Alfabets grecs arcaics
Els alfabets grecs arcaics (en llengua grega: Αρχαϊκά ελληνικά αλφάβητα; Archaiká elliniká alfábita) varen ser múltiples variants locals adaptades del alfabet fenicio empleades pels antics grecs durant els periodos arcaic i clàssic primerenc. Estos varen ser reemplaçades a partir de l'any 400 a. C. pel alfabet grec cridat euclídeo, o clàssic, l'estàndart de 24 lletres usat hui en dia.
Totes les formes d'alfabets arcaics grecs tenen en comú els mateixos 22 caràcters del alfabet fenicio, en l'excepció de la lletra samek (𐤎), l'equivalent grec de la qual Xi (Ξ) es va usar solament en un subgrup d'alfabets, i en l'adició comuna d'upsilon (Υ) per a la vocal /o, ū/.[1][2]
Els alfabets locals, cridats alfabets epicóricos, es distinguixen per múltiples criteris: per l'us donat a les consonant Χ, Φ i Ψ; per l'us de les innovadores vocals llargues (Ω i Η), per l'absència o presència de Η en la seua funció consonant original (/h/); per l'us o no de certes lletres arcaiques (Ϝ = /w/, Ϙ = /k/, Ϻ = /s/); ademés de numerosos detalls de la forma gràfica de cada lletra. El sistema d'escritura que ara coneixem com a alfabet grec estàndart de 24 lletres era originalment la variant regional de les ciutats jónicas d'Àsia Menor. Va ser adoptat oficialment en Atenes en el 403 a. C. i en la major part del restant del món grec a mitan de el IV
Aspirades i grups consonàntics
[editar | editar còdic]La divisió més bàsica en quatre tipos principals d'alfabets epicóricos es fa d'acort a com tracten les lletres adicionals per a les consonant aspirades (/pʰ, kʰ/) i els grups consonàntics (/ks, ps/) del grec. Estos quatre tipos s'etiqueten convencionalment com "vert", "roig", "blau clar" i "blau obscur", basats en un mapa coloreat de l'influent treball de el XIX «» d'Adolf Kirchhoff (1867).[3][4] El tipo "vert" (o meridional) és el més arcaic i més propenc al fenicio. El tipo "roig" (o occidental) és el que després es va transmetre cap a ponent com a antepassat del alfabet llatí i ya conté algunes traces crucials característiques d'eixe desenroll posterior. El tipo "blau" (o oriental) és aquell del que va sorgir l'alfabet grec estàndart posterior.
* Upsilon també es deriva de waw (𐤅)
- Meridional "vert"
- No utilisa lletres adicionals més allà del repertori fenicio, i normalment tampoc té Ξ (/ks/). Per lo tant, les plosivas aspirades /pʰ/, /kʰ/ s'escriuen simplement com Π i Κ respectivament, sense distinguir-les de /p/, /k/, o com a dígrafs ΠΗ, ΚΗ. No obstant, per a l'anàlec /tʰ/ ya hi ha una lletra dedicada, Θ , presa del fenicio. De la mateixa manera, els grups /ps/, /ks/ simplement es deletrean ΠΣ , ΚΣ. Est és el sistema que es troba en Creta i en algunes atres illes del sur del mar Egeo, especialment en Thera (Santorini), Milo i Ánafe.[5]
- Occidental "roig"
- També carix de la Ξ derivada del fenicio per a /ks/, pero en el seu lloc introduïx un signe suplementari per a eixa combinació de sons al final de l'alfabet, que té forma de Χ. Ademés, l'alfabet roig també va introduir lletres per a les aspirades, Φ = /pʰ/ i Ψ = /kʰ/. Note's que l'us de Χ en el conjunt "roig" correspon a la lletra "X" en llatí, mentres que diferix de l'alfabet grec estàndart posterior, a on Χ significa /kʰ/ i Ψ significa /ps/. Solament Φ for /pʰ/ és comuna a tots els alfabets no verts. El tipo roig es troba en la major part del centre de Grècia continental (Tesalia, Beòcia i la major part del Peloponeso), aixina com en l'illa d'Eubea, i en les colónies associades en estos llocs, inclosa la majoria de les colónies en Itàlia.[5]
