Guadalquivir
El Guadalquivir (del àrap: الوادي الكبير al-wāvaig donar al-kabīr, «el riu gran»),[1] antigament cridat Betis (del llatí: Bætis, Baetis), és un riu d'Espanya, el caixer del qual discorre per Andalusia.
Des de l'antiguetat s'ha situat el seu naiximent en la serra de Cazorla, província de Jaén. El seu conca hidrogràfica comprén territoris de les províncies d'Almeria, Jaén, Còrdova, Sevilla, Huelva, Càdis, Màlaga, Granada, Múrcia,[2] Albacete,[3] Ciutat Real i Badajoz. Desemboca en l'oceà Atlàntic en un ampli estuari entre Almonte (Huelva) i Sanlúcar de Barrameda (província de Càdis). Entre Sevilla i l'estuari se situa una àmplia zona humida, les marismas del Guadalquivir; part d'estes marismas estan dins del parc nacional de Doñana.
És el quint riu per llongitut de la península ibèrica. Té 657 km des de la serra de Cazorla fins a Sanlúcar.[4] En el seu recorregut per Andalusia d'est a oest, travessa ciutats com Andújar, Còrdova i Sevilla. Des de l'época prerromana va ser conegut com Baetis o Betis, i va ser cridat pels àraps Wad al-Kibir a partir del XI.
Noms històrics
[editar | editar còdic]El segon nom que va adoptar el riu va ser Baetis o Baitis. Este nom té un orige prerromano incert, i pot haver-se format a partir d'una raïl cèltica, íbera o ligur. La raïl baet o baes estava present en Espanya, França i Bèlgica.[5] A través d'esta raïl es varen formar topònims, noms de tribus i noms de deus. Entre estos térmens estaven Baeturia, Baetulo, Baetera, Baetorix, Baetasii, Baesisceris, Baesadines, Basippo, Besilus, Besaro, Baesula, Baecila, Baesucci, Baesella, Baeserte, etc.[5] D'eixa raïl vénen alguns topònims actuals àmpliament coneguts com de Baeza, Béziers, Besós, Bailén, Besalú i Úbeda. Alguns estudis sostenen que els fenicios varen cridar al riu Betsi, que és una paraula cananea.[5]
El poeta Estesícoro, oriunt de Sicília i d'entre finals VII i el VI, va parlar d'este riu com el Tartessos i va dir que es trobava junt a Eritea.[6][7] No obstant, els propis tartesios varen seguir cridat Baetis al seu riu central. Els romans conquistarien després la regió als cartagineses i el nom va seguir sent, sense modificació alguna, Baetis o Betis. I, encara que el nom va seguir sense modificació des de l'época prerromana, alguns autors es varen referir al riu en atres noms, com Esteban de Bizancio, que ho va cridar Perkēs o Tito Livio, que ho va cridar Certis i també Rherkēs [8].[5] Alguns geógrafos grecs ho varen cridar simplement 'el riu de Tartessos' per la ciutat que creuava.
Segons una atra teoria, Baetis no seria el verdader nom tartésico del riu, sino que lo que seria Tharsis, sent Baetis una transliteración grecorromana resultat de confondre la <T> i <R> tartésicas en la beta i delta gregues, molt similars visualment. Açò hauria donat com a conseqüència Badsis, més vesprada corrompido a Baitis.[9]
Encara que els àraps varen ser relativament respectuosos en els noms locals, quan es va establir la capital en Còrdova el riu va ser cridat Nahr Qurtuba ('riu de Còrdova') des de l'época de Rasis.[10] No obstant, en el XI, la fitna revolucionària va afonar el califato de Còrdova i este nom va escomençar a declinar i la clàssica paraula àrap per a fer referència a un riu (nahr) va sent substituïda per una atra més actual: «uadi». Wādī o wād (> àrap magrebí oued o wed) era com es dia en el Sahara i en el Magreb a les grans rambles.[5] Llavors passa a ser cridada vall Gran, que és al-wādī l-kabīr.[1] Al-Kibīr prové d'un fenomen àrap conegut com la "imāla", que convertix kabīr> kebīr. Quan Fernando III aplega a Sevilla en el XIII el riu ya és conegut com Guadalquebir o Guadalquibir,[5] que en l'ortografia actual és Guadalquivir.
Curiosament, Idrisi, en el seu mapamundi de 1154, posa al riu el nom de Nahr Agtam. Per un atre costat, atres autors àraps com Ibn Abd Rabbihi o Ibn al-Jatib ho criden "riu de Sevilla".[5]
Afluents
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Rius de la conca del Guadalquivir.
La principal característica dels afluents del Guadalquivir és la gran diferència entre els d'abdós màrgens, que són expressió de les considerables diferències geogràfiques que existixen entre Serra Morena i les cordilleres Bètiques.
Els afluents del Guadalquivir pel marge esquerre tenen molt més recorregut que els del marge dret, de fet el Genil és l'afluent més llarc d'Espanya. En general, tenen una orientació surest-noroest i discorren per les cordilleres Bètiques fins al gran colector, travessant àmplies campiñas.
En el marge dret, els afluents, coneguts com mariánicos, presenten una ret poc articulada. Més be són cursos independents en certa equidistància que discorren cap al mateix colector. Partixen de cims peniplanisades del massiç ibèric i descendixen pels flancs de Serra Morena en un caixer molt encaixat en els seus durs materials.[11]
Règim fluvial
[editar | editar còdic]
El règim pluvial en la capçalera té un màxim en hivern que és general en tota la conca. El desgel en les serres, que té lloc en primavera, també aporta una cantitat significativa d'aigua al cabal del riu. L'irregularitat[aclaració requerida] és de 5,1 en la capçalera i de 3,40 a la desembocadura.
Les riuadas del Guadalquivir han causat problemes a lo llarc de l'història, sobretot, a la província de Sevilla, en plena planura aluvial. En Sevilla el riu es desbordava a sovint, inundant àmplies zones del caixco antic i del barri de Triana. Solament en el XX el Guadalquivir es va eixir en 18 ocasions: 1902 al 1961,[12] per lo que finalment es va decidir desviar el riu i deixar l'antic caixer com a dàrsena. Aixina, el problema de les inundacions s'ha resolt en la capital andalusa, no aixina en Còrdova i atres poblacions de la conca com Andújar, Montoro i Lora del Riu, afectades per inundacions en decembre de 1996, decembre de 1997 i febrer i decembre de 2010. La riuada més forta del XX va ser la de febrer de 1963 en un cabal de 5400 m³/s en Còrdova i 6700 m³/s en Sevilla. La regulació del riu, aixina com de tots els seus afluents, ha impedit que es tornen a alcançar cabals d'eixa magnitut. Despuix de la construcció dels grans embassaments destaquen les inundacions de decembre de 1996 i 1997, en les que en Sevilla es va aplegar a 3810 m³/s i 3234 m³/s respectivament. Més recentment, en la riuada de febrer de 2010, el Guadalquivir va aplegar a 2400 m³/s en Còrdova i 3174 m³/s en Sevilla. En decembre de 2010, per la riuada del seu principal afluent, el Genil, que va superar els 1000 m³/s, el cabal en Sevilla va ser de 3584 m³/s. En febrer de 2026, despuix de vàries semanes de pluges en Andalusia, una nova riuada del Guadalquivir i els seus afluents, entre ells el Genil, va provocar inundacions en tota la seua conca, en un cabal punta en Sevilla de 4336 m³/s el 8 de febrer a les 03 hores. En Còrdova el riu es va acostar als 6 metros de profunditat, anegando l'aeroport i alguns barris i pedanies.
