Tercera guerra púnica

Tercera guerra púnica

La tercera guerra púnica va ser l'últim enfrontament militar entre la República romana i els remanentes del Estat púnico liderats per Cartago entre els anys 149 i 146 a. C. El nom púnico prové de la denominació que donaven els romans als fenicios: Punici o Poenici.

Esta guerra va ser molt més talla que les dos anteriors i va consistir principalment en el sege romà a la ciutat de Cartago, duent finalment a la destrucció total de la mateixa i la mort o esclavitut de la majoria dels seus habitants. Va terminar aixina l'existència de Cartago com a nació independent.

Antecedents

En els anys posteriors a la segona guerra púnica Roma es va dedicar a conquistar els estats helenísticos del Mediterràneu oriental: Macedònia, Iliria i Síria varen caure baix la seua influència, ademés del sumissió de varis pobles ibèrics. Cartago per la seua banda va ser despullada de tots els seus dominis no africans i forçada a pagar la suma de 200 talents d'argent anuals per 50 anys.

Com a part del tractat de pau, Cartago no podia tindre una flota armada, tenien prohibit declarar la guerra sense permís romà i varen deure reconéixer l'independència del regne de Numidia. Com a resultat d'açò dit regne va expandir el seu territori a costa dels cartaginenses, ya que els romans casi sempre varen fallar en favor dels seus aliats númidas en tota disputa exterior.

Una atra conseqüència d'este tractat de pau va ser que al no poder gastar les seues riquees en guerres, els ciutadans de Cartago varen optar en usar-ho en convertir la seua ciutat en un poderós i ric núcleu comercial. Quan Catón el Vell la va visitar en el 152 a. C. en lloc de vore una urbs empobrida va contemplar una ciutat enriquida gràcies al seu fructífer comerç, lo que va dur a considerar a Cartago com una amenaça. Segons Apiano, Catón considerava que de permetre el florecimiento econòmic de Cartago, algun dia esta tornaria a declarar-li la guerra a Roma. Per la qual cosa a partir de dit moment sempre terminava els seus discursos en la frase ceterum censeo Carthaginem esse delendam (Ademés opine que Cartago deu ser destruïda). Es va opondre a Publio Cornelio Escipión Nasica Córculo, que estava a favor de no destruir a Cartago, i que per lo general va convéncer al Senat, degut entre atres coses a l'oposició del bando dels Escipiones, que consideraven que si l'únic gran enemic de Roma era destruït, els romans caurien en una relaixació de costums que els conduiria a la seua pròpia decadència.

A açò s'unix estretament la competència comercial que representava Cartago per a Roma, sobretot per a l'aristocràcia latifundista de Campània sobre el comerç de vins i figues, la qual cosa va motivar a que esta recolzara a Catón. Un atre factor va ser sense dubte l'explosió demogràfica sofrida en eixe moment per la població romana, la qual cosa va eixercir una forta pressió per a conseguir noves fonts d'alimentació, com les fèrtils terres de l'actual Tunis.

El conflicte

Inicie de la guerra

En l'any 151 a. C. Numidia va atacar el territori cartaginés, sitiant una ciutat d'ubicació desconeguda cridada Oroscopa en el 150 a. C., lo que va dur a la caiguda del govern prorromano i l'instalació d'un atre més militariste. Els cartagineses varen enviar una expedició militar al mando d'Asdrúbal el Beotarca que va ser derrotada i Cartago va ser forçada a pagar una nova indemnisació, esta volta als númidas, just quan acabava de terminar de pagar la contreta en Roma (motiu pel qual havien donat per finalisat el tractat en Roma), lo que va ser usat pel Senat romà com casus belli per a iniciar la guerra.

Sabent lo que significava, els cartagineses varen condenar a mort a Asdrúbal i als principals membres del partit militar, i es varen enviar dos embaixades per a tractar de solucionar la situació. No obstant, Roma no va acceptar les excuses cartaginesas, i va declarar la guerra. En conseqüència, el govern cartaginés, en un intent de salvar la ciutat de la seua destrucció, va decidir rendir-se incondicionalment.

Es varen entregar 300 chiquets, fills dels principals dirigents de la ciutat, com a rehens a canvi de garantisar a Cartago la seua independència i el manteniment dels seus territoris; també com a condició es devien complir les decisions dels cònsuls una volta s'hagueren assentat estos en sol africà.

