Kūkai

Archiu:Kukai2.jpg

Kūkai

Kūkai (空海, Kūkai^?) conegut despuix de la seua mort com Kōbō-Daishi (弘法大師, Kōbō-Daishi^?) (弘法大師 El Gran Mestre que va propagar l'ensenyança Budista), 774–835, fon un monge, funcionari públic, erudit, poeta i artiste japonés, fundador del budisme shingon. Els fidels del budisme shingon habitualment es referixen a ell en els títuls honorífics d'O-Daishi-sama (お大師様) i Henjō-Kongō (遍照金剛).

Kūkai és famós com calígrafo (vejau shodō o caligrafia japonesa) i ingenier. Entre els molts guanys que se li atribuïxen, està l'invenció del kana, el silabario en el qual, en combinació en els caràcters chinencs (kanji), la llengua japonesa és escrita. D'acort en la tradició, també se li atribuïx haver compost el famós Iroha, un poema que és un pangrama perfecte, ya que usa totes i cada una de les vocals i consonante de l'idioma japonés exactament una volta. Els seus escrits religiosos, al voltant de 50 obres, exponen la doctrina tántrica budisme Shingon. Les més importants han segut traduïdes a l'anglés per Yoshito Hakeda.

Senyes Biogràfiques

Va nàixer en Zentsūji (Shikoku) en el sí d'una família aristocràtica japonesa, i des de primerenca edat va estudiar budisme, confucianisme i taoisme, estudis que va dominar àmpliament, lo que li va permetre desenrollar en l'any 798 un treball conegut com Shiki sango (Principi de les tres ensenyances).

Kobo Daishi va ser a China en l'any 804 junt al monge Saichō, a estudiar el budisme esotèric (Vajrayāna) en Chang'an, la gran capital de la dinastia Tang. Es va fer discípul d'Hui Kuo, un dels mestres més importants del budisme en China.

En el temps, Kukai va desenrollar la seua pròpia #síntesis de la pràctica i de la doctrina esotèrica centrada en el Buda còsmic Vairocana.

Va retornar a Japó en el 806 i es va fer abad en un temple de Kyoto.

Va ser el fundador de la secta shingon, una forma esotèrica del budisme japonés.

Durant el 819 va començar la construcció d'un gran temple en la montanya de Koya o Koyasan. El seu coneiximent religiós i cultural ho va acreditar a ser uns dels precursors del silabario katakana. Va ser conegut com un gran poeta i un mestre de caligrafia. És un dels autors que compilaron el diccionari més antic del Japó. Va crear una important ruta de pelegrinage circular que recorria tota l'illa de Shikoku, la seua illa natal, i que consistia en visitar 88 temples. Les llegendes del seu saber es troben encara per tot Japó.

Biografia

Primers anys

.

Kūkai va nàixer en l'any 774 en el recint del temple Zentsū-ji, en la província de Sanuki de l'illa de Shikoku. La seua família era membre de la aristócracia família Saeki, una branca de l'antic clan Ōprenc. Hi ha alguns dubtes sobre el seu nom de naiximent: Tōtomono ("Preciós") està registrat en una font, mentres que Mao ("Peix Verdader") es registra en atres llocs. Mao s'utilisa generalment en els estudis moderns. Kūkai va nàixer en un periodo d'importants canvis polítics en l'Emperador Kanmu. (r. 781-806) que buscava consolidar el seu poder i ampliar el seu regne, prenent mides que incloïen el trasllat de la capital de Japó des de Nara en última instància a Heian (l'actual Kyoto).

Poc més se sap de l'infància de Kūkai. A l'edat de quinze anys, va començar a rebre instrucció en els clàssics chinencs baix la direcció del seu tio matern. Durant esta época, el clan Saeki-Ōtom va sofrir la persecució del govern per les acusacions de que el cap del clan, Ōtom Yakamochi, era responsable de l'assessinat del seu rival Fujiwara no Tanetsugu. La fortuna de la família havia decaigut en l'any 791 quan Kūkai va viajar a Nara, la capital de l'época, per a estudiar en l'universitat governamental, el Daigakuryō (大学寮, Daigakuryō^?). Els graduats solien ser elegits per a llocs de prestigi com burócratas. Les biografies de Kūkai sugerixen que es va desilusionar en els seus estudis de Confuciano, pero en el seu lloc va desenrollar un gran interés pels estudis budistes.

