Caràcters chinencs

Archiu:Hanzi.svg

Caràcters chinencs

Els caràcters chinencs, a voltes cridats sinogramas (汉字/漢字, chinenc: hànzì, japonés: kanji, coreà: hanja; literalmente, ‘lletra han’), són un sistema d'escritura de tipo logográfico i originalment silàbic, desenrollat pels chinencs han entorn a la planura del riu Groc i adoptat per vàries nacions d'Àsia Oriental (sinoesfera). Els sinogramas eren utilisats antigament per les nacions d'Àsia de l'Est per a escriure texts en chinenc clàssic, i posteriorment ho han segut en l'escritura chinenca i la japonesa, aixina com en la coreana, en l'antiga escritura vietnamita i en atres idiomes.

Els caràcters chinencs són morfosilábicos: cada u correspon a una sílaba pronunciada i aporta un significat elemental; açò no passa per eixemple en els kanjis del japonés. En chinenc modern moltes paraules són bisilábicas o polisilábicas, i per tant s'escriuen en dos o més sinogramas, i tenen un significat que no es deduïx automàticament de la suma dels sinogramas que les componen. Els cognados entre dialectes chinencs tenen la mateixa escritura (el mateix sinograma) i significats similars pero solen tindre pronunciacions diferents.

Els sinogramas japonesos (kanji) es comporten com lexemas i l'escritura es complementa en els silabarios japonesos. En japonés un sinograma té casi sempre vàries pronunciacions distintes, i cada una d'estes pot tindre vàries sílabes. D'atres idiomes nacionals, destaca el coreà (hanja), que els ha substituït casi del tot pel alfabet coreà, pero els seguixen utilisant para desambiguar paraules homófonas, i el vietnamita (hán tự) que els ha substituït completament per un nou sistema d'escritura, l'alfabet vietnamita, format per lletres llatines en diacrítics. En estos casos els sinogramas poden representar solament el significat original chinenc en la pronunciació de l'idioma local, si be la pronunciació també pot derivar del chinenc en el cas de paraules preses del chinenc. Les pronunciacions estrangeres de caràcters chinencs es coneixen com sinoxénicas.

Terminologia

Archiu:字-slip.svg

En chinenc reben el nom de «hànzì», en el que «zì» (en chino, 字) significa els propis caràcters i «hàn» (en chino tradicional, 漢; en chino simplificado, 汉) especifica al poble han, l'ètnia majoritària de la nació chinenca, és dir, que significa lliteralment «caràcters han». En atres idiomes de la Sinoesfera es coneixen en l'adaptació de l'expressió chinenca «hànzì» a la fonologia local lo que resulta en les adaptacions «kanji» (en japonés), «hanja» (en coreà) i «hán tự» (en vietnamita).

En idiomes europeus, ademés d'en l'expressió acadèmica «caràcters chinencs», són popularment cridats «lletres chinenques», no obstant cridar-los «lletres» és inexacto per dos motius: primer, perque les lletres representen un sò simple pero els caràcters chinencs solen representar una sílaba completa i, segon, perque les lletres tenen escritura i pronunciació mentres que els caràcters chinencs ademés d'escritura i pronunciació tenen significat. A sovint també són denominats ideogramas o inclús pictogramas, pero de forma estricta estes denominacions també són errònees perque, com s'explica en l'apartat següent, solament una chicoteta part dels caràcters chinencs representen gràficament una idea («ideograma»); la majoria d'ells lo que representen és una paraula (en grec «») del llenguage, o més exactament, un morfema, per lo que lo correcte és denominar-los «logogramas».

Regles de formació

Artícul principal → Classificació de caràcters chinencs.

Tradicionalment els caràcters chinencs són classificats pels seus estudiosos en sis tipos, divisió que per primera volta apareix en el diccionari Shuowen Jiezi de l'any 100 d. C., per obra de Xu Shen: Els sinogramas representen paraules de l'idioma per varis métodos.

