Sistema politónico

El Sistema politónico, derivat de Πολυτονική γραφή της ελληνικής γλώσσας [Polytonikí grafí tis ellinikís glóssas (Escritura politónica de la llengua grega)]; Πολυτονικό σύστημα γραφής της ελληνικής γλώσσας [Polytonikó sýstima grafís tis ellinikís glóssas (Sistema d'escritura politónica de la llengua grega)], és el sistema d'escritura usat per a escriure grec antic, grec koiné, grec bizantí i καθαρεύουσα (katharévousa). Comprén un conjunt de regles per a l'utilisació dels diacrítics usats en eixa llengua: l'accent agut, l'accent greu, l'accent circunflejo, l'esperit asprós, l'esperit suau, la diéresis, la coronis i l'iota subscrita.

El terme politónico significa ‘de molts accents’ i s'opon al sistema monotónico d'escritura del grec, que utilisa un sol tipo d'accent (l'accent agut o τόνος, tons).

Esperits

Els esperits són símbols que s'escriuen sobre una vocal, diptongo o lletra ro (Ρ ρ) inicials de paraula. El terme esperit no significa ‘ànima’, com poguera pensar-se, sino més be ‘alé’ o ‘bufe’, perque indicava la presència o absència d'una aspiració [h] a l'inici d'una paraula. l'esperit asprós ( ῾ ) indicava la presència d'esta aspiració, l'esperit suau ( ᾿ ) indicava la seua absència.

Els esperits es coloquen:

• a l'esquerra d'una lletra mayúscula: Ἁ, Ἀ, Ῥ, ᾿Ρ
• damunt d'una lletra minúscula: ἁ, ἀ, ῥ, ῤ
• sobre la segona vocal d'un diptongo: Αὑ, αὑ, Αὐ, αὐ.

Tota paraula que escomença en vocal o en ro deu dur esperit, excepto si la paraula està tota en mayúscules. Una iota adscrita no pot dur diacrítics i és per això que és possible distinguir-l'en un text: Ἄιδης no inicia en el diptongo ᾱι, perque si ho anava s'escriuria Αἵ- (cal tindre en ment que és el segon element d'un diptongo el que du els diacrítics), per lo tant deu existir un element que impedixca que l'iota siga accentuada, este element és una iota adscrita, de tal manera que la paraula anterior es podria escriure també ᾍ-.

Esperit asprós

l'esperit asprós (en grec πνεῦμα δασύ, pneuma donesý, 'bufe rudo') originalment era usat en l'alfabet pels atenienses, el fonema [h] s'indicava per mig de la lletra eta (Η), que posteriorment es va tornar la H de l'alfabet llatí. A conseqüència de la reforma de l'any 403 a. C., en la qual el model jónico de l'alfabet es va oficialisar en Atenes i posteriorment es va impondre en el restant de Grècia, l'eta va passar a tindre el valor d'i llarga, ya que l'aspiració que anteriorment representava no existia en el dialecte jónico. L'aspiració, no obstant, seguia existint en atres dialectes (inclusivament el parlat en Atenes mateixa) pero va deixar de representar-se en l'implantació del model jónico. Esta situació va canviar en el III a. C., quan es va introduir l'us d'una H partida en dos de manera vertical per a representar l'aspiració. Més vesprada, este símbol es va simplificar en una L fins que finalment, en el XII d. C., es va simplificar encara més, fins a quedar convertit en el símbol ( ῾ ). En tot, cal notar que, en el XII l'aspiració [h] no existia més en l'idioma grec, per lo que la seua representació no era ya res més que un arcaisme innecessari.

L'esperit asprós s'usa solament en les vocals inicials i en ro a l'inici de paraula, per lo que no hi ha manera d'indicar una [h] en mig de paraula; per eixemple, ὁδός ('via') es llig hodós, pero la paraula composta σύνοδος (sýnodos, 'reunió'), no indica que caldria llegir sýnhodos, en h aspirada.

En el dialecte àtic d'Atenes, el fonema /r/ sempre era sort a l'inici de paraula: per a indicar este fenomen, es va ampliar l'us de l'esperit asprós: tota ro inicial havia de dur-ho. Este us de l'esperit asprós sobre la lletra ro és la raó per la qual el seu nom en grec, ῥo, es transcribía com rho fins a l'edició de 1992 del DRAE.

Esperit suau

Artícul principal → Esperit suau.