- Oriental "blau clar"
- Encara carix de Ξ (/ks/), i agrega solament lletres per a /pʰ/ (Φ) i /kʰ/ (Χ) Abdós corresponen a l'alfabet estàndar modern. El sistema blau clar encara no té lletres separades per als clústers /ps/, /ks/. En este sistema, estos s'escriuen típicament ΦΣ i ΧΣ , respectivament. Est és el sistema que es troba en Atenes (abans del 403 a. C.) i en vàries illes del Egeo.[5]
- Oriental "blau obscur"
- Finalment, conté totes les consonant de l'alfabet clàssic: ademés de Φ i Χ (compartit en els de el tipo blau clar), també agrega Ψ (al final de l'alfabet) i Ξ (en la posició alfabètica del fenicio samek). Este sistema es troba en les ciutats de la dodecapolis jónica, Cnido en Àsia Menor i en Corinto i Argos en el noreste del Peloponeso.[5]
Eta i /h/
[editar | editar còdic]La lletra eta (Η , Plantilla:GrGl, originalment cridada hēta) tenia dos funcions diferents, abdós derivades del nom del seu model fenicio, hēth: la majoria dels dialectes grecs varen continuar usant-la per a la consonant /h/, similar al seu valor fenicio ([ħ]). No obstant, la consonant /h/ es va perdre progressivament del llenguage parlat (un procés conegut com psilosis), i en aquells dialectes a on açò ya havia succeït al principi del periodo arcaic, Η en el seu lloc es va usar per a denotar la vocal llarga /ɛː/, que ocorria despuix en el seu nom i, per lo tant, en els dialectes sense sò /h/, el seu valor acrofónico natural.[6] Els primers dialectes psilóticos inclouen el grec jónico oriental, el grec eòlic de Lesbos, aixina com el grec dòric de Creta i Elis.[7]
La distribució de Η i Ε vocàliques diferix encara més entre els dialectes, perque l'idioma grec tenia un sistema de tres fonema diferents de i: llarga semiabierto /ɛː/ (ortografia clàssica η), llarga semicerrada /iː/ (després es va fusionar en el diptongo /ei/, ortografia clàssica ει), i la vocal curta /i/ (ortografia clàssica ε) En els dialectes psilóticos d'Anatolia i les illes adjacents de l'est del Egeo, aixina com en Creta, la Η vocàlica s'usava solament per a /ɛː/. En vàries illes del Egeo, especialment Rodas, Milos, Santorini i Desocupacions, es va utilisar tant per a /h/ com para /ɛː/ sense distinció. En Knidos, es va inventar una lletra variant per a distinguir les dos funcions: Η es va usar per a /h/ i Plantilla:GrGl per a /ɛː/. En les colónies del sur d'Itàlia, especialment Taranto, despuix del 400 aC es va fer una distinció similar entre Η per a /ɛː/, i Plantilla:GrGl per a /h/. Este últim símbol ho convertirien més vesprada en el signe diacrític d'esperit asprós els gramàtics alejandrinos.[6]
En Naxos, el sistema era llaugerament diferent: ací, també, s'usava la mateixa lletra per a /h/ i per a una vocal llarga, pero solament en aquells casos en els que havia sorgit un sò llarc similar al d'i per elevació d'una /aː/ antiga i no - com feyen atres usos de eta vocàlica - per a les antic /ɛː/ heretades del proto-grec. Açò significaria que mentres en un atre dialectes que usaven eta l'antiga i la nova i llarga ya s'havien fusionat en un sol fonema, el sò d'elevació en Naxos seguia sent distint tant de /aː/ com /ɛː/, potser un sò com [æ].[8]
