Guadiamar
El riu Guadiamar és un riu que discorre pel sur d'Espanya, concretament en la província de Sevilla, en la regió d'Andalusia. El Guadiamar és l'últim dels grans afluents que rep el riu Guadalquivir pel seu marge dreta, abans de la seua desembocadura en l'oceà Atlàntic.
Geografia
[editar | editar còdic]El riu Guadiamar naix en Serra Morena, prop del municipi d'El Castell de les Guardes en la província de Sevilla. Pansa després pels térmens municipals de Gerena, Sanlúcar la Major, Olivares, Benacazón, Aznalcázar —a on està el famós vau de Crema, pel que mils de peregrís creuen el riu Guadiamar cada any durant la romeria del Rocío— i acaba unint-se al riu Guadalquivir a l'altura del municipi d'Illa Major prop del parc nacional de Doñana.
La conca del Guadiamar pot ser dividida en tres grans àrees d'acort als components paisagístics. En primer lloc Serra Morena, la més al nort, dominada per dehesas de carrasques combinades en zones de pastures i xara i completat en repoblaments de pins i eucaliptos. En segon lloc, entre Serra Morena i la marisma, el riu recorre una gran extensió plana o suaument ondulats que conformen la campiña i l'Aljarafe, que té com a elements més característics els olivares i els cultius herbáceos, per últim més al sur, es troben les marismas. Els seus principals afluents són el riu Agre i el riera Ardachón.
Història
[editar | editar còdic]El nom en que ho varen cridar els romans va ser Maenuba. En aquella época el riu era navegable fins a certa altura per lo manco en hivern. També va ser conegut com Maenoba, Menova, Lenuba i Lenubar, lo que podria indicar que el terme llatí va ser adaptació d'un prerromano.[1] No obstant, una etimologia indoeuropea ha segut proposta: *maino- "encharcado, pantanoso" i *uba "aigua".[2] El seu nom àrap durant l'Edat Mija va ser Wadi Yanbar, del que es va derivar el hidrónimo espanyol actual Guadiamar. En àrap, Wadi (وادي) significa "riu", mentres que l'etimologia de Yanbar és incerta, si be podria ser una adaptació de Maenuba, a través de (m)ien(o)ba.[1]
Es localisen, perdudes entre la terra de llabor roturada, multitut de viles romanes trobant-se monedes, pedres de telers, canonades de plom, etc. En el I s'havia construït l'aqüeducte de Itálica, en orige en la zona de Gerena i destí la ciutat d'Itálica. Durant l'ampliació d'esta ciutat es va construir un atre aqüeducte en orige en Tejada i que va substituir al primitiu pel seu major cabal i millors aigües. A l'altura d'Aznalcázar es troben els restants d'un pont romà. </noinclude>
Desastre migambiental de Aznalcóllar
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Desastre de Aznalcóllar.
En 1998 el riu Guadiamar va ser escenari de la major catàstrofe ambiental d'Espanya: el trencament d'una bassa de residus en la mina d'Aznalcóllar va produir l'abocada al riu de sis millons de tonellades de fanc tòxic i aigües àcides, riques en cinc i arsènic. L'abocada va estar molt prop d'alcançar el parc nacional de Doñana; per a evitar-ho, es varen construir tres dics en els que es va desviar el caixer del riu Guadiamar. Els treballs per a retirar el fanc i netejar les terres contaminades varen durar més de tres anys. Una volta retirats els fancs contaminats i netejada la zona es va expropiar part dels terrenys afectats per l'abocada per a protegir-ho per mig de la figura ambiental «Corredor Vert del Guadiamar».[3] La següent fase va consistir en la regeneració ambiental i econòmica de la zona.
L'empresa suec-canadenca Boliden-APIRSA, propietària de la mina, va abandonar poc despuix l'explotació. En 2008 es va commemorar el dècim aniversari de la catàstrofe en una gran exposició en Sevilla que va mostrar les senyes permenorisades de l'accident miner i la rehabilitació posterior de la zona. L'exposició va ser organisada pel Consell Superior d'Investigacions Científiques, que en el seu dia va ser l'organisme encarregat de coordinar tots els treballs d'investigació que varen facilitar la recuperació d'eixe espai.[4]
Recuperació del curs del riu Guadiamar
[editar | editar còdic]La obstaculización del caixer fluvial produïda per numeroses barreres físiques procedents d'obres civils varen trencar durant anys la continuïtat de les aigües, lo que repercutia negativament en les poblacions d'ictiofauna del Guadiamar. A finals de 2020, es va iniciar un proyecte centrat en el derrocament de barreres inservibles o obsoletes que obstaculisaven el riu i la permeabilización d'aquelles atres que no convenia eliminar. S'ha actuat sobre dèu de les barreres identificades en un tram de 59 km, des del naiximent del riu en les estribaciones de Serra Morena fins a la seua desembocadura en el riu Guadalquivir.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Correja, José Antonio (2005), "De Maenuba a Guadiamar", Habis, 36, pp. 235-242.
- ↑ (2000) Indoeuropeos i no indoeuropeos en la Hispania prerromana, Universitat de Salamanca, pp. 294-296, 384, 405.
- ↑ 3,0 3,1 «Proyecte de recuperació de la continuïtat llongitudinal de pas per a la ictiofauna en el riu Guadiamar (Sevilla)». Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic. Consultat el 25 d'abril de 2023.
- ↑ Pot consultar-se en: [www.guadiamar.es].
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guadiamar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.