Hiragana

Erro al crear miniatura:

Hiragana

El hiragana (平仮名 o ひらがな, hiragana^?) és un dels dos silabarios (kana) amprats en l'escritura japonesa; l'atre es denomina katakana. També se sol amprar el terme hiragana per a referir-se a qualsevol dels caràcters de dit silabario. Prové de la simplificació de caràcters més complexos d'orige chinenc que varen aplegar abans del començ del aïllament cultural japonés, que es va mantindre inflexible fins al final de l'era Edo. Es caracterisa per traços curvos i simples. El hiragana, antigament (女手) (onnade, "mà de dòna") va ser inventat per dònes de la cort imperial. El hiragana, com també el katakana més alvance, varen evolucionar del silabario del japonés antic Man'iōgana, que a la seua volta va terminar creant l'hentaigana, i de l'escritura cursiva del hentaigana va nàixer el hiragana. La primera volta que es va utilisar el hiragana en un llibre escrit per un home va ser el Diari de Toser, de Ki no Tsurayuki. No obstant, ell es va fer passar per una dòna que plorava per la mort de la seua filla, degut a que els hòmens no podien utilisar este sistema d'escritura.^{cita requerida} Quan es fa referència a abdós silabaris en conjunt, hiragana i katakana, es coneixen com kana. Estos caràcters, al contrari que els kanji, no tenen cap valor conceptual, sino únicament fonètic.

Segons Ivan Morris, l'autor de El món del príncip resplandeciente: “El notable desenroll de la lliteratura en llengua vernàcula durant el periodo Heian, un desenroll que va aplegar al seu cim en temps de Murasaki, va dependre en gran mida de l'us de l'escritura fonètica, un camp en el que dominaven les dònes. El silabario autòcton es denominava , que a su vez terminó creando l'hentaigana, y de la escritura cursiva del hentaigana nació el hiragana. La primera vez que se utilizó el hiragana en un libro escrito por un hombre fue el o sha (___protected_title_6___, shu, es referia als caràcters chinencs) i, ya que un gènero de lliteratura darrere un atre (diaris, relats de viage, noveles romàntiques) s'escrivien en el llenguage japonés, era natural que les dònes tingueren ventaja. Quan cert distinguit home de lletres va decidir escriure un diari en escritura fonètica (en lloc de fer-ho en chinenc, com havia segut normal fins a llavors), va fingir que estava escrit per una dòna i ho va iniciar en un comentari indirecte: sho.”

El silabario hiragana consta de 46 caràcters en total, dels quals 40 representen sílabes formades per una consonant i una vocal, 5 són úniques vocals (a, i, o, i, o), i l'única consonant que pot anar sola és ln' (ん en hiragana i ン en katakana).^{cita requerida}

Este silabario s'ampra en l'escritura de paraules japoneses, partícules i desinències verbals; en contrast en el katakana, que s'ampra per a paraules estrangeres i onomatopeyes. Per això, el hiragana és el primer silabario que deprenen els chiquets japonesos. A mida que deprenen els kanji, els estudiants van reemplaçant els caràcters silàbics en favor dels caràcters chinencs.^{cita requerida}

Caràcters hiragana i diptongos

	あ a	い i	う  o	え  i	お  o	ゃ  ia	ゅ  io	ょ  io	ゎ  wa
か k/ki/kw	か ka	き ki	く ku	け ke	こ ko	きゃ kya	きゅ kyu	きょ kyo	くゎkwa
さ s/sh	さ sa	し shi	す la seua	せ es	そ baix	しゃ sha	しゅ shu	しょ sho
た t/ch/ts	た ta	ち chi	つ tsu	て et	と to	ちゃ cha	ちゅ chu	ちょ cho
な n/ny	な na	に ni	ぬ nu	ね ne	の no	にゃ nya	にゅ nyu	にょ nyo
は h/f/hy	は ha/wa	ひ hi	ふ fu/hu	へ he/i	ほ ho	ひゃ hya	ひゅ hyu	ひょ hyo
ま m/my	ま ma	み la meua	む mu	め em	も mo	みゃ mya	みゅ myu	みょ myo
や i	や ya		ゆ yu		よ yo
ら r/ry	ら ra	り ri	る ru	れ re	ろ ro	りゃ rya	りゅ ryu	りょ ryo
わ w	わ  wa	ゐ wi/i		ゑ we/i	を  wo/o
					ん n
が g/gy/gw	が ga	ぎ gi	ぐ gu	げ ge	ご go	ぎゃ gya	ぎゅ gyu	ぎょ gyo	ぐゎgwa
ざ z/j	ざ za	じ ji	ず zu	ぜ ze	ぞ zo	じゃ ja	じゅ ju	じょ jo o
だ d/dj/dz/j	だ dona	ぢ dji	づ dzu	で de	ど do	ぢゃ ja	ぢゅ ju	ぢょ jo
ば b/by	ば ba	び bi	ぶ bu	べ be	ぼ bo	びゃ bya	びゅ byu	びょ byo
ぱ p/py	ぱ pa	ぴ pi	ぷ pu	ぺ pe	ぽ po	ぴゃ pya	ぴゅ pyu	ぴょ pyo

Els caràcters en roig han quedat obsolets en el japonés modern.