Al voltant dels 22 anys, Kūkai es va introduir en la pràctica budista que implicava cantar el mantra de Kokūzō (sánscrito: Ākāśagarbha), el bodhisattva del buit. Durant este periodo, Kūkai va buscar en freqüència regions montanyoses aïllades a on va cantar sense descans el mantra de Ākāśagarbha. Als 24 anys va publicar la seua primera obra lliterària important, Sangō Shiiki, en la que cita una extensa llista de fonts, entre elles els clàssics del confucianisme, el daoísmo i el budisme. Els temples de Nara, en les seues extenses biblioteques, posseïen estos texts.

Durant este periodo de l'història de Japó, el govern central regulava estretament el budisme a través de el Sōgō (僧綱, Sōgō^? Oficina d'Assunts Sacerdotales) i feya complir les seues polítiques, basades en el còdic llegal ritsuryō. Els ascetas i els monges independents, com a Kūkai, estaven freqüentment prohibits i vivien al marge de la llei, pero seguien vagant pel camp o de temple en temple.

Durant este periodo de pràctica budista privada, Kūkai va tindre un somi, en el que un home se li apareixia i li dia a Kūkai que el Mahavairocana Tantra és l'escritura que contenia la doctrina que Kūkai buscava. Encara que Kūkai pronte va conseguir obtindre una còpia d'este sutra que feya poc temps que estava disponible en Japó, en seguida va trobar dificultats. Gran part del sutra estava en sánscrito sense traduir i escrit en l'escritura Siddhaṃ. Kūkai va trobar que la part traduïda del sutra era molt críptica. Com a Kūkai no va poder trobar a ningú que poguera dilucidar el text per a ell, va resoldre anar a China per a estudiar el text allí. Ryuichi Abe sugerix que el Mahavairocana Tantra va servir de pont entre el seu interés per la pràctica dels eixercicis religiosos i els coneiximents doctrinales adquirits a través dels seus estudis.

Viage i estudi en China

En l'any 804, Kūkai va participar en una expedició patrocinada pel govern a China, dirigida per Fujiwara no Kadanomaro, en la finalitat de deprendre més sobre el Tantra Mahavairocana. Els estudiosos no estan segurs de per qué Kūkai va ser seleccionat per a participar en una missió oficial a China, donats els seus antecedents com a monge privat que no estava patrocinat per l'Estat. Les teories inclouen conexions familiars dins del clan Saeki-Ōtom, o conexions a través de companyers del clero o un membre del clan Fujiwara.

L'expedició incloïa quatre barcos, en Kūkai en el primer barco, mentres que un atre famós monge, Saichō estava en el segon barco. Durant una tormenta, el tercer barco va donar el regrés, mentres que el quarto es va perdre en l'mar. El barco de Kūkai va aplegar semanes despuix a la província de Fujian i als seus passagers se'ls va negar inicialment l'entrada al port mentres el barco era expropiat. Kūkai, en dominar el chinenc, va escriure una carta al governador de la província explicant la seua situació. El governador va permetre que el barco atracara, i es va demanar al grup que es dirigira a la capital de Chang'an (actual Xi'an), la capital de la dinastia Tang.

Despuix de nous retarts, la cort Tang va concedir a Kūkai una plaça en el Temple de Ximing, a on va escomençar a estudiar en sério el budisme chinenc. També va estudiar sánscrito en el pandit Gandharan Prajñā (734-810?), que s'havia format en l'universitat budista índia de Nalanda.

Va ser en l'any 805 quan Kūkai va conéixer finalment al mestre Huiguo (746-805) l'home que ho iniciaria en el budisme esotèric chinenc (Tangmi) en el monasteri Qinglong de Chang'an (青龍寺). Huiguo procedia d'un ilustre linaje de mestres budistes, famós sobretot per traduir texts sánscritos al chinenc, inclós el Tantra Mahavairocana. Kūkai descriu la seua primera trobada:

Acompanyat per Jiming, Tansheng i varis atres mestres del Dharma del monasteri de Ximing, vaig anar a visitar-li [a Huiguo] i se'm va concedir una audiència. En quant em va vore, l'abad va somriure i va dir en delectació: "Des de que em vaig enterar de la teua arribada, t'he esperat ansiosament. ¡Qué excelent, quin excelent que nos hajam trobat hui per fi! La meua vida s'acaba pronte, i encara no tinc més discípuls als que transmetre el Dharma. Prepara sense demora les ofrenes d'incens i flors per a la teua entrada en el mandala abhisheka".

