Claude Bernard

Archiu:Claude Bernard 5.jpg

Claude Bernard

Claude Bernard (Saint-Julien, 12 de juliol de 1813 - París, 10 de febrer de 1878) va ser un biòlec teòric, mèdic i fisiólogo francés.

Considerat el fundador de la medicina experimental, va donar el seu nom al síndrome de Claude Bernard-Horner. Se li atribuïxen conceptes que varen influir enormement en els fonaments de la fisiologia moderna: el concepte de milieu intérieur i el de la seua regulació (posteriorment denominat homeostasis pel fisiólogo Walter Bradford Cannon).

Va ingressar en l'Académie dones Sciences en 1854, va ser elegit per a l'Acadèmia Francesa en 1868 i va ser guardonat en la Medalla Copley en 1876.

Biografia

Fill d'una modesta família de viticultores, Bernard va abandonar la seua vila natal als 19 anys per a traslladar-se a la ciutat de Lió, a on va treballar com a ajudant en una farmàcia. En esta época, el jove Bernard va escriure una obra de teatre (Rose du Rhône) que va tindre cert èxit de públic. No obstant, un amic de la família (professor de lliteratura en la Sorbona) li va recomanar deixar de costat estos inclinaments lliteraris, despuix d'una llectura crítica del seu segon manuscrit, un drama en cinc actes titulat Arthur de Bretagne, que seria publicat per la seua amic G. Barral nou anys despuix de la seua mort, en 1887. Fòra o no encertat, este consell va fer que Claude Bernard donara un gir a la seua vida i es traslladara a París per a iniciar la carrera de medicina.

En 1839 Bernard va obtindre una plaça d'intern, ocupant el lloc 26 d'un total de 29 opositors, i va entrar en contacte en François Magendie, les polèmiques classes del qual varen despertar en ell una inesperada passió pel descobriment de les lleis fisiològiques. Magendie sometia les hipòtesis a contrastación experimental davant el seu auditori, rient obertament quan algun experiment no transcorria segons lo anunciat per l'hipòtesis que ell mateixa acabava d'explicar en l'aula el dia anterior. Magendie es definia com un trapero que recorre el terreny de la ciència arreplegant fets d'ací i d'allà, sense una atra pretensió que "tirar-li'ls a l'esquena". L'elaboració d'alguna elegant i "pretenciosa" (predictiva) teoria a partir de tals fets no tenia cabuda en l'escepticisme de Magendie. No obstant, Bernard no es va trobar mai cómodo en els supòsits epistemològics del seu mestre, lo que va determinar que els seus interessos donaren un nou gir, passant esta volta de l'àmbit purament científic al filosòfic. D'ahí que Claude Bernard haja passat a l'història del pensament no solament per les seues contribucions a la fisiologia, sino també pel seu intent de fonamentar la possibilitat mateixa d'una medicina —i per extensió, d'una biologia— científiques. Pese a que resulta un fet poc conegut pels estudiosos de l'epistemologia, Claude Bernard va alvançar les principals tesis de Karl Popper en este camp.

Bernard es va llicenciar en 1843. En 1847 va fundar la Societat Francesa de Biologia (Société Française de Biologie). En 1853 es va doctorar en ciències naturals davant un tribunal format per Milne-Edwards, Alexandre Dumas i Adrien-Henri de Jussieu. Va ingressar en l'Académie dones Sciences en 1854, obtenint eixe mateix any la Càtedra de Fisiologia General de la Facultat de Ciències de París. En 1855 va succeir a Magendie en el Colege de França.

En 1860 Claude Bernard ya havia escrit lo essencial de la seua obra. Enguany va començar a tindre sérios problemes de salut que li varen obligar a retirar-se periòdicament a la seua Saint-Julien natal. Allí es va dedicar a reflexionar sobre el método que ell mateixa havia amprat per a alcançar els seus descobriments científics. D'esta época la seua obra més famosa és la "Introducció a l'estudi de la medicina experimental" (1865).

En 1868 va ingressar en l'Acadèmia Francesa. Eixe mateix any va renunciar a la seua càtedra de La Sorbona, i va ser nomenat catedràtic de fisiologia en el Museu Nacional d'Història Natural de França.

En 1869 va ser nomenat senador. Aixina i tot, l'alcalde republicà de Villefranche es va negar a erigir-li una estàtua per subscripció popular despuix de la seua mort, alegant que es tractava d'un antic senador de l'Imperi, i d'un home separat.

