Anar al contingut

Cayo Mario

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cayo Mario
Per a el seu fill vore Cayo Mario (cònsul 82 a. C.).

Cayo Mario (en llatí: Gaius Marius; 157 a. C.-13 de giner de 86 a. C.) o Cayo Mario el Vell, va anar un general i estadiste romà, ademés de sèt voltes cònsul, incloent cinc voltes consecutives en el 104-100 a. C., lo que li convertix en la persona que més voltes ha eixercit este càrrec durant l'época republicana de l'història romana. Va realisar una reorganisació de l'eixèrcit romà, va dur a un final victoriós la guerra de Jugurta en 105 a. C., i va derrotar en dos batalles a les tribus germàniques que varen intentar invadir Itàlia. Com a resultat, en els últims anys del sigle II a. C., Mario es va convertir en l'home més poderós de Roma. Durant un temps, Mario es va aliar en Lucio Apuleyo Saturnino, pero en un moment crucial va desertar cap al bando del Senat. Despuix d'açò, va estar en l'ombra durant uns dèu anys. Va participar en la guerra Social i va obtindre vàries victòries, pero els seus poders no es varen ampliar. Quan va esclatar la primera guerra mitridática, Mario va intentar fer-se en el mando, lo que va desencadenar la primera guerra civil de l'història de Roma en 88 a. C. Derrotat per Sila i declarat enemic de l'Estat, Mario va fugir d'Itàlia, pero va retornar a l'any següent i, en aliança en Lucio Cornelio Cinna, va ocupar Roma. A açò li va seguir un govern de terror, descrit en les fonts en els tons més obscurs. Mario va morir al principi del seu sèptim consulat, en giner de 86 a. C.

Fonts

Es conserven poques fonts dedicades principalment a Cayo Mario. S'han perdut per complet els texts de les memòries de Lucio Cornelio Sila, Marco Emilio Escauro i Publio Rutilio Rufo, en les que Mario va deure ocupar un lloc destacat. Cicerón va escriure un poema cridat Marius, pero només es conserven chicotets fragments.[1]

Una de les primeres fonts que es conserven és la Guerra de Jugurta de Salustio. Els estudiosos la dividixen en tres parts condicionals, més o menys iguals en llongitut, sent la tercera d'estes (capítuls 79-114) la que narra el mando de Mario en Numidia i el final de la guerra.[2] L'autor d'este ensaig va utilisar àmpliament les memòries de Sila i Rutilio.[3]

En l'obra capital de Tito Livio, Ad Urbs condita, Mario va ser, a jujar per les períocas, el protagoniste de varis llibres. Segons pareix, ellibre LXI es va dedicar principalment a l'etapa final de la guerra de Jugurta; ellibre LXVIII a la derrota dels teutones i els cimbros; ellibre LXIX a la colaboració de Mario en Lucio Apuleyo Saturnino; ellibre LXXVII al conflicte de Mario en Sila; els llibres LXXIX i LXXX a la venjança de Mario i Cinna. No obstant, de totes estes parts només s'han conservat brevíssimes paráfrasis del contingut. L'única biografia que es conserva de Mario va ser escrita per Plutarco i està inclosa en les seues Vides parals, junt en una biografia de Pirro. No obstant, el text de la «comparació» no ha sobrevixcut o no s'ha escrit. També es conserva la biografia escrita per Plutarco de Sila, el principal enemic de Mario. Un atre escritor grec, Apiano d'Aleixandria, va dedicar molta atenció a Mario en la seua Història Romana (capítuls 29-76 del primer llibre de les guerres civils). Els episodis individuals de la biografia de Mario es relaten en més o menys detall en les coleccions llatines d'anècdotes històriques de Valerio Màxim i Pseudo-Aurelio Víctor, i en una série de resums generals de l'història romana escrits per Veleyo Patérculo, Lucio Anneo Floro i Eutropio, i també pel cristià Paulo Orosio. En l'historiografia, Mario apareix inevitablement en totes les obres generals sobre l'història de la República romana, ocupant un lloc més modest que el seu oponent Sila. Un dels primers treballs especials dedicats a Mario és un voluminós artícul en l'enciclopèdia alemana Pauly-Wissowa, escrit per R. Weynand en 1935.[4] Posteriorment es varen publicar monografies sobre Mario, en anglés per R. Evans,[5] francés per J. Van Ooteghem[6] i alemà per M. Labitzke.[7]

Biografia

Orígens i primers anys

Mario va nàixer en ellogaret de Cereatae, prop d'Arpino, en el sur delacio. Esta zona havia segut conquistada pels romans en 305 a. C., i en 188 els seus habitants havien adquirit tots els drets dels ciutadans romans. Segons Plutarco, els pares de Cayo —pare homònim i mare anomenada Fulcinia— eren persones humils i pobres que es guanyaven la vida treballant,[8] pero atres fonts afirmen que els Marios pertanyien a l'orde eqüestre.[9][10] En l'historiografia moderna, s'accepta que l'informació sobre els baixos orígens dels Marios prové d'una tradició hostil a ell; de fet, els Marios formaven part de l'aristocràcia local no senatorial, eixercitant un paper prou important en la vida del seu municipi.[11] Estaven estretament relacionats en atres famílies nobles d'Arpino, com els Gratidios i els Tuli, i eren clients dels Herenios i de l'influent família senatorial romana dels Cecilios Metelos;[12] no obstant, es creu que no existia una relació client-patró en els Metelos i que només hi havia un respal puntual.[13]

El naiximent de Mario només pot datar-se de forma aproximada a partir dels relats dels historiadors antics sobre els últims anys de la seua vida. Per eixemple, Plutarco informa de que en l'any 87 a. C. Mario tenia «més de setanta anys»,[14] i en relació en la seua mort a principis de 86, diu que va viure setanta anys.[15] Segons Veleyo Patérculo, Mario tenia setanta i tants anys en 88 a. C.[16] Basant-se en estes senyes, l'historiografia atribuïx el naiximent de Mario a l'any 158 o 157 a. C.;[17] sent el primer any el més provable.[18]

  • Cayo Mario tenia un germà menor, Marque, i també germanes —es desconeix el número— que es varen convertir en esposes d'aristócrates locals: Lusia, Gratidia i Bebia.[19] Algunes fonts informen de que Cayo no va rebre una bona educació: no va deprendre grec i va permanéixer indiferent a la cultura helènica durant tota la seua vida, «la seua ment, gràcies als seus honests estudis, intacta», va madurar en el servici militar.[20][21] És provable que d'esta manera els autors antics intentaren contrastar al màxim a Mario com «homo novus» en la noblea romana de l'época. De fet, Mario va deure haver tingut una bona educació en llatí.[22] Va passar la seua joventut en la seua terra natal, i la seua vida tardana en la ciutat,[8][23] encara que esta afirmació pot ser un homenage a una tradició retòrica que explota l'image del parrac modest i virtuós, alluntat del renou de la ciutat.[11]

Servici militar

Les primeres notícies sobre el servici militar de Cayo Mario daten de 134-133 a. C., quan Escipión Emiliano va dirigir un sege a la ciutat hispana de Numància. Plutarco es referix explícitament a la guerra numantina com la primera campanya en la que va participar Mario;[8] no obstant, segons Salustio, Mario es va allistar en l'eixèrcit «quan a penes tenia edat per a portar armes»,[23] és dir, als 17 anys, en l'any 141 o 140 a. C. En eixe cas, en Numància devia ser un militar experimentat i en cert mèrit. Açò també pot explicar cóm Mario va entrar en el círcul íntim del comandant i es va guanyar els seus grans elogis,[24] que Plutarco atribuïx únicament al valor i l'eficiència que va mostrar en esta campanya: «Dícese que barallant en un enemic li va llevar la vida a presència del general, per lo que, ademés d'atres honors que este li va dispensar, movent-se en certa ocasió plática entre sopar sobre els generals, com preguntara un dels presents, be fora perque realment dubtava, o perque feya per gust aquella pregunta a Escipión, quin seria el general i primer caudillo que despuix d'ell tindria el poble romà, trobant-se Mario assentat al seu costat, li va passar suaument la mà per l'esquena i va respondre: “Potser este”».[8]

Junt a Mario, el círcul íntim d'Escipión Emiliano incloïa a molts atres jóvens que més vesprada es convertirien en destacades figures polítiques: Cayo Sempronio Graco, Quint Fabio Màxim Alobrógic, Sempronio Aselión, Publio Rutilio Rufo, Cayo Memio —possiblement un tribuno de la plebe en 111 a. C.—,[25] Cayo Cecilio Metelo, el rei numida Jugurta.[26] Escipión va conseguir restablir la disciplina en l'eixèrcit i obligar als numantinos a una rendició incondicional. El seu estil de mando en esta campanya va poder haver tingut una influència significativa en Cayo Mario.[27]

Més vesprada, en una data inexacta, possiblement de 131-124 a. C.,[28] Mario es va presentar com a candidat al tribunado militar i, encara que ningú ho coneixia de vista, va rebre els vots de totes les tribus gràcies als seus ardits militars.[29] La llista dels seus honors militars posada en boca de Mario per Salustio també pot parlar dels seus mèrits en el camp militar: llances (fins a pura), banderes (vexillum), fáleras «i atres honors militars».[30]

Inici de la carrera civil

Mario va escomençar la seua carrera civil presentant-se com a candidat en les eleccions locals d'Arpino, pero va ser derrotat; no obstant, més vesprada va guanyar una cuestura en Roma i «va irrompre en el Senat».[31] No se sap res sobre este primer pas del seu cursus honorum, inclosa la data; només s'especula en que Mario va ser cuestor no més vesprada de 122 a. C.[32] o de 121 a. C.[33]

