Alfabet grec
El alfabet grec (en grec clàssic)[1] consta de vintiquatre lletras utilisades per a escriure la llengua grega. Desenrollat al voltant de el IX, a partir del alfabet consonàntic fenicio, els grecs varen adoptar el primer alfabet complet de l'història, entenent-ho com l'escritura que expressa els sons individuals de l'idioma, és dir que pràcticament a cada vocal i cada consonant correspon un símbol distint.
Ya que l'alfabet grec va donar orige al abecedari llatí i al alfabet cirílico, gran part dels sistemes d'escritura europeus deriven d'ell i compartixen traces en la forma de les seues lletres. Respecte a l'alfabet llatí, 14 de les 24 lletres gregues són homóglifas en les seues formes mayúscules (11 en valor similar i 3 en distint valor: Η, Ρ, Χ); de les 10 restants 5 tenen equivalent llatí pero una forma més angulosa: Γ, Δ, Λ, Π, Σ i atres 5 no existixen en l'alfabet llatí: Θ, Ξ, Φ, Ψ, Ω.
El seu us continua fins als nostres dies, tant com alfabet natiu del grec modern com un modo de crear denominacions tècniques per a les ciències, en especial la llògica, la matemàtica, la química, la física, la biologia, l'economia, l'astronomia i l'informàtica.
Història
[editar | editar còdic]Antecedents: llineal B
[editar | editar còdic]
Entre els sigles XVI i XII de l'Edat del Bronze, abans de l'existència de l'alfabet grec, la civilisació micénica grega amprava l'escritura llineal B, que era un silabario utilisat en l'illa de Creta i zones de Grècia continental com Micenas o Pilos. Les epigrafia en llineal B estan escrites en grec micénico, que sembla una versió antecessora del grec arcado-chiprà. Degut a que el llineal B prové d'un silabario anterior cridat Llineal A, amprat per a escriure l'idioma minoico que era la llengua parlada en Creta abans de l'invasió grega de l'illa, no representa del tot correctament la fonètica del grec micénico. En el colapse de l'Edat del Bronze va acabar esta civilisació, i en ella la seua escritura, sumint Grècia en l'Edat Obscura.
Alfabets grecs arcaics
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Alfabets grecs arcaics.
Es creu que l'alfabet grec deriva d'una variant del fenicio, introduït en Grècia per mercaders d'eixa nacionalitat. El fenicio, com els alfabets semíticos posteriors, no amprava signes per a registrar les vocalés; per a salvar esta dificultat, que ho feya incomplet per a la transcripció de la llengua grega, els grecs varen adaptar alguns signes utilisats en fenicio per a indicar aspiració per a representar les vocals. Este aporte pot considerar-se fonamental; l'immensa majoria dels alfabets que inclouen signes vocàlics deriven de l'aportació original grega. Ademés de les vocals, el grec va afegir tres lletres noves al final de l'alfabet: fi i ji, per a representar sons aspirats que no existien en fenicio, i psi.
Originàriament varen existir variants de l'alfabet grec, sent les més importants l'occidental (calcídica) i l'oriental (jónica). La variant occidental va originar l'alfabet etrusc i d'est procedix l'alfabet romà. L'escritura es realisava a sovint de dreta a esquerra, que era com es feya en el seu antecessor fenicio, i bustrofedon, que era l'alternança de llínees d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, de manera que s'escomençava pel costat a on s'havia conclós la llínea anterior. Segons la direcció en la que s'escriguera, s'invertien els caràcters en el procés.
Lletres obsoletes i numeració
[editar | editar còdic]Les següents lletres no formen part de l'alfabet grec comú, pero varen estar en us en l'época antiga (sigles VII i VI) en alguns dialectes.
Estes lletres varen desaparéixer de l'alfabet; la digamma, que adaptava la wau fenicia, s'utilisava només en alguns dialectes occidentals, i va desaparéixer abans del periodo clàssic; la sant, homófona en la sigma, va ser desplaçada per esta última; la qoppa, una adaptació de la qop fenicia el sò de la qual –una explosiva uvular– no existia en el grec.
En la regió de Jonia es va desenrollar un sistema de numeració en el que cada lletra representava un número. Les lletres que varen deixar d'usar-se en l'alfabet (digamma, sant i qoppa) es varen conservar en el sistema de numeració, i per a completar la série de les centenes es va introduir ademés la lletra sampi. Estes lletres es varen tornar obsoletes molt abans de que es desenrollara la forma minúscula d'escritura; les formes minúscules de digamma, qoppa, sant i sampi són inferència reconstructivas a partir de formes manuscrites en el seu us per a la numeració. Si be responen a hipòtesis molt robustes sobre l'us de la grafia, estan parcialment basades en l'us històric; per al valor numèric de digamma (6) era molt més comú escriure la combinació στ o la forma lligada Ϛ (cridada stigma).
