Taraxacum officinale

Taraxacum officinale (Taraxacum officinale)

Taraxacum officinale, de nom comú dent de lleó o chicòria amarga, és una espècie de la família de les asteráceas.

Se li han atribuït numeroses propietats medicinals.

Descripció

Esta planta perenne en raïl primària llarga i roseta basal, pot alcançar 40 cm d'altura. Té fulls dispostes en una roseta basal, en una nervadura central, sense peciol diferenciat, pinnatipartidas en lòbuls en forma triangular, de màrgens dentados i aguts, a voltes presenta microvellosidades. El talle permaneix sempre en un estat extremadament acurtat, és per açò que es denominen plantes acaulescentes. Ademés, són capaços de produir un entrenudo allargat en una inflorescència, denominat escape. Pedúnculs de l'inflorescència buits, que en trencar-se emanen un suc lechoso amarc. Les florés hermafroditas es reunixen en capítuls d'un color groc dorat que la fan fàcilment identificable. Corola en lígulas terminada en cinc chicotetes dents, florix des de fins d'hivern fins a fins d'estiu. El frut és un «aquenio» (cipsela) en llarc pico i vilano.

• 
  Inflorescència
• Receptàcul i cipselas
  Receptàcul i cipselas
• 
  Receptàcul i cipselas, detalle
• 
  Cipselas

Distribució i hàbitat

La dent de lleó és una espècie originalment euroasiàtica, si be en l'actualitat s'ha estés pràcticament per tots els continents.

Per la seua forma de polinisació (sistema de reproducció dual, en els vilanos fàcilment distribuïts pel vent), és molt comú en els camins, pasturages, prats, cultius de sembra directa, i sobretot en jardins i patis, tant que és considerada maleza (herba mala) en el context urbanístic.

Ecologia i Comportament Invasor

L'espècie exhibix una notable plasticidad ecològica, permetent-li establir-se en una àmplia gama d'hàbitats. Preferix sols alterats, nitrificados i en alta incidència lumínica. El seu èxit com espècie invasora s'atribuïx a una combinació d'estratègies biològiques té una alta taxa reproductiva una planta individual pot produir mils de aquenios anualment. La seua dispersió Eficient el mecanisme de dispersió anemócora facilita la colonisació de noves àrees a quilómetros de distància. Propagació Asexuada la planta pot regenerar-se a partir de fragments de la raïl principal, lo que dificulta el seu control mecànic. La seua Fenologia és Flexible Pot completar múltiples cicles de germinació, creiximent i floració a lo llarc de l'any en condicions favorables.

Com a conseqüència, forma denses poblacions específiques que suponen una forta competència per recursos com a llum, aigua i nutrients, lo que conduïx al desplaçament de la flora autòctona i a una reducció de la biodiversitat local. En sistemes productius, actua com una maleza agressiva que afecta negativament el rendiment de cultius i la calitat de les pastures per a ganaderia.

Distribució actual en Hispanoamèrica

En Argentina es pot trobar en la cordillera dels Vages en els estrats més baixos d'ella, es veu àmpliament distribuïda en les zones de senderes a on desplaça a les espècies natives d'esta zona, es troba en la estepa i mallines i boscs.

Taxonomia

Taraxacum officinale va ser descrita pel mege i botànic alemà Friedrich Heinrich Wiggers (abrev.: F.H.Wigg.) i publicat en Primitiae Florae Holsaticae 56. 1780.

Citologia

Número de cromosomas de Taraxacum officinale (Fam. Compositae) i tàxons infraespecíficos: 2n=24, 26.

Etimologia

• Taraxacum: nom genèric llatíissat que procedix del àrap طرخشقون ṭllauraḵšaqūn, aplicat a les plantes d'este gènero.
• officinale: epítet llatío que significa «de venda en herbarios».

Tàxons infraespecíficos acceptats

• Taraxacum officinale subsp. ceratophorum (Ledeb.) Schinz ex Thell.

Tots els demés serien mers sinònims de l'espècie o d'atres espècies del gènero.

Aliment de la fauna local

La dent de lleó servix en els seus hàbitats naturals com a important aliment de la fauna herbívora, be en la seua totalitat be algunes parts concretes. Moltes aus paseriformes (pardals com el cheu o el jilguero) s'alimenten de les seues llavors, mentres que la majoria d'espècies de rosegadors aprofiten les seues raïls i en alguns casos les seues flors. Per a grans mamífers com cérvols és un ingredient comú durant el pastoreig. En Europa, el seu àmbit original, servix per a una varietat de reptils. Entre uns atres, és conegut com a aliment principal de les tortugues de terra europees (les principals espècies de Testudo: el T. hermanni i el T. graeca), coincidint en les temporades de l'any en les que estan actius (sent animals que invernan). També en atres continents es coneix com a aliment comú d'alguns reptils, com les pogonas, en Austràlia.

