Caligrafia chinenca
Segons la caligrafia chinenca, o shūfǎ (書法), els caràcters chinencs poden ser traçats segons cinc estils històrics. Normalment tots són realisats en pinzell i tinta. Estos estils estan lligats intrínsecament a l'història de l'escritura chinenca.
Característiques
[editar | editar còdic]La caligrafia chinenca, es practica en tots els països que han utilisat històricament els caràcters chinencs. En China, la caligrafia es coneix com shūfǎ o fǎshū (書法/书法, 法書/法书), que significa lliteralment 'normes d'escritura';[1][2] en Japó es denomina shodō (書道, 'camí de l'escritura'); en Coreja seoye (서예; 書藝, 'habilitat/criteri de l'escritura');[3]) i en Vietnam thư pháp (書法, 'normes de l'escritura').
La caligrafia chinenca, apreciada principal o únicament per la seua calitat estètica, té una llarga tradició. Hui en dia es considera una de les arts (del chinenc 藝術/艺术 pinyin: yìshù, una paraula relativament recent en chinenc) en els països a on es practica. La caligrafia chinenca se centra no solament en els métodos d'escritura, sino també en el desenroll del caràcter (人品)[4] i s'ensenya com una busca personal (－書法; pinyin: shūfǎ, regles d'escritura).[5]
La caligrafia chinenca és popular en China, Taiwan, Japó, Corea, Vietnam i Hong Kong.[6] En Taiwan, es demanava als estudiants que escrigueren caligrafia chinenca semanalment des de la primària fins a la secundària, a lo manco fins a l'any 1980.
Instruments
[editar | editar còdic]
El paper, la tinta negra, el pinzell caligràfic i la pedra de entintar són els instruments essencials per a la pràctica de la caligrafia de l'extrem orient. Estos instruments són coneguts com en China com a part del dit "quatre tesors de la sala d'estudi: pinzell, tinta, paper i pedra de entintar" (文房四寶, 筆墨紙硯, Wén fáng sì bǎo: bǐ, mò, zhǐ, yàn). El pisapapeles, el portapinceles, el sagell i la seua pasta de tinta, entre uns atres, acompanyen esta llista d'instruments.
Pinzell
[editar | editar còdic]Les cerdes del pinzell de tinta són fetes en el pèl dels animals, sense excepció, s'utilisa o s'ha utilisat per a fer este mechón. Este material aporta una flexibilitat que permet moviments extremadament lliures, d'ahí la riquea de la caligrafia. Solament s'usa la seua punta mentres que la part posterior del mechón servix com a depòsit de la pròpia tinta.
Tinta negra
[editar | editar còdic]La tinta chinenca a sovint es presenta en forma sòlida en forma de barra de tinta. Es fa de carbó vegetal mòlt, aigua destilada, goma aràbiga. El carbó es mol en un morter, s'aboca en aigua destilada. La goma aràbiga es dissol en el bany María i es mescla en l'anterior preparat. Segons siga la cantitat de carbó, la tinta serà més obscura o clara. Es pot preparar també amprant negre de fum en lloc de carbó.
Paper
[editar | editar còdic]Conegut com paper de Xuan (宣纸, xuānzhǐ) és el paper utilisat per a fer caligrafia chinenca. En occident a voltes es coneix com a “paper d'arròs”. El Xuanzhi es fabrica principalment en Xuancheng i Jingxian, província de Anhui. Per a la fabricació d'este paper s'utilisa fusta celtidácea i palla; dos fibres que s'unixen despuix de ser tractades en calç, blanqueig en llum solar i en el batut de la pasta, es fa el paper manualment.
Pedra de entinar
[editar | editar còdic]Les pedres de entintar servixen com a recipient per a l'aigua, rallador per a la barra de tinta, superfície per a alisar i reorganisar les cerdes del pinzell i, finalment, com a recipient per a la tinta líquida produïda. En la seua majoria són de color negre.
Estils
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Estils de caràcters chinencs.
Sagell
[editar | editar còdic]| Archiu:XiaozhuanQinquan sized.jpg | Archiu:LishuHuashanmiao.jpg | Archiu:KaishuOuyangxun.jpg |
| Sagell | Clerical | Regular |
|---|
l'escritura de sagell és el més antic dels estils. Les llínees són fines i puntagudes en els extrems, la curvatura no està exclosa, la forma dels caràcters és relativament lliure perque les seues formes no són degudes al pinzell. La seua llectura és complicada per al profà que no coneix més que els caràcters moderns.
