Anar al contingut

Escritura tartésica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La escritura tartésica, també coneguda com del suroest (sudoccidental) de la península ibèrica i com sudlusitana, és una escritura paleohispánica no dessifrada molt similar, tant per la forma dels signes com pel valor que els signes representen, a l'escritura ibèrica suroriental, pero a diferència d'esta, que expressa llengua ibèrica, l'escritura tartésica expressa una llengua que no ha pogut encara ser relacionada en cap atra. Sobre l'orige de les escritures paleohispánicas no hi ha consens: per a alguns investigadors el seu orige està directa i únicament vinculat al alfabet fenicio, mentres que per a uns atres en la seua creació també hauria influït l'alfabet grec.

A diferència de les atres escritures paleohispánicas, esta escritura i la llengua que expressa no tenen una denominació consensuada. La denominació més neutra és la d'escritura del suroest de la península ibèrica, ya que solament fa referència a la localisació geogràfica de les inscripcions que usen esta escritura en el quadrant sudoccidental de la península ibèrica. Pero la denominació més popular és la d'escritura tartésica, encara que no és una denominació precisa, ya que les inscripcions que usen esta escritura solament apareixen marginalment en el territori en el que les fonts clàssiques situen el regne de Tartessos i en canvi es concentren en el territori que les fonts clàssiques atribuïxen als Conios. Una tercera denominació és escritura sudlusitana, que fa referència a la seua posició geogràfica relativa respecte del territori dels lusitanos.

Signario tartésico
Fonte Velha (Bensafrim, Lagos).
Herdade dona Abobada (Almodôvar).

En l'excepció del alfabet greco-ibèric, el restant d'escritures paleohispánicas compartixen una característica tipològica distintiva: presenten signes en valor silàbic per a les oclusivas i signes en valor alfabètic per al restant de consonants i vocalés. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escritura no són alfabets ni silabarios, sino escritures mixtes que s'identifiquen normalment com semisilabarios. La particularitat de l'escritura tartesia és la sistemàtica redundància vocàlica dels signes silàbics, fenomen que en les atres escritures paleohispánicas és residual. Alguns investigadors consideren esta escritura com un semisilabario redundante, mentres que uns atres les consideren un alfabet redundante. El fenomen de la redundància vocàlica dels signes silàbics va ser descobert per Ulrich Schmoll i permet classificar la major part dels signes d'esta escritura en silàbics, vocàlics i consonàntics. Aixina i tot, el seu dessiframent encara no es pot donar per tancat, ya que no hi ha consens entre els diferents investigadors que han fet propostes concretes.

Esta escritura s'escriu molt majoritàriament de dreta a esquerra i el seu àmbit d'us és el quadrant sudoccidental de la península ibèrica: fonamentalment en l'Algarve i en el Baix Alentejo i residualmente en Andalusia occidental i Extremadura. Pràcticament l'únic soport sobre el que apareix són grans lloses de pedra, prop d'un centenar. El tipo de soport i el fet que pràcticament totes han aparegut fòra de context, impedix precisar excessivament la seua cronologia, encara que pels escassos eixemplars que presenten alguna restricció cronològica sembla que deurien ser del s. V a. C. o anteriors. Aixina i tot, tradicionalment se'ls atribuïx una antiguetat que les podria fer remontar fins al s. VII a. C., hipòtesis que de confirmar-se la convertiria en l'escritura paleohispánica més antiga.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Correja, José Antonio (1996): «L'epigrafia del suroest: estat de la qüestió», La Hispania prerromana, pp. 65-75.
  • Correia, Virgílio-Hipólito (1996): «A escrita pré-romana do Suroest peninsular», De Ulisses a Viriato: o primeiro mileni a.c., pp. 88-94.

Vore també

[editar | editar còdic]