Ni la vida professional de Claude Bernard ni la seua vida familiar varen ser senzilles. En lo que afecta a la seua vida personal, Bernard es va separar de la seua esposa en 1869, despuix de llarcs anys de mútua incomprensió en els que la seua dòna va aplegar a fundar, junt a les seues dos filles, un asil per a gossos i gats en el que expressava la seua oposició a l'experimentació en animals. Ademés, el matrimoni va haver d'afrontar la mort prematura d'un dels seus fills. Des del punt de vista professional, l'obra de Claude Bernard solament va ser reconeguda per la comunitat acadèmica a lo llarc dels últims vint anys de la seua vida.

Obra

Contribucions a la ciència mèdica

Entre les contribucions de Bernard a la ciència, cal destacar el descobriment de la funció digestiva del pàncrees, el de la funció glucogénica del fege, el mecanisme d'acció del curara, del òxit de carbono i dels anestésicos, l'establiment dels principis generals sobre els que s'assenta la farmacodinamia moderna i les funcions del sistema nerviós. En este sentit, han passat a l'història de la fisiologia els seus estudis sobre el caràcter únic dels nervis sensitivos i motors, la sensibilitat recurrent, l'estructura de la mèdula espinal, la vasomotricitat i les circulacions locals, l'orige medular del gran simpàtic, la seua funció vasomotora, i la seua acció sobre la temperatura corporal, sobre les secrecions i sobre la glucemia. Atres aportacions de menor importància són els seus estudis sobre la secreció salival, la fisiologia pulmonar, l'efecte de la nicotina i del urani sobre l'organisme, la dissecció química en fisiologia, la coagulabilidad de la sanc, el to muscular i els mecanismes inflamatorios. Menció a banda mereixen els seus estudis sobre l'asfíxia i sobre els fermentos, que li varen valdre una històrica polèmica en Pasteur, aludint que la seua teoria era falsa.

Bernard va introduir el concepte d'homeostasia (constància del mig interior) al voltant de 1860, si ben el terme no és seu, sino de W. B. Cannon. Dit model senyala com a qualitat definitoria dels sers vius la capacitat per a mantindre les condicions físic-químiques del mig en el que estan en contacte. En sentit invers, són dites condicions físic-químiques del líquit que banya les cèlules (mig intern) les que, en entrar en contacte en elles, determinen l'aparició dels fenomens fisiològics. Este senzill esquema pretén donar raó (fins a a on això és possible) de el "quid" propi de lo viu.

Entre les seues contribucions a la terapèutica cal destacar les relatives al tractament de la diabetis, les indicacions de la sagnia, el tractament de l'intoxicació per monòxit de carbono per mig de ventilació mecànica, el tractament de l'anèmia en lactato de ferro, el descens de la temperatura corporal per mig de mijos físics, l'estudi dels mecanismes de antagonismo entre fàrmacs, el tractament de l'intoxicació etílica, les aplicacions de la morfina, els efectes del anhídrit carbónico, l'administració intravenosa de sèrum fisiològic, les tècniques de reanimació cardiopulmonar i la oxigenoterapia.

Bernard també va realisar contribucions importants en l'àmbit de la cirugia, puix, ademés dels seus treballs sobre l'anestèsia, va dissenyar nous instruments quirúrgics, va propondre noves tècniques d'incisió i de sutura i va descriure la hiperglucemia post-hemorrágica.

Biologia teòrica

Aparte de les teories concretes en les que Claude Bernard va enriquir la medicina, la biologia i la veterinària de la seua época, poden distinguir-se dos categories diferents dins de les seues contribucions "teòriques" al pensament biològic: les relatives al seu peculiar modo de contestar la vella pregunta ¿qué és la vida?, i les purament epistemològiques (método i fundamentación de la medicina experimental). És en este sentit en el que pot parlar-se de l'existència tant d'una filosofia de la vida com d'una epistemologia bernardianas. Abdós estan, com es vorà a continuació, profundament relacionades entre sí.

