Marismas del Guadalquivir

Vista de les marismas del Guadalquivir en el terme de Trebujena.

Les marismas del Guadalquivir se situen en l'antic estuari d'este riu, terreny de tres províncies: Huelva, Sevilla i Càdis, en Andalusia, al suroest d'Espanya.

Extensió i formació

Les marismas del Guadalquivir tenen una extensió aproximada de 2000 km², coincidirien en lo que era l'antic Lacus Ligustinus. Conformen una antiga ensenar llitoral colmatada per depòsits marins i fluvials de torrentada. De fet, gran part d'estes terres seguixen sent actualment inundables.

En la província de Sevilla comprén els següents municipis: Aznalcázar, Els Caps de Sant Joan, Dos Germanes, Lebrija, Illa Major, Els Palaus i Villafranca, La Pobla del Riu, El Palmar de Troya i Utrera. En la província de Càdis comprén els municipis de Trebujena i Sanlúcar de Barrameda i en la província d'Huelva els municipis d'Almonte i Fenolleres.

Durant les époques de pluja, la marisma es convertix en una immensa zona llacustre per la seua forma plana, la seua proximitat al nivell de la mar i la naturalea impermeable dels materials del seu subsol, que dona com resultat una espècie de bassa pràcticament sagellada per la seua superfície l'interior de la qual es reblix d'aigua. Els arenals que la rodegen funcionen com a zones de recarrega del aqüífer, per les que s'infiltra cap a les capes subterrànees.

La marisma es caracterisa per la seua horizontalidad, a on es localisen zones més deprimides que retenen l'aigua durant un periodo major de temps, com els caños; ademés d'atres zones més elevades, que permaneixen seques casi tot l'any, llevat periodos de grans inundacions. Una atra de les seues característiques principals és l'acusada estacionalidad, pròpia del clima mediterràneu, en la que se succeïxen estacions molt plujoses en unes atres molt seques. En esta successió destaca la primavera, en la que els chapulls són l'escenari d'una explosió de vida.

Orige

Durant els començos del cuaternario es va formar en la zona un golf coincidente en l'actual zona de marismas i al mateix temps es va iniciar el creiximent, d'una barra llitoral arenenca que paulatinament, va tancar el golf, convertint-ho en una albufera.

Esta es va reblir, principalment, en successius aportes fluvials, junt en algunes interferències d'orige marí-coster (mareas, temporals, arrastre d'arenes i residus de moluscs) que varen contribuir a la colmatación final. El canvi paleoambiental d'ensenar marina a marisma baix domini fluvial es va produir entre el 70-40 a. C. d'acort en datacions radiocarbónicas i estudis d'ostrácodos (moluscs).

L'alvanç progressiu de les arenes va poder aplegar a tancar, en molts casos, les desembocaduras d'algunes rieres i a dificultar o impedir el seu drenage, lo que va originar la creació d'estanys de caràcter local.

D'esta forma l'antic llac marí que ocupava les actuals marismas aniria transformant-se poc a poc en un llac d'aigua dolça, en l'interior de la qual varen sorgir les tres primitives illes del Guadalquivir (Hernando o Illeta, Major o Captor i Menor o Captiel). En anar-se canalisant el riu va formar una delta interior entorn a l'illa Major i Menor en els seus tres braços (Braç de l'Oest o de la Torre que circunda l'Illa Major, Braç d'Enmedio de millor navegabilitat i Braç de l'Est que circunda l'Illa Menor). Al voltant de les illes Major i Menor i més baix d'elles, varen aparéixer grans extensions de marismas que permaneixien encharcades o formant un barrizal la major part de l'any i en sec solament durant l'estiu. La terra va ser puix guanyant progressivament terreny, primer a la mar que formava ací una ensenar i després al llac, en règim dominant d'aigua dolça.

Colmatado el llac pels aportes fluvials, apareixen com hem senyalat les marismas, subjectes a les influències de la marea i als estiajes i avingudes del Guadalquivir. Entre la marisma i la mar, a l'oest de la desembocadura, en la franja de terra ferma es van conformant àrees de mont mediterràneu i cordoneres de dunas. Per una atra part el procés de transformació geològica de les illes i les marismas actuals, d'acort a la seua evolució i l'acció humana tendixen a donar com a resultat final una planura fluvial.

Activitat humana

Des de la prehistòria l'activitat del ser humà ha provocat un increment i acceleració de l'aporte de sediment per part del riu Guadalquivir i dels seus afluents.

Pero des de fa més de 200 anys esta intervenció s'ha accentuat i, l'estuari del Guadalquivir s'ha vist somés una profunda transformació, de manera que hui no es pot entendre si no és com a resultat de la mescla i superposició de factors naturals, i econòmics.

Les dificultats en la navegació pel riu per l'aparició de barcos de major calat ha provocat la progressiva curta dels meandres característics d'esta zona. Des de que es va eixecutar la primera curta en 1794 el recorregut del riu fins a Sevilla s'ha reduït des dels 120 quilómetros primitius fins als 80 actuals. Per la mateixa raó el caixer principal del riu s'ha canalisat i excavat en múltiples ocasions. De la mateixa forma ya en el XX es va incrementar la pressió econòmica per desecar les Marismas, utilisant arguments d'higiene i salut pública i en la finalitat última d'aprofitament econòmic en la seua dedicació a fins agrícoles, ganaders, d'extracció de sal i urbanístics^{cita requerida} que ha provocat que s'hagen amputado braços laterals, construït dics i sistemes de drenage i a açò s'ha afegit la transformació del conjunt de la conca hidrogràfica, en la construcció d'un potent sistema de regulació i aprofitament de l'aigua que ha modificat radicalment el règim hidrològic del riu, reduint els seus estiajes i laminando les seues avingudes.

