Anar al contingut

Τ

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Τ


Tau en una lletra capital del Etymologicum Magnum (1499).

'Tau'[1] (en mayúscula 'Tau', en minúscula 'Tau'; cridada Plantilla:Ifeq:noPlantilla:Ifeq:no)[2][3] és la denovena lletra del alfabet grec. La lletra tau és l'orige de les lletres T llatina i Т cirílica, que actualment tenen idèntic aspecte en la seua forma mayúscula pero diferent en la seua forma minúscula.

En el sistema de numeració grega té un valor de 300 (Τʹ).

Història

Variants epigràfiques

En les fonts epigràfiques arcaiques apareixen les següents variants:[4]

Us

Artícul principal → Alfabet grec utilisat en matemàtiques, ciències i ingenieria.

En el sistema de numeració grega té un valor de 300 (τʹ).

τ és usada com a símbol de:

  • El número àureu 1.618..., encara que en més freqüència s'usa la lletra Fi (Φ,φ) a estos efectes.
  • El parell, torque, torca o moment de força, producte vectorial de la força per la distància, que també se sol representar en la lletra M.
  • En economia, principalment en models macroeconòmics, sol amprar-se per a designar als imposts cobrats pel Estat.
  • En farmacocinética, simbolisa l'interval de temps entre els que s'administren les dosis de models de dosis múltiple.
  • El signe «taw» - «tau» en la Bíblia

En mig del nom de fra León, entre la «i» i la «o» es troba el traç vertical de la lletra tau, les llínees travesseres de la qual són més curtes i fines.

En el videojoc Half life, el canó Tau (raer làser) i la seua seqüela Half Life 2, en el carro d'arena del capítul "Carretera 17".

Referències

  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ Institute of Modern Greek Studies (2013). «Τ, τ», Λεξικό της κοινής Νεοελληνικής (en el), Tesalónica: Aristotle University of Thessaloniki. OCLC 952174328. ISBN 978-9-602-31085-4.
  3. ↑ Institute of Modern Greek Studies (2013). «ταυ», Λεξικό της κοινής Νεοελληνικής (en el), Tesalónica: Aristotle University of Thessaloniki. OCLC 952174328. ISBN 978-9-602-31085-4.
  4. ↑ «Ancient Greek letter forms». Centre for the Study of Ancient Documents, University of Oxford. Consultat el 2018.


Referències