Escritura de sagell
La escritura de sagell o escritura sigilar (en chino tradicional, 篆書; en chino simplificado, 篆书; pinyin, zhuànshū) és un antic estil de caràcters chinencs, que es va establir durant el regnat de Zhou Xianwang (827-782 a. C.), a finals de l'época de la dinastia Zhou. Esta escritura es diu aixina perque s'usaven sagells (tant de pedra,com de fusta) per a imprimir els caràcters, a modo de firma personal o institucional. Va evolucionar a partir de l'escritura de bronze de la dinastia Zhou, i es creu que els seus orígens estan en l'estat de Qin.
En l'unificació de China, durant el regnat del primer emperador chinenc Qin Shi Huang, la variant de Qin de l'escritura de sagell es va convertir en l'estàndart i va ser adoptada com l'escritura formal de tota China, i va anar encara utilisada àmpliament en gravats decoratius i sagells de la dinastia Han. La traducció lliteral del seu nom en idioma chinenc és escritura de gravat decoratiu, perque en el seu temps, este nom va ser falcat en la dinastia Han i el seu rol havia segut reduït a inscripcions decoratives més que l'escritura principal.[1]
Tipos
[editar | editar còdic]Existixen dos usos per a la paraula escritura de sagell, l'escritura de sagell gran o sigilar major (en chino tradicional, 大篆; pinyin, Dàzhuàn, en japonés ) i l'escritura de sagell menut o sigilar menor (en chino tradicional, 小篆; pinyin, Xiǎozhuàn, en japonés ); esta última també és cridada simplement com a escritura de sagell. El terme escritura de sagell gran en sí mateixa també pot cobrir una àmplia varietat d'escritures, inclosa una variació de l'escritura de Qin anterior als caràcters de sagell menut, pero també les formes anteriors usades per la dinastia Zhou occidental, o inclús certs caràcters de l'escritura en ossos oraculares. Ya que el terme és imprecís, i no existix cap consens sobre el seu significat, els erudits moderns tendixen a evitar-ho; i quan es referixen a l'escritura de sagell, generalment es referixen a l'escritura de sagell chicotet de la variant Qin.[2]
Va haver diferents variants d'escritura de sagell que es varen desenrollar de forma independent en cada regne durant els periodos de les Primaveres i Autumnes i els Regnes Combatents. Un d'ells, l'escritura de pardals i cucs (鳥蟲文), du el nom dels seus intrincadas decoració en els traços definitorios, i es va usar en els estats de Wu, Chu i Yue. Es va trobar en varis artefactes, inclosa la Llança de Fuchai i l'Espasa de Goujian. Esta variant d'escritura del sagell és molt difícil de llegir per la complexitat del seu traç.
Unificació dels estils
[editar | editar còdic]L'escritura del sistema Qin va ser evolucionat a partir de l'escritura de bronze, durant el periodo de primavera i autumne, i els caràcters es varen ser allargant verticalment ya entrat el periodo regnes combatents. Est va ser el periodo de maduració de l'escritura sigilar menor. Va ser sistematisat baix la direcció del primer ministre Li Si durant el regnat del primer emperador de China Qin Shi Huang per a tindre un sistema d'escritura unificat per a governar l'imperi. L'unificació es va portar a terme cremant la majoria dels llibres escrits en atres variants i imponent l'unificada com a estàndart nacional; inclús aplicant la pena capital per a aquells que no compliren la nova reforma. Açò va supondre també la crema de totes les cròniques dels demés regnes llevat el Qin, lo que va supondre la pèrdua d'una part important de l'història de China.[1] A través d'escrits chinencs, se sap que el llibre recopilatorio de caràcters Cangjiepian es compiló durant el mandat de Li Si, que enumera uns 3.300 caràcters chinencs en menuts sagells. La forma dels caràcters de l'escritura unificada es caracterisa per ser menys rectangular i més quadrada.[3]
En el història popular dels caràcters chinencs, l'escritura del sagell chicotet s'ha considerat tradicionalment com l'antepassat de l'escritura clerical, que a la seua volta va donar lloc a totes les demés escritures que s'utilisen en l'actualitat. No obstant, descobriments arqueològics més recents han dut a alguns estudiosos a concloure que l'antepassat directe de l'escritura clerical va ser l'escritura proto-clerical, que a la seua volta va evolucionar a partir de l'escritura comuna o popular poc coneguda de finals del periodo regnes combatents, fins a entrat el periodo Qin.[2]
El primer diccionari de caràcters conegut va ser l'Erya (III), recopilat i referenciado per Liu Xiang i el seu fill Liu Xin. Varis sigles més vesprada es va escriure el Shuowen Jiezi (100-121 d. C.), obra de Xu Shen, el primer diccionari de caràcters chinencs en classificar-los segons la seua raïl. Els seus 9.353 entrades reproduïxen la variant de l'escritura del sagell chicotet estandardisada i alguns caràcters d'atres variants pre-Han de finals de l'era Zhou.
Vore també
[editar | editar còdic]- Classificació de caràcters chinencs
- Escritura de sagell
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Gonzalo, Miranda Márquez, (2015). L'escritura chinenca : orige, evolució i estils. OCLC 1041688645.
- ↑ 2,0 2,1 Qiu, Xigui; 裘錫圭., Jerry; Qiu, Xigui; 裘錫圭., {{{nom4}}} (2000). Chinese writing. OCLC 43936866. ISBN 1-55729-071-7.
- ↑ Chen, Zhaorong; 陳昭容., {{{nom2}}} (Minguo 92 [2003]). Qin xi wen zi yan jiu : cong Han zi shi de jiao du kao cha, Zhong yang yan jiu yuan li shi yu yan yan jiu suo. OCLC 54489286. ISBN 957-671-995-X.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Escritura de sello» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.