En l'any 119 a. C., Mario es va convertir en tribuno de la plebe[34] en el respal d'un dels Metelos, possiblement Lucio Cecilio —més tarde Dalmático—, qui va alcançar el consulat eixe mateix any,[13] pero també hi ha atres hipòtesis.[35] Va ser una época d'aguda lluita política interna, que no va cessar en la mort violenta de Cayo Graco en 121 a. C. Mario va propondre una llei que canviava l'orde de les votacions en les eleccions de manera que es reduïra l'influència de la nobilitas, i va superar la resistència a esta iniciativa per part d'abdós cònsuls, recorrent inclús a l'arrest del seu patró Metelo. No obstant, al mateix temps va conseguir negar-se a donar pa a la plebe i es va guanyar aixina la reputació de polític valeroso i independent.[36] Al mateix temps, se sugerix «que qualsevollei sobre el pa en este moment aclaria les disposicions de la llei de Cayo Graco i que Plutarco malinterpretó l'acció, el propòsit de la qual era preservar l'inviolabilitat de les generoses normes de distribució de gra existents», és dir, que Mario estava actuant precisament en l'interés del poble.[37]

Més vesprada —segons Plutarco a l'any següent,[38] encara que és més provable que anara en 117 a. C.—[39] Mario va presentar la seua candidatura a edil, pero part de la nobilitas va adoptar una postura hostil cap a ell.[40] Quan es va donar conte de que no podia accedir al càrrec d'edil curul, Mario va intentar presentar-se al d'edil plebeu, no obstant, els seus intents també varen terminar en fracàs.[41] En 116 a. C. va guanyar les eleccions al càrrec de pretor, encara que solament va quedar en sext lloc en térmens de número de vots rebuts, pero va anar immediatament acusat de ambitus —corrupció electoral— i a dures penes va conseguir que es desestimara dita acusació.[38][31] Mario va passar un any sense incidents en Roma i a l'any següent va ser enviat a Hispania Ulterior en el càrrec de propretor o procònsul,[42] a on va lluitar en èxit contra els «salteadores».[43] No se sap quàn va terminar el seu govern; és possible que retornara a Roma en l'any 113 a. C.[44]

En anys posteriors, Mario es va casar en Julia, membre d'una antiga família patricia, els hòmens de la qual, no obstant, no havien ascendit per damunt de la pretura durant molt temps. Este matrimoni, segons pareix celebrat poc abans de 110 a. C., va contribuir a aumentar l'influència de Mario i li va convertir en membre de l'alta societat.[45]

Guerra de Jugurta

Àfrica romana i Numidia oriental a finals del sigle II a. C.
Artícul principal → Guerra de Jugurta.


En l'any 109 a. C., despuix de l'infame derrota d'Aulo Postumio Albino a mans del rei Jugurta, Roma va intensificar l'acció militar en Numidia. El cònsul Quint Cecilio Metelo dirigia l'eixèrcit local, i havia elegit com el seu llegat a Cayo Mario.[46] Potser Metelo va planejar utilisar l'experiència d'este últim en la lluita contra el moviment guerriller, que havia guanyat en Hispania.[47] Mario va lluitar en Mutul,[48] després, al mando de part de l'eixèrcit, va prendre part activa en el saqueig del país.[49] En Sica, va rebujar un atac de la força principal de Jugurta,[50] i en la gran batalla de Zama va salvar el campament romà.[51] Pels seus valents i exitoses accions es va guanyar una gran popularitat en l'eixèrcit. «Mario no tenia intenció d'aumentar la fama de Metelo»,[46] sino que vea la guerra com una forma d'aplegar al cim de la seua carrera —el consulat— i estava dispost a trencar obertament en el seu comandant i patró quan li resultara ventajós.[52]

Mario va usar contra Metelo el fet de que la guerra, encara que anava prou be, es prolongava. Molts dels soldats que servien en Numidia varen escriure a Roma indicant que la victòria final solament seria possible si Mario es convertia en el seu comandant, lo que va irritar a Metelo. No obstant, les relacions es varen agravar encara més en el cas de Turpilio, oficial que gojava del favor de Metelo, pero que, a causa de Mario, va anar injustament condenat a mort.[53] En esta situació, quan este últim va solicitar a Quint Cecilio permís per a anar a Roma per a presentar-se com a cònsul per a 107 a. C., li va anar rotundament denegat: «Es diu que Metelo li va aconsellar que no es donara tanta pressa en marchar, que fart aplegaria a temps de demanar el consulat quan ho demanara també el seu fill»,[54] és dir, més de vint anys despuix. Llavors, Mario va escomençar a actuar en contra del seu comandant: va fer campanya contra ell entre els soldats i els comerciants romans de Numidia, acusant a Metelo de prolongar deliberadament la guerra i afirmant que ell mateixa capturaria ràpidament a Jugurta i a la mitat de l'eixèrcit. Al final Metelo li va deixar anar a Roma, pero solament unes semanes abans del començ de les eleccions.[55]

Mario ya era un home molt popular quan va aplegar a Roma, perque contava en el respal d'una part important de la plebe i dels équites.[56] Inclús, segons l'historiografia, totes les forces antisenatorials es varen reunir entorn a ell.[57] Utilisant la cooperació dels tribunos de la plebe i continuant en l'acusació contra Metelo de prolongar la guerra contra Jugurta,[58] va obtindre una gran victòria electoral, encara que també cal tindre en conte l'aportació proporcionada pel resentiment de certs sectors de l'aristocràcia per l'excessiu enfortiment de la família dels Cecilios Metelo, lo que va poder haver jugat un paper important en la seua victòria.[59] l'assamblea popular ho va nomenar comandant en Àfrica, encara que poc abans el Senat havia prorrogat el mando de Metelo per a l'any següent.[55] Com l'eixèrcit de Quint Cecilio havia segut entregat al segon cònsul, Lucio Casio Longino, per a lluitar contra els cimbros, Mario va tindre que reclutar un nou eixèrcit. Per les elevades pèrdues de la guerra en els anys anteriors, no hi havia suficients reclutes, per lo que va reduir dràsticament els requisits mínims per a la leva, lo que va anar el catalisador de la reforma militar, pero esta innovació no va conseguir reclutar més de cinc mil hòmens.[60]

El nou comandant va aplegar a Numidia eixe mateix any 107 a. C. i duya com cuestor a Lucio Cornelio Sila, un patricio d'una branca d'una antiga família, especulant-se si la seua esposa era una Julia, parent propenca de la cònjuge de Mario.[61] Mario va seguir saquejant el país, mentres deixava als seus soldats en tot el botí i els enduria poc a poc en escaramuzas menors; va capturar l'important ciutat de Capsa, a on s'almagasenaven els tesors de Jugurta,[62][63] i despuix d'açò el Senat li va prorrogar el mando per a l'any següent.[64]

En la primavera de 106, Mario va traslladar les operacions a l'oest de Numidia en l'objectiu d'intimidar a l'aliat de Jugurta, Boco de Mauritània.[65] Ací va ocupar una série de fortalees importants; mentrestant, l'enemic havia repres/représ Cirta, i quan l'eixèrcit romà es va dirigir a reconquistar eixa ciutat va ser atacat per Jugurta i Boco. Mario va ser expulsat als tossals, pero en amanecer va atacar sobtadament a l'eixèrcit contrari mentres dormia i ho va derrotar.[66] Orosio afirma que noranta mil númidas i mauritanos varen fallir en esta batalla.[67] No obstant, al quart dia Jugurta va tornar a atacar als romans; en mig de la batalla, el rei va cridar als soldats contraris que supostament havia matat a Mario en les seues pròpies mans, pero este truc no va funcionar i els romans varen obtindre una victòria completa.[68]

Despuix d'estes victòries de Mario, Boco, l'únic aliat de Jugurta, va escomençar a negociar en Roma. Se li va exigir que extraditara al rei númida, prometent a canvi una aliança i un aument de territoris. Mario va enviar al seu procònsul Sila davant el vacilante Boco; en 105 a. C., est va poder obtindre l'extradició de Jugurta i ho va entregar al seu comandant, lo que va significar el fi de la guerra. Abans de finalisar l'any, Mario es va ocupar d'organisar un nou orde en la regió: va entregar Numidia Occidental a Boco, va convertir rei de Numidia Oriental al germà del seu enemic Gauda, va suprimir els últims focs de resistència i va concedir a varis dels seus aliats la ciutadania romana i terres.[69] L'1 de giner de 104 a. C. Mario va tindre un triumfo en Roma, despuix del qual Jugurta va ser eixecutat. No tot lo món considerava a Mario com el vencedor indiscutible de la guerra: la propaganda hostil cap a ell ho oponia primer a Metelo, qui va obtindre victòries decisives i, per lo tant, va rebre un triumfo i un agnomen, i després a Sila, qui va conseguir l'entrega de Jugurta.[70] No obstant, esta propaganda va poder haver tingut lloc despuix de la seua mort, quan Sila va pujar al poder, i, per lo tant, la majoria dels romans semblen no haver dubtat de que ell tenia el crèdit principal de la derrota de Jugurta.

Guerra contra les tribus germanes

Artícul principal → Guerra cimbria.
Mario assentat en una cadira, rodejat d'oficials romans i varis bàrbars d'aspecte obstinat.
Mario i els embaixadors cimbrios, representat per W. Rainey.

