Α
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
'Alfa'[1] (en mayúscula 'Alfa', en minúscula 'Alfa'; cridada Plantilla:Ifeq:noPlantilla:Ifeq:no)[2][3] és la primera lletra del alfabet grec. En grec antic l'alfa era anomenada [ˈalpʰa], nom que deriva de l'antiga lletra fenicia ʾalp, 'bou'. El seu orige gràfic és un cap de bou invertida. L'alfa mayúscula té una forma idèntica a les dos lletres principals que varen sorgir d'ella: A llatina i А cirílica.
Com és la primera lletra del alfabet, l'alfa era usada per a denotar el principi d'alguna cosa, com opost d'omega, que simbolisava el fi. Per eixemple, «Yo soc l'Alfa i l'Omega».
En el sistema de numeració grega té un valor d'1 (Α΄).
Història
l'alfabet fenicio va ser adoptat pels grecs a principis de el VIII, potser en Eubea.[4] La majoria de les lletres de l'alfabet fenicio es varen adoptar en grec en casi els mateixos sons que tenien en la seua versió original fenicia, pero precisament la primera lletra fenicia, ʼāleph (
), representava l'oclusiva glotal [ʔ] també cridat saltillo, un sò alié a la llengua grega, per lo que la lletra es va adoptar com a representació de la vocal [a], que és el segon sò del nom fenicio de la lletra. Aixina mateix, hēt [h] i ʽayin [ʕ] són consonants fenicias que es varen convertir en vocals gregues, epsilon [i] i omicron [o], respectivament.[5]
En les primeres inscripcions gregues posteriors a l'Edat Obscura, entorn al VIII, la lletra apareix recostada de costat, com el seu model fenicio. En les inscripcions posteriors, apareix girada 90° i com en la forma mayúscula moderna. No obstant, els distints alfabets grecs arcaics utilisen varietats locals que es distinguixen per l'acurtada d'un tram o per l'àngul de les llínees: Plantilla:GrGl en Corinto, Egina, Sicyon; Plantilla:GrGl en Cnido, Jonia, Milos, Rodas, Santorini; Plantilla:GrGl en Acaya, Arcàdia, Ática, Corinto, Creta, Delos, Ítaca, Mégara, Naxos, Desocupacions; Plantilla:GrGl en Argos, Eubea, Laconia, Tesalia, Tirinto; Plantilla:GrGl en Acaya, Beòcia, etc.
La forma actual de la lletra procedix de l'alfabet utilisat en Jonia, que va ser adoptat gradualment pel restant del món grec antic. Sobre açò, Atenes va aprovar un decret oficial per a la seua adopció en l'any 403 a. C.; si ben el seu us era comú en les ciutats gregues abans de mitan de el V
Variants epigràfiques
En les fonts epigràfiques arcaiques apareixen les següents variants:[6]
Us
En grec antic, alfa es pronunciava [a] i podia ser fonémicament llarga ([aː]) o curta ([a]). En cas d'ambigüitat entre llargues i curtes, la convenció moderna és escriure-les respectivament en macrón i breu: Ᾱᾱ, Ᾰᾰ.
- ὥρα = ὥρᾱ hōrā /[hɔ́ːraː]/ "un temps"
- γλῶσσα = γλῶσσᾰ glôssa /[ɡlɔ̂ːssa]/ "llengua"
En grec modern, la llongitut de les vocals s'ha perdut i tots els casos d'alfa representen simplement el sò [a].
En l'ortografia de sistema politónico del grec, alfa, de la mateixa manera que atres lletres vocals, pot aparéixer en varis signes diacrítics: qualsevol dels tres símbols d'accent (ά, ὰ, ᾶ), i qualsevol dels dos signes de respiració (ἁ, ἀ), aixina com combinacions dels mateixos. També pot combinar-se en el subíndex iota (ᾳ).
Gramàtica grega
En el dialecte àtic-jónico del grec antic, alfa llarga [aː] va evolucionar a [ɛː] (eta). En jónico, el canvi es va produir en totes les posicions. En àtic, el canvi no es va produir despuix de épsilon, iota ni rho (ε, ι, ρ; i, i, r). En dòric i eòlic, alfa llarga es conserva en totes les posicions.[7]
Dòric, eòlic, àtic χώρᾱ chṓrā - jónico χώρη chṓrē, «país» Dòric, eòlic φᾱ́μᾱ phā́mā - Àtic, jónico φήμη phḗmē, «informe»
L'alfa privativa és el prefix en grec antic ἀ-/ἀν- (a-/an-) que s'afig a les paraules per a negar-les. Procedix del protoindoeuropeu n̥- (nassal silàbica) i és afí a l'anglés un- i al llatí in-. Per eixemple, ateu, està compost per θεὸς (theos, «deu») prefixat en este tipo d'alfa. Si la paraula escomença en vocal, el prefix és an-, per eixemple anestèsia de αἰσθήσεις (aistheseis, «sensació»)[8]
L'alfa copulativo és el prefix grec ἁ-/ἀ- (ha-/a-). Prové del protoindoeuropeu sm̥.
Vore també
- Ⲁ, lletra copta
Referències
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Institute of Modern Greek Studies (2013). «A, α», Λεξικό της κοινής Νεοελληνικής (en el), Tesalónica: Aristotle University of Thessaloniki. OCLC 952174328. ISBN 978-9-602-31085-4.
- ↑ Institute of Modern Greek Studies (2013). «άλφα», Λεξικό της κοινής Νεοελληνικής (en el), Tesalónica: Aristotle University of Thessaloniki. OCLC 952174328. ISBN 978-9-602-31085-4.
- ↑ Data dels primers artefactes inscrits; A.W. Johnston, "The alphabet", En N. Stampolidis & V. Karageorghis, eds, Siga Routes from Sidon to Huelva: Interconnections in the Mediterranean 2003:263-76, es resumixen l'opinió acadèmica sobre la datació.
- ↑ Voutiras, E.: ”The introduction of the alphabet”. Teoksessa
- ↑ «Ancient Greek letter forms». Centre for the Study of Ancient Documents, University of Oxford. Consultat el 2018.
- ↑ Herbert Weir Smyth. Greek grammar for colleges. paragraph 30 and note.
- ↑ Alfa privativa, ἀ-, -ἀν; a- , -an. Antiquitatem - Història de Grècia i Roma, 28 març 2016
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Α» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.