Les lletres digamma, qoppa, i sampi varen permanéixer com a signes exclusius del sistema de numeració jónico, en els valors indicats en la taula.[3]
| Lletra | Forma numèrica |
Nom | Sò AFI |
Valor | Alfabet semítico |
|---|---|---|---|---|---|
| Ϝ ϝ | – | Digamma | [w] | 6 | wau (𐤅) /w/ |
| – | Ϛ ϛ | Stigma | [st] | 6 | šin (𐤔) /ʃ/+tau (𐤕) /t/ |
| Ͱ ͱ | – | Heta | [h] | – | ḥet (𐤇) /ḥ/ |
| Ϻ ϻ | – | San | [s] | – | ṣade (𐤑) /ṣ/ |
| Ϙ ϙ | Ϟ ϟ | Qoppa | [q] | 90 | qop (𐤒) /q/ |
| Ͳ ͳ | Ϡ ϡ | Sampi | [sː] [ks] [ts] | 900 | incert |
| Þ þ | – | Sho | [ʃ] | – | incert |
Alfabet grec euclídico o clàssic
[editar | editar còdic]Atenes va adoptar en l'any 403 a. C. la variant oriental, lo que va donar lloc a que poc despuix desaparegueren les demés formes existents de l'alfabet. Ya per a esta época el grec havia adoptat l'escritura d'esquerra a dreta.
Escritura uncial
[editar | editar còdic]Despuix de l'época clàssica l'alfabet grec evoluciona de forma i es desenrollarà l'escritura uncial grega.
Minúscules
[editar | editar còdic]La minúscula grega va ser un estil posterior que es va usar com a escritura libraria en manuscrits bizantino des dels sigles IX i X.[4]
Les diferències entre les lletres gregues mayúscules i les minúscules obedixen als instruments en els que s'escrivien. Originalment les mayúscules es esculpían en cincel i martell sobre pedra o marbre, quedant disparejos les seues traces; els patins que arrematen les seues traces varen ser una solució pràctica i estètica per a este problema. Per la seua banda, les minúscules varen sorgir de l'escritura manuscrita, la qual es feya en cálamos (plomes) o pinzells, d'ahí els seus traços i adorns.
-
Uncial del Codex Vaticanus (IV) -
Cursiva d'una carta privada (VI) -
Minúscula del Codex Vetustissimus (X) -
Comparació per sigles dels tres estils
De la mateixa manera que en l'abecedari llatí i atres escritures alfabètiques, el grec originalment només tenia una forma única de cada lletra, sense distinció entre mayúsculas i minúsculas. Esta distinció és una innovació de l'era bizantina (sigles IX i X), que es basa en diferents llínees de desenroll de les formes de les lletres en l'escritura anterior.
Les formes més antigues de les lletres són les versions mayúscules. Ademés de les formes d'inscripció verticals i rectes (capiteles) que es troben en talles de pedra o ceràmica incisa, també es varen desenrollar durant l'antiguetat estils d'escritura més decorreguts adaptats per a l'escritura a mà en materials blans. Esta escritura s'ha conservat especialment dels manuscrits en papir en Egipte des del periodo helenístico. L'escritura antiga va desenrollar dos estils distints: escritura uncial, en lletres mayúscules redonejades cuidadosadament dibuixades d'aproximadament el mateix tamany, utilisada per a manuscrits lliteraris i religiosos cuidadosadament produïts, i escritura cursiva, utilisada per a fins quotidians.[5] Les formes cursivas es varen acostar a l'estil de les lletres minúscules, en ascendents i descendents, aixina com moltes llínees de conexió i lligam entre lletres.
En els sigles IX i X, les manetes unciales dels llibres varen ser reemplaçades per un estil d'escritura nou i més compacte, en formes de lletres adaptades en part de la cursiva anterior.[5] Este estil en minúscula va seguir sent la forma dominant del grec escrit a mà en l'era moderna. Durant el Renaixença, els impressors occidentals varen adoptar les formes de lletres minúscules, mentres modelaven lletres mayúscules en les formes d'inscripció antigues. La pràctica ortogràfica de distinguir entre mayúscules i minúscules per a marcar noms propis, títuls, etcétera, es va desenrollar en paralel a la pràctica en llatí i atres idiomes occidentals.