Cap a l'any 120 a. C., les tribus germanes dels teutones i els cimbros, que habitaven la península de Jutlandia i la part adjacent de l'actual Alemània, varen iniciar el seu moviment migratori cap al sur. En la Galia pronte varen entrar en contacte en els romans, i en conseqüència, entre els anys 113-105 a. C., varen lliurar una série de grans batalles en les que els germans sempre eixien victoriosos. Particularment important va ser la batalla d'Arausio en octubre de 105, a on una disputa entre els comandants va terminar en la destrucció de dos eixèrcits romans i com a resultat va deixar Itàlia indefensa davant els bàrbars.[71] Quan la notícia d'esta terrible derrota va aplegar a Roma, a petició del poble, Mario, com elíder militar més competent, va ser elegit cònsul per segona volta, a pesar de que estava fora d'Itàlia en eixe moment.[72] Açò va marcar el primer dels seus cinc consulats consecutius, entre 104 i 100 a. C., fet sense precedents, periodo durant el qual Mario va ser gobernant de facto de Roma.[73]

Els bàrbars no es varen dirigir cap a Itàlia despuix de la seua victòria; els teutones varen seguir saquejant Galia i els cimbros es varen encaminar a Hispania, lo que va proporcionar a Mario temps per a preparar el seu eixèrcit. Va entrenar als seus soldats valent-se en la disciplina i les dificultats del servici, utilisant tant el castic com el poder de l'eixemple personal.[74] Estacionat en Ródano, en el surest de la Galia, protegia a Itàlia de les amenaces bàrbares i complia tasques menors; aixina, Sila, encara a les seues órdens, va fer la pau en els volcas tectósages i va persuadir a la tribu germana dels marsos per a que s'aliara en Roma,[75] mentrestant, Mario va fer que els seus legionaris excavaren un canal que conectava Ródano en la mar, evitant l'estuari sedimentado.[76] Tal treball va ajudar a l'eixèrcit a mantindre la disciplina en previsió d'una batalla decisiva.[77]

Mario va ser reelegit cònsul quan els bàrbars es varen acostar de nou a les fronteres d'Itàlia. En 104 a. C. el seu colega va ser un atre homo novus, Cayo Flavio Fimbria, en 103 a. C. el segon cònsul va ser Lucio Aurelio Orestes, un representant d'una noble família senatorial, i en 102 a. C. va ser Quint Lutacio Cátulo, un aristócrata els antepassats del qual duyen sense accedir a les magistratura romanes més de cent anys. És possible que el propi Mario assegurara l'elecció de Cátulo, un parent dels Juliol, a qui esperava controlar.[78] No obstant, una atra versió sugerix que Quint Lutacio va ser nomenat cònsul per un partit del Senat hostil a Mario.[79][80]

En l'any del consulat de Mario i Lutacio, els bàrbars varen alvançar finalment sobre Itàlia. Els cimbrios, rebujats pels celtíberos, varen retornar d'Hispania a la Galia i varen planejar invadir Itàlia a través de Nórico; el seu camí va ser bloquejat per Cátulo, als órdens del qual estava ara Sila, enviat, segons una sugerència de l'historiografia, per Mario per a assegurar la cooperació entre els dos eixèrcits romans.[81] Els teutones, per la seua banda, varen elegir una ruta a lo llarc de la costa mediterrànea, en la que es varen trobar en l'eixèrcit de Mario.[76]

En la primera trobada, el cònsul es va negar a acceptar la batalla, ya que va esperar sis dies en el seu campament fortificado en la desembocadura del Isère mentres els bàrbars passaven cap a Itàlia. Després va conduir al seu eixèrcit per una ruta parala i va tornar a bloquejar el camí als germans en la ciutat d'Aquae Sextiae. Mario va derrotar a una tribu d'ambrones, que marchava en vanguarda, i després va tendir una emboscada junt a tres milegionaris al mando de Claudio Marcelo que va enviar despuix de les llínees enemigues en una batalla decisiva,[82] en la que ell mateixa va dirigir l'atac de la cavalleria. Com a resultat, la tribu teutona va ser pràcticament aniquilada. Les fonts informen d'un total de cent cinquanta[83] o inclús doscents[84][85] mil morts, aixina com uns huitanta a noranta mil presoners.[84] Potser les sifres de Plutarco —cent mil fallits i capturats— s'acosten més a la realitat,[86][87] pero també provoquen escepticisme entre alguns estudiosos.[88]

Vercelas

Artícul principal → Batalla de Vercelas.
Quadre Batalla de Vercelas de Giovanni Battista Tiepolo, que representa la victòria de Cayo Mario i Quint Lucio Cátulo sobre els cimbrios.

Despuix de conéixer el resultat de la batalla d'Aquae Sextiae i els fracassos de Cátulo, qui havia segut expulsat pels cimbrios al Po, els romans varen elegir a Mario en absència com a cònsul per a l'any següent, el 101 a. C. Este últim va rebujar el triumfo que li va concedir el Senat i va unir el seu eixèrcit al de Quint Lutacio en la Galia Cisalpina per a posteriorment creuar el Po junt a ell. Les fonts parlen de negociacions en els cimbrios, mencionant a este respecte només a Mario, els poders dels quals eren superiors.[89] Per mig d'una série de maniobres, els romans varen conseguir fer retrocedir als germans a una zona relativament chicoteta prop de Vercelas, a on varen escomençar a tindre dificultats d'abastiment.[90] El 30 de juliol de 101 a. C. va tindre lloc una batalla decisiva en la planicie de Raudine, en Vercelas. Les fonts afirmen que les tribus germanes en la vespra de la batalla eren una «vasta i terrible multitut»,[91] que semblava un «piélago immens»;[92] cada u dels costats de l'infanteria en formació ocupava trenta estadis de llongitut, i la cavalleria estava composta per quinze mil hòmens.[93] Diodoro Sículo parla d'un eixèrcit format per quatrecents mil soldats.[94] No obstant, els historiadors moderns creuen que els cimbrios tenien entre quarantacinc i quarantahuit mil guerrers,[95] o inclús entre vinticinc o trenta mil.[96] Per la seua banda, l'eixèrcit romà estava format per cincuenta y dos mil trescents hòmens, dels quals treinta y dos mil eren soldats de Mario.[93]

El cònsul va posicionar als hòmens de Quint Lutacio en el centre i a les seues divisions més alvançades pels flancs. Més vesprada, Cátulo i Sila varen afirmar en les seues memòries que Mario va fer açò contant solament en els seus per a guanyar i obtindre tota la glòria,[93] pero la inverosimilitud d'esta versió és evident.[97] S'ha sugerit que provablement als soldats de Quint Lutacio se'ls assignara un paper més passiu perque estaven menys preparats.[98] Segons Plutarco, els soldats de Mario, en contra de les seues órdens, es varen precipitar despuix de la cavalleria cimbria que havia assestat el primer colp, pero a causa de l'espessa polseguera «varen vagar largamente per la planura», mentres que l'infanteria bàrbara va entropeçar per accident en les unitats de Cátulo.[92] Est és el moment a on es va desenrollar la batalla principal.

Mario, vencedor dels cimbrios, Francesco Saverio Altamura, 1863.

La veracitat d'este relat, basat en les memòries de Sila i Cátulo, ha segut discutida pels historiadors.[99][100] Es creu que la batalla va tindre moltes menys sorpreses per al bando romà. Els soldats de Mario varen derrotar a la cavalleria cimbria, abdós flancs es varen unir en el campament bàrbar,[99] i després varen atacar per la retaguàrdia les parts principals de l'enemic, que Cátulo va forjar en el seu defensa. A partir d'este moment, la batalla es va convertir en una massacre.[101] Les fonts informen de cent viente[102] a cent quaranta mil morts[84][91][103] i xixanta mil presoners de guerra; Veleyo Patérculo parla de més de cent mil en abdós conjunts.[104]

Immediatament despuix de la batalla va esclatar una disputa entre els dos caudillos sobre quí havia contribuït més a la victòria. Els àrbits varen ser els embaixadors de la ciutat de Parma, a els qui els hòmens de Quint Lutacio varen conduir pel camp de batalla per a mostrar les llances que havien travessat els cossos dels cimbrios, les quals la majoria tenien el nom de Cátulo gravat en la punta.[102] No se sap res de la resolució; estes disputes eren provablement prou comuns en l'época, i potser el propi Quint Lutacio no va estar involucrat.[105][106]

En motiu de la seua victòria, Mario i Cátulo varen ser honrats en un triumfo. Plutarco creu que se li va oferir a Mario celebrar esta cerimònia en solitari, pero es va negar, provablement per a evitar una rebelió per part dels soldats de Quint Lutacio.[102] Potser, en realitat, Mario seguia considerant a Cátulo com el seu aliat i no volia donar a la nobilitas nous motius d'antipatia.[107] No obstant, tota la fama va ser per a Mario, qui va alcançar el cim de la seua popularitat, va ser reconegut com el salvador de la pàtria[84] i el tercer fundador de Roma, i se li feyen libaciones en els menjars junt en la dels deus.[102][108] Ademés, Mario va fundar el temple d'Honor i Virtut en els fondos del botí que va expropiar.[109]

Més vesprada, en les seues memòries, Cátulo va intentar presentar-se com el principal vencedor en Vercelas.[110]

Reformes de Mario

Artícul principal → Reformes de Mario.

Les fonts clàssiques atribuïxen a Mario una reforma militar que va escomençar en l'inclusió dels ciutadans romans sense terra ni propietats (capite censi) entre els varons que podien ser reclutats.[111][112][113]

La conseqüència d'esta innovació va ser una série de canvis, com que, per la desaparició de facto del cens, també varen desaparéixer les antigues divisions dels asteros, principes i triarios, lo que va conduir a una major uniformitat en la formació i l'equipament. La cavalleria i l'infanteria llaugera era reclutada exclusivament entre aliats i provincials.[114] Gràcies a l'abundància de voluntaris, el tamany mig de la legió va aumentar de 4 200 a 5 000-6 200 legionaris i, ara, les legions es componien de dèu cohortes de sis centurias cada una, en lloc dels trenta manípulos anteriors.[115] La centuria constava d'huitanta hòmens i es dividia en grups d'huit (en latín: contubernia), que vivien i menjaven junts en el campament; en la batalla, en la marcha i en el campament actuava com una unitat de combat. Ademés, durant la marcha duya en si totes les seues armes, els efectes personals dels soldats, les municions i els aliments, lo que va ajudar a reduir el tamany total del comboi i va fer que l'eixèrcit tinguera més movilitat. Per a reforçar l'esperit corporatiu, cada legió va rebre un àguila sobre la seua asta com a símbol oficial.[116][117]

L'entrenament dels soldats es va intensificar en marches forçades, classes de trot en cavalls i invitant a instructors de les escoles de gladiadores.[118] Ademés, es va introduir un nou tipo de pilum, que segons Plutarco, ya s'havia fet us en la batalla de Vercelas: «Per a esta batalla diuen que va ser per a la que Mario va fer aquella novetat dels astiles de les piques; perque abans la part de la fusta que entrava en el ferro estava assegurada en dos puntes aixina mateix de ferro, i llavors Mario, deixant l'una com estava, en lloc de l'atra va posar una estaquilla de fusta fàcil de trencar-se, proporcionant aixina que en donar el astil en l'escut de l'enemic no quedara recte, sino que trencant-se la estaquilla es doblara, i la pica permaneixquera clavada, pel mateix fet d'haver-se encorvado la punta».[119]