Embassaments
[editar | editar còdic]
En la conca del Guadalquivir hi ha 57 embassaments. Els que alberguen més de 100 hm³ són els següents:[13]
Curs del riu
[editar | editar còdic]El Guadalquivir recorre el seu curs d'est a oest, girant al sur en la província de Sevilla. La major part dels 657 km de llongitut transcorren per un terreny pla cridat depressió del Guadalquivir. L'esgambi del riu és d'uns 10 m en Úbeda, 60 m en Còrdova i 330 m en el seu tram final.[14]
Curs alt
[editar | editar còdic]
La major part dels autors de l'antiguetat romana estaven d'acort que el Guadalquivir naixia en la serra de Cazorla.[15] Una tradició medieval diu que el Guadalquivir naix en la Cañada de les Fonts dins de la serra de Cazorla, en terme del municipi de Quesada, a l'est de Jaén.[16] En el XIX el polític i lliterat Pascual Madoz va argumentar que el naiximent es trobava en el naiximent del Guadiana Menor. En el XX l'historiador Vicente González Barberán va subscriure la teoria de que el Guadalquivir naixia a on el Guadiana Menor, concretant el seu orige en la Cañada de Cañepla, Almeria, prop de la linde en Granada i Múrcia.[3] En una obra d'Arturo Ruiz i atres autors, s'argumenta que Plinio va situar l'orige del Guadalquivir en el bosc Tugiensis, junt al tossal de Tugia (actual Toya en el municipi de Peal de Becerro), que sí es troba prop del naiximent en Quesada.[3] Sempre en direcció NNE travessa la Tancada dels Tejos, El Ras del Tejar, La Espinareda, la Tancada dels Cierzos i el pont de les Herrerías. Despuix de passar junt al Vadillo Castril es remansa breument en el chicotet embassament de la Tancada del Utrero a uns 980 m s. n. m. Pert altura en la Tancada del Utrero i passa junt a Riera Freda (La Iruela), creua el pont de l'Astral i la Ferradura per a vorejar el cerro de Cap Ros i aigües avall rebre per la marge dreta al riu Borosa i alguna cosa més avall al riu Aguamulas, també pel mateix marge. Es remansa novament en l'extens reservorio del pantà del Tranco de Beas a 650 m s. n. m., a on gira a l'oest travessant la serra de les Viles, junt al toll de l'Oli rep per l'esquerra a la riera de María i uns tres quilómetros més avall també per l'esquerra a la riera del Chillar, per a poc despuix eixir del parc natural de les Serres de Cazorla, Segura i Les Viles.[17]
Despuix d'eixir d'esta zona montanyosa aplega a unes planures d'olivares a 15 km d'Úbeda. En esta zona rep aigua dels rius Guadiana Menor i Jandulilla. El Guadiana Menor desemboca en l'embassament Donya Aldonza i el Jandulilla entre est i l'embassament de Pedro Marín, junt al llogaret d'El Donadío (Úbeda). Aigües dalt queda l'embassament del Pont de la Tancada.[18] Estos tres embassaments, la desembocadura d'estos dos afluents i el Guadalquivir estan emmarcats en el Parage Natural de l'Alt Guadalquivir, que té 663 hectàrees.[16] Este Parage Natural comprén també partix de la Serra de Sant Pedro i alguns terrenys agrícoles.[16] Les zones humides d'este Parage Natural estan prop de l'Estany Gran.[16] Seguix vorejant La Loma pel sur, i passada la pedania del Pont del Bisbe (Baeza) rep per la marge esquerra al ric Torres i més avall per la dreta al riu Guadalimar.
El curs alt, des del seu naiximent fins a Mengíbar,[19] té una extensió d'uns 212 km i pendent mija de 6,7 milèsimes.[19]
Curs mig
[editar | editar còdic]
Girant cap al noroest passa junt a Mengíbar, a on rep per l'esquerra al riu Guadalbullón i junt a Espeluy, passat el qual rep per la dreta al riu Rumblar. Vorejant al sur Serra Morena, passa junt a Villanueva de la Reina i Andújar passat el qual rep a la dreta al riu Jándula. Pansa junt a Marmolejo i en el llímit de província en Còrdova rep per la dreta al ric Egües.
Al nort del riu queda Serra Morena. Les vegas i campiñas són molt més extenses al sur i terminen en les cordilleres Bètiques.
Posteriorment, el Guadalquivir es troba en Vila del Riu i Montoro, despuix del qual rep per la dreta al riu Arenenc, Pedro Abad, El Carpio i Alcolea. Poc abans d'este últim rep per l'esquerra al riu Guadalmilla, travessa Còrdova i rep per l'esquerra al riu Guadajoz. En Almodóvar del Riu rep per la dreta al riu Guadiato, passa per Posades i rep per la dreta al riu Bembezar. En Palma del Riu rep els rius Retortillo, per la dreta, i Genil per l'esquerra.
El curs mig va des de Mengíbar fins a Peñaflor.[20] Este recorregut és de 247,8 km i té una pendent mija de 0,73 milèsimes[19]
Existix una comarca anomenada Entanque Mig del Guadalquivir que va des de Montoro fins a Alcalà del Riu.[21]
Curs baix
[editar | editar còdic]
El riu Guadalquivir entra en la província de Sevilla i passa per Peñaflor, a on un assut de derivació dona orige al canal del Baix Guadalquivir; Lora del Riu i Carmona, a on finalisa per la seua esquerra el riu Corbones. Continua baixant per Alcolea del Riu i Villanueva del Riu i Mines, en les proximitats de les quals desemboca la Rivera del Huéznar. Proseguix per Tocina; Cantillana, a on rep per la dreta al riu Viar; Villaverde del Riu; Brenes i Alcalà del Riu.
Dos assuts hidroelèctriques laminan el caixer en Cantillana i en Alcalà del Riu. Abdós disponen d'esclusa per a permetre salvar el desnivell a barcos, encara que es troben fòra d'us.
Riga-estuari
[editar | editar còdic]
L'assut hidroelèctric d'Alcalà del Riu delimita l'alcanç de les marees en el Guadalquivir, donant començ a la riga del Guadalquivir, entrante marí del tipo estuari, a on es produïx la mescla d'aigua marina (salada) i fluvial (aigua dolça). Els afluents que reben a partir d'este punt també adopten la forma de menuts estuaris o esteros en desembocar.
La riga constituïx una ruta de navegació marítima, denominada Eurovía del Guadalquivir I 60.02, i inclosa en la Ret Transeuropea de Transport dins del corredor Atlàntic. Està balizada i senyalisada en tot el seu recorregut fins a Sevilla per ser l'accés al port de Sevilla. La navegació de grans bucs ve marcada pel règim de marees, en la finalitat d'aprofitar el nivell d'aigua suplementari que aporten les mateixes i, d'esta forma, incrementar el calat operatiu, optimisant la Eurovía.[22]
Des d'Alcalà, continua el Guadalquivir entre La Rinconada i La Algaba, el qual rep per la dreta al riu Rivera d'Huelva i per l'esquerra el caixer artificial del Tamarguillo, abans d'alcançar Sevilla.
