Batalla de Dirraquio

Batalla de Dirraquio

Plantilla:Campanyes de la segona guerra civil de la República romana La batalla de Dirraquio (en llatí, Dyrrhachium o Dyrrachium) va tindre lloc el 10 de juliol de 48 a. C. durant la segona guerra civil de la República romana. En esta batalla es varen enfrontar Juliol César i Cneo Pompeyo Magne en les afores de la ciutat de Dirraquio, actual Durrës, en Albània. Pompeyo va derrotar a César pero no va saber aprofitar l'oportunitat d'aniquilar-ho. César va conseguir fugir i el 9 d'agost del mateix any li va derrotar completament en la batalla de Farsalia.

Antecedents

Quan Juliol César va concretar la conquista final de les Galias, el poder polític del món romà estava variant ràpidament, el Senat romà i el poble tenien un poder sol nominal, puix este descansava efectivament en les mans de Pompeyo i César. Pompeyo pertanyia a la facció conservadora cridada dels Optimates i César a la facció denominada Populars. Cap dels dos desijava la guerra, pero les circumstàncies i els fets es varen donar de tal forma que la varen fer inevitable. En tals circumstàncies el Senat va preferir recolzar a Pompeyo.

En l'any 50 a. C. César es trobava en les Galias, regió que hi havia pacificado i convertit en província romana, i esperava ser elegit cònsul en juliol de l'any següent. Per a impedir que els seus enemics li feren qualsevol càrrec, va planificar mantindre's en el mando fins a la data de l'elecció i després demanaria el mando de la guerra contra els parts. El Senat romà, que s'havia inclinat per Pompeyo, li va manifestar que no podia presentar la seua postulació a cònsul mentres mantinguera el seu mando militar. César va contestar que estava dispost a entregar el mando si Pompeyo feya lo mateix, a lo que Pompeyo es va negar. Llavors el Senat va declarar que Roma estava en perill i el 7 de giner del 49 a. C. va cridar als ciutadans a les armes.

César va reunir a una de les seues legions, la Legió XIII Gemina i els va explicar la situació preguntant-los si estaven disposts a enfrontar-se a Roma en lo que això els significaria. Els legionaris no només li varen respondre que li seguirien a on ell els manara, sino que, ademés, li varen entregar els seus aforros quan els va dir que en eixe moment no tenia diners en que pagar-los. El 10 de giner César, al mando d'esta legió, va creuar el riu Rubicón, riera que marcava el llímit entre la província de la Galia Cisalpina i l'Itàlia romana. La llei prohibia a qualsevol general creuar-l'en un eixèrcit. Est va ser el primer acte de la guerra civil.

César, al sendemà de creuar el Rubicón, es va apoderar per sorpresa de Rímini, ciutat en la que es trobava Marco Antonio. Ací, en la seua rapidea habitual, li va ordenar a Antonio que en cinc cohortes travessara els Apenins i prenguera la ciutat d'Arezzo, mentres ell en atres cinc cohortes ocupava en forma successiva Pésaro, Fano i Ancona. L'idea de César era tindre millors condicions per a negociar la pau que pensava propondre al Senat de Roma.

El 14, 15 i 16 de giner varen aplegar a Roma les notícies de les successives ocupacions de les ciutats de la costa adriática i de Arezzo, lo que va difondre el pànic en el món polític romà. Pompeyo va planificar i va realisar les següents accions: abandonar Roma dirigint-se a Capua, deurien eixir en ell els cònsuls i el Senat, i dur en ells el tesor. Es castigaria a les ciutats que obriren les portes a César i es consideraria com a enemic a tot senador que no ixquera de Roma. En la corruixa per l'evacuació no varen alcançar a dur-se el tesor. L'idea de Pompeyo era concentrar les seues tropes en Canosa i Brindisi per a eixir d'Itàlia. En San Farino es trobava el nou governador de la Galia Transalpina, Lucio Domicio Enobarbo, al que li va ordenar que marchara cap al sur en els seus hòmens, pero est va permanéixer en el seu lloc.

César va sofrir una gran contrarietat quan va saber lo ocorregut en Roma, puix ell no pensava marchar sobre Roma, sino que desijava negociar la pau en el Senat, pero ara est estava dispers. L'1 de febrer va alvançar cap a Osimo, a on va derrotar a Publio Atio Vare que reclutava soldats per a Pompeyo.

El 13 de febrer va creuar el riu Peixcara i va sitiar Corfinium, que se li va rendir el 19 del mateix més, i sense perdre un minut es va dirigir a Brindisi, a on Pompeyo havia concentrat el gros de la seua força. El 20 Pompeyo va traslladar la mitat del seu eixèrcit a l'atre costat del Adriático, a Dirraquio, i l'1 de març al restant, després de haver rebujat una oferta de negociacions que li va fer César en aplegar a Brindisi eixe mateix dia.

Campanya polític-militar

Pompeyo, en deixar Itàlia, havia dividit les seues forces en dos grans grups: un en l'Epiro i l'atre en Hispania, pero contava en el domini de la mar, de modo que se sentia segur. César va estimar que lo primer que tenia que fer, abans d'atacar a Pompeyo, era assegurar la seua retaguàrdia i l'abastiment d'Itàlia, per lo que va decidir traslladar-se a Hispania, a on es trobava el gros de la força de Pompeyo. Ademés, per a assegurar les vies d'abastiment d'Itàlia, va enviar legions a Sicília i a Cerdenya per a protegir les reserves de blat i finalment va ordenar que nou de les seues millors legions de la Galia més 6.000 ginets es concentraren en les rodalies de Marsella.

César es va dirigir primer a Roma, a on va aplegar el 29 de març. Allí va designar a Marco Antonio com a cap de les seues forces en Itàlia i junt en això es va apoderar del tesor de Roma. Ademés va aprovar vàries lleis per a evitar l'anarquia en que estava la ciutat, i el 5 d'abril va partir a Marsella. Va enviar cinc legions i els 6.000 ginets a Espanya i va posar lloc a Marsella, deixant a Dècim Brut i a Cayo Trebonio encarregats del lloc, i ell en 900 ginets va travessar els Pirineus i es va reunir en el seu eixèrcit en Lleida, a on es trobava la força de Pompeyo al mando d'Afranio. César li va derrotar completament, pero va tractar als vençuts magnànimament. D'allí va retornar a Marsella, va forçar la seua rendició i de nou va ser clement en els derrotats.

En Marsella va rebre l'informació de que havia segut nomenat dictador (en el sentit romà del terme), per lo que va partir a Roma. Allí va dictar una série de lleis, entre elles la de la situació entre deutors i acreedors, va cridar a varis exiliats i va garantisar la plena ciutadania romana a tots els habitants naixcuts lliures en la Galia Cisalpina. Va eixercitar el seu càrrec de dictador sol durant onze dies, va renunciar i es va dirigir a Brindisi sense esperar a que el Senat li designara cònsul. L'actuació de César en este curt periodo de temps és considerada la campanya política-militar més sorprenent de tota el història romana.