Anar al contingut

Parc natural de les Serres de Cazorla, Segura i Les Viles

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:R45.jpg
Parc natural de les Serres de Cazorla, Segura i Les Viles
Archiu:Escudo de Cazorla, segura y villas.jpg
Escut de les serres de Cazorla, Segura i les Viles.

El parc natural de les Serres de Cazorla, Segura i Les Viles és un espai natural situat en el noreste de la província de Jaén, Andalusia (Espanya) i conta en una extensió de 214 336 ha, es tracta del major espai protegit d'Espanya i el segon d'Europa. Està declarat com Reserva de la Biosfera per l'Unesco des de 1983, com parc natural des de 1986 aixina com també Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) des de 1988.

Tota la seua bellea paisagística i riquea biològica s'unixen al patrimoni cultural que existix en la zona, fent del seu entorn una de les zones naturals més visitades de tota Espanya. Donada la seua gran extensió, comprén 23 municipis en una població d'aproximadament 80 000 habitants i per tant el grau de protecció varia d'unes zones a unes atres, permetent-se en la majoria del territori la coexistència en activitats econòmiques diverses.

Geografia

[editar | editar còdic]

Orografia

[editar | editar còdic]

Estes serres es troben integrades en el sistema Prebético, unint-se en Serra Morena en la seua part més nort-occidental. El parc natural conta en una altura que varia des dels 500 m s. n. m. al sur del llímit, en el riu Guadiana Menor, i els 2107 m s. n. m. del Cerro les Empanadas. En l'estructura del seu relleu podem distinguir alguns calares que llimiten profunts canons que, de forma general, seguixen una orientació de suroest a noreste; una alliniació montanyosa externa que va de Villarrodrigo fins al Pantà del Tranco, delimitant les valls del Guadalimar i el riu Forns; el Yelmo (1809 m s. n. m.), els calares de la Nava de l'Espino (1722 m s. n. m.) i molts uns atres dels térmens de la Comarca de Serra de Segura; el calar del Cobo (Puntal de la Missa, (1796 m s. n. m.), que vigila el canó del Segura i l'embassament de Anchuricas, de la mateixa manera que els calares del terme municipal de Santiago-Pontones i la Serra de Almorchón (1914 m s. n. m.).

Més al Sur es disponen externament la serra de les Viles (Blanquillo o Pedro Miguel, (1831 m s. n. m.), Els Hermanillos (1787 m s. n. m.), Cavall Torraso (1726 m s. n. m.), Hoyacillo (1719 m s. n. m.), Penya Corva (1560 m s. n. m.), Cerro Avellaner (1550 m s. n. m.)); i la serra de Cazorla (Gilillo (1848 m s. n. m.), Cerro de l'Estany (1662 m), Els Castellones (1653 m s. n. m.), Penya dels Falcons (1448 m s. n. m.); en l'alvertent occidental de la gran vall de l'Alt Guadalquivir, llimitat a orient per la Serra del Pou (Pique Cabanyes del terme municipal de Quesada (2027 m s. n. m.), Puntal del Buitre (2007 m s. n. m.), Pico de l'Àguila (1985 m s. n. m.), Calar de Juana (1887 m s. n. m.), i la principal alliniació de la serra de Segura, que culmina en el pico de Les Banderillas (1993 m s. n. m.), el cim més alt de la Serra de Segura. A l'est d'esta serra s'eleva un singular altiplano conegut com els Campos d'Hernán Baralla, el altiplano més extens d'Espanya en més de 5000 hectàrees i una altitut mija de 1600 m s. n. m., llimitat per calares desprovistos de vegetació, com el Calar de les Colomes (1964 m s. n. m.) Calar de les Chaparras (1897 m s. n. m.) i Pinada Negra (1815 m s. n. m.).


Llimitant en la província de Granada s'estenen les serres de La Cabrilla i Empanadas (2107 m s. n. m.), Cabrilla Alta (2078 m s. n. m.), La Cabrilla Baixa (2048 m s. n. m.), Els Tornajos (2033 m s. n. m.) i Les Covachas (2023 m s. n. m.) que proporcionen les majors altituts del parc natural i que pertanyen a l'alliniació de la Serra de Castril, i finalment la Corda dels Agres en el Aguilón del Loco o Cerro Villalta (1956 m s. n. m.), Picón del Guant (1932 m s. n. m.) i Rayal (1831 m s. n. m.). Estes serres servixen de divisòria d'aigües entre l'Atlàntic i el Mediterràneu, tenint en ella el seu naiximent dos de les corrents més importants d'Espanya i la península ibèrica: El riu Guadalquivir, que despuix de recórrer uns 50 km dins d'estes serres en direcció nort gira cap a l'oest; cap a l'est transcorre el riu Segura.

