Anar al contingut

Fitoterapia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La fitoterapia ―del grec- phytós (‘planta’ o ‘vegetal’) i therapeia (‘teràpia’)― o medicina herbal és una teràpia de medicina alternativa, que sosté la possibilitat de curar o aliviar síntomes o malalties en plantes medicinals. Preparacions usades en la fitoterapia en principis actius coneguts i medits, són efectives per a tractar algunes malalties.[1][2][3]

A nivell mundial, no existixen estàndarts per a autentificar tot el contingut, seguritat o eficàcia de les plantes medicinals,[4] i generalment hi ha una absència d'investigació científica d'alta calitat sobre la composició del producte o l'efectivitat per a l'activitat contra les malalties.[5][3] Les afirmacions de benefici terapèutic dels productes herbales, a voltes sense proves rigoroses d'eficàcia i seguritat, reben opinions escèptiques per part de la comunitat científica.[2]Les farmacèutiques tenen grans interessos econòmics i una gran influència en que ésto continue aixina.cita requerida

En països en falta de normativa al respecte, algunes pràctiques poc ètiques de herbolaris i fabricants, poden incloure publicitat falsa sobre els beneficis per a la salut en les etiquetes o la descripció dels productes,[1] i la contaminació o l'us de farcidures durant la preparació del producte,[4][6] poden erosionar la confiança del consumidor sobre productes d'esta índole.[7][8]

Herbes medicinals en un mercat migeval, en Burgos (Espanya).


El consum de plantes medicinals ha anat en aument en els últims anys en tot lo món i és freqüent la seua ocupació en combinació en medicaments prescrits mèdics.

Està estesa la falsa creència de que els productes a pur de plantes són inocuo i inclús ventajosos pel seu caràcter natural, un raonament poc compatible en el fet de que el seu efecte terapèutic s'atribuïxca al seu contingut en principis actius en activitat farmacològica. Esta percepció es basa en la tradició del seu us en lloc d'estudis sistemàtics que evaluen la seua seguritat, que per lo general no existixen. Sense estos estudis, únicament poden ser detectats aquells riscs evidents, molt freqüents i d'ocurrència immediata. Tòxics i verís, com poden ser la cicuta, el cianur, les toxines de les bolets venenoses i el verí d'escorpión, són productes tan naturals com la mel d'abella.[9]

Com qualsevol medicament, les plantes poden provocar reaccions adverses, intoxicació per sobredosis o interaccions pernicioses en atres substàncies. S'han descrit interaccions de rellevància clínica entre plantes i medicaments, per lo que resulta imprescindible comunicar al mege el consum de preparats naturals. Aixina mateix, s'han notificat en els productes a pur de plantes medicinals problemes de confusió entre unes plantes i unes atres, ademés de contaminació en pesticidas, metals pesats i medicaments. És necessari el mateix control mèdic estricte en les plantes medicinals que en els medicaments de síntesis.[10][11]

En molts països occidentals, com Espanya, la producció, l'autorisació, el registre, la distribució i la dispensaació de productes d'orige vegetal, està regulada be a través de la llegislació alimentària o de la de medicaments tradicionals a pur de plantes.[12] En 2012, l'Autoritat Europea de Seguritat Alimentària (EFSA, per les seues sigles en anglés) va publicar un compendio d'espècies vegetals que contenen substàncies de possible risc o preocupació per a la salut humana quan són utilisades en aliments o complements alimenticis, que actualisa un llistat previ d'abril de 2009.