En l'historiografia, moltes de les fonts que relaten les reformes de Mario són discutides. Per eixemple, el reclutament d'alguns mils de voluntaris proletarios en l'any 107 no va supondre cap canvi fonamental en la formació de l'eixèrcit:[120] per un costat, Mario va seguir reclutant als ciutadans més acomodats baix l'antic sistema;[121][122] per un atre, la reducció del cens es venia produint des de la segona guerra púnica. D'onze mil torres a finals del sigle III a. C., el cens va baixar a mil cinccents en 129,[123] per lo que l'aparició de ciutadans pobres en l'eixèrcit va ser la conclusió llògica d'un procés secular.[124]

La divisió de la legió en cohortes ya havia segut practicada durant la segona guerra púnica en Hispania,[125][126][127] i l'eixèrcit romà en Numidia a les órdens de Quint Cecilio Metelo contava tant en manípulos com en cohortes.[128][129] Provablement, com a part de la transició a les cohortes, també es va portar a terme l'unificació de l'armament, que des de l'época dels germans Graco era comprat per l'Estat romà i no pels legionaris.[130]

El nivell de formació dels soldats depenia exclusivament del comandant. Mario va ser guiat en estos assunts per Escipión Emiliano, als órdens dels quals havia servit en Numància, pero les normes unificades solament es varen desenrollar baix Augusto.[131][132] Era prou comú en el món antic que els soldats anaren carregats en el seu equip, com va fer Metelo en els seus en Numidia.[133] Les legions ya portaven àguiles abans de l'arribada de Mario, qui simplement va rebujar símbols anteriors, com ellop, el minotaure, el cavall o el javalí.[134][135]

Una innovació important va ser que, en reclutar als pobres, Mario els va prometre terres al final del seu periodo de servici.[136] Posteriorment, estos compromisos es varen convertir en una pràctica establida i varen adquirir importància per a l'història política de la República.

Mario i Saturnino

Moneda falcada per Lucio Apuleyo Saturnino.

En l'any 103 a. C., Mario es va aliar en el tribuno de la plebe Lucio Apuleyo Saturnino, un jove i ambiciós polític, opost al Senat, útil per a Mario per a eixercir pressió sobre la nobilitas.[137] En el respal del cònsul, Saturnino va conseguir la condena de l'influent noble Quint Servilio Cepión, qui va ser acusat de la derrota en Arausio i mantenia relació en Metelo,[138] i va llançar atacs contra este últim, un vell oponent de Mario.[139] Per iniciativa del tribuno, es va aprovar una llei que assignava parceles de cent yugades en Àfrica als veterans de la guerra de Jugurta.[140]

  • Saturnino va ajudar a Mario en la seua elecció com a cònsul en 102 a. C., lo que suponia la seua tercera volta consecutiva en el càrrec. Segons Plutarco, Lucio Apuleyo va persuadir a l'assamblea popular per a que elegira a Mario, i en resposta a la fingida negativa d'este últim, li va cridar «traïdor a la pàtria».[141] Esta història provablement es remonta a la tradició antimariana, encara que té una base històrica.[142]

En 101, despuix de Vercelas, Mario va ajudar a Saturnino a convertir-se en tribuno per segona volta. Ademés, ell mateixa va tornar a postular-se per al seu sext consulat i, segons Plutarco, ho va buscar com uns atres buscaven el primer.[119] L'oposició a Mario creixia per la desaparició de l'amenaça militar que havia assegurat les seues anteriors eleccions, per lo que el candidat va tindre que reclutar als seus veterans, sobornar activament als votants i utilisar l'ajuda de Saturnino.[143] Gràcies a açò, finalment va ser elegit junt a Lucio Valerio Flac, a qui els opositors polítics varen calificar de dependent de Mario més que d'un companyer d'armes.[144]

En el respal dels soldats, Saturnino va aprovar lleis per a la venda de pa a preus reduïts i per a l'entrega de colónies als veterans de Mario en Sicília, Acaya, Macedònia i la Galia Narbonense; este últim devia dirigir l'aplicació de totes les mides agràries. La perspectiva de tal aument del poder del cònsul va despertar la resistència de la nobilitas, per lo que Saturnino va conseguir una disposició per a que els senadors juraren fidelitat a la llei agrària baix amenaça de desterro. Mario, qui no volia trencar del tot en el Senat, va declarar que era millor no enfadar al poble que impulsava la llei i va anar el primer en prestar jurament. El restant dels senadors varen seguir el seu eixemple, en l'excepció de Metelo Numídico, qui va ser condenat al desterro.[145][146][147]

Pronte l'actitut de Mario cap a Saturnino va canviar, possiblement per l'excessiu radicalisme del tribuno de la plebe: «Mario estava esglayat pels dimonis que ell mateixa havia convocat». El sis voltes cònsul no podia prendre's la molèstia de trencar en la classe senatorial, i la política de maniobres podria haver-li posat en perill per abdós parts, especialment en una situació en la que molts équites es varen posar del costat del Senat.[148] Plutarco conta de Mario: «Havent anat a la seua casa de nit els varons principals a parlar-li contra Saturnino, va rebre a est per una atra porta sense notícia d'aquells, i prenent per pretext per a en uns i en uns atres una descomposició de pancha, ya estava en una part, ya en una atra, en lo que només va conseguir indisponerlos i irritar-els més entre sí».[149] Theodor Mommsen va senyalar la «aptitut aristofánica» d'esta història, que la cataloga com a fictícia.[150]

En l'estiu de 100 a. C. es va produir un conflicte obert entre Saturnino i el Senat perque el partidari del tribuno, Cayo Servilio Glaucia, va ser destituït de les eleccions consulars i el seu rival Cayo Memio va ser assessinat en circumstàncies poc clares. Els senadors, sense cap prova, varen declarar a Saturnino autor intelectual de l'assessinat i varen sugerir que Mario actuara conjuntament per a «salvar l'Estat». Este no es va atrevir a quedar-se al marge[151] i va obedir, encara que la ruptura en un dels bandos enfrontats no li assegurava una aliança duradora en la nobilitas; el seu desig d'evitar una massacre sense llei de Saturnino i els seus partidaris, que hi hauria empañado la reputació de Mario per a sempre, va poder haver jugat un paper important.[152]

Els cònsuls varen rebre poders extraordinaris per part del Senat en forma de senatus consultum ultimum. Mario va organisar la distribució d'armes de les atarassanes de l'Estat als partidaris senatorials i,[153] quan els partidaris de Saturnino varen ser derrotats en una batalla oberta en el Fòrum i es varen retirar al Capitolio, va ordenar que es tallaren els suministraments d'aigua; com a resultat, els tribunos varen tindre que rendir-se. Mario, qui havia promés la vida als arrestats, els va posar baix guàrdia en la Cúria Hostilia, pero un grup de partidaris del Senat, que no confiava en el cònsul, va irrompre allí i els va matar sense cap tipo de juí.[154]

En l'ombra (100-91 a. C.)

Segons l'historiografia popular, l'eixecució de Saturnino va ser desastrosa per a la carrera de Mario perque, en això, va perdre la confiança del poble, sense conseguir atraure's a la nobilitas, lo que li va deixar sense respal i li va obligar de permanéixer en l'ombra durant tota la década dels noranta.[155][156] Per una atra part, despuix de cinc consulats consecutius sense precedents i l'eliminació d'una amenaça externa, el homo novus, en qualsevol cas, podria no haver tingut perspectives especialment lluentes: «no està del tot clar lo que Mario podia esperar» en esta situació.[157]

Les fonts afirmen que, abans de terminar el seu mandat consular, Mario va intentar sense èxit impedir la tornada de l'exili del seu enemic Metelo Numídico.[158][159] Molts historiadors estan d'acort en la tradició,[160][161][156] pero també s'expressen dubtes: per a Mario, el conflicte obert en una part important de la societat romana, inevitable si s'oponia als partidaris de Metelo, era massa desventajoso.[162] Pronte Mario va partir cap a Àsia, formalment per a realisar sacrificis a la Mare dels deus, pero en realitat, segons Plutarco, perque era «incapaç de soportar la tornada de Metelo», explicació que A. V. Korolenkov califica de «molt estranya»,[163] i perque esperava provocar una guerra en Orient, útil per a la continuació de la seua carrera.[158] Este últim informe ha segut calificat per l'historiografia com a massa ingenu,[164] i es va sugerir que el viage de Mario era d'interés públic i tenia caràcter d'inspecció, degut a que Mitrídates VI estava ampliant activament la seua esfera d'influència en la regió durant estos anys i Roma necessitava estudiar la situació canviant. Mario va visitar Galacia i Capadocia, a on va ser rebut molt respectuosament per Mitrídates, pero, no obstant, va anar extremadament sever en el rei, i en particular va declarar, provablement en resposta a alguna queixa o agravi, «o fes-te ¡oh rei! més poderós que els romans, o eixecuta en silenci lo que et es mane».[158] L'inspecció de Mario va ser important per a la política romana en la regió, ya que va determinar l'actitut dels polítics romans cap a Mitrídates i els va animar a opondre's més activament a l'agressió d'este rei en Capadocia.[165]

En la seua absència, Mario va ser elegit membre del colege d'augures, fet que provablement no podria haver ocorregut sense el respal d'una série de persones influents,[166] encara que es creu que este sacerdoci li va ser concedit a canvi de no ser candidat a la censura.[167] Poc en acabant de que Cayo retornara a Roma, un dels seus aliats, Manio Aquilio, va ser dut a juí, acusació que Mario va considerar que anava dirigida contra ell mateixa, per lo que va contractar a Marque Antonio, un dels millors oradors de l'época, com el seu defensor, i va recolzar a l'acusat en la seua presència. Aquilio va ser absolt a pesar de l'abundància de proves incriminatorias, lo que va supondre un gran èxit per a Mario:[168][169] pot ser que inclús creixquera la seua influència despuix d'açò.[170] També va poder protegir als seus atres partidaris que varen ser jujats durant estos anys,[171] i va casar al seu fill en Licinia, filla i neta de dos dels membres més destacats de la nobilitas, Lucio Licinio Craso, cònsul de 95 a. C., i Quint Mucio Escévola respectivament.[172]

Guerra Social

Artícul principal → Guerra Social.
Mapa de l'Itàlia romana en l'any 100 a. C., en vespres de la guerra Social.