Hidrografia

[editar | editar còdic]

L'aigua del conjunt montanyós format per estes serres dona orige a dos dels grans rius del sur d'Espanya. Per un costat el Guadalquivir que té el seu orige oficial en el parage de la Cañada de les Fonts, en el terme municipal de Quesada; i per un atre el riu Segura, que naix en Font Segura i les seues aigües broten d'una cova natural inundada, a 1413 metros d'altura.

Dins del parc natural el riu Guadalquivir rep la contribució de numeroses rieres com el de Linarejos, que ho fa en forma de cascada en la Tancada del Utrero tractant-se del primer embassament del seu caixer i rius com el Borosa, que també conta en un embassament en Els Estanys de Valdeazores, l'Aguamulas, el Aguarrocín, la riera de Espumaredas, el Canalejas, el Montero, la riera Maillar i la riera els Codonyers.[1]

Per la seua banda el riu Segura durant els primers quilómetros transcorre per una vall estreta i profunt a on rep afluents d'abundant cabal, com els rius Fusta, Zumeta i Els teus. Atres rius destacats del parc són el Guadalimar, que desemboca en el Guadalquivir en l'embassament de Mengíbar, i el Guadalentín que alimenta l'embassament de la Bolera dins del parc. Cap també destacar les numeroses cascades del parc natural, entre elles, la de la Osera que en 132 metros, és la més alta d'Andalusia, Chorrogil 45 metros, Aliviadero de similar altura, Palomera, Gil Cobo, La Hoya en uns 100 metros, Riera Linarejos en la Tancada del Utrero, Bot dels Òrguens, La Calavera, la Bruna en 200 metros, pero al no ser caixer fluvial, no conta com la més alta i un sinfín de cascades per mencionar.

Mapa perimetral

[editar | editar còdic]

Comarques

[editar | editar còdic]

El parc està integrat en els següents municipis Beas de Segura, Benatae, Cazorla, Chilluévar, Génave, Hinojares, Forns, Huesa, La Iruela, Iznatoraf, Orcera, Peal de Becerro, Pou Alcon, La Porta de Segura, Quesada, Santiago-Pontones, Sant Vaig prendre, Segura de la Serra, Siles, Sorihuela del Guadalimar, Torres de Albanchez, Villacarrillo i Villanueva de l'Arquebisbe[2] que pertanyen a tres comarques jiennenses:

Parages naturals

[editar | editar còdic]

cal destacar, en entitat pròpia, certs monuments de pedra calizo-dolomítica, que s'estenen a lo llarc del Parc, procedents de l'acció de dissolució de l'aigua sobre la pedra calcárea, configurant magnífics eixemples d'enclavaments i paisages de naturalea càrstica.

Es pot citar la Tancada d'Elías o el Bot dels Òrguens, en el riu Borosa, formacions barroques de talla natural de roca. La Toba, altivo escaló que puja al cel, del més pur i albo travertino, en els seus laberínticas coves d'aigua, junt a la marge dreta del Segura en la pedania homònima. O les coves dels Anguijones, en l'ala dreta curs avall del embasse de Anchuricas, com dos fantàstiques morades de jagantes.

Flora

[editar | editar còdic]

En estes serres es troba la major extensió boscosa contínua i més en concret de pinades de tota Espanya, en representació de quatre de les sis espècies ibèriques. Entre estes espècies, destaca la representació del pi salgareño (Pinus nigra), que es distribuïx en zones miges i altes i a la que pertanyen els arbres més vells d'Espanya, alguns superant els mil anys d'edat, que se situen en Puertollano (terme municipal de Quesada). Estes espècies varen ser parcialment repoblades a partir de la declaració de la Serra de Segura com província marítima en 1748 i la massiva utilisació de la fusta dels seus boscs per a la construcció de barcos[3] i s'ha vist favorit el seu desenroll per l'abundància de precipitacions.