Mentres que l'esperit asprós indica la presència del fonema [h], l'esperit suau indica l'absència de tal fonema. De fet, la seua única funció és la de permetre una més fàcil llectura ya que, com solament les vocals inicials ho poden dur, indica clarament l'inici de paraula. En els escrits medievals, a on convencions modernes com el espaciamiento entre paraules no és particularment evident, és fàcil vore que un signe que indica l'inici de paraula tenia una gran importància.

Com es va indicar anteriorment, la ro és l'única consonante que accepta l'esperit asprós; per convenció, en paraules que s'escriuen en dos ros consecutives la primera du esperit suau i la segona, esperit asprós: πολύῤῥιζος polýrridzos, 'de moltes raïls'.

Accents

El grec antic era una llengua en accent tonal, de la mateixa manera que el sánscrito védico i provablement el protoindoeuropeo. Tenia un to alt, tal volta un to baix i una combinació de to alt seguit d'un descens de to.

Durant el periodo helenístico, els filòlecs alejandrinos varen introduir la convenció d'indicar la posició d'estos tons, cosa que els texts clàssics no feyen fins a eixe llavors. El sistema elegit va ser molt simple: l'elevació en el to de veu es va indicar en una rayita que pujava ( ´ ), l'elevació i immediat descens del to, en una rayita que pujava i baixava ( ^ ) i l'absència o descens del to, en una rayita que baixava ( ' ). Al principi, estos símbols es colocaven sobre totes les vocals d'una paraula: Ἂφρὸδίτὴ; pero pronte es va impondre l'us d'únicament l'accent agut per no haver risc de malinterpretaació ya que solament podia haver un accent tonal per paraula: Ἀφροδίτη.

La posició dels accents és semblant a la dels esperits:

• damunt d'una lletra minúscula: ά, ᾶ, ὰ
• a l'esquerra d'una mayúscula, pero despuix de l'esperit: Ἄ, Ἂ, Ἆ
• sobre la segona vocal d'un diptongo i si el diptongo és inicial, despuix de l'esperit: αύ, αὺ, αῦ, αὔ, αὒ, αὖ, Αὔ, Αὒ, Αὖ.

Quan el text està íntegrament escrit en mayúscules, els accents, de la mateixa manera que els esperits, no s'escriuen.

Accent agut

L'elevació en el to de veu es representava en l'accent agut (τόνος ὀξύς, tónos oksýs, 'to agut'). D'acort en testimonis de gramàtics antics, esta elevació en el to aplegava fins a una quinta (açò és, cinc notes musicals de diferència).

L'accent agut es pot escriure sobre qualsevol vocal o diptongo, pero la seua posició no pot anar més allà de l'antepenúltima sílaba si l'última vocal és breu, o no més allà de la penúltima, si l'última vocal és llarga.

Accent greu

L'accent greu (en grec, τονὸς βαρύς, tonòs barýs, 'to pesat') s'utilisava per a senyalar un to la pronunciació del qual no s'ha pogut determinar en exactitut. En els primers escrits, totes les vocals átonas ho duyen lo que faria pensar que no es tractava d'un to verdader (com un to baix) sino més be que es tractava de l'absència del to alt. En el pas del temps, el seu us s'ha llimitat a escriure-ho sobre paraules en accent agut en l'última sílaba quan són seguides d'una atra paraula en la mateixa frase, sense saber en certea qué és lo que indica. D'esta manera, l'accent greu s'escriu en lloc de l'agut en casos com el següent: τονός (en accent agut) es torna τονὸς (en accent greu) en l'expressió τονὸς βαρύς, per eixemple, perque τονός no és l'última paraula de la frase.

Diéresis

La diéresis va aparéixer en grec durant l'Edat Mija colocant-la sobre una iota o ípsilon per a indicar que estes lletres no eren la segona vocal d'un diptongo sino l'inici d'una nova sílaba. Per eixemple: αὐτή, autế [aʷtɛ́ː] 'ella mateixa', pero ἀϋτή, aütế [a.iːtɛ́ː] 'crit de guerra'.

La diéresis a voltes s'omet en l'escritura quan no hi ha perill d'ambigüitat, pero si l'escriga decidix usar-ho, s'usa inclusivament en texts escrits totalment en mayúscules, a diferència dels accents i els esperits que s'ometen en este cas.

Vore també

• Sistema monotónico
• Llengua i Accent tonal