En l'any 90 a. C., els aliats de Roma es varen rebelar per la negativa a concedir-els la ciutadania, lo que va donar inici a la guerra Social. Mario es va convertir en llegat del cònsul Rutilio Lupo, qui dirigia en el teatre d'operacions del nort. Segons una font, Rutilio va elegir a Mario com el seu parent, pero no confiava massa en ell.[173]

Quan un atre llegat, Cayo Perperna, va ser derrotat per Publio Presencie, els restants de les seues tropes es varen unir a l'eixèrcit de Mario,[174] qui va aconsellar a Rutilio que no buscara el combat, sino que entrenara als seus hòmens, els qui encara no tenien experiència de lluita. No obstant, no va tindre temps per a això i va acabar en una emboscada tendida pels marsos i va morir.[175] Mario estava en eixe moment acampat una miqueta més avall en la vora del mateix riu a on s'havia lliurat la lluita, cridat de diferents maneres segons els historiadors antics —eliri segons Apiano o el Toleno segons Orosio—[176][177] i va endevinar pels cadàvers que este duya lo que havia ocorregut. En conseqüència, va realisar un atac sorpresa contra la tribu dels marsos i va eixir victoriós. El Senat va dividir les tropes i els poders de Rutilio entre Mario i Quint Servilio Cepión, pero este últim va ser pronte assessinat en una emboscada realisada pels itálicos, per lo que Mario es va convertir en l'únic comandant de la zona.[178]

Eixe mateix any Mario va derrotar als marsos en una atra batalla, que va deixar un saldo sis mil guerrers enemics morts i atres sèt mil capturats.[179] Ademés, segons Apiano, Sila va lluitar en dita lluita.[180]

A finals d'any, Mario va deixar de participar en les hostilitats, encara que la guerra continuava en la mateixa ferocitat. Plutarco afirma que açò es va deure a la creixent incapacitat de mando del vell cònsul: «perque va ser tingut per tarde en l'acometre, i nimiamente cuidadós en tot; de manera que, be anara perque la vellea haguera apagat en ell'antiga activitat i ardor, puix passava ya llavors de sesenta y cinco anys, o be perque, com ell dia, patint dels nervis i faltant-li l'agilitat del cos, per pundonor s'havia empenyorat en aquella guerra a més de lo que podia». Finalment, Mario va renunciar al seu càrrec «impossibilitat a continuar per la seua debilitat».[181] No obstant, esta informació està provablement presa de la tradició prosilana[182] i, de fet, Mario no va renunciar al seu mando, simplement no se li va prorrogar per a l'any següent perque els nous cònsuls no volien compartir els seus poders i la seua glòria en ell, i la nobilitas en el seu conjunt no volien que tornara a ocupar un paper preeminent en la política romana.[183][184]

Un dels cònsuls de 89 a. C. Lucio Porcio Catón, a que el seu havien passat els soldats dellegat retirat, segons Orosio, es jactó tant de les seues victòries, «Mario no havia realisat majors ardits», que va ser assessinat pel fill d'este últim «com si fora un assessí desconegut».[185]

Mario i Sila

Vore també: Sila
Bust de Lucio Cornelio Sila.

En la fase final de la guerra Social, Roma es va enfrontar a un nou enemic exterior. En l'any 89-88 a. C. el rei del Ponto, Mitrídates el Gran, havia ocupat Àsia i iniciat la conquista de Grècia, per lo que el poder de Roma en tots els territoris a l'est d'Itàlia estava amenaçat. La guerra imminent semblava prou fàcil i prometia un enorme botí,[186] per lo que obtindre el mando es va convertir en l'objectiu més preciós de varis polítics prominents. El principal conflicte va ser entre Mario i Lucio Cornelio Sila. La relació entre els dos nobles, segons una tradició que es remonta a les memòries de Lucio Cornelio,[187] va escomençar a deteriorar-se ya en l'any 100 a. C. Els detractors de Mario argumentaven que el principal mèrit de la victòria en la guerra de Jugurta no recaïa en ell, sino en Sila per haver entregat al rei númida; Mario estava supostament irritat per açò, pero fins a cert punt considerava a Sila massa insignificant com per a tindre-li enveja.[188] No obstant, aixina va escomençar la «irreconciliable i violenta enemistat que casi destruïx a Roma»;[189] esta enemistat, «que va nàixer de tan chicoteta ocasió i tan dèbils principis, va pujar despuix pels graus de la sanc civil i d'insofribles convulsions fins a la tirania i el trastorn de tota la República».[75] La veracitat d'estes afirmacions de Plutarco és dubtosa: en qualsevol cas, Mario i Sila varen cooperar inclús despuix del triumfo sobre Jugurta.[190]

En l'any 91 a. C., es va instalar en el Capitolio per part de Boco de Mauritània una estàtua que commemorava la victòria sobre Jugurta i una representació d'una escena de l'extradició d'eixe rei, lo que va estar a punt d'ocasionar enfrontaments entre els partidaris de Mario i Sila.[188][191] L'historiografia està dividida al respecte: alguns estudiosos prenen les proves de les fonts al peu de la lletra,[192] uns atres consideren que es tracta en part d'una ficció derivada de les memòries de Sila;[193] no obstant, l'instalació de les escultures va tindre lloc en tota seguritat, lo que demostra el respal que va rebre Sila de vàries figures polítiques prominents per a la seua oposició a Mario.[194]

Durant la guerra Social, Sila va poder demostrar la seua valia, lo que li va ajudar a conseguir el consulat en 88 a. C., gràcies en part a la seua aliança en els Metelos, vells enemics de Mario.[195] Este últim, segons els extractes dellibre 37 de Diodoro Sículo, també va reclamar el consulat i va perdre les eleccions,[196] pero esta afirmació provablement siga errònea:[197] Mario no es va presentar com a candidat, degut a que sabia que segurament no guanyaria.[198] Açò li va dur a esperar guanyar el mando de la guerra contra Mitrídates per mig d'una aliança en el tribuno de la plebe Publio Sulpicio.[199][186]

Per a llavors, Sulpicio havia presentat una série d'iniciatives llegislatives, que consistien en distribuir als nous ciutadans entre totes les tribus —només açò els hauria donat plens drets civils—, permetre retornar als exiliats condenats en virtut de la lex Vària, i excloure del Senat als nobles els deutes dels quals superaren els dos mil denarios.[200] Per a véncer la resistència a estos proyectes de llei, liderats per abdós cònsuls, Sulpicio va entrar en una aliança secreta en Mario, que implicava el respal mutu en la condició de que s'aprovara una atra llei, que donava a Cayo el mando de l'incipient guerra.[201]

En els enfrontaments que varen seguir en els carrers de la ciutat, Sulpicio es va impondre, armant als seus partidaris. Sila inclús va tindre que refugiar-se en la casa de Mario per a salvar la seua vida; est, segons una versió de la tradició, li va donar covil i li va deixar eixir per una atra porta.[202] És provable que Mario utilisara estos acontenyiments per a persuadir a Sila de que suprimira els dies d'inasistencia i aixina aprovar realment els proyectes de llei de Sulpicio. A canvi, va poder haver promés a Lucio Cornelio, qui no sabia res dels seus plans, no impedir-li anar a la guerra.[203]

Immediatament despuix de la partida de Sila cap a l'eixèrcit que encara sitiava Nola, Sulpicio va aprovar els seus proyectes de llei, incloent un de nou sobre el mando per a Mario; este provablement va rebre els poders de procònsul.[204] Es varen enviar tribunos militars a l'eixèrcit per a destituir a Sila del mando, pero els legionaris, convençuts de que Mario reclutaria a atres soldats per a la campanya i que aixina perdrien el botí que els corresponia en Orient, es varen posar del costat del seu comandant i varen llapidar als mensagers. Sila, en conseqüència, va moure les seues sis legions sobre Roma.[205][206] Als embaixadors del Senat, els qui li varen preguntar quin era el propòsit de la seua marcha, va respondre que anava a lliurar a la seua pàtria dels tirans.[207]

Esta rebelió va ser una completa sorpresa per a Mario; no obstant, va escomençar a preparar-se per a contraatacar militarment.[208] Quan els silanos varen entrar en la ciutat, Mario i Sulpicio varen reprendre la batalla en l'Esquilino i varen resistir tan feroçment que els rebels només varen escomençar a guanyar la partida quan algunes de les seues forces varen donar un profunt rodeig a lo llarc del camí de Suburana. Mario es va retirar al temple de la Terra, des d'a on va convocar als esclaus en la seua ajuda, prometent la llibertat a tots, pero cap d'estos va respondre a la cridada; no obstant, s'ha sugerit que açò és provablement una ficció de la propaganda silana.[209] Despuix d'açò, va fugir de la ciutat.[210]

  • Sila, despuix de fer-se en el control de Roma, va ordenar al Senat que declarara enemics (hostis) a Mario, Sulpicio i a atres dèu. Només Quint Mucio Escévola va protestar, dient que mai reconeixeria com a enemic a l'home que havia salvat a Roma i a tota Itàlia;[211] el restant dels senadors, i després el poble, varen recolzar la proposta de Sila. Sulpicio va anar pronte assessinat i Mario va sofrir una série de desgràcies, descrites en detalle per Plutarco.[212]

Exili i tornada

Cayo Mario en les ruïnes de Cartago (quadro de John Vanderlyn).

