Escritura ibèrica suroriental

Cara A de el plom I de la Bastida (Mogente).

La escritura ibèrica suroriental (també coneguda com a meridional) és una escritura paleohispánica molt similar, tant per la forma dels signes com pel valor que els signes representen, a l'escritura tartésica que podria ser el seu antecedent. Les inscripcions que usen l'escritura ibèrica suroriental expressen llengua ibèrica com també ho fan les inscripcions que usen l'escritura ibèrica nororiental, pero el valor de la majoria de signes d'estes escritures no coincidix en absolut, encara que el repertori de signes és similar. Sobre l'orige de les escritures paleohispánicas no hi ha consens: per a alguns investigadors el seu orige esta directa i únicament vinculat al alfabet fenicio, mentres que per a uns atres en la seua creació també hauria influït l'alfabet grec.

Característiques

Com el restant d'escritures paleohispánicas, esta escritura presenta signes en valor silàbic, per a les oclusivas, i signes en valor alfabètic, per al restant de consonante i vocals. Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escritura no és ni un alfabet ni un silabario, sino una escritura mixta que s'identifica normalment com semisilabario. A diferència de les inscripcions en escritura tartésica, les inscripcions en escritura suroriental no presenten el fenomen de la redundància vocàlica dels signes silàbics.

El seu dessiframent encara no es pot donar per tancat, ya que encara hi ha signes sobre els que no hi ha consens entre els diferents investigadors que han fet propostes concretes. L'opinió general considera que l'escritura ibèrica suroriental, a diferència de l'escritura ibèrica nororiental, no diferencia les oclusivas sordes de les sonores, no obstant un estudi recent (Ferrer i Jané 2010) defén l'existència d'un sistema dual també en l'escritura ibèrica suroriental que afectaria no només a les oclusivas sino també a atres sons nassals, vibrants i nassals.

L'escritura ibèrica suroriental s'escriu molt majoritàriament de dreta a esquerra i el seu àmbit d'us és el quadrant suroriental de la península ibèrica: Andalusia Oriental, Múrcia, Albacete, Alacant i sur de Valéncia. Les inscripcions surorientales apareixen sobre soports molt variats (monedes d'argent i bronze, vaixella d'argent i ceràmica, plaquitas de plom, pedres, etc.), pero no superen el mig centenar, entre les més destacades es troben el plom de Gádor (Almeria), el plom I de la Bastida (Mogente, Valéncia), el plom I de la Carència (Turís, Valéncia), el got de Torres (Torres, Jaén) i, especialment, les inscripcions votivas del tesor de Abengibre (Albacete). Els contexts arqueològics més antics de les inscripcions que usen esta escritura són del s. IV a. C., mentres que els més moderns són de s. II a. C.

Bibliografia

• Correja, José Antonio (2004): «Els semisilabarios ibèrics: algunes qüestions», ELEA 4, pp. 75-98.
• Ferrer i Jané, Joan (2010): «El sistema dual de l'escriptura ibèrica sud-oriental», Veleia 27, pp. 69-113.
• Hoz, Javier de (1989): «El desenroll de l'escritura i les llengües de la zona meridional», Tartessos, pp.523-587.
• Rodríguez Ramos, Jesús (2002): «L'escritura ibèrica meridional», Zephyrus 55, pp. 231-245.
• Untermann, Jürgen (1990): Monumenta Linguarum Hispanicarum. III Die iberischen Inschriften aus Spanien, Wiesbaden.
• Velaza, Javier (1996): Epigrafia i llengua ibèriques, Barcelona.