Lletres
[editar | editar còdic]Els sons corresponen a la pronunciació del grec antic, indicada en els signes usats pel Alfabet Fonètic Internacional; baix l'epígraf mod. Els valors numèrics corresponen al sistema de numeració jónico. Note's que el nom de la lletra en castellà no necessàriament correspon en el sò que tenia la lletra en grec antic, una miqueta d'esperar per l'evolució independent que les dos llengües han tingut a lo llarc de la seua història.
Consonante
[editar | editar còdic]| Lletra | Nom | Sò AFI | Valor numèric |
Alfabet fenicio | |||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Adaptat | Grec clàssic |
Grec modern |
Ant.[6][7] | Mod. | |||
| Α α | alfa | alpha | alfa | [a̠] [a̠ː] | [a̠] | 1 | ʾalp (𐤀) /ʔ/ |
| Β β | beta | bēta | vita | [b] | [v/ʋ] | 2 | bet (𐤁) /b/ |
| Γ γ | gamma | gamma | ghama | [g] | [ɣ/ɰ] ([ʝ/j] davant [i̞] i [i]) | 3 | gaml (𐤂) /g/ |
| Δ δ | delta | delta | dhelta | [d̪] | [ð/ð̞] | 4 | delt (𐤃) /d/ |
| Ε ε | épsilon | épsilon | épsilon | [i] | [i̞] | 5 | he (𐤄) /h/ |
| Ζ ζ | dseta | zēta | zita | [z̠d̠] o [d̠͡z̠] o [z̠] | [z̠] | 6 | zai (𐤆) /z/ |
| Η η | eta | ēta | ita | [ɛː] | [i] | 7 | ḥet (𐤇) /ḥ/ |
| Θ θ | zeta | thēta | thita | [t̪ʰ] | [θ] | 8 | ṭet (𐤈) /ṭ/ |
| Ι ι | iota | iota | iota | [i] [iː] | [i] | 9 | yod (𐤉) /j/ |
| Κ κ | kappa (tb. cappa) | kappa | kapa | [k] | [k] ([c] davant [i̞] i [i]) | 10 | kap (𐤊) /k/ |
| Λ λ | lambda | lambda | lamda | [l] | [l] | 20 | lamd (𐤋) /l/ |
| Μ μ | la meua | my | la meua | [m] | [m] | 30 | mem (𐤌) /m/ |
| Ν ν | ni | ny | ni | [n] | [n] | 40 | nun (𐤍) /n/ |
| Ξ ξ | xi | xi | xi | [k͡s̠] | [k͡s̠] | 50 | semk (𐤎) /s/ |
| Ο ο | ómicron | ómicron | ómicron | [o] | [o̞] | 60 | ʿain (𐤏) /ʕ/ |
| Π π | pi | pi | pi | [p] | [p] | 70 | pe (𐤐) /p/ |
| Ρ ρ | ro | rho | ro | [ɾ] [r]; [ɾʰ], [rʰ] | [ɾ] [r] | 80 | roš (𐤓) /r/ |
| Σ σ ς | sigma | sigma | sigma | [s̠] | [s̠] | 90 | šin (𐤔) /ʃ/ |
| Τ τ | tau | tau | taf | [t̪] | [t̪] | 100 | tau (𐤕) /t/ |
| Υ υ | ípsilon | ýpsilon | ípsilon | [o] [oː] > [i] [iː] | [i] | 200 | wau (𐤅), /w/ |
| Φ φ | fi | phi | fi | [pʰ] | [f] | 300 | incert |
| Χ χ | ji | chi | ji | [kʰ] | [x] ([ç] davant [i̞] i [i]) | 400 | incert |
| Ψ ψ | psi | psi | psi | [p͡s̠] | [p͡s̠] | 500 | incert |
| Ω ω | omega | ōmega | omega | [ɔː] | [o̞] | 600 | ʿain (𐤏) /ʕ/ |
Alòfons i dígrafs
[editar | editar còdic]- Ya que «β, γ i δ» representen els fonema [v], [ɣ] i [ð]; per a representar els fonema [b], [g] i [d̪] s'utilisen els dígrafs «μπ» ([mb] en posició mija), «γκ» ([ŋg] en posició mija) i «ντ» ([n̪d̪] en posició mija), respectivament.
- [ʝ], [c] i [ç] són considerats alòfons de [ɣ], [k] i [x], respectivament, davant vocals anteriors (és dir, [i̞] i [i]).
- Dígrafs: «γγ» [ŋg] (si este dígraf precedix als fonema [i] o [i], adopta el sò [ɲʝ]), «ρρ» [r], «τσ» [t̠͡s̠] i «τζ» [d̠͡z̠].
