Estils de caràcters chinencs

Els estils de caràcters chinencs (汉字字体风格 o, senzillament, estils d'escritura (书体) són les fases històriques dels caràcters chinencs que s'utilisen per a escriure. Les cinc categories tradicionals d'escritura són: escritura de sagell (篆书, zhuànshū), escritura clerical (隶书, lìshū), escritura semicursiva (行书, xíngshū), escritura cursiva (草书, cǎoshū) i escritura regular (楷书, kǎishū).

Estos estils són diferents del concepte de "tipografia". En el context de l'impressió s'utilisen hi ha diferents formes de caràcters com songti (宋体, serif) i heiti (黑体, sans-serif).

Ademés existixen atres dos estils més arcaics que apareixen en l'escritura en ossos (甲骨文, jiǎgǔwén) i l'escritura en bronze (金文, jīnwén), pero estos no es practiquen en la caligrafia chinenca habitual.

Escritura de sagell

Artícul principal → Escritura de sagell.

Erro al crear miniatura:

Eixemple de caligrafia cap al 221 a. C.

El més antic dels estils (en apogeu en la dinastia Qín, 221 a. C.-206 a. C.), conegut com a escritura del sagell (篆書, zhuànshū), correspon a una adaptació dels caràcters tal com eren gravats, que no pintats, sobre bronze o pedra. Les llínees són fines i puntagudes en els extrems, la curvatura no està exclosa, la forma dels caràcters és relativament lliure: este tipo de traç no seguix les pautes de les que es parla en els demés estils i que són essencialment degudes al pinzell. Els caràcters encara estan prou prop del pictograma: la seua forma no sempre pot ser deduïda de la forma moderna, ya que són formes antigues que han sofrit vàries alteracions fins a aplegar a la seua forma actual. Per lo tant, cal deprendre el traç dels caràcters individualment i la seua llectura no és possible per al profà que no coneix més que els caràcters moderns.

Dins de l'estil del sagell, es poden distinguir dos tipos de caràcters: el gran sagell (大篆, dàzhuàn) i el chicotet sagell (小篆, xiǎozhuàn). El primer és el més antic, irregular i el menys cuidat. Es remonta a el IX a. C. i deriva directament de caràcters arcaics, 甲骨文 jiǎgǔwén (baix la dinastia Shāng) i 金文 jīnwén (baix els Xīzhōo, o Zhōo occidental), respectivament "escritura d'oràculs sobre os" gravada sobre closques de tortuga per a l'adivinaació del futur i "escritura sobre bronze" sobre bronzes llitúrgics. Estes són les primeres manifestacions autèntiques d'escritura chinenca. No es deu pensar que el gran sagell i els caràcters arcaics són lo mateix: el gran sagell és el tipo d'escritura a traç més antic encara en us i no l'escritura chinenca més antiga.

La segona, el chicotet sagell, és una estandardisació i un perfeccionament del gran sagell que data de la dinastia Qín, el model de la qual es deu al primer ministre de Qín Shǐhuáng, Lǐ Sī (cap al 200 a. C.). El chicotet sagell, reemplaçat per estils més simples i regulars, s'origina en els usos dels Hàn (del 220 al 206 a. C.) para més tarde convertir-se en un estil purament caligràfic solemne baix els Táng (618 - 907). Normalment traçat en pinzell o gravat sobre els sagells (orige del seu nom actual). El gran sagell, per la seua banda, solament és estudiat per historiadors i estudiosos de l'escritura.

Escritura clerical

Artícul principal → Escritura clerical chinenca.

Tablilla en el temple de Huashan (华山庙碑) cap al 100 a. C.

A mida que l'administració chinenca s'afirmava gràcies al poder de lo escrit, va semblar que els caràcters d'estil del sagell, complexos i poc regulars, eren un fre per a la rapidea de comprensió i aprenentage de l'escritura. Va ser per als funcionaris, els , per als que -segons la tradició- Chéng La meuaǎo, director de presó baix la dinastia Qin (221 a. C.-206 a. C.), hauria creat un estil de traçat més simple a partir de l'estil del sagell. Este nou estil seguix les unes regles de composició determinades. No obstant, segons l'evidència arqueològica, esta escritura és una evolució natural i no una invenció d'una persona, per lo que la seua adopció pels clercs de la dinastia Qin reflectia una tendència popular existent. Esta escritura es fa molt comuna baix la dinastia Han, en competència en l'estil del sagell, al que aplega a reemplaçar completament (a excepció de la caligrafia) entre els sigles I i III.

Es caracterisa per traços espessos en la punta amagada (no es veu la traça inicial i final del pinzell). Els traços són quadrats, aplanados en la zona mija, espayats i tendents a desbordar pels costats. A lo llarc del s. II, baix els Dōnghàn, o Han Orientals, el perfeccionament del pinzell va dur als calígrafos a donar més amplitut als traços, principalment afegint ondulacions i estirant les horisontals.

Este estil és reemplaçat ràpidament, des de el III, per l'estil regular. No obstant, es va continuar utilisant en caligrafia inclús fins als nostres dies. Dona a la composició un aire digne, sentencioso i majestuós. S'usa per lo tant, a banda d'en caligrafia, principalment per a eslògans, citacions ilustres i títuls.

Bibliografia

• Qiu, Xigui (2000). Chinese Writing, Berkeley: Society for the Study of Early China and The Institute of East Asian Studies, University of Califòrnia. ISBN 978-1-55729-071-7.
• Boltz, William G. (1994). The Origin and Early Development of the Chinese Writing System, New Haven, CT: American Oriental Society. ISBN 978-0-940490-78-9.
• Keightley, David N. (2000). The Ancestral Landscape: Clave, Space, and Community in Clapix Shang China (ca. 1200–1045 B.C.), Berkeley: University of Califòrnia Press. ISBN 978-1-55729-070-0.
• Norman, Jerry (1988). Chinese, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-29653-3.