Huiguo va otorgar immediatament a Kūkai el primer nivell de abhisheka (iniciació esotèrica). Mentres que Kūkai havia esperat passar 20 anys estudiant en China, en uns pocs mesos anava a rebre l'iniciació final, i convertir-se en un mestre del linaje esotèric. Es diu que Huiguo va descriure l'ensenyança de Kūkai com "abocar aigua d'un gerro en un atre". Huiguo va morir poc despuix, no sense abans instruir a Kūkai per a que retornara a Japó i difonguera allí les ensenyances esotèriques, assegurant-li que atres discípuls continuarien el seu treball en China.

Kūkai va aplegar de regrés a Japó en l'any 806 com a octau Patriarca del Budisme Esotèric, havent deprés sánscrito i la seua escritura Siddhaṃ, estudiat el Budisme indi, aixina com havent estudiat les arts de la caligrafia chinenca i la poesia, tot això en reconeguts mestres. També va aplegar en un gran número de texts, molts d'ells nous en Japó i de caràcter esotèric, aixina com varis texts sobre la llengua sánscrita i l'escritura Siddhaṃ.

No obstant, en absència de Kūkai l'emperador Kanmu havia mort i va ser substituït pel emperador Heizei, que no mostrava gran entusiasme pel budisme. La tornada de Kukai de China va ser eclipsat per Saichō, el fundador de l'escola Tendai, que va trobar el favor de la cort durant este temps. Saichō ya havia conseguit que els ritos esotèrics anaren reconeguts oficialment per la cort com partix integrant de la Tendai, i ya havia realisat el abhisheka, o ritual iniciático, per a la cort quan Kūkai va retornar a Japó. Més vesprada, en la mort de l'emperador Kanmu, la fortuna de Saichō va començar a decaure.

Saichō va solicitar, en l'any 812, que Kūkai li donara l'iniciació introductòria, a lo que Kūkai va accedir. També va concedir una iniciació de segon nivell a Saichō, pero es va negar a otorgar l'iniciació final (que hauria calificat a Saichō com a mestre del budisme esotèric) perque Saichō no havia completat els estudis requerits, lo que va dur a un enfrontament entre abdós que no es va resoldre; esta disputa es va estendre més tart a les sectes Shingon i Tendai.

Poc se sap dels moviments de Kūkai fins a l'any 809, quan la cort finalment va respondre a l'informe de Kūkai sobre els seus estudis, que també contenia un inventari dels texts i atres objectes que havia dut en si, i una petició de respal estatal per a establir el nou budisme esotèric en Japó. Eixe document, el Catàlec d'objectes importats, és el primer intent de Kūkai de distinguir la nova forma de budisme de la que ya es practicava en Japó. La resposta de la cort va ser una orde de residència en el temple de Takao-sant (el modern Jingo-ji) en els suburbis de Kyoto. Esta seria la sèu de Kūkai durant els següents 14 anys. En l'any 809 també es va produir la retirada de l'emperador Heizei per malaltia i la successió del emperador Saga, que va recolzar a Kūkai i va intercanviar poemes i atres regals.

Eixint de l'obscuritat

Archiu:Saishi gyokuza yumei.jpg

La caligrafia de Kūkai, d'un segment de la seua obra Cui Ziyu's Beliefs' (崔子玉座右銘)

En l'any 810, Kūkai va emergir com a figura pública en ser nomenat cap administratiu de Tōdai-ji, el temple central de Nara, i cap de la Sōgō (僧綱, 'Oficina d'Assunts Sacerdotales'^?).

Poc despuix de la seua entronisació, l'emperador Saga va emmalaltir greument, i mentres es recuperava, l'emperador Heizei va fomentar una rebelió, que va tindre que ser sofocada per la força. Kūkai va solicitar a l'Emperador que li permetera portar a terme certs rituals esotèrics que, segons es dia, "permetien a un rei véncer les sèt calamitats, mantindre les quatre estacions en harmonia, protegir a la nació i a la família, i donar consol a sí mateix i als demés". La petició va ser concedida. Abans d'açò, el govern confiava en els monges de les escoles tradicionals de Nara per a realisar rituals, com la vora del Sutra de la Llum Dorada per a reforçar el govern, pero este acontenyiment va marcar una nova dependència de la tradició esotèrica per a complir esta funció.

