Kana
Kana és el nom conjunt dels silabarios japonesos (hiragana i katakana), que junt en els kanji (漢字? caracter chinenc) s'usen en l'escritura de l'idioma japonés. Actualment kana es referix casi de forma exclusiva als silabarios moderns hiragana (ひらがな?) i katakana (カタカナ?), pero en ocasions també fa referència a el man’iōgana (万葉仮名?), un silabario antic del com es varen originar els dos; o a el hentaigana (変体仮名?), la versió cursiva del man’iōgana i antecessor directe del hiragana modern.
El katakana s'ha usat per a escriure en l'idioma ainu, en certes modificacions. Ademés els kana es varen amprar per a escriure caràcters ruby per als caràcters chinencs durant l'ocupació japonesa de Taiwan.
El hiragana s'utilisa sobretot per als aspectes gramaticals de l'idioma com l'okurigana o atres usos com el furigana. També servix per a representar una paraula, normalment d'orige japonés i no chinenc, en lloc dels kanji.
Els silabogramas kana són sempre del tipo CV (consonante inicial en núcleu vocal) o V (solament vocal), en la sola excepció del grafema de la consonante per a les codas nassals. Esta estructura fa que alguns estudiosos etiqueten al sistema com moraico en lloc de silàbic, degut a que el sistema requerix la combinació de dos silabogramas per a representar una sílaba CVC (consonant-vocal-consonant) en coda (per eixemple, CVn, CVm, CVng), una sílaba CVV (consonant-vocal-vocal) en un núcleu complex (per eixemple, vocals llargues expressives o múltiples), o una sílaba CCV (consonant-consonante-vocal) en un inici complex (per eixemple, incloent una lligam, CyV, CwV).
Història
[editar | editar còdic]Els primers kana varen ser un sistema cridat man'iōgana, el qual era una selecció de kanji usats segons els seus valors fonètics, análogament a l'us dels caràcters de l'idioma chinenc segons els seus valors fonètics en préstams llingüístics d'idiomes estrangers. Man'iōshū (万葉集?), una antologia poètica ensamblada en 759, està escrita en este sistema. El hiragana es va desenrollar a partir de l'escritura cursiva dels man'iōgana, mentres que el katakana va evolucionar a partir de parts abreviades o extretes dels man'iōgana regulars com un sistema de glossa per a afegir sons o explicacions a les sutras budistes. El hiragana es va desenrollar per a escriure's ràpidament, mentres que el katakana es va fer per a ser escrit de forma menuda.
Si ben els silabarios provenen de les formes cursivas d'alguns caràcters chinencs, se sap que l'orde, i potser també l'idea mateixa d'usar símbols purament fonètics, prové dels sistemes d'escritura brahmi del subcontinent indi. Tradicionalment es diu que el monge Kūkai (774-835), del budisme vajrayāna japonés, va inventar, va crear o va triar els caràcters kana en donar-se conte de que un sistema d'escritura més senzill era més apropiat per a estudiar les escritures budistes en sánscrito, per lo que «va retornar a l'orige» en 806, en China, per a deprendre budisme esotèric chinenc. Atres autors afirmen que el silabario es va ser formant a lo llarc de vàries generacions. No obstant, independentment de la participació de Kūkai, és clar que el silabario va ser evolucionant en imitació a l'us del sánscrito.[1]
El sánscrito que es coneixia en Japó durant el periodo Heian (794-1185) s'escrivia en l'abúgida siddham (en sánscrito: siddham ‘que siga perfecte’). Es fa evident l'influència en comparar l'orde actual dels silabarios japonesos en l'orde dels sons en sánscrito. En kana, les vocals s'ordenen a, i, o, i, o i les consonante s'ordenen k, s, t, n, h, m, r, w, el mateix orde del siddham en sánscrito. L'única diferència és la posició de ls' pero açò s'explica per les característiques fonètica del japonés antic i la versió híbrida del sánscrito budiste que es coneixia en Japó.[1]
El primer registre documentat de l'orde actual de les vocals va aparéixer a finals de el XII en un text de Myōkaku, un monge erudit membre de la mateixa escola de budisme que Kūkai, conegut per tornar a despertar l'interés en l'estudi del sánscrito. L'eixemple més antic de l'orde actual de les consonante va aparéixer en unes glosses al revers d'un calendari anotat de l'any 1204. Possiblement ya era l'estàndart a mitan de el XIV i per a el XVII ya no hi havia órdens diferents.[1]
No obstant, és possible que els 5 volums escrits en 1695 pel monge Keichū (1640-1701), hagen ajudat a cimentar este orde, i a la seua volta, provablement es va basar en els tres volums del primer estudi sistemàtic de la gramàtica i el sistema d'escritura del sánscrito híbrit usat pels budistes publicat en 1681 pel monge Kakugen (1639-1702), membre del mateix grup budiste de Kūkai.[1]
Use
[editar | editar còdic]El hiragana s'ampra principalment per a indicar prefixos, partícules i terminacions o complements gramaticals (okurigana). Ademés servix per a representar paraules sanceres (usualment d'orige japonés, en lloc de chinenc) en lloc del kanji.
En l'actualitat, el katakana sol utilisar-se per a escriure paraules o noms d'orige estranger que no posseïxen representacions en kanji, aixina com per a representar onomatopeyas, térmens tècnics i científics i algunes marques d'empreses.
En els diccionaris i atres publicacions acadèmiques, el hiragana s'ampra per a escriure les pronunciacions natives japoneses o kun'yomi, mentres que el katakana ho és per a escriure les pronunciacions chinenques o on'yomi.
Els silabarios kana també s'utilisen per a indicar la llectura d'alguns kanji poc coneguts (o de qualsevol kanji), a lo que es diu furigana. El furigana s'usa àmpliament en llibres infantils. En els llibres per a chiquets menuts que encara no coneixen els kanji s'ampra solament el hiragana combinat en espais.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Kana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.