La caligrafia uncial (del llatí unciālis, ‘d'una polzada’) és un tipo d'escritura en el que tot el text s'escrivia en lletres mayúscules, prenent «mayúscula» en el seu sentit paleogràfic, és dir, un tipo de lletra que queda determinat per dos llínees paraleles horisontals (la minúscula requerix quatre). Va ser d'us comú entre els sigles III i VII, principalment per escrigues llatins i grecs. Des del VIII i fins al XIII este tipo d'escritura es va utilisar a sovint en títuls i lletres capitals.

Caligrafia uncial
Image d'una pàgina del Llibre de Kells, de l'any 800, escrit en una caligrafia coneguda com "mayúscula aïllada", una variant de la caligrafia uncial originada en Irlanda.

Nom

Du el nom de uncial per un error de comprensió d'un text de sant Jerónimo,[1] a on parla —referint-se a unes lletres capitals— de litterae unciales.[2] Ya que les lletres característiques d'esta caligrafia són l'A, la D, l'I i la M, alguns autors han propost cridar-la Escritura ADEM.[3]

Orige

És provable que la primera escritura uncial s'haja desenrollat a partir de l'última caligrafia romana cursiva antiga. Es va amprar particularment per a escriure i copiar texts cristians. Es creu que les característiques més pròpies d'este tipo d'escritura es deguen a algun mestre d'escritura africà,[4] encara que també és possible que provinga del món jurídic romà, que a partir del II havia desenrollat una forma particular d'escritura.[5]

Vore també

Notes i bibliografia

  1. ↑ Cf. Prefacio al llibre de Job (PL 28, 1142).
  2. ↑ Cf. P. Mayvert, Uncial Letters: Jerome's Meaning of the Term, en The Journal of Theological Studies (1983) 185-188.
  3. ↑ Cf. B. L. Ullman, Ancient Writing and its Influence, New York 1932, p. 64.
  4. ↑ Cf. A. Petrucci, Breu storia della scrittura llatina, Roma 2006, p. 64.
  5. ↑ Cf. J. O. Tjäder, Der Ursprung der Unzialschrift, en Basler Zeitschrift für Geschichte und Altertumskunde 74 (1974), pp. 9-40.


Referències