Caligrafia àrap
La caligrafia àrap (àrap فن الخط [fann al-jaṭṭ], «art de la llínea»; en persa: خوشنویسی [joshnevisí], «escritura bella») és un art decoratiu propi dels pobles que utilisen l'alfabet àrap i les seues variants. Se sol considerar com la principal de les arts islàmiques.
Simbolisme i funció en l'Islam
[editar | editar còdic]L'art de la caligrafia es va desenrollar a la parell que la pròpia escritura àrap i l'Islam, tant per a l'escritura de finalitat utilitària com a artística. Esta dualitat és perceptible a lo llarc de la història islàmica, i la caligrafia ocupa un rol protagoniste, convertint-se en l'art islàmic per excelència.
Segons el Sr. Saïd Saggar, esta importància i esta antiguetat de l'art de la caligrafia deuen estar lligades sobretot a l'importància de la matèria bàsica del calígrafo, la lletra, en la cultura àrap. El calígrafo recorda aixina que:
Aixina, vàries suras del Corán són introduïdes per certes lletres en forma aïllada (muqattaʿat) entorn a les quals són numeroses les interpretacions (exégesis o en àrap, tafsir); De manera similar, un hadiz dit per al-Bujari i Múslim atribuïx a Mahoma les paraules «este Corán ha segut revelat en sèt lletres». Les lletres són molt utilisades en el camp de lo irracional (adivinación, amulets, astrologia, etc.). Els místics han recuperant el tema en gran mida.
L'estatus particular del Corán i la Paraula en la revelació musulmana també són temes essencials en el desenroll de l'art caligràfic en terres islàmiques. En una religió a on Deu ha parlat, a on la revelació divina ha segut transmesa per l'Arcàngel Gabriel en àrap, copiar el Corán és un acte de pietat. El llibre en sí és un objecte que cobra especial importància en les societats islamisades.
No obstant, la caligrafia no és solament un art sagrat. També és un marcador visual de la societat islàmica, com ho demostra l'us, a partir de les reformes de ʿAbd Al-Malik (696–699), d'acunyament enterament anicónica i epigràfica. Segons Oleg Gravar, esta decisió és una forma del califa omeya d'afirmar l'originalitat cultural del seu imperi front als models bizantino i sasánidas, en objectes en valor oficial i simbòlic.[1] Esta concepció de l'escritura i la caligrafia com a marca cultural i artística de l'Islam és comparable a les dificultats i disputes que es varen produir, durant el mateix periodo, entorn a la representació figurativa. Per a O. Gravar, el fet de que «l'escritura àrap va demostrar ser el principal procés iconográfico i ornamental» durant el periodo formatiu de l'art islàmic és un dels pocs elements que li dona a l'art islàmic una apariència d'unitat.[2]
Orígens
[editar | editar còdic]El desenroll de l'art caligràfic àrap, com el de la pròpia escritura, està íntimament lligat a l'expansió del Islam a partir de el VII. Fins a eixe moment, la cultura àrap es transmetia sobretot oralment, i encara que els àraps tenien un alfabet propi, no usaven l'escritura més que per a anotacions de caràcter mnemotècnic, contabilitat comercial, epitafis i atres usos de poca importància. En l'alfabet àrap de l'época no existien els punts que hui distinguixen unes lletres d'unes atres: aixina, per eixemple, les lletres "ب", "ت", "ث" (th, t, b) s'escrivien igual, puix solament s'escrivia el traç bàsic comú a totes elles. El llector devia fer un esforç suplementari d'interpretació segons el context, lo que generalment no suponia un problema ya que a sovint el llector era l'escritor mateix o algú que en qualsevol cas ya tenia una idea de lo que estava escrit.
La formació de l'umma (Estat islàmic), primer en Aràbia i després en territoris de llengua no àrap, planteja dos qüestions. La primera, la necessitat de fixar el text del Corán per a facilitar la seua transmissió entre persones no arabófonas, garantisant al mateix temps la inalterabilidad del text. És llavors quan es perfecciona l'alfabet de modo que cada signe represente un únic sò: s'inventa el punt, a partir del com es creen lletres diferents en afegir-ho a lo que fins a llavors eren traços comuns per a representar diferents fonema. Més alvance s'inventarà una notació vocàlica que s'afig a l'escritura com a signes diacrítics. L'escritura àrap queda definitivament fixada entorn a l'any 786 en les aportacions de Jalil ibn Ahmad al-Farahidi. La segona qüestió plantejada és que a mida que l'Estat islàmic creix, l'administració es fa més complexa i requerix un volum de papereig desconegut en l'organisació tribal àrap anterior a l'islam. Això impulsa el perfeccionament de l'escritura, que es fa més ràpida i nítida, aixina com la proliferació de diferents estils.