Mario va fugir primer a Salonia, una de les seues propietats, i després a Ostia, a on va abordar un barco i va navegar per la costa cap a Àfrica. Per la tormenta, es va vore obligat a atracar prop de Circeo i a amagar-se en un bosc de nit. Abandonat pels seus companyers, es va amagar d'uns ginets que anaven en la seua busca en una cova, i després en un pantà, pero ho varen terminar trobant i ho varen dur a la ciutat més propenca, Minturno, nuet i cobert de fanc. Les autoritats locals varen decretar matar al presoner, pero un bàrbar, d'orige gal o cimbro, que havien enviat no es va atrevir a fer-ho i va eixir corrent cridant «¡Yo no puc matar a Mario!» Açò va fer que els habitants de Minturno s'arrepenediren i deixaren anar al fugitiu, a qui inclús li varen proporcionar un barco.[212]

En l'illa d'Enaria, Mario es va reunir en alguns dels seus partidaris. Després va tindre que atracar breument en la costa de Sicília, a on va estar a punt de ser capturat. Despuix d'açò, Mario es va embarcar direcció a la província d'Àfrica, a on, una volta havia desembarcat, un oficiali va eixir a la trobada, es va posar just davant d'ell i li va comentar que el governador d'Àfrica li hi havia va prohibir desembarcar en eixa província. Despuix d'escoltar açò, Mario es va quedar sense paraules per «el dolor i l'indignació», i durant un temps va permanéixer callat mentres mirava en severitat al funcionari, qui en preguntar-li qué tenia que dir i quina resposta donar al governador, va dir «Digues-li que has vist Mario fugitiu assentat sobre les ruïnes de Cartago»; «posant en raó en parala sòrt d'esta ciutat i la mudança de la seua fortuna per a que servira d'eixemple».[213]

Més vesprada, Mario es va reunir en el seu fill, qui anteriorment havia fugit a Numidia, i es va establir en els Querquenes front a la costa africana, a on va passar l'hivern. Mentrestant, la posició de Sila en Roma no era massa forta, degut a que es va vore en l'obligació de retirar les seues tropes de la ciutat, i en les eleccions que varen seguir, el nebot de Mario, Marco Mario Gratidiano, va ser elegit tribuno de la plebe. Els cònsuls es varen convertir en persones no afiliades a cap bando del conflicte;[214] Sila, qui havia segut jujat, es va anar a Grècia a lluitar contra Mitrídates i en la seua absència la situació política es va tornar encara més inestable.[215]

Un dels cònsuls, Lucio Cornelio Cinna, va intentar, seguint a Sulpicio, repartir als nous ciutadans entre totes les tribus i, com a conseqüència, va ser desterrat de Roma i despullat del seu càrrec de cònsul, per lo que, en conseqüència, va reunir un eixèrcit i es va acostar a la ciutat. En enterar-se, Mario va desembarcar en Telamon, en Etruria, en un destacament de fugitius i de cavalleria mora que no sumava més de mil hòmens, i circunnavegó les ciutats etrusques, en un aspecte brut i melenudo, mentres pregonaba els seus mèrits militars i prometent alllogarencs el dret al vot; aixina va conseguir aumentar el seu eixèrcit a sis mil hòmens.[216] Llavors es va unir a Cinna i es va sometre desafiantemente a ell, rebujant inclús els poders proconsulares oferits per Lucio Cornelio. No obstant, el mando real va passar a mans de Mario, i les hostilitats es varen intensificar bruscament: va prendre i va saquejar Ostia, va tallar el suministrament de pa a Roma i va ocupar Janículo.[217] L'eixèrcit que defenia la ciutat es va vore molt afectat per una epidèmia i part d'ell va desertar al costat de Mario i Cinna. En esta situació, el Senat va decidir rendir-se.[218]

Les fonts parlen de que Mario va realisar una matança: els enemics d'est i Cinna varen ser assessinats sense pietat, els seus cossos mutilats i els caps dels senadors assessinats expostes en els estrados. L'antic pretor Quint Ancario va ser assessinat només perque Mario no va respondre a la seua salutació en trobar-se en ell, i açò es va convertir des de llavors en una senyal habitual: qualsevol que no fora saludat per Mario era assessinat en l'acte.[219] Un antic colega de Mario en un dels consulats, Quint Lutacio Cátulo, convocat a la cort, va optar per suïcidar-se. Les cases dels assessinats varen ser saquejades i les seues esposes i fills varen ser maltractats.[220] És provable que hi haja una série d'exageració en este quadro, relacionades en el desig natural dels seguidors de Sila de presentar el terror mariano en una escala major de lo que realment va ser:[221] en vàries massacres es va observar a lo manco l'apariència de llegalitat;[222] Ancario, en el moment de la seua trobada en Mario, aparentment estava sent conduït a la seua eixecució,[223] i el relat d'una «senyal habitual» és una ficció òbvia;[224] els informes de confiscs per part de les fonts són extremadament vagos;[225] els cossos dels assessinats varen ser provablement enterrats.[224] El terror mariano va impactar als contemporàneus no tant per la seua magnitut com per l'assessinat sense juí de persones de dignitat consular i pretoriana.[226]

Mario es va proclamar cònsul de l'any següent, 86 a. C., sense la participació d'una assamblea popular;[227] va ser el seu sèptim consulat. No obstant, les seues forces no varen tardar en abandonar-li: la tensió dels últims mesos va semblar haver-li passat factura. Buscant remeis per a l'insomni i els malensomis, es va entregar a l'embriaguea, va desenrollar una pleuresía i, despuix de permanéixer tombat durant sèt dies, va morir en els idus de giner. En el deliri dellit de mort, «Va pensar que es trobava de general en la guerra de Mitrídates, i prenia totes les postures i moviments del cos que són de costum en els combats, donant els mateixos crits i les mateixes exhortaciones als soldats».[15] Algunes fonts afirmen que Mario es va suïcidar,[228][229] encara que l'historiografia tacha esta afirmació com a falsa.[230][231]

Quan Sila va invadir Roma en 82 a. C., va fer que la tomba de Mario fora saquejada i que els seus restants anaren tirats al Aniene.[232]

Família

Bust de Cayo Mario.
  • Cayo Mario va estar casat, des d'aproximadament l'any 110 a. C., en una patricia cridada Julia,[45] de la que va nàixer el seu únic fill, Cayo Mario el Jove, qui va seguir lluitant contra Sila despuix de la mort del seu pare.
  • Plutarco menciona a un fillastre, Mario Granio, qui va acompanyar al seu padastre en la seua fugida d'Itàlia.[202] El fill de la germana de Mario, Cayo Lucio, va servir com tribuno militar en la Galia, en un eixèrcit que esperava a les tribus germàniques, encara que va terminar sent assessinat per un legionari al que havia molestat i Mario, en enterar-se de tot l'assunt, va absoldre a l'assessí.[141] Un atre nebot de Mario per part de la seua germana, Marco Mario Gratidiano, va ser adoptat pel seu tio, Marco Mario, i va recórrer el cursus honorum fins al càrrec de pretor.[233]

Un tal Amacio, en l'any 44 a. C., va afirmar ser fill[234] o net[235][236] de Cayo Mario.

Valoracions

En les fonts antigues

  • Cicerón, compatriota i soci de Cayo Mario, ho va classificar entre els «ciutadans més sapients i valents», dient que «va soportar... grans treballs» a lo llarc de la seua vida.[237] Pero, per regla general, les valoracions de la personalitat i les activitats de Mario en les fonts són menys inequívoques. Els autors de l'Antiguetat separen les guerres de Mario en els númidas i, sobretot, en els germans, en les que va salvar a Roma, i les últimes etapes de la seua vida, quan va desencadenar una guerra civil i el terror per motius egoistes. Les memòries de tres enemics de Mario, Sila, Quint Lucio Cátulo i Publio Rutilio Rufo, escrites en un biaix inevitable, pero que varen influir de forma determinant en la tradició, varen eixercitar un paper important en la configuració de dites valoracions. Inclús Salustio, despuix d'haver descrit en entusiasme a Mario mentres eixercia de llegat —«tenia indústria, integritat, gran coneiximent de la guerra, i un esperit impertérrito en el camp; era templat en la vida privada, superior en plaure i a les riquees, i ambiciós només de la glòria»—,[238] senyala que va ser l'ambició lo que li va arruïnar.[239]

Una clara característica de Mario està continguda en una de les períocas d'un dels llibres de Livio: «Si tenim en conte tot, havia segut un home del que no era fàcil dir si era més excelent en temps de guerra que perillós en temps de pau. Per lo tant, pot dir-se que tant com va salvar a l'Estat com a soldat, tant ho va perjudicar com a ciutadà, primer pels seus artimañas, més vesprada per les seues accions revolucionàries».[227]

Ya en l'objectiu de conseguir el primer consulat, Mario estava preparat per a congraciarse en els soldats i zaherir al seu comandant.[240] «Un home d'idees i plans constantment canviants, sempre seguint a la fortuna»,[241][242] Mario va organisar un complot contra el seu enemic Metelo Numídico[243][244] i es va convertir en el verdader culpable de la «rebelió» de Saturnino.[241][245] Despuix, ya vell, sis voltes cònsul i posseïdor d'un mèrit excepcional, no va poder conformar-se en açò[246] i va somiar en nous honors,[247] per ad açò va iniciar les «lleis pernicioses» de Sulpicio.[199][186] Mario va portar a terme una brutal guerra civil, va organisar una massacre en Roma[248] i va morir despuix d'una série de «atrocitats»,[227] mentres realisava «terribles designis» contra Sila[249] i ho vea lluitar contra Mitrídates en el deliri.[15]

En l'historiografia

Theodor Mommsen considerava a Mario un polític sense talent i en complexos d'advenedizo, «un home moral i políticament inestable».[250] Segons este historiador, en l'any 88 a. C. Publio Sulpicio va intentar utilisar a Mario per a llevar-li el mando a Sila, qui podria haver impedit les reformes. Com a resultat, no per iniciativa pròpia, va tornar a eixir a l'escena «un vell igualment mediocre políticament, quin vengatiu i ambiciós». Atres acontenyiments també varen poder haver segut causats pel fet de que Sila temia «tot tipo de violència i locades» que Mario podria haver comés.[251] En la seua descripció de la massacre de Mario en Roma, Mommsen es llimita a reproduir les senyes de les fonts prosilanas[252] en les paraules: «Per cada punchada d'alfiler podia prendre represàlies en un colp de daga».[253]

Serguéi Kovaliov creïa que la disputa entre Mario i Sila decidia quí governaria en l'est, si els optimates o els populars.[254]

Mario examinant les ruïnes de Cartago, escultura de Nicolas-Victor Vilain.