En les cerimònies públiques d'iniciació de Saichō i uns atres en el temple de Takao-sant en 812, Kūkai es va convertir en el mestre reconegut del budisme esotèric en Japó. Es va dispondre a organisar als seus discípuls en una orde - fent-los responsables de l'administració, el manteniment i la construcció en el temple, aixina com de la disciplina monástica. En l'any 813, Kūkai va esbossar els seus objectius i pràctiques en el document anomenat Les amonestacions de Konin. Va ser també durant este periodo en Takaosan quan va completar moltes de les obres fonamentals de l'Escola Shingon:

• El guany de l'allumenament en esta mateixa existència
• El Significat del Sò, la Paraula, la Realitat
• Significat de la paraula Hūm

Tots estos varen ser escrits en 817. Els registres mostren que Kūkai també estava ocupat escrivint poesia, dirigint rituals i escrivint epitafis i memorials per encàrrec. La seua popularitat en la cort no va fer més que aumentar i estendre's.

Mentrestant, les noves ensenyances esotèriques i la lliteratura de Kukai varen atraure l'escrutini d'un notable erudit-monge de l'época cridat Tokuitsu, que va intercanviar cartes d'anada i regrés en l'any 815 demanant aclariments. El diàlec entre abdós va resultar constructiu i va contribuir a donar més credibilitat a Kūkai, mentres que les Escoles de Nara es varen interessar més per la pràctica esotèrica.

Monte Kōya

En l'any 816, l'emperador Saga va acceptar la petició de Kūkai d'establir un retir en la montanya en el Monte Kōya com a retir dels assunts mundans. El terreny va ser consagrat oficialment a mitan de 819 en rituals que varen durar sèt dies. No obstant, no va poder quedar-se, ya que havia rebut una orde imperial per a actuar com a assessor del secretari d'Estat, per lo que va confiar el proyecte a un discípul major. Com atesten les numeroses cartes que es conserven dirigides als mecenes, la recaptació de fondos per al proyecte va escomençar a ocupar gran part del temps de Kūkai, i les dificultats financeres varen ser una preocupació constant; de fet, el proyecte no es va realisar completament fins al cap de la mort de Kūkai, en 835.

La visió de Kūkai era que el mont Kōya es convertira en una representació del Mandala dels Dos Regnes que formen la base del budisme Shingon: el replanell central com el mandala del Regne de la Pancha, en els picos que rodegen la zona com a pétals d'un loto; i situat en el centre d'este estaria el mandala del Regne del Diamant en forma de temple al que va cridar Kongōbu-ji. ("Temple del Pico del Diamant"). En el centre del complex del temple es troba una enorme estàtua de Vairocana, que és la personificació de la Realitat Última.

Obres públiques

En l'any 821, Kūkai es va encarregar d'una tasca d'ingenieria civil, la de restaurar l'embassament de Manno, que seguix sent el major embassament de rec de Japó. El seu liderage va permetre que el proyecte, que abans es tambalejava, es completara sense problemes, i és ara la font d'algunes de les moltes històries llegendàries que rodegen la seua figura. En 822 Kūkai va realisar una cerimònia d'iniciació per al exemperador Heizei. Eixe mateix any va morir Saichō.

Periodo Tō-ji

. Quan l'emperador Kanmu va traslladar la capital en l'any 784, no va permetre que els poderosos budistes dels temples de Nara li seguiren. Sí va encarregar dos nous temples: Tō-ji (Temple Oriental) i Sai-ji (Temple Occidental) que flanquejaven la carretera d'entrada al sur de la ciutat, protegint la capital de les influències malignes. No obstant, despuix de casi trenta anys els temples encara no estaven terminats. En l'any 823, l'emperador Saga, que estava a punt de jubilar-se, va demanar a Kūkai, en experiència en proyectes d'obres públiques, que es fera càrrec de Tō-ji i terminara el proyecte de construcció. Saga va donar regna solta a Kūkai, lo que li va permetre fer de Tō-ji el primer centre budiste esotèric de Kyoto, i també li va donar una base molt més propenca a la cort, i al seu poder.

El nou emperador, l'emperador Junna (r. 823-833) també estava ben dispost cap a Kūkai. En resposta a una petició de l'emperador, Kūkai, junt en atres líders budistes japonesos, va presentar un document en el que s'exponien les creències, pràctiques i texts importants de la seua forma de budisme. En el seu decret imperial d'aprovació de l'esquema de budisme esotèric de Kūkai, Junna utilisa per primera volta el terme Shingon-shū (真言宗, Secta dels Mantras^?). Un decret imperial va concedir a Kūkai l'us exclusiu de Tō-ji per a l'Escola Shingon, lo que va assentar un nou precedent en un entorn en el que anteriorment els temples havien estat oberts a totes les formes de budisme. També li va permetre retindre a 50 monges en el temple i formar-los en el shingon. Est va ser el pas final per a establir el shingon com un moviment budiste independent, en una sòlida base institucional en autorisació estatal. El shingon s'havia llegitimat.