En els primers temps de l'Islam, els estils caligràfics eren bàsicament dos, relacionats en el soport de l'escritura. Sobre materials durs es gravaven unes lletres més esquemàtiques, d'aspecte quadrat, mentres que per a soports blans s'utilisava una lletra cursiva. El primer estil donarà lloc a l'escritura cúfica, cridada aixina per haver-se desenrollat en Kufa (Iraq), de caràcter ornamental i solemne que a la seua volta derivarà en varis estils. Dona lloc també a la cursiva empleada tradicionalment en el Magreb i al-Ándalus, aixina com en les zones d'Àfrica que estan baix la seua influència. De la cursiva original sorgix l'estil nasji o estil «de còpia», que és el que s'utilisa fins a hui en dia com a model de lletra d'imprenta, que a la seua volta donarà lloc a formes d'escritura molt variades, entre les que destaca el ruqʿa, cursiva esquemàtica empleada hui en l'escritura manuscrita, sobretot en Máshreq.
El desenroll de la caligrafia com a art va lligat al fet de que l'islam prohibix l'adoració de representacions figuratives i és aixina com la caligrafia oferix en els llocs sagrats un substitut a la decoració figurativa. En lloc de representar a Deu o al profeta, o qualsevol atre motiu figuratiu relacionat en la religió, l'art islàmic els substituïx per la representació caligràfica dels seus noms, o per frases extretes del Corán, particularment la basmala. L'escritura àrap en general, al marge de la seua utilisació artística, experimenta una autèntica revolució en época islàmica, tenint en conte l'utilisació marginal que s'havia fet d'ella en époques anteriors. Les societats islàmiques medievals, predominantment urbanes, tenen un alt grau d'alfabetisació i les persones cultivades es precian de dominar diferents estils caligràfics. La transmissió oral es manté per tradició, sobretot en el cas del Corán, que els seus estudiosos seguiran deprenent-ho de memòria, pero paralelament sorgix un interés per deixar constància escrita de tot quant succeïx, es fabula o es pensa, donant lloc a una extens lliteratura. Els musulmans justifiquen este interés per l'escritura arguyendo que la primera paraula que els va ser revelada per Deu és l'imperatiu «llig» (iqrā'), que encapçala les primeres paraules que segons la tradició va dirigir Deu a Mahoma:
Tècnica
[editar | editar còdic]
La caligrafia escomença a desenrollar-se més allà del seu us funcional en el calígrafo Abu Ali Muhammad Ibn Muqla (m. en 940), que va ser visir de tres califes abbasíes. Ibn Muqla i el seu germà varen establir les primeres regles de proporció en el traçat de les lletres. Varen prendre com a mida principal el punt, açò és, el rombo traçat en el cálamo, per a medir la llongitut de les llínees i el círcul en diàmetro igual al de la lletra alif (ا) per a calcular les proporcions de les lletres. Els estils derivats de la cursiva original es rigen per estes unitats de mida.
L'instrument habitual per a l'escritura és el cálamo (en àrap, qalam), utilisat encara hui en dia per a la caligrafia artística. El cálamo és una canya en que el seu extrem es fa un tall travesser: dit tall determina l'alternança entre traços grossos i fins característica de la majoria dels estils caligràfics. En el Magreb i Al-Ándalus s'utilisava no obstant en més freqüència un cálamo terminat en punta, com les tradicionals plomes europees, i per esta raó l'anomenada escritura andalusí o magrebí no posseïx alternança en el traç. Hi ha estils caligràfics menys coneguts que usen atres instruments: els musulmans de China, per eixemple, usaven el pinzell propi dels calígrafos chinencs, donant a la caligrafia àrap eixecutada d'esta manera una apariència molt peculiar.
Principals estils
[editar | editar còdic]Totes les formes clàssiques que adopten els caràcters àraps deriven d'una de les dos escritures utilisades en época preislámica: la cursiva i la hirí, més vesprada anomenada cúfica.
Nasji o nasjí
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Nasji.
El nasj és l'estil més bàsic de la caligrafia àrap, derivat de l'antiga cursiva preislámica i de les regles ideades per Ibn Muqla i Ibn al-Bawwab. El terme nasj deriva del verp nasaja (نَسَخَ), «copiar». Va ser desenrollat en el sigle X, modificat en el XV pels otomans i encara seguix sent empleat. És una escritura de caràcters menuts i equilibrats. Els traços verticals tenen un biaix cap a l'esquerra, mentres que els extrems inferiors dels horisontals tendixen a apuntar cap a dalt. La relació d'altes densitat de tinta i la de traços fins, aixina com la de curves i rectes, són similars i harmòniques. La velocitat tant d'escritura com de llectura, és ràpida.