Pansa pel costat oest de Sevilla. A l'est, el Guadalquivir conta en una gran dàrsena a on es troba el Port de Sevilla i, al final d'esta, existix un tapó de terra en el barri de Sant Jerónimo. Proseguix pel Aljarafe, a on deixa a la dreta Llits, Sant Joan d'Aznalfarache i Gelves, localitat en la que existix un port deportiu, i posteriorment rep per l'esquerra al riu Guadaíra.
Deixant a la dreta Còria del Riu i La Pobla del Riu, es dividix per baix d'estos en varis braços i zones semipantanosas cridades les marismas del Guadalquivir, per a on passa per l'última ciutat de la província de Sevilla: la localitat de Lebrija i rep el seu últim afluent per la dreta, el riu Guadiamar. Entra en la província de Càdis per Trebujena, a on els Esteros del Guadalquivir han segut declarats Reserva Ecològica. A l'oest es troba el parc nacional de Doñana. Formant llínea divisòria entre les províncies de Càdis i Huelva, desemboca en l'oceà Atlàntic junt als térmens municipals d'Almonte i Sanlúcar de Barrameda.
Obres en el caixer del Baix Guadalquivir
[editar | editar còdic]
Des de 1717 a 1815 la riga va estar a càrrec d'un Real Consulat. En 1794 el Consulat va obtindre l'autorisació del Govern per a mamprendre algunes obres. En 1795 es realisa la primera curta del riu, la de la Merlina.[23] Est va ser un proyecte dirigit per Scipión Perosini. Esta curta tenia poc més de 500 metros i en ella s'evitava el torne de la Merlina, d'uns 10 km, i els perillosos baixos entre Còria del Riu i Dos Germanes.[23]
En 1815 es crea la Companyia del Guadalquivir i en 1816 s'inicien les obres de la curta Fernandina, per a evitar el torne del Borrego, situat aigües dalt d'Illa Menor. La seua llongitut era de 1700 metros i el seu traçat era llaugerament curve, lo que va reduir el caixer del riu en 16 km.[23] La Companyia té també entre els seus mèrits la creació del primer buc de vapor d'Espanya, el Real Fernando Betis.[23] Despuix d'una série de proyectes infructuosos de la Companyia el Govern decidix abolir-la en 1852 i assumir directament el control dels proyectes. Per a això varen encarregar un estudi de millora de la riga a l'ingenier de camins Canuto Corroza que va ser finalisat en 1857 i que va ser aprovat pel govern en 1859.[24] Encara que l'estudi de Corroza no caria d'erudición, errava en els métodos d'eixecució, i els 4 anys d'obres per a portar-ho a terme varen perjudicar enormement a l'estuari i al comerç, ademés de supondre un treball dur i inútil que va generar un gran malestar social.[24] No obstant, a partir de 1863 es va encarregar de les obres Manuel Pastor i Landero, que sí va actuar de manera eficaç, i despuix d'un lustre de treballs va conseguir que el riu alcançara un calat navegable de 5,18 metros.[25]
En 1870 el govern va aprovar el Decret per a la constitució de la Junta d'Obres del Port de Sevilla i del riu Guadalquivir.[25] En 1871 s'aprovarà per Real Orde el reglament d'esta organisació.[26] La seua llabor principal, fins a principis del XX, va ser la de conservar i completar les instalacions i proyectes.[25] En 1880 es finalisa la curta dels Jerónimos, que era una alliniació recta de 5230 metros i que substituïa a un torne de 13 km de desenroll.[25]
En 1902, l'ingenier vasc Luis Moliní Uribarri, llavors director de la Junta d'Obres, va redactar un proyecte per a que el riu tinguera 7 metros de calat i fòra una via més efectiva per a que els barcos anaren des de l'oceà a l'interior. Per a això calia realisar obres de millora del port, la riga i la desembocadura. Les obres de l'entorn de la ciutat serien les més ambicioses. De 1909 a 1916 es va construir la curta de Tablada,[27] que disminuïa el recorregut que tenia que realisar els barcos per a aplegar al port.
En 1926 el nou traçat del riu va ser inaugurat per Alfonso XIII a bordo de la travessia argentina Buenos Aires, a on anaven els tripulants de l'hidroavió Plus Ultra, que havien creuat l'Atlàntic.[27]
A partir de 1929 es posa en marcha el pla d'obres de l'ingenier José Prim Brackenbury. Est consistiria en crear un tapó en Chapina i deixar que el riu viu discorreguera des del nort, passant junt al barri de Sant Jerónimo i pel nort del barri de Triana. Açò va produir una divisió entre el barri de Triana i la Cartuja. Les obres del Pla Brackenbury varen ser realisades en dos fases: de 1929 a 1933 i de 1946 a 1950.[28]
Les obres de la primera mitat del XX havien convertit al riu al seu pas pel centre en una dàrsena, encara que el nou traçat feya possible que s'inundaren Sant Jerónimo i Triana, per lo que va ser realisat també un llarc mur de defensa.
També en 1953, el govern va encarregar a la direcció del port un anteproyecte per a millorar el canal d'accés al Port de Sevilla.[29] Es varen plantejar tres opcions, sent la tercera un proyecte ambiciós. Consistia en excavar un canal marítim situat en les màrgens del Guadalquivir per a abandonar definitivament el caixer natural del riu per a barcos mercants. El canal uniria el Port de Sevilla en una desembocadura en Bonança. El proyecte del Canal Sevilla-Bonança es va redactar en 1961, va ser aprovat pel govern en 1964 i va començar a construir-se en decembre de 1968, en la previsió de finalisar en 1975. En este començ es varen realisar les curtes d'Olivillos i de l'Illeta.[29] No obstant, el proyecte no va continuar i en l'actualitat sembla descartat.
En 1983 un funcionari va ser arrestat per haver sostret 10 millons de pessetes de la Junta d'Obres.[30]
En les obres prèvies a l'Exposició Universal de 1992 es varen realisar algunes obres fluvials. Es va eliminar el tapó en Chapina per a que la dàrsena continuara fins al parc de Sant Jerónimo, a on es trobava un nou tapó, i el riu viu discorria ya per complet en paralel a la dàrsena a l'oest de la ciutat. La Cartuja quedaria, a la seua volta, casi envolta per la dàrsena i pel riu, en una conexió terrestre al sur, en Triana, i una atra al nort, junt al nort de la ES-30 o Ronda Supernorte, en l'entorn del parc de Sant Jerónimo.