En alguns països de l'Unió Europea, les tècniques de la medicina alternativa, com la fitoterapia, són aplicades principalment per meges, mentres que en uns atres, fonamentalment els nòrdics, s'autorisa a fer-ho a no meges. En Estats Units, solament es permet a meges en autorisació; no complir este requisit constituïx un delicte.[12] En general, es proporciona formació sobre teràpies naturals en tots els països, pero el seu grau d'oficialitat varia molt: uns tenen especialitats per a meges o programes postgrado en l'Universitat (Alemània, Itàlia) i en uns atres la formació es realisa en instituts privats o escoles (Suècia, Canadà). En uns atres, com és el cas d'Espanya, no s'ha desenrollat cap titulació de formació professional ni qualificació professional en la família professional de Sanitat, pese a lo que universitats, centres privats, societats, etc. faciliten formació per a professionals sanitaris i no sanitaris.[12] A açò se suma l'escàs coneiximent que sobre este tema tenen els professionals sanitaris titulats, responsables de l'atenció del pacient. Per lo general, l'ocupació de plantes medicinals no es reflectix en les històries clíniques dels pacients, a pesar de consumir-se inclús durant ingressos hospitalaris.

Molts preparats naturals utilisats en la fitoterapia contenen el mateix principi actiu que els usats en la medicina convencional, o viceversa ya que constituïxen moltes voltes els ingredients primaris utilisats per laboratoris farmacèutics com a punt de partida en el desenroll de formes comercials que seran patentades per al seu us terapèutic, en el conseqüent i buscat increment del benefici econòmic derivat de la palesa. Per eixemple, la major part dels medicaments que s'han vingut amprant en el camp de l'oncología han segut obtinguts de la naturalea, a partir de bactèries, fongos, plantes, minerals o, inclús, animals.[9] Els fitofármacos, per la seua banda, inclouen aquells extractes estandardisats produïts a partir de la totalitat d'una planta o de les seues parts o òrguens. Ademés de plantes, s'utilisen certes algues. Queda encara per definir si els principis actius extrets de fongos i rents deuen incloure's com fitofármacos o com s'ha propost, com fungifármacos.

No obstant, el contingut en principi actiu dels productes a pur de plantes medicinals és a voltes variable, per la variabilitat inherent en el creiximent de les plantes, la seua recolecció, processament i demés manipulacions llevat quan està estandardisades des de la varietat del cultiu i restant de processos. Pese a això, en la dificultat i incertitut que este fet implica en la seua correcta dosificació, moltes persones preferixen l'us d'estos productes naturals en lloc de l'especialitat farmacèutica en el principi actiu. No obstant és fàcil trobar ya en qualsevol oficina de farmàcia, una àmplia secció de parafarmacia en complements alimenticis basats en plantes medicinals en quantificació precisa de l'extracte i un contingut estandardisat i declarat de principis actius.

La farmacèutica té la seua aproximació a la fitoterapia en la farmacognosia, que dona conte dels constituents químics de les plantes o dels seus òrguens o parts i de les propietats farmacològiques d'estos.

Història

De manera obligada els individus i societats prehistòriques mantenien un fort contacte en la naturalea, la qual, al principi, d'una forma accidental repercutia en els sers humans, ya fòra per l'ingesta de plantes tòxiques o venenoses, picadures d'insectes, etcétera. Estes situacions passaven a formar part de l'experiència de les comunitats antigues, que es feyen eco de qué els danyava, pero també i de la mateixa manera d'una forma accidental, en el més dels casos azarosa, comprenien que la naturalea era font de substàncies en propietats curativas. Al principi la metodologia empírica era l'única guia sustentada per una base mística i religiosa sobre l'us de drogues vegetals; per tant les més de les voltes no s'apreciaven resultats, sent l'experiència a lo llarc dels sigles la que seleccionaria aquelles drogues útils per al ser humà.

