira directament cap a l'est i molt poc despuix passa pel cridat Arco di Adriano (un arco triunfal de bon treball de albañilería, en tres obertures, erigit en honor d'un emperador desconegut), i continua discorrent en esta direcció durant 1600 m (6000 antics peus oscos).

La porta oest era la Porta Romana; s'han trobat restants de la porta este, el nom de la qual es desconeix. Açò demostra que el carrer principal estava perfectament orientada, ans que fora construïda la Vía Apia, provablement en época prerromana. L'esgambi de la ciutat des del nort al sur no pot determinar-se en prou precisió, ni la llínea de muralles de nort al sur que tampoc es coneix, encara que aproximadament es pot fixar per l'absència de tombes. Beloch la fixa en 4000 peus oscos (1100 m), ni és absolutament cert (encara que és altament provable, ya que Cicerón alaba la seua disposició regular i precisos carrers) que el pla de la ciutat fora rectangular.

Hi ha restants de termas romanas al nort de la Via Apia, enfront d'un teatre, al sur. Originalment consistia en un gran cryptoporticus, rodejat en tres dels seus costats per un pati, el costat del qual sur està obert a la carretera; actualment està baix les presons. Beloch (vore avall) ho atribuïx el periodo osco; pero la construcció tal i com la mostra el dibuix de Labruzzi (v. 17) és en part de albañilería i d'obra reticulada. L'escenari del teatre té la part posterior cap a la carretera. Labruzzi (v. 18) dona una interessant vista de la cávea. Per les inscripcions sembla que va ser erigit en época d'Augusto.

Atres inscripcions, no obstant, proven l'existència d'un teatre de l'any 94 a. C. Se sap que la colónia romana estava dividida en regions i posseïen un capitolium, en un temple de Júpiter, dins de la ciutat, i la plaça de la qual del mercat, especialment d'ungüents, cridada Seplasia. També es parla d'un aedes alba, provablement l'original casa senatorial, que estaria en un espai obert conegut com albana. Pero la situació de tot això és incerta. Un Mithraeum pot ser visitat prèvia cita.[7]

Cal mencionar, per últim, l'anfiteatro de Capua, el primer que varen construir els romans.

Arquitectura

El centre històric que es troba sobre un braç del riu Volturno en l'emplaçament de la ciutat antiga de Casilinum, és ric en monuments i en edificis històrics i posseïx numnerosas peces arqueològiques de l'época romana, com a esteles i estàtues, que es troben en la vora de les carreteres o en les parets dels edificis més antics.

En la frazione de Sant'Angelo in Formis, la Basilica Benedettina d'estil bizantí-campano (finals del XI) és un dels monuments més importants de l'Edad Media del sur de Itàlia.

Monumentos

  • El Posa't Romà i les Torres de Federico II (Torri vaig donar Referico II): els restants del pont de la Via Apia sobre el Volturno constituïxen el principal testimoni de l'antiga Cassilinum i de la presència romana en Capua. El pont duya a la porta a on es trobava l'eixida de la ciutat en direcció a Roma. En 1234, l'emperador Federico II Hohenstaufen va ordenar la reconstrucció de la Porta Roma, que va anar fins al final de l'antiguetat el principal accés a la ciutat. Per a desafiar als Estados Pontificios es va inspirar en els arcos de triunfo monumentals dels romans. Terminada cap a 1240, el conjunt ha segut la principal font d'inspiració dels dissenyadors de l'arc de triumfo d'Alfonso V de Aragón, situat en Castel Nuovo de Nàpols. Va sofrir dos destrucció: un parcial en 1557 per a adaptar-ho a les fortificacions modernes; una atra durant els bombardejos de 1943 que destrujeron el Posa't Romà. No subsistixen més els caps de pont i els ciminetos de les dos torres (en el Museu Campano es conserven algunes de les estàtues ornamentals.
Castillo de las Piedras.
  • Castell de les Pedres (Castello delle Pietre) o dels príncips normants: construït pels normandos en 1062, despuix de la conquista de la ciutat, per a intimidar als llombarts, el castell va ser la sèu del Principat Normando. El nom «delle Pietre» (de les Pedres) prové del fet de que les pedres de l'antic amfiteatre de Capua varen ser utilisades per a la seua construcció. En l'época aragonesa varen ser obertes algunes finestres, pero la torre de toba és del XIX.
  • Castell de Carlos V (Castello vaig donar Carlo V): construït per a reforçar la defensa de la ciutat, entre 1542 i 1552, en l'emplaçament d'una antiga fortalea lombarda, per Gian Giacomo dell'Acaja. Actualment, ocupen el lloc un quarter i una escola d'artificiers de l'eixèrcit.
  • Teatre Ricciardi: existent ya a mitan del XVIII, l'edifici actual data de 1781, quan l'ingenier Francesco Gasperi ho va reconstruir. La seua frontera neoclásica data de 1929.
  • Porta de Nàpols (Porta Napoli): dedicada a Felip II, va ser construïda entre 1577 i 1582 per l'arquitecte de Capua, Ambrogio Attendolo, qui es va inspirar en la Puerta de Capua (Porta Capuana) de Nàpols.
  • Bastions i muralles: les muralles antigues han segut reconstruïdes i reforçades a lo llarc dels sigles, pero l'aspecte actual caracterisat per bastiones poligonales i els murs de cortina inclinats és dels treballs del XVI per a adaptar-los a les noves armas de fuego i al descobriment dels explosivos.