Flora i fauna
[editar | editar còdic]Flora
[editar | editar còdic]Arbres
[editar | editar còdic]En tota la conca del Guadalquivir són habituals la carrasca meridional (Quercus rotundifolia)[31], el pi laricio (Pinus nigra),[32] i l'àlber blanc (Populus alba).[33] En el marge dret i en les cordilleres Bètiques és habitual el madroño (Arbutus unedo).[34] El alcornoque (Quercus suber) és un arbre present en tota Andalusia, encara que els grans boscs d'esta varietat es fan més freqüents a partir del caixer mig i s'estenen per grans terrenys d'Andalusia Occidental.[35] En el caixer alt és habitual el cerezo de santa Lucía (Prunus mahaleb),[36] el fresno (Fraxinus angustifolia)[37] el castanyer (Castanea sativa).[38] Per tot el recorregut del riu i per àmplies zones andaluses és molt habitual la ginebrera de miera (Juniperus oxicedrus). El almez (Celtis australis) és un arbre freqüent en l'entorn del Guadalquivir al seu pas per les províncies de Còrdova i Sevilla.[39] La jacaranda (Jacaranda mimosifolia) és una espècie freqüent en tota la conca del Guadalquivir.[40] El cinamomo (Melia azedarach) és una espècie molt freqüent en la conca del Guadalquivir a partir del caixer mig.[41]
El acebuche (Olea europaea silvestris),[42] el pi piñonero (Pinus pinea),[43] el chop (Populis nigra),[44] el fals pimentero (Schinus molle),[45] el ficus (Phicus macrophylla),[46] la palmera (Phoenix dactilifera),[47] la acacia (Acacia dealbata),[48] la falsa acacia (Robinia pseudoacacia),[49] la banana d'ombra (Platanus hispanica)[50] i la platanera (Platanus)[51] són arbres que estan presents en tota Andalusia, inclosa la conca del Guadalquivir.
L'olivera és un arbre present en tota Andalusia.[52] El taronger (Citrus × aurantium) està present en Andalusia en les províncies d'Huelva i Sevilla (a voltes junt al Guadalquivir) i en la província de Granada.[53]
Arbustos i herbes
[editar | editar còdic]En Andalusia, i per això en la conca del Guadalquivir, són freqüents les següents espècies: jara comú (Cistus ladanifer),[54], romer (Sàlvia rosmarinus),[55] culantrillo de pou (Adiantum capillus-veneris),[56] verónica (Veronica filiformis),[57] mejorana (Thymus mastichina)[58], majuelo (Crataegus monogyna)[59] dent de lleó (Taraxacum officinale),[60] aladierno (Rhamnus alaternus)[61] albarzer (Rubus fruticosus),[62] girasol (Helianthus annuus)[63] gayomba (Spartium junceum),[64] jazmín groc (Jasminum fruticans),[65], lantana (Lantana camara),[66] viborera (Echium plantagineum),[67] dama de nit (Cestrum nocturnum),[68] i clavellinera (Dianthus caryophyllus).[69]
El arbust matagallo és molt freqüent en la conca del Guadalquivir a partir del caixer mig, aixina com en tot el llitoral andalús.[70] Encara que el jaguarzo vaquer (Cistus salviifolius) està present en varis llocs d'Andalusia (com a Serra Morena), pel que fa a la conca del Guadalquivir solament és freqüent en la serra del seu caixer alt.[71] L'all selvat (Allium suaveolens) està present en la conca del Guadalquivir a partir del caixer mig.[72] El arbust durillo (Viburnum tinus) està present en varis llocs d'Andalusia Oriental, i pel que fa a la conca del Guadalquivir està present en els caixers alt i mig.
El arbust cornicabra (Pistacia terebinthus) està present en les províncies de Jaén, Còrdova, Màlaga i Granada. La seua presència en les províncies de Jaén i Còrdova ho situa en el caixer alt i mig del Guadalquivir.[73][74] El cuernecillo (Lotus corniculatus) es troba prop del caixer en el curs alt, i més llunt del caixer en el curs mig. També està present en les serres d'Huelva i Màlaga.[75] A abdós costats dels cursos mig i baix, i llunt del caixer, hi ha espais a on són habituals els murajes (Anagallis arvensis).[76] La enea (Typha latifolia) és molt habitual en el caixer baix i s'estén pel llitoral gadità i onubense.[77] La petorra (Erica arborea) està present en tota Andalusia, en l'excepció de les zones montanyoses més altes.[78] La malva comuna (Malva sylvestris) està present en tota Andalusia, llevat en les zones montanyoses i en els llitorals.[79]
La correhuela (Convolvulus althaeoides) està present en tota la conca del Guadalquivir, llevat en les zones més propenques a la desembocadura.[80] En Andalusia, les herbes primavera (Primura vulgaris)[81] i saxifraga (Saxifraga biternata)[82] i el arbust rascavieja (Adenocarpus decorticans)[83] estan presents en les zones montanyoses dels trams alt i mig del Guadalquivir i, fòra d'eixos entorns, poden trobar-se també en la serra de Màlaga. En Andalusia, el lli blau (Linum narbonense) es troba alluntat del curs del riu en els trams alt i mig, aixina com en l'est de la província d'Almeria.[84] La violeta comuna (Viola odorata) està present en les zones més montanyoses que van quedant als costats del Guadalquivir i en la serra de Màlaga.[85] La taraje (Tamarix africana) pot trobar-se en tota la conca del riu i en tot el llitoral andalús, en l'excepció de la costa de la província de Granada.[86]
El baladre (Nerium oleander) creix en Andalusia en el caixer alt i mig del Guadalquivir, aixina com en Serra Morena i en la serra d'Huelva.[60] Ha segut una espècie molt usada en la jardineria.
La chicòria (Cichorium intybus),[87] el trébol dels prats (Trifolium pratense),[88] i la madreselva (Lorichera perychemenum)[89] poden trobar-se en tota Andalusia, exceptuant solament l'est de la província d'Almeria.
El jacint (Muscari conosum) de penacho pot trobar-se al sur del caixer mig del Guadalquivir i en la província d'Almeria.[33] La campanilla de roca (Campanula velutina) pot trobar-se per tot el nort d'Andalusia i per tot l'est de la província de Jaén (lo que inclou el caixer alt del Guadalquivir), el nort de la província de Granada i l'oest de la província d'Almeria.[90]
L'herba de vaca (Vaccaria hispanica) està present en una ampla franja que comprén el nort de les províncies de Sevilla, Càdis i Màlaga, el surest de la província d'Huelva, i el sur de la província de Còrdova i el suroest de la província de Jaén.[91]
Ademés de les espècies nomenades, poden trobar-se en la conca del Guadalquivir atres espècies arbustives o herbàcees pròpies del clima mediterràneu.
