Àfrica (província romana)
La província romana d'Àfrica (en llatí, Africa Proconsularis) va ser una província de l'Antiga Roma en la costa noroest del continent africà. Aproximadament comprenia el territori de Tunis, la costa de Líbia a lo llarc del golf de Sidra i el noreste d'Argèlia. L'Estat romà la va organisar en l'any 146 a. C. despuix de la derrota cartaginesa en la tercera guerra púnica i va instalar la capital en Útica. Despuix de l'anexió en el 46 a. C. del regne de Numidia, este es va organisar en una província anomenada Àfrica Nova, distinguiendose aixina de l'antiga que va passar a cridar-se Àfrica Vella. En ple periodo triunviral abdós províncies es varen fusionar i la nova província es va denominar Àfrica Proconsular, passant Cartago a ser la nova capital. A principis del sigle IV Diocleciano va dividir la província en tres.
En época imperial va estar governada per un senador de ranc consular en el títul de procònsul. Va ser una de les províncies més riques de l'Imperi.
Història
[editar | editar còdic]
Baixe la República
[editar | editar còdic]Els terrenys adquirits per la província d'Àfrica varen ser el lloc de l'antiga ciutat de Cartago i atres grans ciutats de la regió incloent Hadrumetum (moderna Susa, Tunis), la capital de Bizacena, Hippo Regius (actual Annaba, Argèlia). La província va ser creada per la república romana en l'any 146 a. C.,[1][2] despuix de la derrota de Cartago en la tercera guerra púnica.[1]
Roma va establir la seua primera colónia africana, Àfrica o Àfrica Vetus (Antiga Àfrica), governada per un procònsul, en la part més fèrtil de lo que va anar antigament territori cartaginés. Utica es va constituir com la capital administrativa. El territori restant queda en el domini del Regne de Numidia governat pel rei client Masinisa. En este moment, la política romana en Àfrica era simplement per a evitar que una atra gran potència emergira a l'atre costat de l'illa de Sicília..
En 118 a. C., el príncip númida Yugurta va intentar reunificar els regnes més menuts. No obstant, despuix de la seua mort gran part del territori de Yugurta es va colocar en el control del rei client mauritano Boco I; i, en eixe moment, la romanización d'Àfrica estava fermament arraïlada. En l'any 27 a. C., quan la República s'havia transformat en un principat, la província d'Àfrica va començar la seua ocupació baixe el domini romà.
Alt Imperi
[editar | editar còdic]Diverses reformes polítiques i provincials varen ser portades a terme per Augusto i més vesprada per Calígula, pero seria Claudio qui va finalisar les divisions territorials en províncies romanes oficials. Àfrica era una província senatorial.
Baix Imperi
[editar | editar còdic]Despuix de les reformes administratives de Diocleciano, es va dividir en Àfrica Zeugitana, que va conservar el nom original de la província, ya que es regia per un procònsul, en el nort i Àfrica Bizacena en el sur, les quals formaven part de la Diocesis Africae.
La regió va formar part de l'Imperi romà fins a les grans migracions de el V.
La conquista Vàndala
[editar | editar còdic]Els vàndals varen creuar al nort d'Àfrica des d'Hispania en l'any 429 i varen invadir la diòcesis. Per a 435 els va ser reconegut per l'Imperi el seu control de vàries províncies a on varen fundar el seu propi regne que, posteriorment, varen conseguir expandir fins a incloure el restant de la diòcesis, Sicília, Còrsega, Cerdenya i les illes Balears.
També varen perseguir el catolicisme, ya que eren arrianos, conjunt de doctrines semitrinitarias d'Arrio, sacerdot d'Egipte. En l'any 476, quan l'Imperi romà d'Occident finalment hi havia caigut, l'estat vàndal va entrar en decadència, abandonant la major part dels territoris de l'interior a les tribus bereberes del desert.
Reconquista bizantina
[editar | editar còdic]En l'any 533, l'emperador Justiniano, utilisant una disputa dinàstica vàndala com a pretext, va enviar un eixèrcit al mando del general Belisario a recuperar Àfrica. En una curta campanya, Belisario va derrotar als vàndals, va entrar triunfante en Cartago i va restablir el domini romà sobre la província. L'administració romana restaurada va conseguir defendre's dels atacs de les tribus del desert i per mig d'una àmplia ret de fortificacions va conseguir estendre el seu domini de nou cap a l'interior..
Les províncies del nort d'Àfrica, junt en les possessions romanes en Hispania, es varen agrupar en l'Exarcado d'Àfrica baixe el regnat de l'emperador Maurici. El exarcado va prosperar, i d'ella va resultar el derrocament de l'emperador Foques per Heraclio en 610. Heraclio va considerar breument traslladar la capital imperial de Constantinopla a Cartago.
Despuix de l'any 640 el exarcado va conseguir evitar la conquista musulmana, pero en el 698 un eixèrcit musulmà d'Egipte va saquejar Cartago i va conquistar el exarcado, terminant la dominació romana i cristiana en el nort d'Àfrica. Les últimes províncies de l'Imperi romà d'Occident varen deixar d'existir 222 anys despuix de la caiguda de Roma i l'últim emperador romà d'Occident.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Ibba y Traina, 2006, p. 11.
- ↑ Ibba y Traina, 2006, p. 10.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (febrer de 2006) L'Afrique romaine : de l'Atlantique à la Tripolitaine (69-439 apr. J.-C.), Rosny-sous-Bois, Primera edició, Bréal, p. 21. OCLC 470186112. ISBN 2-7495-0574-7.
- Li Bohec, Yann, Histoire de l’afrique Romaine. (146 avant J.-C. – 439 après J.-C.) (= Antiquité-synthèses. Bd. 9). Picard, Paris, 2005. ISBN 2-7084-0751-1.
- Este artícul conté una traducció derivada de «África (provincia romana)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.