Restants arqueològics en Iraq revelen la presència de grans de polen de plantes encara en us hui dia en medicina oriental en una antiguetat d'uns 60.000 anys; indicatiu tot això de que Homo neanderthalensis podria haver tingut unes nocions bàsiques de l'us de plantescita requerida. Els primers usos curativos de les plantes es remonten a uns 10 000 anys en l'Índia, mentres que

Els documents més antics que testimonien l'us de plantes curativas pertanyen a Sumerio (cap al 3000 a. C.)[11] Cap al 1600 es va escriure en Egipte el papir més antic que plasma el coneiximent d'eixa cultura en més de 700 formes diferents de medicaments de naturalea vegetal i animal. Famosos són els trobats per l'egiptòlec alemà Georg Ebers (1837-1898) i també els de Smith (1600 a. C.), que tracten 160 tipos de drogues com l'opi, etc.cita requerida

En la zona de Mesopotamia es realisa una llabor anàloga a l'egipcíaca de recopilació de tot el coneiximent i material relacionat en les drogues vegetals i la seua activitat; tot això confirmat per la troballa de 660 taules d'escritura cuneïforme en la regió de Nínive, segons pareix frut de l'orde donada per Asurbanipal cap al 700 a. C. D'entre les 250 drogues que arreplega este compendio es troben l'opi, la marihuana, el safrà, la mirra, la mandrágora i la belladona.[13] Tant la civilisació egipcíaca com les variades cultures mesopotàmiques mantenien circumscrit tot este saber, al món místic fent la relació dicotòmica religió-medicina encara més forta.

En l'Índia, el text de herbolaria més antic és el de Susruta (cap al 300 a. C.).

També en el Nou Món molt abans de l'aplegada dels colon europeus a Amèrica, els seus habitants posseïen un profunt coneiximent del món vegetal com per eixemple els incas coneixien la coca; els azteca usaven cacao, vainilla, pebre i tabac; i els indis nortamericans usaven per a curació áloe, clafoll sagrat, jalapa, sauce i lobelia.

És en el sí de la civilisació grega, a on la secularisació de la disciplina mèdica té la seua culmen, duent a la ruptura entre misticisme i medicina, fins a llavors estretament lligades, conferint autonomia a esta tècnica. El primer tractat sistemàtic de botànica farmacèutica De Història Plantarum, escrit pel grec Teofrasto (372-287 a. C.) filòsof peripatético successor d'Aristóteles en la direcció de la seua escola, va ser molt difícil i casi incomprensible.

Una atra figura grega protagonista d'importància excepcional en este camp, va ser Hipócrates, fundador de l'escola de Cos (460-377 a. C.). Eixe antic mege, va classificar per volta primera de manera sistemàtica 300 espècies de plantes medicinals, incloent també receptes, métodos d'ocupació i dietes, influint molt, d'eixa manera, sobre el món romà i el pensament de l'Edat Mija. Entre les seues obres més significatives, destaca el De medicina de Celso (18 d. C.). Ya en l'era cristiana Dioscórides (40-90 d. C.), un grec enrolado en l'eixèrcit romà i recorrent els dominis de l'imperi, realisa la seua gran aportació περιυληζ (matèria que proporciona la naturalea) i posteriorment ampliada pels copistas en ιατριχηζ (mèdica). En el sigle XV es va traduir al llatí com De matèria mèdica de gran importància puix contenia descrites més de 600 drogues. Solament en época romana es comença aixina a parlar de Farmacoterapia i Farmacognosia en el sentit modern que donem al terme. Recordar també els 37 llibres del Naturalis Història de Plinio el Vell (23-79), una obra enciclopèdica fonamental per a comprendre els coneiximents farmacològics dels antics; els estudis de Galeno (129-201), que va catalogar els medicaments en funció de la «calor» o «humor», segons graus creixents (Methodus medendi) ademés de preconizador de la polimedicaació; i l'obra de medicina en 70 llibres del mege personal de l'emperador Giuliano l'Apóstata, Oribasio (325-403), que tracta de falsificacions de les drogues.

En el final de l'imperi romà, els coneiximents científics meges vindran a ser conservats en els monasteris i desenrollats paralelament en el món àrap, a on naix l'alquímia, la predecessora de la química moderna, i en a on va ser elaborat el primer eixemple de farmacopea. Havent arreplegat el testic la cultura àrap, realisa arreplega de tot el saber indi i hereta els sabers del món grecorromano per a una volta més recopilar i ampliar el coneiximent sobre drogues vegetals introduint l'anou moscada, el manà, el tamarindo, l'alcamfor, la cubeba, etc. Destaquen com a màxims exponents Averroes, Mesué el Jove, Serapión el Jove i Ibn al-Baitar (qui va descriure 1400 drogues vegetals i la seua activitat farmacològica).