Va substituir a atres estils de la caligrafia àrap en l'impressió de llibres, puix és la més llegible de totes les varietats. Es va adaptar per a ser impresa i, en l'actualitat, és l'estil més usat en molta diferència.
Ruqʿa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ruqah.
El ruqʿa, derivat del nasj, no és un estil ornamental sino funcional. El seu nom significa «péntol», perque es va desenrollar per a poder escriure en péntols menuts de paper, de manera que cabera la major cantitat de text en el menor espai possible. Per a això simplifica la forma de les lletres, elimina totalment l'ornamentació i els diacrítics i tendix a inclinar les paraules de manera que alguns caràcters puguen superpondre's a uns atres. Els dos punts es convertixen en una ralla horisontal, els tres punts en una espècie d'accent circunflejo i el punt simple reduïx el seu tamany a la mitat per a no confondre-ho en la ralla. El ruq'a és l'estil més utilisat en l'escritura manuscrita hui en dia, sobretot en els països del Máshreq (orient àrap).
Cúfico
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia cúfica.
El kūfī o cúfico és cridat aixina per la ciutat de Kufa, a on es va desenrollar a partir del sigle VIII. És l'estil més antic: anteriorment es dia hiri, per la ciutat del-Ḥīra capital del regne Lájmida, i està en els seus orígens influït pel alfabet siriaco. Es caracterisa per tindre ànguls pronunciats i un aire quadrat en general. Per a no trencar el seu aire massiç, en freqüència els punts de les lletres es reduïxen a chicotetes ralles casi imperceptibles. És un dels estils més amprats encara hui en dia en ròtuls i decoració i el que més variants té, a banda d'haver donat lloc als estils magrebins i andalusíes. Entre les seues variants destaquen:
- el cúfico florido, en el que els traços adquirixen certes traces vegetals i s'entrecreuen.
- el cúfico geomètric, en la que les lletres s'estilisen i simplifiquen formant figures geomètriques. És un dels estils més utilisats en decoració, sobretot en mosaic i rajoleta, al que s'adapta perfectament ya que pot reduir-se a una adició de quadrats. Són freqüents les inscripcions en cúfico geomètric adornant les parets exteriors de les mesquites, els alminarés o la base de les cúpules.
Zuluz
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Zuluz.
El thuluth s'assembla al nasj, del que deriva, pero les lletres són més llargues en proporció al gros de la llínea. Es desenrolla en el XIII com a estil ornamental, en competència en el cúfico. El thuluth original va donar pas en seguida a una varietat anomenada thuluth deformat, en el que les lletres s'allarguen o acurten a voluntat per a adaptar l'escritura a l'espai en el que s'inscriu (generalment un rectàngul). Els buits deixats per les llargues lletres solen reblir-se en signes diacrítics o signes purament ornamentals sense més valor que el de fer que el conjunt siga harmònic. Un bon eixemple d'este estil és l'inscripció que apareix en la bandera d'Aràbia Saudita.
Estils perses
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Nastaliq.
L'estil fārsī (persa) i els seus derivats procedixen del nasj i naix, com el seu nom indica, en les regions d'Àsia influïdes per la cultura persa. Procedix del ruq'a i com a est, en general es caracterisa per la simplificació de les lletres, l'allargament horisontal dels traços i l'alternança de tamanys entre unes lletres i unes atres. Dins dels estils d'orige persa un dels més célebres és el nastaʿliq, estil netament oriental el nom del qual procedix de nasj taʿliq, açò és, «nasj colgante». Es diu d'esta manera perque, com en atres estils orientals, no totes les lletres es disponen sobre la llínea d'escritura: les paraules tendixen a escomençar una miqueta per damunt de la llínea i terminen just sobre la llínea, donant l'impressió de que pengen. Açò permet, ademés montar llaugerament les paraules unes sobre unes atres. Té una alternança molt pronunciada entre traços grossos i fins, que es conseguix alternant dos cálamos, un de triple gruixa que l'atre. Ademés, el cálamo sol girar-se en dibuixar un traç, en lo que es conseguix que este canvie de gruixa, alguna cosa inhabitual en el restant d'estils, en els que el cálamo sempre forma el mateix àngul respecte a la superfície en la que s'escriu. El nastaʿliq és l'estil preferent per a la lletra d'imprenta en l'urdu i atres llengües del subcontinent indi que utilisen caràcters d'orige àrap (vore la Wikipedia en urdu).