Dins de l'estil del sagell, es poden distinguir dos tipos de caràcters: el gran sagell (大篆, dàzhuàn) i el chicotet sagell (小篆, xiǎozhuàn). El primer és el més antic, irregular i el menys cuidat. Es remonta a el IX a. C. i deriva de l'escritura en ossos oraculares (甲骨文 jiǎgǔwén) i l'escritura en bronze (金文 jīnwén). La segona, el chicotet sagell, és una estandardisació i un perfeccionament del gran sagell que data de la Dinastia Qin. S'origina en els usos dels Hàn (del 220 al 206 a. C.) para més tarde convertir-se en un estil purament caligràfic solemne baix els Táng (618 - 907). Normalment traçat en pinzell o gravat sobre els sagells (orige del seu nom actual). El gran sagell, per la seua banda, solament és estudiat per historiadors i estudiosos de l'escritura.
Clerical
[editar | editar còdic]l'escritura clerical es crea a mida que l'administració chinenca s'afirmava gràcies al poder de lo escrit quan va semblar que els caràcters d'estil del sagell, complexos i poc regulars, eren un fre per a la rapidea de comprensió i aprenentage de l'escritura. Es caracterisa per traços espessos en la punta amagada (no es veu la traça inicial i final del pinzell). Els traços són quadrats, aplanados en la zona mija, espayats i tendents a desbordar pels costats. A lo llarc del s. II el perfeccionament del pinzell va dur als calígrafos a donar més amplitut als traços, principalment afegint ondulacions i estirant les horisontals. Este estil és reemplaçat ràpidament, des de el III, per l'estil regular.
Regular
[editar | editar còdic]l'escritura regular apareix encara baix els Hàn, a lo llarc de el III de nostra era, considerada com una millora i racionalisació de l'estil dels escrigues. És l'escritura estàndar (正楷, zhèngkǎi), que té el seu apogeu baix els Táng (618-907) en la que els calígrafos fixen definitivament l'estructura i la tècnica del traç. La necessitat d'una escritura simple, lo més llegible possible, molt regular, responia a les necessitats de centralisació del poder. Estilísticament, es caracterisa pel respecte de les regles de traçada evocades més dalt: gran estabilitat (cap caràcter s'ix del quadrat virtual), l'abandó definitiu de les curves directes i dels ànguls aguts de l'escritura dels escrigues per un compromís més suau, la possibilitat de no utilisar més que un número definit de traços fonamentals, traços horisontals ascendint llaugerament de l'esquerra a la dreta i una modificació de les tècniques d'inici dels traços.
És l'estil regular en el que es deprén a traçar els caràcters actualment i en el que s'escriu normalment quan s'intenta escriure be. L'estil regular està molt pròxim als caràcters impresos, dels que ya s'ha dit que a voltes presenten llaugeres diferències en els caràcters manuscrits.
Semicursiva
[editar | editar còdic]| Archiu:Treatise On Calligraphy.jpg | Archiu:XingshuLantingxv.jpg |
| Cursiva | Semicursiva |
|---|
l'escritura semicursiva o corrent, naixcuda de nou baix els Hàn cap al fi de la dinastia oriental (25-220), és una forma doble: és ràpida (els caràcters "corren") i habitual ("corrent"). L'estil naix d'una "deformació" per simplificació del traç regular. És per això que és la més utilisada actualment per als manuscrits de la vida quotidiana. No obstant, no és ignorada per la caligrafia, llunt d'això, i tampoc és considerada una forma bastarda de la regular: posseïx en caligrafia les seues pròpies regles. Traçat en la punta d'un pinzell o en ploma, seguix sent llegible, de ràpida escritura. No requerix aprenentage propi, separat de la regular, ya que és una grafia casi cursiva, les simplificació dels caràcters són llògiques: són estilisació de les unitats bàsiques naixcudes naturalment del pinzell o de la ploma quan la punta no abandona el paper per a un nou traç, que s'unixen més a sovint que en l'estil regular. Ademés, els traços són més simples i directes (la punta del pinzell no retorna cap a arrere, moviment característic de l'estil regular).