Fauna
[editar | editar còdic]Mamífers
[editar | editar còdic]En el parc nacional de Doñana i en tot l'entorn montanyós del nort del Guadalquivir existixen eixemplars de gat cerval ibèric.[31] En zones montanyoses del curs alt i en Serra Morena viu la cabra montés.[54] En el curs alt conviu en ella el muflón.[37] En tota la zona nort d'Andalusia, inclosa la part del caixer alt, hi ha comadrejas.[92] En el caixer alt i mig, aixina com en les zones montanyoses del nort d'Andalusia, està present la jineta.[53] La llúdria té el seu hàbitat en tot el caixer, encara que hi ha pocs eixemplars.[44] En el caixer alt està present el llop.[43] En el caixer mig i alt està present la farda.[60] En Doñana i en els caixers alt i mig estan present el cabirol,[54] el gamo[50] i el javalí.[84]
Aus
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La conca del Guadalquivir és un lloc habitual per a l'observació de distintes espècies d'aus.[93]
Hi ha algunes espècies que, en esta conca, pràcticament solament poden trobar-se en Doñana, com són l'àguila imperial,[94] la malvasía[95] el flamenc i la cigüeñuela.[96] La conca també comprén espècies en perill d'extinció, com la mencionada àguila imperial,[97] la cerceta pardilla,[98] la focha moruna,[99] la garcilla cangrejera,[100] i el porrón pardo.[101] El buitre leonado, present en la conca, va estar en perill d'extinció en els anys 90, pero la seua població sembla haver-se recuperat en tota la península.[102]
L'avetoro comú es va creure extinguit com a reproductor en el Baix Guadalquivir, encara que es varen ser descobrint nius a partir de 2002.[103]
Peixos
[editar | editar còdic]
Entre els peixos més coneguts estan el barp i la voga de riu. En Andalusia podem trobar al barp en les conques del Guadalquivir i el Guadiana.[105] La saboga també es troba en el Guadalquivir i en el Guadiana, encara que és menys freqüent en este últim riu.[106] La voga de riu és un peix que es pot trobar en molts rius i embasses d'Andalusia i pot alcançar uns 24 centímetros.[67]
El fartet, el salinete, l'esturión, la lamprea marina i el jarabugo estan pràcticament extints en este riu.[107]
La presència de vàries espècies forànees ha fet que el número d'espècies endèmiques en el Guadalquivir haja disminuït.[108]
Economia
[editar | editar còdic]Comerç
[editar | editar còdic]El Guadalquivir supon una eixida d'Andalusia Occidental a l'Atlàntic. Tartessos exportava estany, que embarcava en el llitoral andalús i en el Guadalquivir.[109] Segons el geógrafo Estrabón, en la regió de Turdetania s'exportaven per este riu: "Molt blat, va vindre i oli, no solament en cantitat, sino també, molt bo. Igualment, exporta cera, mel, peix, molt kermes i almagre".[110]
En l'antiguetat era navegable fins al seu curs mig.[15] No obstant, segons Estrabón, a partir de l'actual Alcalà del Riu la navegació devia ser en barques.[111] En l'época romana es comerciava pel riu en ánforas plenes de distints productes.[15] El vi i l'oli d'oliva que es transportaven per este riu aplegava a atres llocs de l'Imperi.[15] Era habitual que el vi i l'oli fora dut als ports de Puteoli i Ostia.[112] Ademés del principal Port d'Híspalis, també hi havia alguns molls i embarcaderos en els esteros d'Asta Regio (Taules d'Asta) i Nebrissa (Lebrija).[112] Els minerals extrets d'Almadén, Riu Tinto i Aznalcóllar eren embarcats en el Guadalquivir en destí a Roma.[110]
Este comerç en Roma, que va tindre el seu auge en els sigles I i II, va decaure a partir del III, a causa de la decadència imperial.[112] Les exportacions des del Guadalquivir varen seguir disminuint a mida que s'entrava en l'Alta Edat Mija, fins a l'época visigoda.[112]
En Fernando III es va crear un cos de barqueros que transportaven mercaderies des de Sevilla fins a Còrdova. Estos varen ser coneguts com els "barqueros de Còrdova".[109] Est era un grup d'unes quaranta persones que tenia la seua sèu en Sevilla.[109] El transport de mercaderies per estos barqueros va estar exent d'imposts.[109] Estes eren barques de rems que tenien entre 7 i 10 metros d'eslora i poc calat.[109] Fernando IV, Alfonso XI i Pedro I varen establir que els qui posseïren molins (aceñas) i preses (azudas) en el Guadalquivir devien deixar pas als barqueros.[109] No obstant, els privilegis fiscals per als barqueros de Còrdova varen cessar en Pedro I. Ademés, els nobles varen tancar alguns canals fluvials construïts en els seus señoríos. Açò, unit a la dificultat de les comunicacions terrestres, va disminuir el comerç entre Còrdova i Sevilla.[109] No obstant, es varen seguir realisant alguns enviaments entre Còrdova i Sevilla per barca durant el XV.[109]
Entre els sigles XIII i XV s'exportaven pel Port de Sevilla cereals, oli, va vindre, cigrons, faves, grana, llana, pells, safrà, tenyides, substàncies per a curtir, sabons, diversos metals i objectes suntuarios.[109] Este comerç estava protagonisat per comerciants sevillans, genoveses, vizcaíno, catalans i burgalesos.[109] El producte més exportat era l'oli, que s'obtenia en la campiña o en el Aljarafe, es ficava en toneles i es duya a Anglaterra, Flandes, Gènova, Lisboa, Quíos i atres llocs.[109] El sabó, produït en les Reals Almonas de Sevilla, s'enviava a Amberes. La llana andalusa i extremenya s'enviava a Gènova. El vi produït en la Serra Nort de Sevilla, els Alcores i el Aljarefe s'enviava a Irlanda, Normandia i Bretanya. El metal d'Almadén era exportat a Bruixes, Gènova, Florencia, Quios i Síria.[109] En els sigles XV i XVI les proporcions dels enviaments varen canviar, ya que l'aument de població de Sevilla i la necessitat de proveir als barcos que anaven a les Índies varen aumentar les exportacions de cereal.[109]
L'assent real que va donar a Sevilla el monopoli del comerç en les Índies entre 1503 i 1717 va aumentar el volum comercial del port. Els barcos que aplegaven d'Amèrica descarregaven metals preciosos, perles, cuiro, sucre, séu, zarzaparrilla, cotó, pal brasil, guayacán, añil, fustes precioses i atres mercaderies.[113]
del XIX és un proyecte de crear un canal pel riu, mai realisat[114]
Entre la década de 1940 i la década de 1970 va haver un gran aument del comerç en el Port de Sevilla, que és l'únic port comercial interior d'Espanya i que es troba a 80 km de la desembocadura. Entre 1941 i 1970 el Port de Sevilla ha realisat importacions i exportacions en cantitats superiors a 100 tonellades pràcticament en tots els països americans i europeus en eixida a la mar, aixina com en Austràlia, Japó i el sur d'Àfrica.[115] Al començament dels 60 va superar els 2 000 000 t en Europa. En 1946 va superar les 150 000 t en Àsia (encara que en els 70 havia disminuït entorn a les 50 000 t). Des dels 40 el comerç en Amèrica no va fer més que aumentar, aplegant en 1970 a més de 1 300 000 t. El comerç en Àfrica va aumentar des dels 40 des de les 100 000 t fins a aplegar a les 800 000 t en els 60, encara que en els 70 va disminuir fins a les 600 000 t. El comerç en Austràlia va passar de nivells molt baixos en els 40 a les més de 3000 t en 1970.[116]
El port de Sevilla ha continuat creixent a finals del XX i començos del XXI, tant en infraestructures com en volum de comerç. En 2016 va alcançar els 2,3 millons de tonellades. Entre els enviaments destaquen els de cereals, farina i metals.[117]
Transport de passagers i travessies
[editar | editar còdic]
Al començament del XIX, en 1817, va ser construït en Triana el primer barco de vapor construït en Espanya, el ', per a unir la Sevilla en Sanlúcar de Barrameda, que va reduir la navegació entre abdós localitats d'entre huit i nou dies per la dificultat de la navegació a vela del Guadalquivir a només nou hores.[118]
A mitan del XIX, gràcies al barco a vapor, es varen escomençar a crear llínees de barcos passagers. Entre estes companyies es poden citar Segòvia, Quadra i Companyia (a Marsella) (1858, refundada en 1892 com a Companyia Sevillana de Navegació a Vapor), Ibarra i Companyia (a Bilbao) (1860), Vinuesa, Alcón i Companyia (a Marsella) (1861), Juan Cunningham i Companyia (a Londres) (1861), M. Sáenz i Companyia (a Liverpool) (1872), Casanovas i Companyia (Algecires-Ceuta-Tetuán) (1863) i Ricardo Trías i Companyia (a Càdis) (1871).[119]
En l'actualitat, Sevilla és una escala de travessies turístiques.[120]
Peixca
[editar | editar còdic]Històricament (en senyes des del XIII) s'han peixcat en el Guadalquivir les següents espècies: lamprea, sábalo, saboga, picón, machuelo, alguila, zafio, furta-ho, sollo (esturión), pejerrey i albur.[121]
La construcció de l'assut d'Alcalà del Riu en 1931 va impossibilitar la migració reproductora aigües dalt de les espècies anádromas (salmónidos, acipenséridos i clupeidos) que busquen aigües netes, oxigenades i corrents per a realisar la freza, o d'aquelles que viuen en el riu durant el periodo pre-reproductiu (anguila i pejerrey), que han quedat atrapades aigües dalt de l'assut formant poblacions relícticas.[121] La construcció d'este assut va produir la pràctica desaparició dels sollos en el riu en la década de 1970. Esta espècie era peixcada per a obtindre caviar en Còria del Riu. En l'actualitat, els corians seguixen peixcant el albur, florint al voltant d'esta peixca, una rica gastronomia local.