Important també, el treball d'Isacco Giudeo (850-950 circa), El llibre dels aliments i dels remeis simples, i el Cánone d'Avicenna (980-1037).

Mentrestant es va ser desenrollant una relació entre les institucions religioses, les cases dels peregrins, els hospitals, etc., junt en els horts botànics cultivats pels monges. En l'Edat Mija es desenrolla més el comerç de les espècies i les drogues, i en elles de les plantes medicinals, i, la seua difusió es veu incrementada. En el sigle XIII veem nàixer els primers cultius de les mateixes, pero solament entre el 400 i el 500 s'inicia la verdadera ciència botànica.

En el descobriment d'Amèrica, sorgixen noves rutes comercials i apareixen nous materials i drogues; s'introduïxen el cacao, café, ipeca, quina etc. que impulsen la Matèria Mèdica mentres que l'imprenta s'encarrega de la ràpida difusió de l'obra de Dioscórides. Aixina, en les universitats també es difonen les primeres càtedra de Llectura semplicium (botànica experimental).


El primer tentativo de nomenclatura botànica va ser fet per Leonhart Fuchs (1501-1566). En els mateixos anys, Paracelso (1493-1541) enfronta estudis químics concentrant-se sobre els principis actius de les plantes. Els seus seguidors escomençaran despuix, aquella part de la química que estudia els medicaments. Magnol (1638-1715), serà el que introduïx en la classificació botànica l'idea de la família: tot el regne vegetal, subdividido en 76 famílies. Atres personages importants són Ruiz i Pavón, José Celestino Mutis, Lemery. Les idees de Paracelso produïxen un bolque en la terapèutica que es veu lleument compensada per l'arribada de les drogues del Nou Món com la corfa de quina d'ocupació en la malaria o el full de digital en el tractament de l'hidropesia. No obstant la tendència a l'alça de l'us del principi actiu preconisat per Paracelso produïx una desestimació de l'utilitat de les drogues vegetals, actitut reforçada i potenciada per una série de treballs com els de Scheele que aïlla àcit orgànics a partir de drogues vegetals. En 1806 Sertürner separa la morfina de l'opi. Progressivament es diluciden les estructures químiques dels composts i contínuament s'aïllen productes a partir de les seues drogues i comença un creixent estudi de les propietats farmacològiques propugnat per Magendie i el seu discípul Claude Bernard. El principi actiu adquirix predomini sobre la droga, més encara quan s'escomencen a conéixer els mecanismes d'acció. Tota esta situació inicia un procés en el que la Fitoterapia es veu relegada i desprovista de l'atribut de ciència, passant a ser considerada com medicina popular. Més descobriments va fer Carlos Linneo (1707-1778), que, partint del descobriment dels òrguens genitals en les flors de Camerario (1665-1721), dividix per gèneros i espècies adoptant una especial nomenclatura de dos noms, que permet identificar qualsevol espècie de herba.

No obstant aprofitant el filó dels alvanços científics i tecnològics comença a restituir-se en el seu lloc natural dins del circuit sanitari que són la Farmàcia i la Medicina.

Riscs per a la salut

La major part de les plantes medicinals en les que es treballa en una farmàcia conta en un còdic nacional propi, es controlen els seus cultius, es trien els millors ceps i es garantisa la seua calitat, la data de lot, cóm es recolecta i quàn caduca; ademés inclouen prospecte i són tractades com els demés medicaments en l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS).[14]