Importància econòmica i cultural

En alguns periodos d'escassea, la raïl seca s'ha utilisat com a substitut de la chicòria, que a la seua volta és substitut del café. Les seues fulles tendres són comestibles en ensalada, mentres que les madures són amargues.

És una de les principals espècies de flora d'interés apícola en les praderies, les abelles visiten les seues flors indefectiblement, que entreguen molt bona cantitat de néctar i polen. Per la seua distribució pràcticament cosmopolita, és conegut en tot lo món pels apicultorés.

Use culinari

Els fulls i les flors es consumixen crues en ensalades. La raïl es pot moldre per a usar com a condiment i també se seca per a produir una beguda semblant al café. També es prepara melada i vi en les flors.

En les arts culinàries de països del Mediterràneu és apreciada l'ensalada primaveral feta ya siga solament en els fulls de taraxacum o mesclada en atres verdures.

També els pétals de les flors poden contribuir a donar sabor i color a ensalades mixtes. Els botons de les flors són apreciats si es preparen en oli d'oliva. Les flors també es poden preparar en pastiç i inclús fregides.

En moltes regions d'Europa es preparava una melada d'estes flors.

Els fulls d'esta planta són un dels ingredients del preboggion, mescla d'herbes típica de la cuina de Ligúria.

Vi del Estío

El vi del estío (estiu) és resultat de la fermentació de les flors de dent de lleó.

Usos en medicina popular (no contrastats)

És una planta depurativa. Pot actuar en el fege, renyó i la vesícula biliar, i en el seu efecte diurético evita l'aparició de pedres en el renyó. També és un tònic digestiu contra l'estrenyiment.

Per a us tòpic és eficaç per a netejar les impurees de la pell, acné, urticaria. Estes propietats es deuen al seu contingut d'inulina, àcits fenòlics i sals minerals, entre atres substàncies que aporten beneficis a la pell.

Fitoquímica

Entre els composts més importants de Taraxacum es troben les sesquiterpenlactonas i fenilpropanoides (se'ls atribuïxen propietats antiinflamatorias), saponinas triterpenoides i polisacàrits. Les sesquiterpenlactonas normalment es troben com glucósidos, per eixemple els taraxacósidos, taraxacólidos, dihidrolactucina, ixerina, àcits taraxínicos, i ainsliósido. Entre els fenilpropanoides es destaquen l'àcit cicórico, l'àcit monocafeoiltartárico, l'àcit 4-cafeoilquínico, àcit clorogénico, àcit cafeico i composts relacionats. l'inulina es troba en cantitats considerables en la raïl.

Us en fitoterapia

En fitoterapia (herbolaria) s'usa també els principis actius purs per mig d'infusions o decoctos, principalment per a inapetencia, indigestió i disturbis hepàtics.

Les seues fulles contenen gran cantitat de vitamina A, C, ferro, duent més ferro i calci que els espinacs o atres hortalices.

Nom comú

El nom comú de la planta en espanyol i en atres idiomes, dent de lleó (tant per a esta espècie com unes atres del gènero Taraxacum) prové del francés medieval. En els països de parla hispana es coneix ademés com amargón, chicòria, radicha, radicheta i panader, entre uns atres. En Argentina se li coneix també com amargosa, en Chile com lechuguilla; i en Paraguai com peeta o taraxacón. En Espanya, provable orige dels clados hispanoamericans, té molts noms segons quina regió, entre ells chicòria amarga, bulanico, meacamas, churracamas, amargón, almirón. En atres països, com Mèxic, s'usen una o més d'estes variants. En alguns texts acadèmics s'ha fet també us del préstam anglés, dandelion.

Cultura popular

El vi que dona títul a una de les noveles (El vi del estío) de Ray Bradbury és una beguda popular preparada en dent de lleó.

Vore també

• Característiques de les asteráceas

Bibliografia

• (italià) Della Loggia, R. (cur.) Piante officinali per infusi i tisane. Manuale per farmacisti i medici (Plantes oficinales per a infusions i tisanas. Manual per a farmacèutics i meges), OEMF 1993; ISBN 88-7076-132-0

• (alemà) Fintelman V. i Weiss R. Lehrbuch der Phytotherapie, Hippokrates 2002 ISBN 3-8304-5243-8
• (alemà) Hiller K. i Melzig M. F. Lexikon der Arzneipflanzen und Drogen, Spektrum akademischer Verlag 2003 ISBN 3-82174-1499-7

Enllaços externs

Taraxacum officinale en el Viccionari.

• Hans Ø llgaard, New species of Taraxacum, sect. Ruderalia, found in Central and Northern Europe. Preslia 75, pp. 137-164, 2003 (anglés).