Edificios religiosos

Principales iglesias

  • El Duomo i el seu conjunt monumental: lo que comunament és cridat Duomo pels habitants de Capua és la catedral de Santi Stefano i Agata, construïda en 856 i reconstruïda dos voltes: la primera en el X, i la segona baix la direcció de l'arzobispo Erveo (1072-1086), cap a finals del XI. Est va afegir el portal de l'entrada, engrandit en el XV. Rearmonizó notablement l'anex del palau episcopal. En el trascurso del XVIII tot el conjunt va ser restaurat completament. Entre 1854 i 1857, l'arquitecte Federico Travaglini, a solicitut de l'arcipreste Gennaro Cosenza va renovar la catedral. Els bombardejos de 1943 la varen destruir casi del tot. En 1992, en l'interior de la capella del Corpus Christi, es va inaugurar el museu diocesà, en el que es conserven quadros i escultures provinents de vàries iglésies de la ciutat.
  • Iglésia i antic convent de la Anunciació (Convent dell'Annunziata): els edificis daten de finals del XIII. Entre l'iglésia i el convent passava la Via Apia (actual Cors Appio). Estaven units per mig d'un pont corredor que passava per baix del carrer. El conjunt va ser restaurat en 1538 utilisant les pedres de l'amfiteatre i respectant les regles del Renacimiento. Filipe Vitale va afegir una cúpula a l'iglésia. Hui, l'antic convent és un hospital dedicat a Ferdinando Palasciano.
  • Iglésia i convent de Santa Caterina: construïts en 1383, no conserven de l'estil gótico inicial més que l'àbsit i les bóvedas de crucería. Restaurats en 1510, es varen afegir naus laterals i una estàtua representant a la Santa. La frontera i el campanario daten del XVIII. En el XVI, les famílies nobles de Capua varen finançar la construcció del claustro. A modo d'agraïment, el seu escudos de armas varen ser esculpits en la base de les columnes i, en l'interior de l'iglésia, els varen ser dedicades les capelles laterals.
  • Iglésia de Montevergine i antic monasteri: construïts a finals del XIII per Bartolomeo vaig donar Capua i confiat als monjes benedictins de Montevergine. Des de 1795, el monasteri alberga el Seminari i conserva en el claustre un pou de 1769 en el blasó de Verginiano. Baix el portal de l'antic monasteri, va ser inhumat Cesare Falco en 1611.
  • Iglésia de Santa Maria delle Grazie o de la Santella: construïda en 1761 en recort del milacre de la Verge que hauria posat fi a la massacre dels habitants ordenada per César Borgia. Abans, en dit emplaçament s'alçava una capella dedicada a la Verge, de la que s'ocupava una devota nomenada Llitera Santella, i del seu nom prové el nom de l'iglésia.

