Shodō

Archiu:Koku Saitcho shounin.jpg

Shodō

Archiu:Sumie.jpg

Pinzell, barra de tinta i tintero en els que es practica el shodō.

Archiu:Japanese calligraphy.jpg

Eixemple de shodō.

El shodō (書道, ''shodō''^? «camí de l'escritura») és la caligrafia japonesa.

Es considera un art i una disciplina molt difícil de perfeccionar i s'ensenya com una matèria més als chiquets japonesos durant la seua educació primària.

Prové de la caligrafia China, i es practica a l'usanza milenària, en un pinzell, un tintero a on es prepara la tinta chinenca, pisapapeles i un plec de paper d'arròs. Actualment també és possible usar un fudepen, pinzell portàtil en depòsit de tinta.

El shodō practica l'escritura de caràcters japonesos hiragana i katakana, aixina com caràcters kanji derivats de l'escritura chinenca. Actualment existixen calígrafos mestres en este art que són contractats per a la redacció de documents importants.

Ademés de requerir una gran precisió i gràcia per part del calígrafo, cada caràcter kanji deu ser escrit segons un orde de traç específic, lo que aumenta la disciplina requerida a els qui practiquen este art.

Tècniques

La caligrafia japonesa compartix les seues raïls en la caligrafia chinenca i molts dels seus principis i tècniques són molt similars reconeixent els mateixos estils bàsics d'escritura:

• Escritura de sagell (篆書, tensho^?) (pinyin, zhuànshū): va tindre un us comú entre els anys 1046-256 a. C. durant la dinastia Zhou, i la dinastia Qin entre 221-206 a. C. Posteriorment va passar a ser utilisada solament en inscripcions o en títuls d'algunes obres, pel seu estil nítit i clar. Com la seua arribada a Japó va ser tardana (quan ya no era utilisat en freqüència en China), no va tindre massa impacte ni repercussió en la caligrafia japonesa. Es reconeix que el primer escrit japonés en estil tensho data del periodo Nara (646-794).
• Escritura administrativa (隸書, reisho^?) (pinyin, lìshū): es caracterisa pel seu estil exagerat i audaç en principis i finals de cada traç. Va ser utilisat sobretot durant la dinastia Han (206 a. C.- 220 d. C.) en China. Va ser molt influenciat per l'estil tensho, pero obtenint un traç llaugerament cursivo i simplificat. Per això, se li considera un estil tant ornamental com a fàcil d'entendre.
• Escritura regular (楷書, kaisho^?) (pinyin, kǎishū): com el seu nom indica, este estil és considerat el més estàndar de tots, i el seu us és diari en Japó i China. Per la seua precisió en els traços, és l'estil més fàcil d'entendre. Ademés, és el menys ornamental i decoratiu de tots els estils, per la poca llibertat artística que dona a l'escritor, i per les estrictes normes que comporta (l'orde dels traços deu ser estrictament seguit). El seu us en Japó es remonta al periodo Heian (794-1185), i va ser popularisat pels monges Zen, fins a convertir-se en l'estil més comú en l'escritura diària japonesa.
• Escritura semicursiva (行書, gyōsho^?) (pinyin, xíngshū): gyosho (escritura viajante/en moviment) és un método més estilisat que kaisho, de manera que el final de cada traç marca el principi del següent, i conta en unes formes més redonejades. És per tant considerat menys formal que kaisho.
• Escritura cursiva (Àsia) (草書, sōsho^?) (pinyin, cǎoshū): originat en China durant la dinastia Han, és el més informal de tots els estils. Es traduïx lliteralment com "escritura herba", per la seua simplificació dels traços, que donen la sensació de fluir com el herba moguda pel vent. Açò crea una escritura d'us totalment artístic o decoratiu. Es diu que, en Shodo, lo primordial és que lo escrit siga llegible. Açò convertix a l'estil sosho en un dels més complexos de deprendre, ya que la seua gran cantitat de curves i la seua simplificació compliquen la tasca. Per això se sol recomanar als estudiants de Shodo que primer deprenguen l'estil kaisho (el més correcte de tots) per a poder escomençar a deprendre l'estil sosho.