Cursiva
[editar | editar còdic]L'últim dels estils caligràfics, l'escritura cursiva, a voltes mal traduïda com a «herba», és la més sorprenent, el traç dels caràcters -que apareixen fortament deformats, semblen formes sense constricció aparents, a sovint lligats entre sí i que s'allunten del quadrat virtual- reposa sobre formes taquigráficas preses dels estils anteriors. La llectura i l'escritura d'este estil són reservades als calígrafos i als especialistes erudits. L'història d'este estil, que ha sofrit modificacions a sovint, és complex. Es distinguixen dos cursivas històriques principals, la "cursiva dels sagells" (章草 zhāngcǎo) i la "cursiva nova" (今草 jīncǎo). La primera deriva de l'estil dels escrigues i del sagell, en ella els caràcters estan separats uns d'uns atres i són relativament regulars. La segona és una modificació de la zhāngcǎo, en ella els caràcters prenen més independència, aplegant fins a l'eliminació total dels llímits entre traços i caràcters. Es caracterisa principalment per un traç molt codificat dels caràcters, que són abreviats i reduïts a la seua forma fonamental i ya no són reconeixibles a l'ull profà. Les reduccions procedents ya d'una simplificació natural del traç, en lo que el pinzell a penes s'alça del paper, ya de grafies estenográficas convencionals a voltes molt antigues, que han pogut donar naiximent a alguns dels caràcters simplificats de la República Popular China. El calígrafo que treballa en este estil d'herba no obstant no traça necessàriament els caràcters més ràpidament que en els atres estils: la rapidea és sugerida i descrita pero no buscada per sí. Este estil, en efecte, no s'usa actualment per a borradors: requerix un tal coneiximent de l'escritura chinenca i la seua història i un tal mestrage de la tècnica que s'ha reservat principalment per a l'art. De fet, encara que cursiva, l'estil d'herba es traça més a sovint en esment.
Diccionaris d'estils
[editar | editar còdic]Per a ajudar tant als calígrafos com als aficionats, existixen diccionaris d'estils, que donen per a cada u dels caràcters chinencs mencionats les cinc grafies (de fet sis contant la varietat impresa, que pot diferir llaugerament de la grafia regular).[7]
Vore també
[editar | editar còdic]- Cangjie Inventor llegendari dels caràcters chinencs
- Ossos oraculares, primer corpus significatiu d'escritura chinenca arcaica
- Caligrama
- Caligrafia
- Caligrafia infantil
- Caligrafia occidental
- Caligrafia àrap
- Caligrafia cúfica
- Caligrafia japonesa
- Caligrafia coreana
- Caligrafia uncial
- Caligrafia gaèlica
- Sinograma
- Escritura chinenca
- Chinenc mandarín
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Subastes, D. A. Y. (2018, 12 juliol). L'art de la caligrafia chinenca |.
- Caligrafia China,Tingyou Chen (2003). (1ª,ed edició). ISBN 9788478846122
- Caligrafia Expressiva, Fernando Romero i Loaiza Rubén Darío Gutiérrez Arias (2009)
- LuoYan, 罗. (2018, 2 giner). a-fer-tinta/ Inkstone – Pedra per a fer tinta. Inkston.
- Paper d'Arròs Caligrafia Chinenca archius - La Galeria de l'Art. (s. f.). La Galeria de l'Art.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Wang, Ning. “Chinese characters and culture 汉字与文化”. Journal of Beijing Normal University: Social Science Edition (6): 78–82. 维普网.
- ↑ 書 s'usa com en 楷书/楷書, etc. en el signficiado de 'estil d'escritura'.
- ↑ Wang Li (2000). 王力古漢語字典, Beijing: 中華書局, p. 1118. ISBN 978-7101012194.
- ↑ «Shodo and Calligraphy».
- ↑ Shu Xincheng 舒新城, ed. Cihai (辭海 'Siga of Words'). 3 vols. Shanghai: Zhonghua. 1936.
- ↑ «The Development of Calligraphy and Painting Exchanges between Taiwan and Japan During the Japanese Colonial Period».
- ↑ Chang, Miguel (1994). Introducció a l'art chinenc, 1a. ed edició, Colege Oficial de decoradores/Dissenyadors d'Interior. OCLC 431192619. ISBN 84-600-9074-4.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Caligrafia chinenca
- Model de caligrafia chinenca
- Diccionari Espanyol-Chinenc [1] archivat en Wayback Machine. - Diccionari Espanyol-Chinenc per a fer models de caligrafia chinenca
- Caligrafia chinenca: Chinoesfera
- Caligrafia chinenca
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «caligrafía china» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.