Diwani
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Diwani.
L'estil dīwānī, derivat també del nasj, deu el seu nom al fet de que era utilisat en l'administració (dīwān) del Imperi otomà. Va ser inventat pel calígrafo Husam Rumi a partir de l'estil persa taʿliq, antecessor del nastaʿliq, i es va fer popular durant el regnat de Solimán el Magnífic (1520–1566). És un estil barroc, molt ornamental, que es caracterisa per les seues llínees allargades i curves i perque prolonga els traços de manera que a sovint s'unixen entre sí lletres que no deurien fer-ho: és freqüent tractar d'escriure paraules o frases sanceres en dīwānī sense alçar el cálamo del paper. S'acurta aixina mateix l'espai entre paraules. Este estil va donar lloc a un atre, encara més barroc, cridat yallī dīwānī o dīwānī sublim: com en el thuluth, els espais buits es reblixen utilisant diacrítics i signes ornamentals.
Estils magrebins i andalusíes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia magrebí.
Un estil —o conjunt d'estils— important és el cridat andalusí o magrebí, que guarda poca relació en els demés perque a diferència d'ells no deriva del nasj sino del cúfico antic. És la forma d'escritura tradicionalment usada en Al-Ándalus, el noroest d'Àfrica i pels pobles musulmans d'Àfrica occidental. S'eixecuta en un cálamo diferent dels que s'utilisen habitualment, puix té una punta aguda similar a les de les plomes europees. Per esta raó, té poca gruixa en el traç i est sol ser uniforme. Escapa a les regles de proporció aplicades en els demés estils, per lo que concedix una llibertat d'eixecució més gran.
Composicions caligràfiques
[editar | editar còdic]
La caligrafia s'utilisa a sovint per a realisar dibuixos o composicions artístiques que representen objectes, plantes o sers animats, o be simplement formes harmòniques com a composicions simètriques o figures geomètriques. Estes composicions no pretenen comunicar un text sino mostrar la perícia del calígrafo: en general són molt difícils de llegir i per esta raó solen reproduir mensages que l'espectador ya coneix. Lo més habitual és que es tracte de la basmala o invocació ritual musulmana, la shahada o professió de fe, o ben curtes azoras del Corán que els musulmans coneixen de memòria..
Els eixemples més antics són els que formen figures geomètriques utilisant l'escritura anomenada cúfico geomètric. Sobre les composicions realisades en lletra cursiva, són clàssiques les que reproduïxen animals o fruts. Un subgénero també clàssic són els dibuixos «en espill», composicions dobles en les que el motiu original es reproduïx a continuació en forma de reflex especular, mostrant a través de dit simbolisme la doble expressió del ser humà, la seua part visible material –el cos en les seues diferents manifestacions– i l'interna, representada pel món sicològic.
Dins de les composicions caligràfiques cal mencionar la tughra (طغراء en àrap; el teuğra en turc) o firma estilisada dels sultans otomans que figurava en l'encapçalament dels documents oficials a modo d'escut d'armes. Les tugras tenen una forma característica comuna, i a banda d'alguns menuts detalls únicament varia el nom del sultà que apareix en ella.
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Balius, Andreu (2013). Tipografia àrap. L'escritura com a dibuix, la paraula com a image. EME Experimental Illustration, Art & Design. N.º 1. Págs. 28-35.
- Gravar, Oleg (2000). La formation de l'art islamique (en fr), Flammarion. ISBN 978-2-08-081645-0. Ed. de 1975 disponible en PDF. Consultat el 4 de decembre de 2022
- Porta Vílchez, José Miguel (2007). L'aventura del cálamo: història, formes i artistes de la caligrafia àrap. Granada : Edilux. ISBN 978-84-95856-99-9
- Annuaire de l'Afrique du Nord.CNRS Éditions.tom xxxiiConsultat el 2022-12-04.
- Caligrafia àrap estil Nasj. Artícul en el lloc web Acadèmia Àrap
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gravar, 2000, p. 130.
- ↑ Gravar, 2000, p. 293.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- La caligrafia àrap. Iniciació, per Jordi Mas Trullenque
- ArtArabicCalligraphy (en anglés)
- Petite introduction à la calligraphie persane (en francés)
- Hassan Massoudy
- Inscripcions cúficas en Iran (en espanyol)
- Sadik Haddari.
- Calligraphie Arabe au Maroc.
- La caligrafia àrap i el seu aspecte estètic transcendent
- Archivat el 12 de novembre de 2014 archivat en Wayback Machine. En Alif Nûn n.º 28, juny de 2005.
- Este artícul conté una traducció derivada de «caligrafía árabe» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.