Llegat (Antiga Roma)
.jpg)
Un llegat (en llatí, legatus) era un general eixèrcit romà, equivalent a un modern oficial general o lloctinent. Sent de ranc senatorial, el seu superior immediat era el cònsul o procònsul i tenia major ranc que tots els tribunos militars. Funcionava com un assessor o conseller que case de necessitat podia inclús substituir al cònsul.
Per a manar un eixèrcit independent de l'o governador provincial, els llegats tenien que tindre ranc pretorio o superior; un llegat podia ser investit en imperium propretorio (legatus pro praetore) per dret propi. Els llegats rebien una part substancial del botí de l'eixèrcit al final d'una campanya, lo que feya d'esta una posició lucrativa, aixina que a sovint podia atraure tant a jóvens aspirants com a cònsuls distinguits (per eixemple, el cònsul Lucio Juliol César es va oferir voluntari a finals de la guerra de les Galias com a llegat baix el mando del seu parent Cayo Juliol César).
Despuix de les reformes de Cayo Mario, hi havia dos posicions principals: el legatus legionis, de ranc pretorio, al que es dona el mando d'una de les legions d'èlit romanes,[1] i el llegat propretor, de ranc consular, era a qui es donava el govern d'una província romana en els poders magistrals d'un pretor, que en alguns casos li donava el mando de quatre o més legions.
Este ranc era també d'un comandant legionari general, posat generalment era atribuït per l'emperador. La persona elegida per a este càrrec era un anterior tribuno i manava durant tres o quatre anys, encara que podia servir durant un periodo encara major. En una província en solament una legió, el llegat era també el governador provincial, pero en províncies en vàries legions, cada legió tenia un llegat i el governador provincial (que estava separat de les legions) tenia mando general sobre totes elles.
Història
[editar | editar còdic]El ranc de llegat existia ya en l'época de les Guerres Samnitas, pero no seria fins a al voltant del 190 a. C. que va escomençar a promulgar-se en freqüència i de manera permanent, ideada en la finalitat d'administrar millor el major número d'efectius que la segona guerra púnica havia exigit reclutar. El llegat d'un eixèrcit de la República era essencialment un tribuno militar suprem, de ranc senatorial i generalment major edat,[2] al que el magistrat a càrrec de l'eixèrcit podia delegar el mando.[2][3] Era habitual que el lloc ho eixercitaren antics cònsuls, l'experiència militar dels quals posarien a bon us durant la campanya, o be senadors més jóvens desijosos de guanyar influència, lo que va comportar en el temps un desplaçament del tribunado militar com a opció popular de carrera.[2][4] Anteriorment, també podien ser reclutats d'entre els équites.[2]
El llegat era assignat pel Senat, encara que generalment es feya despuix d'una consulta en el propi magistrat a càrrec de l'eixèrcit,[2][3] buscant reunir a un comandant i un lloctinent que pogueren eixercitar-se sense desacorts com els que varen conduir als cònsuls Varó i Paulo al desastre de Cannas.[2] A sovint el llegat actuava com un conseller o assessor militar de major experiència, com Escipión l'Africà cap al seu germà Lucio durant la Guerra Romà-Síria, o com un general de confiança, com fora el cas de Lucio Quincio Flaminino i el seu propi germà Tito en les seues campanyes.[3] Al principi, només els conflictes en l'estranger requerien la presència de llegats en l'eixèrcit, pero en l'esclat de la Guerra Social en el 90 a. C. començarien a vore acció militar en ple sol itálico.[2]
Despuix de les reformes militars de Cayo Mario, la figura del llegat com a lloctinent major va ser eliminada, i en el seu lloc varen començar a assignar-se varis a cada eixèrcit, un al mando de cada una de les legions que ho integraren, cridant-se d'esta manera legatus legionis. A partir d'esta época, els llegats podien actuar ya com a magistrats complets i governadors provincials.
Llegat diplomàtic
[editar | editar còdic]Llegat era també un terme que s'usava per a un embaixador de la República romana que era nomenat pel Senat per a una missió (legatio) davant una nació estrangera, aixina com als embaixadors que anaven a Roma d'atres països.[5] Est és el sentit de la paraula que sobreviu en l'expressió llegat papal.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «L'eixèrcit romà» [1] archivat en Wayback Machine. accés 16 d'abril de 2007
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Michael Sage (2016). The Army of the Roman Republic: From the Regal Period to the Army of Julius Caesar, Casemate Publishers. ISBN 9781473880955.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Paul Erdkamp (2011). A Companion to the Roman Army, John Wiley & Sons. ISBN 9781444393767.
- ↑ Erich S. Gruen (1995). The Last Generation of the Roman Republic, University of Califòrnia Press. ISBN 9780520201538.
- ↑ Smith, Dictionary of Greek and Roman Antiquities (1875), edició de Bill Thayer, artícul sobre «Legatus».
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Peter Kehne, "Legatus", Der Neue Pauly, vol VII, Stuttgart, 1999, cols. 5-6. (ISBN 3-476-01477-0)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Legado (Antigua Roma)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.