Mereix una menció el centenària olivera de Fuentebuena, dins del parc i en el terme municipal de Riera del Ojanco, que va ser inscrit en el llibre Guinness dels récorts per aplegar a donar una collita de 850 kg, en més de 10 m d'altura.[4] Destaquen aixina mateix, arreplegats en el catàlec de arboledas singulars de Jaén, els acebuches milenaris del Mas dels Vilares: tres acebuches d'una altura mija de més de 13 m, en el terme municipal de La Iruela.[5]


Fins als 900 m s. n. m. d'altitut es troben els boscs de pi carrasco, que està acompanyat per madroños i lentisco, com a recort del bosc mediterràneu que allí hi havia. Pujant en altitut trobem boscs de carrasques, quejigos i importants zones de pi rodeno. En les zones més humides poden trobar-se milenaris tejos i eixemplars d'acebos, abdós escasísimos en Andalusia. És de destacar la Sendera dels Tejos Milenaris, a on es troba l'eixemplar de teixixc més longeu d'Europa, de 2000 anys d'antiguetat, junt a uns atres que superen els 1000 anys.[6] En els màrgens dels rius apareixen fresnos, sauces, chops, aixina com juncs i eneas a on s'acaronen aus aquàtiques i menuts mamífers.

El parc natural tanca una de les flores més riques de tota la conca mediterrànea. De les més de 1300 espècies catalogades, 24 són endèmiques d'este territori, com la violeta de Cazorla (Viola cazorlensis), la singular planta carnívora (Pinguicula vallisnerifolia), i unes atres com Geranium cazorlense o la Aquilegia pyrenaica ssp. cazorlensis. També destaca la Rivasmartinezia cazorlana, espècie vegetal única en el món.[7]

Dins del parc es troba el Jardí Botànic Torre del Vinagre, a on es poden conéixer les plantes més representatives degudament rotulades.

Fauna

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 7
Cérvols en el parc cinegético

La seua fauna és rica i variada, destacant la gran cabanya cérvols, cabres montesas Rabosot i javalíés, aixina com importants poblacions de muflón i gamo, estes dos últimes varen ser introduïdes en fins cinegéticos. La cabra montés ha segut un dels animals emblemàtics del Parc, no obstant la seua població es va vore molt mermada principis de el XX, per la caça. En la creació del Vedat Nacional de Caça va ser creixent el seu número fins a alcançar els 11 000 eixemplars en 1988, des de llavors la seua població s'ha vist molt reduïda per motiu d'una epidèmia de sarna, que casi va acabar en la totalitat dels eixemplars del Parc, sifrant-se actualment la seua població en 500 eixemplars.[8]

Entre les aus destaquen el buitre leonado i l'àguila real, aixina com el quebrantahuesos, Alimoche, en procés de repoblament. Entre els reptils destaquen la lagartija de Valverde, Timon nevadensis i l'escurçó hocicuda. S'han extinguit, degut fonamentalment a la caça i a l'us d'escs enverinats, espècies com el llop, l'orso, el cabirol, el gat cerval, o el buitre negre citades en cròniques antigues.[3]

Amenaces

[editar | editar còdic]

Incendis

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 10
Vista parcial d'una zona de mont devastada a causa de l'incendi de l'estiu de 2005

La principal amenaça del parc, tant per a la flora com per a la fauna són els incendis forestals que ya han tingut lloc, i cada volta en més freqüència, en desastroses conseqüències en algunes zones del parc:

  • En la Vacarizuela a primers dels noranta a on varen ardir unes huitcentes hectàrees, o per la Torre del Vinagre a on en el 1986 varen ardir unes 1000 hectàrees.
  • En l'estiu de 2005, en la serra de les Viles i ala oest del Tranco a on varen ardir més de 5000 ha despuix d'una tormenta elèctrica en plena ona de calor récort; en ple cor del parc, ha segut el més devastador i massiu desastre del parc en la seua història.
  • En 2001, en el Port de les Colomes varen ardir unes 800 ha de forma intencionada. Es varen tindre que desestajar els núcleus de Burunchel i Riera Freda per la proximitat de les flames. Actualment s'està portant a terme el repoblament de la zona.
  • En juliol de 2015, varen ardir més de 10 000 ha en l'entorn de Quesada, prop del parc natural, degut també a una tormenta elèctrica durant el transcurs d'una ona de calor.
  • En juny de 2017 un incendi va arrasar casi 700 ha en Segura de la serra, les flames varen aplegar fins a les faldes del Yelmo i es tarde 22 dies en donar per extinguit l'incendi.