No obstant, existixen problemes d'estandardisació de principis actius en els preparats de plantes medicinals. Inclús quan s'intenta assegurar un contingut mínim o màxim de determinada substància activa, no se sap en quina proporció eixa substància o atres contingudes en la planta són les responsables dels efectes. Com a eixemple, citar que despuix d'estandardisar els preparats de hipérico en funció del seu contingut en hipericina i de haver realisat ensajos clínics en dits productes, ha resultat ser una atra substància, l'hiperforina, a la que s'atribuïx major potència com a inhibidora de la recaptaació de serotonina, activitat farmacològica que sembla ser la responsable de l'efecte antidepressiu del hipérico. Aixina mateix, s'han notificat en els productes a pur de plantes medicinals problemes de confusió entre unes plantes i unes atres, ademés de contaminació en pesticidas, metals pesats i medicaments.


Un atre problema conegut, i especialment greu en les herbes procedents de la medicina tradicional chinenca, és l'adició de fàrmacs a herbes medicinals. De 2.609 mostres de medicines chinenques recollides des de huit hospitals en Taiwan, el 23,7% contenia fàrmacs, principalment cafeïna, paracetamol, indometacina, hidroclorotiazida, i prednisolona, antiinflamatorios no esteroideos i benzodiazepinas. Per la seua gran distribució fòra d'Àsia, destaquen el herba del milacre, Tung Shueh, i Chuifong Toukuwan. En esta última s'ha detectat una gran varietat de fàrmacs com a fenilbutazona, indometacina, hidroclorotiazida, clordiazepoxido, diazepam, corticoesteroides, diclofenaco, àcit mefenámico i dexametasona.

Com qualsevol medicament, les plantes poden provocar reaccions adverses, intoxicació per sobredosis o interaccions pernicioses en atres substàncies. S'han descrit interaccions de rellevància clínica entre plantes i medicaments, per lo que resulta imprescindible comunicar al mege el consum de preparats naturals.[10][11] No obstant, a penes existixen estudis sistemàtics per a evaluar la seguritat del consum de plantes medicinals. Sense estos estudis, solament poden ser detectats aquells riscs evidents, molt freqüents i d'ocurrència immediata.