Entre 1965 i 1966 es va introduir el black-bass o perca americana en la dàrsena per a la peixca deportiva, lo que va transformar la comunitat íctica de la zona.[121]
A finals del XX es va desenrollar molt en el Baix Guadalquivir la peixca de l'anguila, el carranc roig i el camarón.[121] En 2011 les autoritats varen prohibir la captura de l'anguila per ser una espècie en perill d'extinció.[122][123] El carranc roig va ser introduït en 1974 i supon una important font d'ingressos per a Illa Major. Ademés, servix d'aliment a moltes aus peixcadores.[124]
En 2010 es protegix l'angula (Anguilla anguilla), en perill d'extinció, de la peixca illegal,[125] encara que es permet el seu consum.[126]
Agricultura
[editar | editar còdic]En 2013 es varen contabilisar 883 083 hectàrees de cultius de regadiu en la conca del Guadalquivir.[127] Està molt estés el olivar. En el Baix Guadalquivir és freqüent el cultiu de l'arròs, del com hi ha més de 35 000 hectàrees.[128]
En la lliteratura
[editar | editar còdic]El Guadalquivir és el riu més important d'Andalusia per la seua llongitut, el seu cabal i per la superfície de la seua conca.[129] Per això, ha servit d'inspiració d'alguns lliterats que han passat pel sur d'Espanya.
Anacreonte (560-478 a. C.) menciona en una estrofa al riu.[130] També és mencionat en poemes antics per autors com: Festo Rufo Avieno (IV), Marque Valerio Marcial (I), Al Kutandi, Alfonso X el Sabio (XIII), fra Luis de León (1527-1591), Juan de la Cova (1606), el marqués de Santillana (1388-1458), Gutierre de Cetina (1520–1554), Gonzalo Argote de Molina (1548-1608) i Juan de Mal Lara (1525-1571).[130]
En el XV Jorge Manrique va escriure Coples a la mort del seu pare, provablement en Segura de la Serra, que és una població lligada al curs alt del Guadalquivir. Els versos més coneguts d'esta obra diuen:
En el XVII, Francisco de Quevedo va escriure:
També en el Sigle d'Or, Luis de Góngora i Argote li va dedicar un parell d'estrofes.[131] En una d'elles va escriure:
tant anhelar i morir,
tu per ser Guadalquivir,
Guadalquivir per ser mar?
D'arenes nobles ya que no dorades!
En el XIX és mencionat en poesies de Carlos Fernández Shaw i Adriano del Valle. En 1898 va ser inspiració per a una poesia anomenada El Riu de Vicente Aleixandre. En el XX el riu va continuar sent font d'inspiració per a autors com: Juan Rejano (1900), Mario López (1918), Fernando dels Rius (1921), Antonio Luis Baena (1932),[130] Arcadio Ortega Muñoz (1938), Pío Gómez Nisa, Manuel Lozano Hernández i Concha Lagos (1916).[131] En una làpida en Cañada de les Fonts està escrit un poema dels germans Álvarez Quintero que diu:
Antonio Machado, naixcut en Sevilla, va escriure varis versos sobre el Guadalquivir, entre els que estan els següents:
-
Pont de les Herrerías, província de Jaén
-
Pont del Bisbe, província de Jaén
-
Pont Romà d'Andújar
-
Guadalquivir al seu pas per Còrdova
-
Pont Romà, Còrdova
-
El pont del Centenari, Sevilla
-
Cormoranes del baix Guadalquivir (Doñana)
-
Desembocadura
Administració
[editar | editar còdic]
La gestió està a càrrec de la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir, dependent del Govern de l'Estat. L'Estatut d'Autonomia de 2007 donava a la Junta d'Andalusia la gestió del riu. No obstant, açò contravenia les normes estatals sobre conques hidrogràfiques que comprengueren vàries comunitats autònomes. Per este motiu, en 2011 el Tribunal Constitucional va anular eixe artícul de l'estatut i la gestió va tornar a estar a càrrec de la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir.[132]
Des de 2009, 53 dels 57 embassaments de la conca varen passar a ser gestionats per la Junta d'Andalusia. Els embassaments del Fresneda i Montoro (abdós en la província de Ciutat Real) seguirien en mans de l'Estat. Els embassaments de Jándula i Pintat tenen una gestió conjunta de l'Estat i la Junta.[133][134] En 2010 Junta, per falta de solvència econòmica, va tornar la gestió a l'Estat de la Breña II i de l'Arenenc.[135] En la sentència de 2011 tots els embassaments varen tornar a estar a càrrec de la Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir.
Dragado d'ampliació
[editar | editar còdic]El dragado per a ampliar la profunditat del riu Guadalquivir es va planificar entre 2001 i 2013, encara que finalment no es va portar a terme.