Quan l'eixèrcit romà de més de 80000 hòmens va desembarcar en Útica, Cartago es va passar al bando romà. Els cònsuls varen exigir l'entrega de tota la flota i armes de sege de la ciutat, lo que va complir immediatament. Els púnicos varen entregar 200000 equips individuals per a soldats i 2000 catapultes i balistas. Pero quan els romans finalment varen exigir el trasllat de Cartago a 15,4 km (80 estadis) terra adins i la destrucció de les seues antiga localisació, els cartagineses es varen negar, ya que significava perdre el seu domini marítim i comercial junt en la seua identitat cultural, en lo que va donar començ al sege.

Els cartagineses immediatament es varen atrincherar en la seua ciutat i varen assessinar a tots aquells considerats colaboracionistes, inclosos als itálicos que en ella residien, als funcionaris cartagineses que havien promogut l'entrega de les armes i els rehens i als embaixadors l'única culpa dels quals era haver transmés la terrible exigència final romana. Encara que desarmada, Cartago estava rodejada per excelents fortificacions que permetrien el seu defensa als mateixos ciutadans, encara en inferioritat numèrica i d'equip con relación a els romans. En la finalitat de guanyar temps per a fabricar armes, els cartagineses varen enviar una embaixada als cònsuls romans en el pretext d'un armistici a fi de negociar en el senat romà. L'armistici va ser rebujat, pero inexplicablement els romans no varen procedir a assaltar de colp i repent la ciutat.

Gràcies a açò, els cartagineses varen poder preparar-se per a resistir el lloc, fabricant armes dia i nit, construint màquines de guerra (que les seues cuerdo es varen preparar en cabells donados per les dònes) reforçant les muralles de la ciutat i amontonant recaptes en enorme cantitat. Asdrúbal, que despuix de la seua condena a mort va conseguir escapar i formar un eixèrcit propi que ocupava casi tot el territori cartaginés, va ser amnistiat i se li imploró que ajudara a la ciutat, la qual cosa va acceptar de colp i repent. Increiblement els romans varen continuar sense actuar i quan finalment varen intentar assaltar la ciutat es varen donar conte de que esta estava totalment llista per a defendre's, lo que va quedar comprovat quan varen intentar assaltar l'urbs, sent rebujats. Asdrúbal va ordenar llavors crucificar a tots els presoners romans que varen conseguir capturar.

El sege

Els primers dos anys de guerra, als romans els va resultar impossible prendre Cartago, puix contava en enormes recursos, sòlides fortificacions i un gran eixèrcit que impedia el seu aïllament total, continuant esta la seua activitat comercial per via marítima. Com el lloc es prolongava, els comandants romans varen decidir permetre l'entrada en el seu campament de "elements de distracció": prostitutes, comerciants, etc, lo que va provocar una relaixació de la disciplina militar.

Finalment entre els dirigents romans, molests per la vergonyosa duració del sege, varen decidir nomenar al net adoptiu d'Escipión l'Africà, Publio Cornelio Escipión Emiliano, cònsul i comandant suprem de l'eixèrcit romà en Àfrica, en l'any 147 a. C. La seua capacitat va quedar demostrada quan va resoldre el problema en la successió de Masinisa, dividint el poder entre els seus tres hereus.

Quan Escipión Emiliano va prendre el mando va expulsar als civils del campament romà, com les prostitutes i comerciants, imponent de nou una dura disciplina. Gràcies a açò va destruir l'eixèrcit de Asdrúbal en una gran batalla que va permetre l'aïllament complet dels sitiats per terra. La construcció, per part dels romans, d'un dic que va tancar l'entrada del port, impedint l'eixida de la flota cartaginesa, va provocar que els sitiats es veren obligats a cavar un canal per a generar una eixida alternativa la seua flota, pero la massiva presència de la flota romana en el golf de Tunis va impedir la seua eixida efectiva, sent aniquilada. Per primera volta en el curs de la guerra, Cartago, durant el hivern de l'any 147 a. C., estava completament aïllada del món exterior, lo que va provocar la ràpida disminució de les seues reserves alimentícies, contribuint açò al brot i propagació de malalties que varen fer estralls entre la població de la ciutat.

L'assalt final

En aplegar la primavera de l'any 146 a. C. la població cartaginesa estava tan debilitada per la fam i les malalties, que els romans varen decidir que era el moment d'assaltar la ciutat. Els romans varen penetrar pel port travessant part de les muralles per mig d'un clavill fet en estes per un de les seues ariets. Ademés, en escales i construint una torre d'assalt en la muralla, varen conseguir entrar pese a la forta resistència dels ciutadans. Despuix de prendre les muralles els legionaris varen ocupar l'àgora de la ciutat a on varen passar la primera nit, els cartagineses estaven massa debilitats com para contraatacar.