Existix una gran dificultat per a ajustar la dosis correcta dels productes a pur de plantes posat que la gran variabilitat de contingut en principi actiu (la qual cosa no és possible controlar) es repetix en múltiples principis actius. Entre ells, és especialment important senyalar el cas dels estrògens. En els últims anys, s'ha anat acumulant evidència científica sobre els beneficis i riscs del tractament hormonal substitutiu en estrògens, tant en el seu ara qüestionat paper a llarc determini com en la seua indicació establida del consol sintomàtic a curt determini dels síntomes de la menopausa (sofocos). Existix un gran esforce investigador sobre les dosis apropiades d'estrògens, les possibles diferències entre els estrògens de tercera generació i els anteriors o els agonistas estrogénicos modificats, l'evaluació prèvia del risc per a malaltia tromboembólica i càncer de mama en les pacients, el paper de la progesterona concomitant com a protecció per al càncer d'endometri, etc. No obstant, la rasadora que s'aplica als fitoestrògens continguts en la soja és distint. Se sap que l'eficàcia dels derivats de la soja en els síntomes de la menopausa radica en la seua activitat estrogénica i no obstant acceptem la seua eficàcia sense exigir el mateix nivell de coneiximent sobre els seus riscs que exigim al 17- beta-estradiol a les dosis establides en les diverses especialitats farmacèutiques disponibles per a esta indicació.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «The Herbal Minefield | Quackwatch» (en en-us). Consultat el 2021-07-09.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Hard to swallow. Is it possible to gauge the true potential of traditional Chinese medicine?».Nature.448ISSN 0028-0836.doi:10.1038/448106a.Consultat el 2025-06-10.
  3. ↑ 3,0 3,1 «WHO Traditional Medicine Strategy 2014-2023».
  4. ↑ 4,0 4,1 «DNA barcoding detects contamination and substitution in North American herbal products».BMC Medicine.11(1)ISSN 1741-7015.doi:10.1186/1741-7015-11-222.Consultat el 2021-07-09.
  5. ↑ «The Herbal Minefield | Quackwatch» (en en-us). Consultat el 2021-07-09.
  6. ↑ «Quality of herbal medicines: Challenges and solutions».Complementary Therapies in Medicine.20(1-2)
    100–106.ISSN 0965-2299.doi:10.1016/j.ctim.2011.09.004.Consultat el 2021-07-09.
  7. ↑ «Internet màrqueting of herbal products» (en en). JAMA. Consultat el 2021-07-09.
  8. ↑ «Deep Sequencing of Plant and Animal DNA Contained within Traditional Chinese Medicines Reveals Legality Issues and Health Safety Concerns».PLoS Genetics.8(4)ISSN 1553-7390.doi:10.1371/journal.pgen.1002657.Consultat el 2021-07-09.
  9. ↑ 9,0 9,1 Dr. Ricardo Cubedo. Especialiste en Oncología de la Clínica Universitària Porta de Ferro de Madrit. «L'indústria farmacèutica i la medicina natural». Consultat el 7 de juliol de 2015.
  10. ↑ 10,0 10,1 Ministeri de Sanitat i Consum: llista de plantes tòxiques, 2225 ORDEN SCO/190/2004, de 28 de giner de 2004, per la que s'establix la llista de plantes la venda de les quals al públic queda prohibida o restringida per raó de la seua toxicitat.
    • Archivat el 24 de juliol de 2015 archivat en Wayback Machine. Publicat en el BOE, núm. 32, divendres 5 de febrer de 2004, págs. 5051-5055. Consultat el 24 de juliol de 2015.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Bayón, A. (2008): «Les virtuts de les plantes» [1] archivat en Wayback Machine., publicat en la revista A Major Ciència, 3: págs. 12 i 13. Valladolit: Museu de la Ciència, 2008.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat. «Anàlisis de situació de les teràpies naturals». Archivat des d'el original, el 9 de juliol de 2017. Consultat el 23 de juliol de 2015.
  13. ↑ Sobre la belladona, els assiris la varen presentar en les mateixes indicacions que hui dia, com antiespasmódica i antisecretora.
  14. ↑ El Farmacèutic. «Rol del farmacèutic en la dispensaació fitoterapéutica». Consultat el 2 de juliol de 2015.

Bibliografia

  • M.A. Morales S. et al.,Clinical use of the Ginkgo biloba extract. Revista de Fitoterapia (Espanya) 1(2): 95-105, 2000.
  • M.A. Morales et al.,Bases farmacològiques de les aplicacions de l'extracte de Vitis vinifera en diferents patologies associades a l'estrés oxidativo. Revista de Fitoterapia (Espanya) 3 (2): 135-144, 2003.
  • M.A. Morales et al. Us de sen en l'embaràs i el puerperi. Revista de Fitoterapia (Espanya) 4(1): 41-51, 2004.
  • M.A.Morales i L. Bachiller. Revisió sobre la toxicitat del sen. Revista de Fitoterapia (Espanya) 7(1):31-41, 2007.
  • Miguel A. Morales S. i Soledad Rius T. Vademécum de medicaments de venda directa (OTC) i fitofármacos. Edicions i Comunicacions Ltda., 260 pàgines, Santiago de Chile, 2000.
  • Fitoterapia vademécum de prescripció. Editors Bernat Vanaclocha i Salvador Cañigueral-IV Edició, 1091 pàgines.Editorial Masson S.A., Barcelona, Espanya, 2003
  • Miguel A: Morales S. "En les Raïls està el Futur". Fitomedicina i Fitoterapia, Anuari de Chile 2003/2004. Edicions Universitat de Chile. Editors: Juan Pablo Cárdenas i Roberto Engrunse; Santiago de Chile, 2004, Edició de 196 pàgines.
  • Rius Cañavate, José Luis. "Fitoterapia". Reproexpres edicions. I.S.B.N.:978-84-936400-8-8.FECHA: 2008-09-23


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fitoterapia&oldid=1490142»