Vocals
[editar | editar còdic]| Alfabet grec |
AFI | Eixemples | Equivalent espanyol per al grec modern | |
|---|---|---|---|---|
| Ant. | Mod. | |||
| α | a̠ | a̠ | par, espá | |
| a̠ː | ||||
| αι | a̠i̯ | i̞ | in, cochi | |
| ε | i | |||
| ει | iː | i | sin | |
| η | ɛː | |||
| ι | i | |||
| iː | ||||
| υ | i | |||
| iː | ||||
| οι | ɔi̯ | |||
| ο | o | o̞ | borde | |
| ω | ɔː | |||
| ου | oː | o | crodo | |
| αυ | a̠o̯ | a̠v, a̠f | [a̠] seguida de [v] / [f] | |
| ευ | eu̯ | i̞v, i̞f | [i̞] seguida de [v] / [f] | |
| ηυ | ɛːo̯ | iv, if | [i] seguida de [v] / [f] | |
El fenomen pel que un alt número de sons tendixen en grec modern al fonema /i/ es denomina iotacisme. Dita evolució ya s'havia completat en grec bizantí.
Els diptongos de vocals llargues i [i] (ᾱι, ηι, ωι) es varen transformar en monoptongos (/aː/, /ɛː/, /ɔː/) i varen ser escrits com ᾳ, ῃ, ῳ.
| Accent prosódico i to | |||
|---|---|---|---|
| Símbol | AFI | Eixemples | |
| Grec antic | |||
| ά | á̠ | Agut: To alt en les vocals curtes. | |
| ά | á̠ː | Pujant el to en vocals llargues i diptongos. | |
| ὰ | à̠ | Greu: to baix. | |
| ᾶ | â̠ː | Circunflejo: Alt i baixant de to en vocals llargues i diptongos. | |
| Grec modern | |||
| ά | ˈ | προβλήματα [pɾo̞.ˈvli.ma̠.ˌt̪a̠] |
Representat en ortografia monotónica com a tons. Ocorre en una de tres sílabes finals, incloent qualsevol enclítica. |
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Curse de Grec Clàssic - Generalitats 1: L'alfabet grec».
- ↑ Kirchhoff, Adolf (1877). Studien zur geschichte dones griechischen alphabets, 3rd rev edició (en de), Berlin: F. Dümmler.
- ↑ «Senar-Attic Letters» (en en). opoudjis.net.
- ↑ Thompson (1911). An Introduction to Greek and Latin Palaeography (en en), Oxford: Clarendon, pp. 191–194.
- ↑ 5,0 5,1 Thompson 1912, pàg. 102–103
- ↑ Berenguer Amenós (2002). Gramàtica grega, 37.ª edició (en és), Barcelona: Bosch. ISBN 84-7676-964-4.
- ↑ García Gual; Lucas de Deu, {{{nom2}}}; Morales Otal, {{{nom3}}} (2004). «Normes de transcripció: Transliteración i transcripció», Grec 1, 1.ª edició (en és), Santillana, p. 35-37. ISBN 8429482563.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Gelb, Ignace J. (1987). Història de l'escritura (en és), Madrit. ISBN 84-206-2155-2.
- Février, James G. (1995). Histoire de l'écriture (en fr), Pariu. ISBN 2-228-88976-8.
- Rubio Gil (2016). L'alfabet grec clàssic. Pràctiques bàsiques de lectoescritura grega (en és), Valéncia. ISBN 978-84-370-9929-3.
- Cook, B. F. (1987). Greek Inscriptions (en en), University of Califòrnia Press/British Museum.
- Tomas, Helena (2018). «L'escritura llineal A». Arqueologia i història (Madrit: Desperta Ferro Edicions).
- Jean-Pierre Olivier (2012). «Les escritures egeas: «jeroglífica» cretense, llineal A, llineal B, chiprominoicas i escritures silàbiques chipranes del mileni i». Faventia Supplementa 1. Actes del Simpòsium Internacional: 55 Anys de Micenología (1952-2007).
- Gaya Nuño, Benito (1952). Estudis d'escritura i llengua cretenses. Minoiká. Introducció a l'epigrafia cretense.
- Rafael Agusti Torres (2020). LINEAL A: LA ANTIGUA ESCRITURA DE LA CRETA MINOICA.
- Ventris, Michael; Chadwick, John (1956). Documents in Mycenaean Greek.
- Chadwick, John (1958). The Decipherment of Linear B.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfabeto griego» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.