Silabogramas del hiragana.

Nota sobre la pronunciació. Totes les lletres es pronuncien més o menys com en espanyol salve:

• o: no està redonejada, es pronuncia estirant els llavis, com en 'l'.
• h: es pronuncia com lj' pero més suau, igual que en anglés.
• r: és sempre suau, com lr' de 'cara', mai com lrr' de 'torre', ni tan sols a l'inici de les paraules. Com a conseqüència secundària, és intercanviable en ll'.
• w: es pronuncia com lo' en els diptongos, com en chihuahua.
• j: és un sò entre 'll' i 'ch' (d͡ʑ).
• i: sona com un diptongo ia, iu, io.

• fu: sona com fu, pero articulant els dos llavis, sense tocar el llavi inferior les dents com ocorre en el sò /f/.
• wo: es pronuncia simplement com 'o' quan és utilisada com a partícula i com uo quan forma part d'una paraula (encara que hui en dia no hi haja cap paraula que duga esta sílaba).
• z: es pronuncia com la "s" sonora, similar al zumbido d'una abella.
• o: al final de paraula no es pronuncia, llevat excepcions.
• ha: es pronuncia tal i com es va explicar anteriorment; llevat ser la partícula que indica el subjecte, en tot cas es pronuncia com "wa" eixemple : Watashi ha ... desu (es pronunciaria com Watashi wa ... desu / Yo soc ...).
• ei: es pronuncia com i prolongada, en romaji s'escriu com ē.
• aa: es pronuncia com a prolongada, en romaji s'escriu com ā.
• ii: es pronuncia com a i prolongada, en romaji s'escriu com ī.
• uu: es pronuncia com o prolongada, en romaji s'escriu com ū.
• ee: es pronuncia com i prolongada, en romaji s'escriu com ē.
• ou: es pronuncia com o prolongada, en romaji s'escriu com ō.
• oo: es pronuncia com o prolongada, en romaji s'escriu com ō.

Formació de nous sons per mig de nigori

Existix un accent diacrític en japonés cridat "nigori", i servix per a formar consonant sonores o 'impuras' (cas de la D, G, B i Z) o la mig impura P.

En el primer cas, el de les consonant sonores, s'ampra el dakuten (゛) (濁点), que es representa en dos traços diagonals curts en la part superior dreta del caràcter. També se li sol cridar tingues tingues.

Per a formar el sò P, s'ampra el handakuten (゜) (半濁点), que té forma de círcul i s'escriu també en la part superior dreta del caràcter. Se li coneix també com maru.

Més sobre pronunciació: 'z' i 'j' són com en anglés. 'ge' i 'gi' es pronuncien 'gue', 'gui'.

Tingues tingues o dakuten solament s'usa en les sílabes que comencen en: K, T, F, H i S.

Handakuten o Maru solament s'usa en sílabes que escomencen en: F o en H.

Diptongos

Per una atra part, quan una sílaba que termina en "i" s'unix en ya, yu, yo, es poden formar diptongos. En este cas el segon kana (ya, yu o yo) s'escriurà més chicotet de lo habitual. [La pronunciació d'esta i és la d'una i consonàntica (com la i de nova vore [bjo]). Un atre eixemple és lo' en algunes paraules angleses en que sona com yu: huge (hyu)]

Eixemple: き(ki) i きゃ (Ki + ya chicoteta = kya)

Consonante dobles o geminadas

Les consonant dobles es formen escrivint un 'tsu' chicotet (っ) davant de la consonant en qüestió. Solament es doblen les consonants k, s, t, p.

Eixemples: よっか (yokka, dia 4 de més), ざっし (zasshi, revista), だった (datta, passat del verp ser), にっぽん (nippon, Japó). La pronunciació és: yo-ka, za-shi, dona-ta, ni-posa, és dir, es pronuncia en un breu espai entre la sílaba anterior i la posterior .

L'única excepció és quan el chicotet 'tsu' (っ) precedix a la sílaba "chi" (ち). En este cas es llegirà "tchi", i no "cchi" com molts han interpretat. Eixemples: たまごっち (tamagotchi), 一人ぼっち (hitoribotchi, solitari).

Sobre les consonant nassals ('m', 'n'), es doblen escrivint ん davant. Eixemples: おんな (on'na, dòna), うんめい (unmei, destí).

De la mateixa manera que en espanyol lm' es pronuncia davant de 'p' o 'b', en japonés ん ('n') es pronuncia davant de 'p' o 'b'. Eixemples: せんぱい ("senpai", fòrmula de respecte als que tenen un grau d'estudi major), こんばん ("konban", esta nit).