En 824, Kūkai va ser designat oficialment per al proyecte de construcció del temple. En eixe any va fundar Zenpuku-ji, el segon temple més antic de l'Edo (Tòquio). En 824 també va ser nomenat per a l'Oficina d'Assunts Sacerdotales. L'Oficina constava de quatre càrrecs, sent el de Sacerdot Suprem un lloc honorífic que a sovint quedava vacant. El cap efectiu del Sōgō era el Daisōzu (大僧都, Director Superior^?). El nomenament de Kūkai va ser per al càrrec de Shōsōzu (小僧都, Director Junior^?). Ademés hi havia un Risshi (律師, Mestre Vinaya^?) que era responsable del còdic de disciplina monástica. En Tō-ji, ademés de la sala principal (kondō) i alguns edificis menors en el lloc, Kūkai va afegir la sala de conferències en l'any 825, que va ser dissenyada específicament segons els principis del budisme Shingon, lo que va incloure la realisació de 14 imàgens de Buda. També en 825, Kūkai va ser invitat a ser tutor del príncip hereu. Després, en 826, va iniciar la construcció d'una gran pagoda en Tō-ji que no es va completar en vida (la pagoda actual va ser construïda en 1644 pel tercer shogun Tokugawa, Tokugawa Iemitsu). En l'any 827 Kūkai va ser ascendit a Daisōzu, en el càrrec de la qual presidia els rituals d'estat, l'emperador i la família imperial.

L'any 828 va vore Kūkai obrir la seua Escola d'Arts i Ciències (Shugei Shuchi-in). L'escola era una institució privada oberta a tots, independentment del ranc social. Açò contrastava en l'única una atra escola de la capital, que només estava oberta als membres de l'aristocràcia. L'escola ensenyava taoisme i confucianisme, ademés de budisme, i oferia menjars gratuïts als alumnes. Açò últim era essencial perque els pobres no podien permetre's viure i assistir a l'escola sense ella. L'escola va tancar dèu anys despuix de la mort de Kūkai, quan es va vendre per a comprar uns camps d'arròs per a recolzar els assunts monásticos.

Anys finals

Kūkai va completar la seua magnum opus, El Jūjūshinron (十住心論, Tractat sobre Les Dèu Etapes del Desenroll de la Ment^?) en 830. Per la seua gran extensió, encara no ha segut traduït completament a cap idioma. Un resum simplificat, Hizō Hōyaku (秘蔵宝鑰, La preciosa clau del tesor secret^?) li va seguir poc despuix. En l'any 831 varen aparéixer els primers síntomes de la malaltia que acabaria provocant la mort de Kūkai. Va intentar retirar-se, pero l'emperador no va acceptar la seua dimissió i, en canvi, li va donar la baixa per malaltia. Cap a finals de 832, Kūkai va retornar al monte Kōya i va passar allí la major part de la seua vida restant. En 834, va solicitar a la cort que s'establira una capella shingon en el palau en el propòsit de realisar rituals que asseguraren la salut de l'estat. Esta petició va ser concedida i el ritual shingon es va incorporar al calendari oficial d'events de la cort. En l'any 835, a penes dos mesos abans de la seua mort, Kūkai va obtindre finalment el permís per a ordenar anualment a tres monges shingon en el mont Kōya - el número de nous ordenats seguia sent estrictament controlat per l'Estat. Açò significava que Kōya havia passat de ser una institució privada a una patrocinada per l'Estat.

En acostar-se el final, va deixar de prendre menjar i aigua, i va passar gran part del seu temps absorto en la meditació. A mijanit del dia 21 del tercer més (835), va morir a l'edat de 62 anys. L'emperador Ninmyō (r. 833-50) va enviar un mensage de condolença al monte Kōya, expressant la seua pesar per no haver pogut assistir a la cremació pel retart en les comunicacions causat per l'aïllament del monte Kōya. No obstant, Kūkai no va rebre la cremació tradicional, sino que, d'acort en la seua voluntat, va ser enterrat en el cim oriental del monte Kōya. "Quan, algun temps despuix, es va obrir la tomba, es va trobar a Kōbō-Daishi com si seguira dormint, en la tez inalterada i el pèl una miqueta més llarc.".

La llegenda diu que Kūkai no ha mort, sino que ha entrat en un etern samadhi (trance meditativo) i seguix viu en el mont Kōya, esperant l'aparició de Maitreya, el Buda del futur.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Kūkai.