Pictogrames	Ideograma simple	Ideograma compost	Préstam	Fonosemántico	Cognados
象形字 Xiàngxíng zì	指事字 Zhǐ shì zì	会意字 Huìyì zì	假借字 Jiǎjiè zì	形声字 Xíngshēng zì	转注字 Zhuǎnzhù zì
Archiu:山-oracle.svg 山 Montanya	木 本 Arbre → Raïl	Archiu:男-bronze.svg 男 Força + camp = Home	北 Esquena (bei) → Nort (bei)	化 花 Canvi (hua) → Flor (hua)	考 老 Examinar / Vell

1. Caràcters pictogràfics o pictogrames (象形 xiàngxíng): són els que representen gràficament a un objecte; són els més fàcils de reconéixer. Eixemples ho constituïxen 口 kǒo ‘boca’, 人 rén ‘home’, 日 rì ‘sol’ i 火 huǒ per ‘fòc’.
2. Caràcters indicatius o ideogramas simples (指事 zhǐshì): són símbols que indiquen certs fenomens i representacions. S'ampren també per a representar idees abstractes. A esta categoria pertanyen caràcters com 上 shàng ‘dalt’ o 下 xià ‘avall’. També ho és 本 běn ‘raïl’ o ‘orige’, caràcter que s'obté afegint-li un traç a 木 mù ‘arbre’ en la seua part inferior, en la qual cosa s'indica a les seues raïls.
3. Caràcters associatius o ideogramas composts (會意 huìyì): són els creats per l'associació de dos o més caràcters ideográficos. En este cas, cada caràcter aporta un sema o unitat de sentit diferent, per lo que podrien denominar-se caràcters de montage sémico (la qual cosa seguiria el sentit del seu nom en chinenc, 會意 o ‘composició de significats’). Un eixemple ho constituïx el caràcter 明 míng ‘lluent’, ensamblado a partir de 日 rì ‘sol’ i 月 yuè ‘lluna’, els dos cossos celests més lluents visibles en el firmament. O 鳴 míng ‘veu o chillido d'un au’, compost de 口 kǒo ‘boca’ i 鳥 niǎo ‘au, pardal’.
4. Caràcters rebús o préstam fonètic (假借 jiǎjiè): es dona sobretot en paraules homófonas, en la que una presta a l'atra el caràcter, afegint-se a voltes un atre element per a distinguir els significats. Un eixemple clàssic és el verp 來 lái ‘vindre', que es representa en el caràcter que indicava antigament un tipo d'ordi, que també es pronunciava lái. El principi del préstam de caràcter per a transcribir una miqueta de difícil representació, per ser un concepte abstracte, com ‘vindre’, o també per ser una paraula estrangera, ho trobem en la transcripció de vocablos foràneus. Un antic eixemple és 葡萄 pútáo ‘raïm’, un atre més modern és 布拉吉 bùlājí ‘vestit (de cort occidental)’, del rus платье.
5. Caràcters fonosemánticos (形聲 xíngshēng): són els creats per l'associació d'un caràcter que aporta l'element fonètic i un atre que afig la diferenciació semàntica, cridat radical i que normalment va cap a l'esquerra. Este método de montage fonosemántico va ser el que va disparar les possibilitats combinatòries de l'escritura chinenca, resultant que la major part dels caràcters chinencs actuals són d'este tipo. El principi funciona del següent modo: si tinc el caràcter 媽 mā, sé que alguna cosa pertanyent a la categoria 女 nǚ ‘dòna’ es pronuncia com a 馬 mǎ, sent ací irrellevant el sentit de ‘cavall’ d'este últim caràcter. El significat de 媽 mā seria llavors ‘mare’, amprant-se també reduplicado, 媽媽 māma. La fòrmula quedaria aixina: RADICAL (女 ‘dòna’) + FONÉTICO (馬 mǎ) = SER FEMENINO QUE SE PRONUNCIA [ma] → 媽 mā ‘mare’.
6. Caràcters notativos o cognados: són aquells en els que s'ha ampliat el significat per a comprendre atres conceptes semblants.

Vore també

• Caligrafia chinenca
• Escritura chinenca
• Chinenc mandarín
• Radical (sinograma)
• Classificació de caràcters chinencs

Bibliografia

• Qiu, Xigui (2000). Chinese writing, Berkeley: Society for the Study of Early China and The Institute of East Asian Studies, University of Califòrnia. ISBN 978-1-55729-071-7. (English translation of 文字學概要, Shangwu, 1988.)
• Kern, Martin (2010). «Early Chinese literature, beginnings through Western Han», The Cambridge History of Chinese Literature, vol. 1: To 1375, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 1–115. ISBN 978-0-521-85558-7.
• Keightley, David (1978). Sources of Shang history: the oracle-bone inscriptions of bronze-age China, Berkeley: University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-02969-9.
• Boltz, William G. (1994). The origin and early development of the Chinese writing system, New Haven: American Oriental Society. ISBN 978-0-940490-78-9.