Encara una atra distinció apareix en un grup de ciutats al noreste del Peloponeso, especialment Corinto: ací, no era la /ɛː/ semiabierta la que es distinguia entre els tres sons d'i, sino la semicerrada /iː/. L'épsilon (Ε) s'utilisa exclusivament per a este últim, mentres que un nou símbol Plantilla:GrGl (o en Sicion, Plantilla:GrGl) representava tant la /i/ curta com la /ɛː/. Una atra variació es troba en Tirinto que usa les formes de lletres del sistema corintio, Plantilla:GrGl versus I, pero en els valors funcionals del sistema clàssic eta versus epsilon.[9]
| Regió | /h/ | /ɛː/ | /i/ | /iː/ | |
|---|---|---|---|---|---|
| Jonia, Eolis, Creta | - | Η | Ε | Ε | |
| Rodas, Melos, Thera, Desocupacions | Η | Η | Ε | Ε | |
| Cnido | Η | Plantilla:GrGl | Ε | Ε | |
| Naxos | Η | Η (æː) | Ε | Ε | Ε |
| Tirinto | Η | Plantilla:GrGl | Ε | Ε | |
| Corinto, Megara, Sición | Η | Plantilla:GrGl | Plantilla:GrGl | Ε | |
| atres | Η | Ε | Ε | Ε | |
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Woodard, 2010, pp. 26–46.
- ↑ Jeffery, 1961, pp. 21ff.
- ↑ Voutiras, 2007, p. 270.
- ↑ Kirchhoff, 1877, p. 168.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Woodard, 2010, p. 26-46.
- ↑ 6,0 6,1 Jeffery, 1961, p. 28.
- ↑ Woodard, 2008, p. 58.
- ↑ Jeffery, 1961, p. 291.
- ↑ Jeffery, 1961, pp. 24, 114, 138, 144.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Brixhe, C. (1976). Li dialecte grec de Pamphylie. Documents et grammaire, Paris: Maisonneuve.
- Jeffery, Lilian H. (1961). The local scripts of archaic Greece, Oxford: Clarendon.
- Kirchhoff, Adolf (1877). Studien zur geschichte dones griechischen alphabets, 3rd rev edició, Berlin: F. Dümmler.
- Nicholas. «Proposal to add Greek epigraphical letters to the UCS. Technical report, Unicode Consortium, 2005.». Consultat el 8 de juliol de 2017.
- Poinikastas - Fonts epigràfiques per a l'escritura grega primerenca. Lloc d'epigrafia basat en els archius de Lilian Jeffery, Universitat d'Oxford.
- Powell (2017). The Poems of Hesiod: Theogony, Works and Days, the Shield of Herakles, Berkeley: University of Califòrnia Press.
- Powell (1991). Homer and Origin of the Greek Alphabet, Cambridge University Press.
- Threatte, Leslie (1980). The grammar of Attic inscriptions, Berlin: De Gruyter.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas». Traducció revisada i ampliada de l'edició grega. (Christidis és l'editor de la traducció, no l'original de 2001).
- (1998).«Eine Weihung an Athena von Assesos 1657».Epigraphica Anatolica.30
- (2008).«Cows, houses, hooks: the Graeco-Semitic letter names as a chapter in the history of the alphabet».Classical Quarterly.58(2)
- 401–423.doi:10.1017/S0009838808000517.
- Woodard, Roger D. (1997). Greek writing from Knossos to Homer: a linguistic interpretation of the origin of the Greek alphabet and the continuity of ancient Greek literacy, Oxford: Oxford University Press.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Woodard, Roger D. (2008). «Greek dialects», The ancient languages of Europe, Cambridge: Cambridge University Press.
- Woodard (2010). «Phoinikeia grammata: an alphabet for the Greek language», Bakker (ed.). A companion to the ancient Greek language, Oxford: Blackwell.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfabetos griegos arcaicos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.