Un lloc especial en l'evaluació de les activitats de Mario ho ocupen els juïns sobre la seua reforma militar. Es considera que les seues conseqüències negatives són el decliu de la disciplina,[255] aixina com el fet de que l'eixèrcit professional, format per soldats no privilegiats, no servia tant al «Senat i al poble romà» com al caudillo, lo que els va convertir en una ferramenta en la lluita pel poder.[114] No obstant, el primer en utilisar l'eixèrcit com a ferramenta política no va ser Mario, sino Sila.

El problema de la base social de Cayo Mario

Com homo novus, Mario va tindre séries dificultats per a alcançar el cim del poder. En conseqüència, la qüestió d'en quins sectors de la població de Roma i de tota la República es va recolzar en la seua carrera es convertix en una qüestió de gran importància. Va conseguir el seu primer consulat gràcies al respal de l'eixèrcit africà i dels círculs empresarials eqüestres, primer en Àfrica i després en Roma.[256][257]

Existix l'hipòtesis de que les «forces antisenatorials» es varen reunir entorn a Mario, incloent équites, plebeus urbans i rurals.[258] Molts autors antics destaquen que Mario era un complet desconegut per a la nobilitas,[8][259] pero mentrestant no més vesprada de 110 a. C. es va casar en una patricia, i posteriorment a la seua entorn es varen agrupar representants de vàries famílies senatorials antigues, pero no massa influents —la gens Julia, l'Aurelia, la Valeria, l'Antonia, la Lutacia, la Junia, i algunes branca de la Cornelia— que gràcies a ell varen fer carrera i es varen unir a la «partit mariano» en el Senat.[78][260][261] Tal volta l'elevació de Mario va ser una reacció dels membres menors del Senat davant el domini dels Metelos, els qui en massa freqüència buscaven la més alta magistratura per a ells i els seus amics.[262]

Els vínculs de Mario en els cavallers romans es descriuen en l'historiografia com els més estrets; és possible que la divergència d'interessos entre estos i populars en l'any 100 a. C. fera que Mario trencara la seua aliança en Saturnino i Glaucia.[263] Eixe any, Mario va poder ser elíder de la part principal dels équites, mentres que Cayo Memio liderava la classe alta, propenca al Senat, i Glaucia la part dels pagadors i comerciants que varen recolzar a Saturnino fins al final.[264]

En els anys noranta, les conexions de Mario en els équites varen continuar, lo que, entre atres coses, s'ha associat en la possible implicació del caudillo en la condena de Publio Rutilio Rufo, qui amenaçava els interessos dels publicanos en les províncies;[265] segons una atra hipòtesis, el juí de Rutilio va ser només una de les primeres manifestacions de l'aliança de Mario en els cavallers romans.[266] No obstant, els partidaris entre l'estament del Senat varen escomençar a abandonar a Mario poc despuix de Vercelas, alguna cosa que va poder deure's a l'eliminació del perill militar, per lo que el homo novus ya no era necessari.[144] El primer va ser provablement Quint Lutacio Cátulo,[267] qui, segons una hipòtesis, va poder haver escrit una memòria hostil a Mario ya en 101 a. C.[268][269] No existix ací una cronologia indiscutible, pero Ernst Badian conclou, a partir de la llista de llegats de l'any 90 a. C., que per a llavors «la majoria dels nobles d'entre els partidaris de Mario ho havien abandonat».[270] Açò va deixar a Cneo Pompeyo Estrabón, conegut com un home que odiava a la noblea,[266] i a Quint Servilio Cepión, qui es va posar del costat dels équites en la seua oposició al Senat.[271][272]

La plebe urbana, com varen demostrar els acontenyiments de l'any 100 a. C., va recolzar al Senat abans que a Mario, perque en la ciutat de Roma les clientela de la noblea sempre havien segut fortes. Al mateix temps, la plebe rural recolzava al general, contant en noves concessions de terres i estant estretament relacionada en els veterans marianos.[273] Estos últims, segons els autors antics, varen ser utilisats activament per Mario en les seues activitats polítiques,[119] pero açò pot ser una exageració.[144] Baix el mandat de Mario va escomençar la formació d'eixèrcits «clients», pero ell mateixa no va fer us dels fruts de les seues reformes. El primer en moure el seu eixèrcit contra els oponents polítics va ser el seu enemic Sila, i va actuar com un innovador inqüestionable.[206]

És possible que Mario haja planejat fer dels itálicos «una base sòlida» en la que «podria basar el seu poder».[274] La concessió de la ciutadania romana a les dos cohortes aliades de Camerino despuix de Vercelas, aixina com als habitants de les colónies que es planejaven fundar baix la llei de Saturnino, va poder haver estat relacionada en açò.[275] Mario va conseguir establir la seua influència en Etruria i Umbría, pero, davant l'oposició dels seus enemics en el Senat, es va gelar davant la guerra itálica.[276]

En la cultura

El tema «Cayo Mario en les ruïnes de Cartago» va ser tractat pels pintors Joseph Kremer, John Vanderlyn i Pierre-Nolasque Bergeret.

  • Cayo Mario és un dels protagonistes de vàries obres de ficció. Estes són:

Mijaílérmontov va planejar escriure una tragèdia basada en la biografia de Plutarco sobre Mario. El pla de treball que es conserva mostra les intencions romàntiques de l'autor i l'influència de les obres de William Shakespeare.[277]