En 2001 l'Autoritat Portuària de Sevilla va remetre l'expedient complet de l'obra a la Direcció general de Calitat i Evaluació Ambiental. Este assunt va ser per l'organisació ecologista WWF-Adena dut a la Sala de lo Contenciós Administratiu del TS, que va ordenar un estudi més detallat.[136] En llínees generals, l'ampliació del dragado del riu consistix en la aprofundiment i l'eixample de pràcticament tot el tram navegable del Guadalquivir (86 quilómetros, des de Punta del Vert fins al baix de Salmedina). Actualment el calat mig del riu és de 6,5 metros, pero despuix d'esta actuació seria d'entre 7,6 i 8 metros, depenent dels trams. És dir es profundisaria 1,5 metros el fondo del canal. El proyecte base també contempla dragados de manteniment durant un determini de 20 anys.[137]
Un aument de la capacitat del riu podria dur en si un aument en la salinitat del caixer, lo que podria perjudicar els cultius del Baix Guadalquivir. Esta va ser la principal raó per la que el Ministeri d'Agricultura va decidir en 2013 no acometre este dragado d'ampliació.[138]
Contaminació
[editar | editar còdic]A partir de 1963 l'organisació WWF va fer una colecta per a comprar terrenys de Doñana (en el Baix Guadalquivir) i donar-els una protecció. El biòlec José Antonio Valverde va ajudar en el procés de crear un parc nacional. No obstant, en l'actualitat hi ha abundància de pous illegals.[139]
Encara que des de finals del XX s'han realisat grans alvanços, en 2007 es va contabilisar que el 30% de les abocades que es realisaven al Guadalquivir estaven sense depurar. La major part d'estes abocades prové de municipis menuts o de residus orgànics de l'indústria agrònoma. La Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir tramita moltes multes a l'any per este motiu a ajuntaments i indústries.[140]
Els grups ecologistes diuen que els proyectes miners i de gaseoductos plantejats en la zona poden supondre un atentat contra este entorn.[139] L'abocada d'una bassa de fancs tòxics en 1998 provinents de la mineria de l'empresa sueca Bolidén en un afluent del Guadalquivir va provocar una catàstrofe ecològica, que es va vindre a cridar "el Desastre d'Aznalcóllar". Netejar eixe entorn va costar 89 millons d'euros, dels quals Bolidén es va desentender. Per això, en el cas de reobrir-se la mina d'Aznalcóllar en el contracte s'especifica que no existixca bassa de fancs.[139] En 2005 la Junta d'Andalusia va detectar que la mina de coure Les Creus havia abocat arsènic en un aqüífer propenc al curs del riu, lo que ha terminat en un conflicte judicial.[139]
Tràfic ilícit
[editar | editar còdic]El Baix Guadalquivir és un punt d'entrada d'hachís des del nort d'Àfrica.[141] Açò ha dut a les autoritats a posar un control en el Port de Chipiona, junt a la desembocadura.[142]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Villar Liébana, 2000, p. 152.
- ↑ To Calleja. «», El País.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Rosabel Rodríguez i Ginés Donaire. «», El País.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.«archive. org/web/20160916113921/http://www. ign. es/ign/layoutIn/anetabladatosdatoshidrograficoshidrografia. do? buscar=SI&tipo=rios&vertiente=ATL%C1NTICA&cuenca=GUADALQUIVIR Conca: Guadalquivir». Institut Geogràfic Nacional. Archivat des d'el [{{{url}}} original], el 16 de setembre de 2016. Consultat el 29 de setembre de 2016.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 González Barberán, 1977, p. 69-70.
- ↑ Ruiz Mata, 2023, pp. 147.
- ↑ Estesícoro (600 a. C.), en el seu poema Geryoneis, arreplegat en Estrabón III,2,11. (FORNES: Hispania Antiga, pag. 148)
- ↑ Smith, William. «Dictionary of Greek and Roman Geography (1854), BAETIS», perseus. tufts. edu Dictionary of Greek and Roman Geography, Perseus Digital Library.
- ↑ «us. es/fcojose/nombretartessos/elnombre. htm El nom de Tartessos i Baetis».
- ↑ González Barberán, 1980, p. 69-70.
- ↑ Cano García, 2004, p. 216.
- ↑ https://elcorreoweb. es/opinion/columnas/les-riades-provocaron-graves-enfermedades-endemicas-KX1011729
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Embassaments. net. Consultat el 1 d'octubre de 2016.
- ↑ Dumenge Àvila Fernández(1995).«El Guadalquivir en la vertebración territorial d'Andalusia».El Guadalquivir. Història d'un poble.
- 209-224.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Alicia Fornell Muñoz(1997).«La navegabilitat en el curs alt del Guadalquivir en l'época romana».Florentia Iliberritana.(8)
- ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Juan José Antequera Luengo«L'alt Guadalquivir».Guadalquivir. Història d'un poble.El Correu d'Andalusia.
- 242-256.
- ↑ Plantilla:Cita mapa
- ↑ Institut Geogràfic Nacional. «archive. org/web/20170719134808/http://www. ign. es/iberpix2/visor/ IBERPIX. Ortofotos i cartografia raster». Archivat des d'el ign. es/iberpix2/visor/ original, el 19 de juliol de 2017. Consultat el 5 d'octubre de 2016.
- ↑ Cano García, 1998, p. 205.
- ↑ José Taronger Martínez i Martín Torres Vázquez(2008).«La Vall Mija del Guadalquivir. De Montoro a Alcalà del Ric».El riu Guadalquivir.Conselleria d'Obres Públiques i Transports. Junta d'Andalusia.
- 29-39.
- ↑ Autoritat Portuària de Sevilla. «puertodesevilla. com/via-navegable/navegacion Navegació».
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 González Dorat, 1977, p. 102.
- ↑ 24,0 24,1 González Dorat, 1977, p. 102-103.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 González Dorat, 1977, p. 104.
- ↑ «archivesportaleurope. net/ead-display/-/ead/pl/aicode/ES-28079-AHN9/type/fa/id/ES-AHN-28079-UD-178138/unitid/ES-AHN-28079-UD-178138+-+ES-AHN-28079-UD-3652883 Aprovació del proyecte d'obres de millora en el Port de Manila: Primer extracte de l'expedient i reglaments». Archives Europe. Espanya. Archiu Històric Nacional. Consultat el 27 de setembre de 2015.
- ↑ 27,0 27,1 González Dorat, 1977, p. 109-110.
- ↑ Del Moral Ituarte, 1977, p. 336.
- ↑ 29,0 29,1 González Dorat, op. cit., p. 108-113
- ↑ Javier Quintero. «com/diario/1983/08/03/espana/428709614_850215. html », El País.
- ↑ 31,0 31,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 1.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 2.
- ↑ 33,0 33,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 36.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 4.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 5.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 6.
- ↑ 37,0 37,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 33.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 20.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 56.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 83.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 89.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 31.
- ↑ 43,0 43,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 40.
- ↑ 44,0 44,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 58.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 80.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 81.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 87.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 91.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 69.
- ↑ 50,0 50,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 93.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 103.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 7.
- ↑ 53,0 53,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 77.
- ↑ 54,0 54,1 54,2 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 3.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 8.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 9.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 10.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 11.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 12.
- ↑ 60,0 60,1 60,2 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 29.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 37.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 48.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 59.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 75.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 92.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 95.
- ↑ 67,0 67,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 102.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 104.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 105.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 13.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 14.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 15.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 18.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 16.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 43.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 44.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 45.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 46.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 47.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 19.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 21.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 61.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 60.
- ↑ 84,0 84,1 Fernández Prim, 1996, p. Ficha 22.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 23.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 26.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 24.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 25.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 39.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 41.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 57.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 49.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.«archive. org/web/20161001221405/http://www. birdingsevilla. com/pdf/4_Aves%20del%20guadalquivir. pdf Aus del Guadalquivir». Diputació de Sevilla, Junta d'Andalusia i Unió Europea. Archivat des d'el [{{{url}}} original], el 1 d'octubre de 2016. Consultat el 1 d'octubre de 2016.
- ↑ Fernández-Casat, 1996, p. 1.
- ↑ Fernández-Casat, 1996, p. 43.
- ↑ Fernández-Casat, 1996, p. 45.
