Princeps senatus
El princeps senatus (plural en llatí: principes senatus), Primer Senador o Príncip del Senat era el senador en major dignitat dins del Senat romà i per lo tant ell era el primer en parlar despuix del magistrat (normalment cònsul o pretor) que havia convocat la reunió del Senat.
Característiques
[editar | editar còdic]El princeps senatus no era un nomenament vitalici, ya que, en principi, era un càrrec honorífic que s'otorgava al més vell dels censores patricios pero posteriorment era elegit per cada nou parell de censores, és dir, cada 5 anys. No obstant, els censores podrien confirmar un princeps senatus per un atre periodo de 5 anys. Era seleccionat entre els senadors patricios en ranc consular, generalment ex censores. El candidat elegit tenia que ser un patricio en un historial polític impecable, respectat pels seus companyers senadors. El càrrec va ser establit al voltant de l'any 275 a. C.[1]
El nom del càrrec fa referència a el "Primer dels Senadors". Encara que oficialment estiguera fora del cursus honorum i caria de imperium, este càrrec conferia gran prestigi al senador que ho ocupava. Originalment, el càrrec de princeps era més un honor, perque tenia el privilegi de parlar primer sobre el tema presentat pel magistrat president. Açò otorgava al càrrec una gran dignitas, i permetia al princeps marcar el to del debat en el Senat.
A lo llarc dels sigles III i II, el càrrec va guanyar les prerrogatives dels magistrats presidents, ademés de privilegis adicionals:
- Convocar i alçar la sessió del Senat
- Decidir la pauta dels temes que es tractaran en aquella sessió
- Decidir el lloc de la reunió.
- Impondre l'orde i atres normes durant la reunió.
- Dirigir les relacions externes, podent rebre i enviar escrits als embaixadors dels estats estrangers en nom del Senat romà.
Cap a 80 a. C., les reformes constitucionals de Lucio Cornelio Sila, que no volia un senador en tal poder, varen canviar l'estatus i la funció del càrrec. Si ben el terme es va mantindre, reflectint al senador que era nomenat primer en el Senat, les seues prerrogatives varen ser restringides. En particular, el honor de parlar primer sobre qualsevol tema debatut en el Senat i una mida de la seua influència política, els va ser suprimit i traslladat al cònsul designat.[2]
Durant l'época imperial, l'emperador romà era qui ostentava este títul, que ademés va ser guanyant més competències de les que tenia este càrrec baix la República. En absència de l'emperador, és possible que un senador tinguera el privilegi d'ocupar este lloc quan es reunia el Senat. La poc confiable Història Augusta afirmava que durant la [[crisis del sigle III|crisis de el III]], uns atres varen ocupar el càrrec, com el futur emperador Valeriano, qui va ocupar este honor en 238, durant els regnats de Maximino el Tracio i Gordiano I, i ho va mantindre fins al regnat de Decio.[3] La mateixa font també fa la mateixa afirmació sobre Tácito quan el Senat ho va aclamar emperador en 275.[4]
Despuix de 275 ya no es coneix cap atre princeps senatus, fins que va ser recuperat com a títul durant l'Imperi carolingio que, en la renaixença de la cultura romana, va aplegar a conferir-se a les persones a les que es pretenia honrar.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ryan (1998). Rank and Participation in the Republican Senate.
- ↑ Thomas Robert Shannon Broughton (1952). The Magistrates of the Roman Republic.
- ↑ Història Augusta, Els tres Gordianos, 9.7; Els dos Valerianos, 5.4.
- ↑ Història Augusta, Tacitus, 4.1.
- ↑ Infopedia. Porte Editora (ed.): «Princeps Senatus» (en pt). Consultat el 12 de decembre de 2021.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- David Rafferty, Melbourne Historical Journal, 39, 2011, pp. 1–22 ("Princeps senatus").
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Princeps senatus» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.