Referències

  1. ↑ Cicerón, 1994, De legibus I, 2.
  2. ↑ Durov V., 1993, pp. 57-58.
  3. ↑ Albrecht M., 2002, p. 483.
  4. ↑ Weynand R. Marius 17 // RE. Splbd. VI. 1935. pp. 1363-1425 (en alemà)
  5. ↑ Evans R. Gaius Marius. A Political Biography. Pretòria, 1994. 261 с. — ISBN 0-86981-850-3. (en anglés)
  6. ↑ Van Ooteghem J. Gaius Marius. — Brusseles, 1964. — 336 p. (en francés)
  7. ↑ Labitzke М. Marius. Der verleumdete Retter Roms. — Münster, 2012. — 544 p. — ISBN 978-3-89781-215-4. (en alemà)
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 3.
  9. ↑ Veleyo Patérculo, 1996, II, 11, 1.
  10. ↑ Valerio Màxim, 1772, VIII, 15, 7.
  11. ↑ 11,0 11,1 Labitzke М., 2012, p. 18.
  12. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 4-5.
  13. ↑ 13,0 13,1 Labitzke М., 2012, p. 33.
  14. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 41.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 45.
  16. ↑ Veleyo Patérculo, 1996, II, 18, 6.
  17. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 65.
  18. ↑ Labitzke М., 2012, p. 17.
  19. ↑ Labitzke М., 2012, p. 21.
  20. ↑ Salustio, 2001, 63, 3; 85, 32.
  21. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 2.
  22. ↑ Labitzke М., 2012, p. 19-20.
  23. ↑ 23,0 23,1 Salustio, 2001, 63, 3.
  24. ↑ Labitzke М., 2012, pp. 23-24.
  25. ↑ Van Ooteghem J., 1964, рp. 70, 245.
  26. ↑ Trukhina N. N., 1986, p. 142.
  27. ↑ Labitzke М., 2012, pp. 29-30.
  28. ↑ Labitzke М., 2012, p. 31.
  29. ↑ Salustio, 2001, 63, 4.
  30. ↑ Salustio, 2001, 85, 29.
  31. ↑ 31,0 31,1 Valerio Màxim, 1772, VI, 9, 14.
  32. ↑ Labitzke М., 2012, p. 32.
  33. ↑ Broughton T., 1951, р. 521.
  34. ↑ Broughton T., 1951, р. 526.
  35. ↑ Van Ooteghem J., 1964, рp. 83-84.
  36. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 4.
  37. ↑ Crook J. A., Lintott A., Rawson I., 1994, р. 86.
  38. ↑ 38,0 38,1 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 5.
  39. ↑ Labitzke М., 2012, p. 37.
  40. ↑ Weynand R., 1935, p. 1371.
  41. ↑ Labitzke М., 2012, p. 38.
  42. ↑ Broughton T., 1951, р. 534.
  43. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 6.
  44. ↑ Brennan T., 2000, р. 498.
  45. ↑ 45,0 45,1 Badian I., 2010, p. 171.
  46. ↑ 46,0 46,1 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 7.
  47. ↑ Badian I., 1963, рp. 145-146.
  48. ↑ Salustio, 2001, 50, 2.
  49. ↑ Salustio, 2001, 55, 4.
  50. ↑ Salustio, 2001, 56.
  51. ↑ Salustio, 2001, 57, 5-6.
  52. ↑ Korolenkov A., 2013, p. 113.
  53. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 7-8.
  54. ↑ Salustio, 2001, 64.4.
  55. ↑ 55,0 55,1 Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 55.
  56. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 143.
  57. ↑ Egorov A., 2014, p. 59.
  58. ↑ Cicerón, 1974, d'officiis III, 79.
  59. ↑ Keaveney A., 1982, р. 29.
  60. ↑ Brunt P., 1971, р. 430.
  61. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 63.
  62. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 153.
  63. ↑ Weynand R., 1935, p. 1380.
  64. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 155.
  65. ↑ Romanelli P., 1959, р. 79.
  66. ↑ Salustio, 2001, 97-99.
  67. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 15, 18.
  68. ↑ Salustio, 2001, 101.
  69. ↑ Lenschau T., 1918, p. 5.
  70. ↑ Egorov A., 2014, p. 60.
  71. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 72-75.
  72. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 12.
  73. ↑ Schur W., 1942, p. 75.
  74. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 81.
  75. ↑ 75,0 75,1 Plutarco, 1994, Sila, 4.
  76. ↑ 76,0 76,1 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 15.
  77. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 90.
  78. ↑ 78,0 78,1 Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 89.
  79. ↑ Clerc M., 1906, р. 52.
  80. ↑ Egorov A., 1985, p. 48.
  81. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 90.
  82. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 15-21.
  83. ↑ Veleyo Patérculo, 1996, II, 12, 4.
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 84,3 Tito Livio, 1994, Períocas, 68.
  85. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 16, 12.
  86. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 21.
  87. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 92.
  88. ↑ Van Ooteghem J., 1964, рp. 210-211.
  89. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 24.
  90. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 96.
  91. ↑ 91,0 91,1 Paulo Orosio, 2004, V, 16, 16.
  92. ↑ 92,0 92,1 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 26.
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 25.
  94. ↑ Diodoro Sículo,, XXXVII, 1, 5.
  95. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 226.
  96. ↑ Sadee I., 1940, p. 230.
  97. ↑ Fröhlich F., 1901, p. 1526.
  98. ↑ Carney T., 1958, р. 232.
  99. ↑ 99,0 99,1 Weynand R., 1935, p. 1395.
  100. ↑ Van Ooteghem J., 1964, pр. 223-224.
  101. ↑ Keaveney A., 1982, р. 34.
  102. ↑ 102,0 102,1 102,2 102,3 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 27.
  103. ↑ Eutropio, 2001, V, 2, 2.
  104. ↑ Veleyo Patérculo, 1996, II, 15, 2.
  105. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 102.
  106. ↑ Korolenkov A., 2009, p. 219.
  107. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 229.
  108. ↑ Valerio Màxim, 2007, VIII, 15, 7.
  109. ↑ Weynand R., 1935, pp. 1396-1397.
  110. ↑ Korolenkov A., 2009, p. 220.
  111. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 9.
  112. ↑ Valerio Màxim, 2007, II, 3, 1.
  113. ↑ Salustio, 2001, 86.
  114. ↑ 114,0 114,1 Kovalev S., 2002, p. 430.
  115. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 59.
  116. ↑ ,.
  117. ↑ (2005) , Madrit: Akal, pp. 47; 51. ISBN 9788446022343.
  118. ↑ Aigner H., 1974, pp. 112-116.
  119. ↑ 119,0 119,1 119,2 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 28.
  120. ↑ Rich J., 1983, p. 324.
  121. ↑ Gabba I., 1976, p. 15.
  122. ↑ Rich J., 1983, p. 327.
  123. ↑ Gabba I., 1976, p. 6.
  124. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 58.
  125. ↑ Polibio, 2004, II, 23, 1; II, 33, 1.
  126. ↑ Frotino,, II, 6, 2.
  127. ↑ Tito Livio, 1994, XXV, 39, 1.
  128. ↑ Salustio, 2001, 49, 2; 49, 6.
  129. ↑ Salustio, 2001, 51, 3.
  130. ↑ Gabba I., 1976, p. 11.
  131. ↑ Sage M., 2008, p. 229.
  132. ↑ Keppie L., 1998, p. 47.
  133. ↑ Keppie L., 1998, p. 66.
  134. ↑ Aigner H., 1974, p. 13.
  135. ↑ Keppie L., 1998, p. 67.
  136. ↑ Evans R., 1994, p. 117.
  137. ↑ Gabba I., 1972, р. 779.
  138. ↑ Gruen I., 1968, рp. 23, 36-37, 157.
  139. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 17, 3.
  140. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 86.
  141. ↑ 141,0 141,1 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 14.
  142. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 87-88.
  143. ↑ Lluïx T., 1970, p. 179.
  144. ↑ 144,0 144,1 144,2 Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 108.
  145. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 29.
  146. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 31-32.
  147. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 112-113.
  148. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 115.
  149. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 30.
  150. ↑ Mommsen T., 1997, p. 152.
  151. ↑ Gruen I., 1968, р. 183.
  152. ↑ Crook J. A., Lintott A., Rawson I., 1994, р. 101.
  153. ↑ Cicerón, 1993, Pro Rabirio perduellionis reu, 20.
  154. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 117.
  155. ↑ Mommsen T., 1997, p. 154.
  156. ↑ 156,0 156,1 Van Ooteghem J., 1964, рp. 249-250.
  157. ↑ Korolenkov A., 2013, p. 114.
  158. ↑ 158,0 158,1 158,2 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 31.
  159. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 17, 11.
  160. ↑ Schur W., 1942, p. 100.
  161. ↑ Weynand R., 1935, p. 1404.
  162. ↑ Korolenkov A., 2013, pp. 114-115.
  163. ↑ Korolenkov A., 2013, p. 115.
  164. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 131.
  165. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 131-132.
  166. ↑ Passerini A., 1934, рp. 351-352.
  167. ↑ Badian I., 2010, р. 186.
  168. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 123-124.
  169. ↑ Korolenkov A., 2011, p. 15.
  170. ↑ Gruen I., 1968, р. 43.
  171. ↑ Korolenkov A., 2011, pp. 15-16.
  172. ↑ Lluïx T., 1970, p. 181.
  173. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 18, 11-12.
  174. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 156.
  175. ↑ Weynand R., 1935, p. 1407.
  176. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 43.
  177. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 18, 13.
  178. ↑ Lluïx T., 1970, p. 184.
  179. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 18, 15.
  180. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 46.
  181. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 33.
  182. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 158.
  183. ↑ Lluïx T., 1970, pp. 183-185.
  184. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 159.
  185. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 18, 24.
  186. ↑ 186,0 186,1 186,2 Apiano, 2002, Guerres civils I, 55.
  187. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 79.
  188. ↑ 188,0 188,1 Plutarco, 1994, Sila, 3-4.
  189. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 10.
  190. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 79, 90.
  191. ↑ Aurelio Víctor, 1997, 75, 6.
  192. ↑ Badian I., 1958, р. 209.
  193. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 151-152.
  194. ↑ Badian I., 1958, рp. 209-210.
  195. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 170.
  196. ↑ Diodoro Sículo,, XXXVII, 2, 12.
  197. ↑ Keaveney A., 1979, рp. 452-453.
  198. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 172.
  199. ↑ 199,0 199,1 Tito Livio, 1994, Períocas, 77.
  200. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 174.
  201. ↑ Keaveney A., 2006, pp. 213-214.
  202. ↑ 202,0 202,1 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 35.
  203. ↑ Keaveney A., 2006, pp. 219-220.
  204. ↑ Broughton T., 1952, р. 42.
  205. ↑ Keaveney A., 2006, p. 224.
  206. ↑ 206,0 206,1 Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 177-178.
  207. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 57.
  208. ↑ Plutarco, 1994, Sila, 9.
  209. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 180.
  210. ↑ Keaveney A., 2006, pp. 231-232.
  211. ↑ Valerio Màxim, 2007, III, 8, 5.
  212. ↑ 212,0 212,1 Plutarco, 1994, Cayo Mario, 35-40.
  213. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 40.
  214. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 189-190.
  215. ↑ Keaveney A., 2006, pp. 250-252.
  216. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 67.
  217. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 41-42.
  218. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 246-247.
  219. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 43.
  220. ↑ Korolenkov A., 2012, pp. 196-197.
  221. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 317.
  222. ↑ Bennett H., 1923, р. 38.
  223. ↑ Carney T., 1960, р. 383.
  224. ↑ 224,0 224,1 Korolenkov A., 2012, p. 198.
  225. ↑ Korolenkov A., 2012, pp. 203-204.
  226. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, p. 249.
  227. ↑ 227,0 227,1 227,2 Tito Livio, 1994, Períocas, 80.
  228. ↑ Diodoro Sículo,, XXXVII, 29, 4.
  229. ↑ Aurelio Víctor, 1997, 67, 6.
  230. ↑ Weynand R., 1935, pp. 1419-1420.
  231. ↑ Schur W., 1942, p. 141.
  232. ↑ Valerio Màxim, 1772, IX, 2, 1.
  233. ↑ Broughton T., 1952, р. 57.
  234. ↑ Tito Livio, 1994, Períocas, 116.
  235. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils, III, 2.
  236. ↑ Valerio Màxim, 1772, IX, 15, 2.
  237. ↑ Cicerón, 1993, Pro Rabirio perduellionis reu, 29-30.
  238. ↑ Salustio, 2001, 63, 2.
  239. ↑ Salustio, 2001, 63, 6.
  240. ↑ Salustio, 2001, 64, 5.
  241. ↑ 241,0 241,1 Tito Livio, 1994, Períocas, 69.
  242. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 17, 6.
  243. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 29.
  244. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 17, 4.
  245. ↑ Paulo Orosio, 2004, V, 17, 8.
  246. ↑ Plutarco, 1994, Cayo Mario, 45-46.
  247. ↑ Floro, 1996, II, 9.
  248. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 70.
  249. ↑ Apiano, 2002, Guerres civils I, 75.
  250. ↑ Mommsen T., 1997, pp. 151-152.
  251. ↑ Mommsen T., 1997, p. 187.
  252. ↑ Mommsen T., 1997, pp. 227-229.
  253. ↑ Mommsen T., 1997, p. 228.
  254. ↑ Kovalev S., 2002, p. 455.
  255. ↑ Mommsen T., 1997, p. 183.
  256. ↑ Salustio, 2001, 64-65.
  257. ↑ Salustio, 2001, 85.
  258. ↑ Egorov A., 2014, p.59.
  259. ↑ Salustio, 2001, 85, 5; 85, 13.
  260. ↑ Badian I., 2010, pp. 171-172; 190.
  261. ↑ Egorov A., 2014, p. 62.
  262. ↑ Korolenkov A., Smykov I., 2007, pp. 56-57.
  263. ↑ Seletsky B. P., 1973, p. 150.
  264. ↑ Seletsky B. P., 1973, p. 152.
  265. ↑ Korolenkov A., 2014, pp. 69-71.
  266. ↑ 266,0 266,1 Badian I., 2010, p. 197.
  267. ↑ Badian I., 2010, p. 190.
  268. ↑ Van Ooteghem J., 1964, р. 16.
  269. ↑ Weynand R., 1935, p. 1399.
  270. ↑ Badian I., 2010, p. 198.
  271. ↑ Cicerón, 1994, Brut, 223.
  272. ↑ Floro, 1996, II, 17.
  273. ↑ Egorov A., 2014, p. 64.
  274. ↑ Badian I., 2010, p. 200.
  275. ↑ Badian I., 2010, p. 186.
  276. ↑ Badian I., 2010, p. 201.
  277. ↑ Arinstein L. М. Сюжеты [1] archivat en Wayback Machine. // Enciclopèdia Lermontov. — Moscou: Enclicopedia Soviètica, 1981. — pp. 417-421. (en rus)

Bibliografia

Fonts clàssiques

Historiografia

Enllaços externs

Commons

Cayo Mario en Viquidites.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cayo_Mario&oldid=1485493»