Despuix d'entrar en la ciutat, els romans varen ser rebuts per una verdadera pluja de llances, pedres, fleches, espases i inclús teixixques que llançaven des de les teulades de les seues cases. Els romans varen tindre que detindre la seua marcha i en taulons, varen passar de vivenda en vivenda pels sostres, acabant en els habitants de la ciutat, la majoria dels quals varen lluitar fins a la mort. Durant sis dies en les seues nits els romans i els cartagineses varen entaular una gran batalla urbana, el resultat de la qual anava favorint als primers. L'objectiu de les legions era prendre completament la ciutat, finalisant en la captura de la ciutadella fortificada de Birsa, ubicada sobre el cim d'un tossal escarpada, en el cor de la ciutat, punt a a on es dirigien els defensors en el seu continu retrocedir. Els romans alvançaven demolint murs, obrint-se camí a través de montanyes de ruïnes o passant pels sostres de les cases i els edificis. Les tropes de Escipión varen arrancar les plaques d'or dels temples sumant tot açò a una gran destrucció.

Els últims supervivents de la batalla, uns 50000, es varen refugiar en el temple d'Eshmún (Esculapio per als romans), situat en Birsa, junt a la seua necròpolis sagrada. Allí, la major part dels púnicos varen pregar a Escipión que tinguera clemència en ells, inclús Asdrúbal, qui havia conseguit escapar despuix de la destrucció del seu eixèrcit i dirigia la defensa de la ciutat. Escipión va prometre respectar-los la vida. Solament varen quedar en el temple els desertors romans (prop d'un miller), que sabent que serien eixecutats, es varen suïcidar, i també la dòna de Asdrúbal, que vestida en un corfoll de gala, va insultar al seu marit i als romans dient «vosatres, que nos heu destruït a fòc, a fòc també sereu destruïts» i es va llançar a les flames del fòc (hi ha versions que diuen que va gavinetejar als seus fills i els va llançar en si al fòc). Els desertors també es varen sacrificar en la mateixa pira. Una volta açò va ocórrer, el flemático Escipión Emiliano va començar a plorar, i va cridar en grec una frase de l'Ilíada (llibre IV): «Aplegarà un dia en que Ilión, la ciutat santa, perirà, en que periran Príamo i el seu poble, hàbil en el maneig de la llança». Quan el historiador grec Polibio li va preguntar per qué havia recitat aquells versos, el general romà li va contestar: «Tem que algun dia algú haurà de citar-los veent ardir Roma».

Bibliografia

• Car, Mariano (1828). Lliçons de l'història romana. Sevilla.
• Falconer, William Armistead (1923). At Senatui quae sint gerenda praescribo et quo modo, Carthagini male iam diu cogitanti bellum multe davant denuntio, de qua vereri senar davant desinam, quam illam excissam esse cognovero. Cicerón: De senectute. Traducció a l'anglés i comentaris de Falconer. Loeb Classical Library, Harvard University Press. ISBN 0-674-99170-2.
• Hooke, Nathaniel (1818). The Roman history: from the building of Rome to the ruin of the commonwealth. Volum VI. Printed for F.C. and J. Rivington, Londres.
• Kovaliov, Sergei Ivanovich; Ravoni, Marcelo (1992). Història de Roma, Tom I. Editorial Akal, Madrit, ISBN 84-7600-472-9.
• Mira Guardiola, Miguel (2000). Cartago contra Roma. Les guerres púnicas. Aldebarán, Madrit, ISBN 84-88676-89-1.
• Roberts, Peter (2004) [2003]. HSC Ancient History. Pascal Press, Sídney, ISBN 978-1-74125-179-1.
• Sayles, Wayne G. (2007). Ancient Coin Collecting III: The Roman World - Politics and Propaganda. F+W Mija, Inc., Iola, Wisconsin, ISBN 978-0-89689-478-5.
• Lancel, Serge (1994). Cartago. Editorial Crítica, Barcelona. ISBN 84-7423-633-9.
• Scullard, Howard Hayes (2002). A History of the Roman World, 753 to 146 BC. Routledge, Londres. ISBN 041530504.
• Sidwell, Keith C.; Jones, Peter V. (1997). The world of Rome: an introduction to Roman culture. Cambridge University Press. ISBN 0-521-38600-4.
• Smith, Sir William (1854). Dictionary of Greek and Roman geography. Volum I. Little, Brown & Company, Boston.
• Wagner, Carlos G. (2001) [2000]. Cartago: una ciutat, dos llegendes. Aldebarán, Madrit, ISBN 84-95414-07-4.

Vore també

• Guerres púnicas
• Primera guerra púnica
• Segona guerra púnica