Otras iglesias

  • Les tres iglésies lombardas: estan en el sector a on estava situat el Palazzo dei Principi lombardos: Sant Salvatore a Tall (960), restaurada en época normanda, Sant Giovanni a Tall (X), refeta en el XVIII, Sant Michele a Tall (sigles IX–X), dedicada a l'arcàngel, patró dels lombardos.
  • Iglésia de Sant'Angelo in Audoaldis, de l'Alta Edad Media: es troba al costat del palau dels Audoalt, família noble lombarda.
La abadía de Santo Angelo in Formis.
  • En la localitat de Sant'Angelo in Formis està la Abbazia di Sant'Angelo in Formis homònima (finals del XI), en estil «bizantí-campano», en pinturas murales relacionades en les formes italo-bizantí, pintura románica.
  • Vestigis de l'iglésia d’Ognissanti, en la via Seminari, d'orige bizantí.
  • Iglésia de Santa Plaguda i antic couvento de Sant Gabriello, (1734-1756), barroc tardà en campanar de l'escola de Luigi Vanvitelli (1761)
  • Iglésia de Sant Leonardo i antic couvento de Sant Vincenzo, existent ya en el X i refeta en el XIX.
  • Iglésia de Sant Raffaele, del XVIII i antic convent del XVII.
  • Iglésia de Sant Benedetto, en un antic convent, fundat pels benedictins en 1108 i restaurat pels jesuitas en 1611.
  • Iglésia i couvento de Santa Maria delle Monache, d'arquitectura barroca, de 1726 sobre un edifici de 952. Una part del convent es va convertir en el quarter Fieramosca en 1812.
Iglesia de Sant'Eligio.
  • Iglésies Sant'Eligio i Sant Gaetano i antic convent Teatino (1284-1296), en un campanar de la Renaixença (1514-1524), i una frontera barroca (1747). Actualment, el convent alberga un quarter de carabineros.
  • Iglésia de la Maddalena i antic convent Agostiniano, construïda cap a 1300 per Bartolomeo de Capua, en un hospital anexe (reconvertit en convent), el conjunt va ser restaurat en 1747. Allí es troben les capelles nobiliarias de jus patronatus de les famílies nobles de Capua. Llança (capella dedicada a sant José, restaurada en 1753), Gianfrotta, Boccardo.
  • Iglésia i antic monasteri de la Concezione del XVIII, pero en orígens molt més antics. En 1940, el monasteri va formar part del Museo Campano
  • Iglésia de Sant Domenico de finals del XIII, restaurat completament en l'época barroca
  • Iglésia Santi Rufo i Carponio (primera mitat del XI). En época normanda els benedictins varen construir el campanar i els dos àbsits.
  • Iglésia de Sant Marcello, anterior al X i restaurada en el XIX.
  • Iglésia de la Caritat (1697), eixemple dels més conseguits del barroc capuano. L'iglésia és encara hui, propietat de la Illustre Archiconfraternidad Real dels Bianchi della S.S.Carità, associació aristocràtica que tenia des de sempre entre els seus objectius assegurar la salut espiritual dels condenats a la pena capital i de proporcionar la dote per als matrimonis de les nóvies òrfenes.
  • Iglésia Sant Salvatore Piccolo que data del XI.
  • Antiga iglésia de Sant Martino alla Giudea, d'estil gòtic, de finals del XIV, edificada en l'antic barri judeu.

Palacios

Puerta del Palazzo Antignano, sede del Museo Campano.
  • Palau Antignano: renovació del XV d'un palau ya existent. Des de 1874, alberga el Museo Campano.
  • Palau Fieramosca: la construcció original és gòtica de finals del XIII. El portal d'entrada, ojival, encara existix. Va ser restaurat en la segona mitat del XV per la família Fieramosca. Hui és la Azienda sanitària local. En 1476, va nàixer ací Ettore Fieramosca, héroe del Desafío de Barletta (1503).
  • Palau de Justícia o del Governador: es troba en la Piazza dei Giudici. Va ser reconstruït en 1585 per l'arquitecte Ambrogio Attendolo, en la tribuna situada en posició central sobre la plaça.
  • Palau de la Gran Guàrdia o Bivach (Edifici della Gran Guàrdia) (1608-1611), situat enfront del Palau de Justícia, estajava el cos de la Grand Guàrdia del governador.
  • Palau Friozzi-Azzia (segona mitat del XVIII, de l'escola de Luigi Vanvitelli.
  • Palau Llança, be de la família Llança a partir de 1453 i restaurat en el XVIII i en el XIX. En el XVIII va passar allí una temporada Sant'Alfonso Maria de' Liguori, parent de la família Llança. Esta família encara residix en el palau.
  • Palais Rinaldi-Campanino (segona mitat del XV) d'estil gòtic tardà català i prerenacentista. Entre els arcs del pòrtic que donen al pati interior, hi ha una lluna esculpida romana, cridada «cap d'home jove».
  • Palau Rinaldi-Milano (mitat del XV), en una frontera manierista napolitana.
  • Palau cridat "Centopersone", era provablement una quarter per a les tropes de respal de l'época de Fieramosca. Hui està en ruïnes.

Evolució demogràfica

Evolució demogràfica
Any 1861 1871 1881 1901 1911 1921 1931 1936 1951 1961 1971 1981 1991 2001 2011
Població 12 000 12 966 13 886 14 114 13 319 13 216 14 143 14 072 15 931 18 242 17 582 17 977 18 845 19 041 19 036
Font ISTAT

Referències

  1. ↑ «Statistiche demografiche ISTAT» (en italià). istat.it. Archivat des de l'original, el 14 de enero de 2018. Consultat el 24 de octubre de 2019.
  2. ↑ Estrabón, Geografía v.4.3
  3. ↑ Velada, José y Gracia Artal, Jesús (2001). Estrabón, Geografía. Tomo III, Madrid: Editorial Gredos, pp. 97, nota 206. ISBN ISBN 84-249-2297-2.
  4. ↑ Estrabón op. cit. v.4.10
  5. ↑ Estrabón, op. cit. v.3.9
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 VV.AA. (1988). Los grandes descubrimientos de la arqueología, pp. 225. ISBN ISBN 84-395-0690-2.
  7. ↑ [1] (anglés)

Enllaços externs

Commons