Al ritme de desenroll d'esta gravíssima amenaça, seria vital per a que el parc sobrevixca un increment proporcionalment major de l'esforç dels plans de prevenció, vigilància i extinció d'incendis, respecte de l'aument exponencial del risc d'incendis que s'observa any rere any.

Sobreexplotació turística

[editar | editar còdic]
Archiu:Coto Rios.jpg
Vedat Rius des de la pujada a la hoya de Miguel Barba

Una atra amenaça a conseqüència de la sobreexplotació turística a on en punts com Riera Freda, a on més ha creixcut l'oferta turística en els últims anys, no ho ha fet aixina les infraestructures i, per eixemple la depuradora de Riera Freda pensada per a unes 400 persones es veu saturada totes les fins de semana a on se supera en més de dèu voltes este número, causant l'abocada d'aigües fecals sense la suficient depuració en el Guadalquivir en el consegüent perjuí per a la fauna i flora.

Epidèmies

[editar | editar còdic]

Les epidèmies, com les de Sarna que diezmaron la població de cabra hispànica en la década dels noranta, o la del Carranc de riu que a raïl d'un fongo que es va propagar en l'introducció de carranc americà pràcticament ha extinguit al carranc comú. Igualment, la flora sofrix epidèmies que maten i emmalaltixen extenses zones boscoses, com la procesionaria de les coníferes.

Atres

[editar | editar còdic]

Atres problemes menors pero també presents són la caça furtiva, la reducció i fragmentació d'hàbitats, els atropells en les carreteres del parc i l'extracció de fusta. El canvi climàtic, ya present, ha supost una major irregularitat del nivell pluviómetro en Cazorla, afectant a la conservació de la flora autòctona i de tot l'ecosistema per extensió.

Igualment, l'escassea de mijos econòmics ha dut a permetre la caça controlada d'animals, en l'objectiu de pagar despeses del parc,[9] mida que ha resultat polèmica per danyar encara més l'ecosistema.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Junta d'Andalusia. Conselleria de Mig ambient i Ordenació del Territori (ed.): «Bolletí Oficial de la Junta d'Andalusia. número 246 (Contingut lliure)». Consultat el 24 de maig de 2020.
  2. ↑ http://www.juntadeandalucia.es/medioambiente/servtc5/ventana/mostrarficha.do;jsessionid=AEEBB4D04B67C004C8CF46C9F2DC38B3?idEspacio=7423
  3. ↑ 3,0 3,1 Vés-la Lozano (2002). Les millors excursions per les Serres de Cazorla, Segura i les Viles, El Senderiste. ISBN 8495368-19-6.
  4. ↑ Carmen de l'Arc. El País (ed.): «Una olivera de récort». Consultat el 24 de maig de 2020.
  5. ↑ Junta d'Andalusia (ed.): «Arboledas Singulars de Jaén. Acebuches del Mas dels Vilares». Consultat el 24 de maig de 2020.
  6. ↑ ABC Espanya (ed.): «Un teixixc de l'época de l'Imperi Romà en la Serra de Cazorla». Consultat el 24 de maig de 2020.
  7. ↑ Descobrixen una espècie vegetal, única en el món, en el Parc Natural de Cazorla, Segura i Les Viles
  8. ↑ http://www.ideal.es/jaen/20090904/provincia/sarna-diezma-cabra-montesa-20090904.html
  9. ↑ La Junta permet caçar en una reserva natural de Cazorla per a recaptar

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Aprofitament cinegéticos en els monts andalusos. Orígens del Vedat Nacional de Caça de les Serres de Cazorla i Segura (1912-1960) de José Manuel Crespo Guerrero. En Els monts andalusos i els seus aprofitament: experiències històriques i propostes de futur (pp. 205-252). Universitat de Jaén. de Araque Jiménez, E. et al. (2007).

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Parc_natural_de_les_Serres_de_Cazorla,_Segura_i_Les_Viles&oldid=791989»