- ↑ Valero Torres, 2015, p. 248.
- ↑ Valero Torres, 2015, p. 86.
- ↑ Valero Torres, 2015, p. 96.
- ↑ Valero Torres, 2015, p. 146.
- ↑ Valero Torres, 2015, p. 156.
- ↑ Valero Torres, 2015, p. 78.
- ↑ Valero Torres, 2015, p. 252.
- ↑ Carlos Fernández-Prim, Pedro A. Racó, Lucía Gálvez-Bravo, Ramón J. De Miguel, Francisco J. Oliva-Paterna, Raquel Moreno-Valcárcel, Enrique Pi, Alejandro Ramiro i Javier P. Penya(2014).«Distribució i estat de conservació dels peixos dulceacuícolas del riu Guadalquivir».Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 79.
- ↑ Fernández Prim, 1996, p. Ficha 94.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Conselleria de Mig ambient de la Junta d'Andalusia. Consultat el 1 d'octubre de 2016.
- ↑ Lourdes Chaparro. «», Periòdic Saber Universitat.
- ↑ 109,00 109,01 109,02 109,03 109,04 109,05 109,06 109,07 109,08 109,09 109,10 109,11 109,12 Enrique Melchor Gil(2002).«La navegació pel Guadalquivir en época Antiga i Medieval».Patrimoni Històric Hidràulic de la Conca del Guadalquivir.
- 319-347.
- ↑ 110,0 110,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.José María Blázquez Martínez. . Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. «Edició digital a partir de Caminería Hispànica. Actes del VII Congrés Internacional, Madrit, Ministeri de Foment i Associació Internacional de Caminería, 2006, pp. 1-6. Edició digital de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes per cortesíadel autor, com a part de la seua Obra Completa»
- ↑ Pedro Sáez Fernández(1985).«El Betis en época romana».El Riu. El Baix Guadalquivir.Equip 28, Ajuntament de Sevilla i Junta d'Andalusia.
- 21-24.
- ↑ 112,0 112,1 112,2 112,3 (1985) Aproximació a l'arqueologia del Baix Guadalquivir. I. Les Marismas, Equip 28, Ajuntament de Sevilla i Junta d'Andalusia, pp. 74-77.
- ↑ Morals Padró, op. cit., pp. 527-567
- ↑ com/cultura/2017/10/12/actualidad/1507820761_404244. html
- ↑ González Dorat, 1977, p. 185.
- ↑ González Dorat, 1977, p. 193.
- ↑ «», Port de Sevilla. Nota de prensa. Consultat el 3 d'octubre de 2016.
- ↑ (2007) google. es/books? id=-Te5ktkN1FMC&pg=PA161&dq=Real+Fernando+guadalquivir&hl=es&sa=X&redir_esc=y#v=onepage&q=Real%20Fernando%20guadalquivir&f=false Història senzilla de la ciència, Madrit: Edicions Rialp, p. 161. ISBN 978-84-321-3626-9.
- ↑ María José Álvarez Pantoja(1985).«Companyies de navegació i barcos a vapor».El Riu. El Baix Guadalquivir.Equip 28, Ajuntament de Sevilla i Junta d'Andalusia.
- 68-72.
- ↑ «», El Correu d'Andalusia.
- ↑ 121,0 121,1 121,2 121,3 Carlos Granat Lorenzo i Fernando Sánchez Royo(1985).«La peixca en el riu Guadalquivir: passat, present i futur».Equip 28 i Ajuntament de Sevilla.
- 142-146.
- ↑ Manuel Planelles. «», El País.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. El Món.
- ↑ «», El País.
- ↑ «com/sociedad/2020/02/05/actualidad/1580914119_416034. html ». Consultat el 5 de febrer de 2020 (en és).
- ↑ https://m. diariodesevilla. es/sevilla/anguleros-Guadalquivir-quieren-dejar-ser-furtivos_0_1437456677. html
- ↑ Ginés Donaire. «», El País.
- ↑ «», El Món.
- ↑ Cano García, 2004, p. 212.
- ↑ 130,0 130,1 130,2 González Barberán, 1977, p. 115-120.
- ↑ 131,0 131,1 González Barberán, 1977, p. 471-476.
- ↑ Ana Carretero. «», El Diari.
- ↑ «», 20 minuts.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Conselleria de Mig ambient i Ordenació del Territori. Junta d'Andalusia.
- ↑ Manuel Contreras. «», ABC de Sevilla.
- ↑ «», Diari de Jerez.
- ↑ Joaquín Benítez Càdis. «», Diari de Jerez.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Manuel Panelles i Ginés Donaire. . El País.
- ↑ 139,0 139,1 139,2 139,3 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Nuño Domínguez. . El País.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Isabel Pedrote. . El País.
- ↑ «», El País.
- ↑ Pedro Espinosa. «».
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Gabriel Cano García i atres (2004). Gran enciclopèdia andalusa del sigle XXI. Conéixer Andalusia, Tartessos. ISBN 9788485622009.
- Antonio Ramos Espill, Antonio López Hidalgo i atres (2005). Enciclopèdia general d'Andalusia, C&T. ISBN 84-96337-00-6.
- Gabriel Cano García (direcció). Capítul de Javier Navarrés Lluna (1998). «Conques hidrogràfiques, rius i llac», Naturalea d'Andalusia, Edicions Giralda i Conselleria de Cultura de la Junta d'Andalusia. ISBN 84-88409-26-5.
- González Dorat, Antonio (1977). Sevilla: Centralidad regional i organisació interna del seu espai urbà, Servici d'Estudis del Banc Urquijo en Sevilla. ISBN 84-7110-115-7.
- Morals Padró (1992). org/details/historiadesevill0000unse_a6j7 Història de Sevilla, Publicacions del Diari 16. ISBN 847405818X.
- González Barberán (1977). Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir (ed.). Guadalquivires. ISBN 84-85268-24-5.
- Villar Liébana, Francisco (2000). google. es/books? id=G7zC8UCvmo0C&lpg=PA152&hl=es&pg=PA152#v=onepage&q&f=false Indoeuropeos i no indoeuropeos en la Hispania prerromana: les poblacions i les llengües d'Andalusia, Catalunya i Aragó segons l'informació que nos proporciona la toponímia, Salamanca: Edicions Universitat Salamanca. ISBN 978-84-7800-968-8.
- Carlos Fernández Prim i atres (1996). Guadalquivir. La vida d'un riu, El Correu d'Andalusia. «D. L. ES-23-1996»
- Florencio Valero Torres (direcció) (Juny de 2015). Guia de camp Aljarafe-Doñana de les aus de la comarca, ADAD, Unió Europea i Junta d'Andalusia. «D. L. ES 1135-2015»
- Ruiz Mata, Diego (2023). Tartesos i tartesios, Almuzara. ISBN 978-84-18952-23-4.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guadalquivir.
Plantilla:Wikidata desembocadura
- archive. org/web/20051201015205/http://www. chguadalquivir. es/opencms/opencms/chg-web/contenido. html Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir
- iaph. es/bitstream/11532/325065/6/Ficha_divulgativa_paisaje_interes_cultural_nacimiento_guadalquivir_jaen. pdf Paisage d'Interés Cultural del naiximent del Guadalquivir. Institut Andalús del Patrimoni Històric
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guadalquivir» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.