Fauna i flora

Erro al crear miniatura:

Aus en la marisma, Trebujena.

Més de 150 espècies d'aus utilisen les marismas com a lloc de pas o invernada i al voltant de 125 com a hàbitat de crío. Les pajareras, grans alcornoques en el perímetro de les marismas replets d'aus en les seues copes, resum tota esta explosió de vida en una de les imàgens més conegudes de la zona de Marismas en Doñana. Destaquen les aus peixcadores d'aigües relativament profundes, com els somormujos, ànets marins, cormoranes i gavinas, que predominen sobre les aus d'aigües someras típiques dels ecosistemes de marismas que encara hui dia es mantenen en el parc nacional de Doñana com el flamenc, la cigüeñela, l'avoceta, l'ànet colorat, el ánsar comú, la cigonya blanca i la cigonya negra.

La fauna marina conta en espècies pròpies d'ambients costers rovina-arenencs, com anguiles, sábalos, alburs (planes), carpas, acedías, palayas, furta'ls, pejerreyes, llagostís, i esturiones que varen desaparéixer del riu en els anys xixanta encara que existix un proyecte per a la seua reintroducció).

Explotació econòmica

Erro al crear miniatura:

Marismas usades com arrossars en Illa Major.

Erro al crear miniatura:

Vista aérea de les marismas prop d'Els Caps de Sant Joan.

Durant sigles, la marisma va quedar al marge de l'activitat econòmica per la naturalea inhòspita dels seus arenals, per la dificultat que presentaven per al cultiu, pel seu caràcter inundable i la salinitat dels seus sols, i la presència endèmica de malalties com el paludisme. Este panorama va canviar quan es va iniciar el procés de colonisació del territori en la busca de nous aprofitament, iniciats en el XIX i consolidats en el XX. El resultat va ser que la porció de les marismas de la marge dreta del Guadalquivir s'han conservat en estat natural, mentres que les situades esquerra varen ser transformades per l'home en busca d'aprofitament econòmic. Per a l'adequació d'estos terrenys es va construir una barrera per a aïllar la zona de cultiu de les riada del riu Guadiamar, sorgint la zona denominada d'Entremuros d'un quilómetro d'ample, llimitada per dos dics de terra destinats a canalisar el tram final del riu Guadiamar cap al Guadalquivir, açò va provocar l'aïllament d'estes terres respecte a les marismas de Doñana. Esta infraestructura va servir com a defensa del parc en el desastre d'Aznalcóllar. Les obres del Corredor Vert, de rehabilitació del Guadiamar han conseguit recuperar el funcionament natural d'esta zona i mantindre la diversitat dels seus hàbitats.

Ganado

Erro al crear miniatura:

Guanyat en la marisma de Trebujena.

La relació ecològica entre el ganado vacú i la marisma és tan antiga que ya els cronistes clàssics parlaven de les manades que habitaven en Tartesos, lo que hui coneixem com Marismas del Guadalquivir. Quan en el XVIII s'escomencen a formar les ganaderies braves, transformant-se les antigues manades en sistemes de criança, les marismas del Guadalquivir es convertixen en el breçol del bou de brega en Andalusia.

En l'actualitat són molt poques les ganaderies que seguixen pastando en la marisma. L'utilisació d'estos terrenys per a l'agricultura, sobretot la presència de l'arròs, ha desplaçat al bou cap a atres terrenys, fonamentalment de dehesa i mont mediterràneu.

Peixca

Erro al crear miniatura:

Nasa per a peixcar camarones, marisma en Trebujena.

Fins a la década dels xixanta s'explotava econòmicament la peixca del esturión. Despuix de la seua desaparició, la peixca de la zona se centra fonamentalment en una peixca artesanal dedicada a l'angula i el camarón. També es peixquen atres espècies.

El cultiu de l'arròs

L'arròs en Sevilla, província productora líder d'Espanya d'este cereal, es concentra en la marge dreta del Guadalquivir, concretament en els municipis d'Illa Major, Pobla del Riu, Els Palaus i Villafranca i Aznalcázar, alcançant una superfície de cultiu, en esta zona de 28 000 hectàrees i aplegant a collir fins a 310.000 tonellades, un 40% de la producció espanyola. El cultiu no és tradicional de la província de Sevilla, sino que va ser introduït en la década de 1920, lo que va provocar l'arribada de molts agricultors valencians experts en este cultiu. En Illa Major, municipi arrocero per excelència, l'arròs és l'únic cultiu possible i l'única font de riquea i ocupació junt a l'indústria auxiliar cangrejera, totalment vinculada al cultiu de l'arròs, ya que d'ell depén la seua matèria primera.

L'Illa Mínima

Les marismas són el principal escenari de la premiada película L'illa mínima, d'Alberto Rodríguez Llibrer.

Vore també

• Parc Nacional de Doñana
• Riu Guadalquivir
• Braç de l'Est del Guadalquivir
• Reserva de peixca de la desembocadura del Guadalquivir
• Marquesado de les Marismas del Guadalquivir
• El Rocío
• Trebujena

Bibliografia

• Muñoz Sánchez, V. M. (2010): Arròs a la flamenca: arròs i arroceros en el baix Guadalquivir. Sevilla, Fénix Editora.

Enllaços externs

• eldiario. es/andalucia/enclave_rural/medio_ambiente/lince-desaparecido-Donana-parque-tematico_0_683832056. html “Doñana va entrar en un punt sense tornada fa temps”