Els sers vius segons Claude Bernard

Claude Bernard estava enfrontat directament en el reduccionismo físic-químic del seu temps, puix pese a ser manifestament contrari a les especulacions de la Naturphilosophie alemana, pensava que certament els "fets bruts" no poden donar conte de res, i en eixa mida establix la prioritat de lo teòric, que deu anar seguit immediatament per lo experimental. Este antireduccionismo fa que considere lo orgànic i lo inorgànic com dos camps cualitativamente diferents. A este respecto escriu lo següent:

La matèria inerte no té espontaneïtat en sí mateixa, carix d'una diferència individual, i per lo tant un pot estar segur dels resultats obtinguts. No obstant, quan tractem en un ser viu, l'individualitat aporta un element d'inquietant complexitat: més allà de les condicions externes, és necessari considerar també les reaccions orgàniques intrínseques, a les que done el nom de ‘mig interior’ (milieu intérieur)

.

La tremenda singularitat dels sers vius li feya difícil l'establir un método experimental científic a l'altura de la física i la química del seu temps. Qualsevol variació en els organismes feya que els resultats experimentals variaren de manera significativa. De lo que es tractava era, en definitiva, d'otorgar a la fisiologia l'estatut de ciència, que passara de ser una tècnica a ser una disciplina en científica capaç d'otorgar prediccions fiables. En el següent text podem comprovar les dificultats que Bernard confessa trobar a l'hora de portar a terme esta tasca.

S'ha preguntat cóm pugues un aplegar a conclusions vàlides quan hi ha substàncies que són venenoses per a certs animals pero no ho són per a uns atres, i substàncies que són venenoses per a l'home pero no per als animals. S'ha mencionat l'puerco espín que no resulta enverinat en consumir àcit prúsico, la cabra que menja belladona sense problemes, l'ovella que pot ingerir enormes cantitats d'arsènic sense sofrir efectes letals, els sapos que no resulten enverinats pel seu propi verí, els animals aquàtics que són capaços de produir descàrregues elèctriques sense patir les seues conseqüències i els animals marins que no sofrixen danys per l'influència de la sal. Tot lo que acabem de mencionar és inadequat com a explicació. De fet, si un ho admetera la ciència seria impossible.

És interessant senyalar un atre parell de capítuls de la polèmica que en aquells anys es venia dirimint al voltant de la fisiologia i l'anatomia. Un és el dels tipos, que en un dels bandos tenia plena realitat ontològica i en l'atre caria per complet d'ella, primant la realitat dels individus. És interessant la postura de Bernard a este respecto (i és evident que esta polèmica és una atra variant de l'anterior, açò és: o empirisme o especulació), puix el fisiólogo de Rhône afirma que no es poden negar ni els tipos ni els individus, puix és la relació entre abdós lo que conduirà a resultats correctes, és dir, que serà "la différence qui li sépare de ce type" lo que nos acoste millor a l'individu.

Bernard vol escapar tant del positivisme de Comte com de les vanes especulacions de la Naturphilosophie, i a este respecto és que propon un camí intermig. Enfrontar-se a la desprestigiada ciència romàntica era senzill. No tant establir una distància ni molt exagerada ni excessivament lleu per respecte a l'empirisme i el positivisme. De lo que no cap dubte és de que el método deu escomençar per una teoria o hipòtesis, que despuix deu posar en les seues justes pollegueres l'experimentació:

Un té que ser esclau d'un fet; un pot dir d'un fet que és brut, com si lo que diu fora molt científic. Certament un té que creure en els fets, pero no deu creure en ells cegament. Disponem del raonament per a donar llum als fets, i dels fets per a moderar l'imaginació i detindre el raonament.

En el terreny conceptual, Bernard va propondre un model teòric per a entendre qué són els organismes, que va resultar estar dotat d'un gran valor heurístic. En el seu concepte de "mig intern" quedava llegitimada la pretensió -posada en dubte per l'escepticisme de Magendie, pel vitalismo de Bichat, i per les tesis dels romàntics- de fer de la medicina una autèntica ciència, al mateix temps que se salvaguardava l'estatut ontològic peculiar dels sers vius. En este sentit, el model del mig intern evitava que els científics caigueren en la tentació de reduir conceptualment els sers vius a meres màquines físic-químiques extremadament complexes. Lo que Claude Bernard va oferir, per tant, a la nova medicina va ser una certificació definitiva del seu caràcter científic exenta d'un reduccionismo físic-químic en el pla ontològic.

Bernard partix de l'idea de que els organismes vius es troben en constant interacció físic-química en el mig que els rodeja. Esta interacció és bidireccional, i està orientada a un fi: l'autoconservación de dit organisme, o el seu interacció en uns atres per a la conservació del tot. Ya que en els sers complexos esta interacció se situa a nivell celular, dit mig deu ser denominat en ells "mig intern" (el mig intern és, segons este model, el líquit que banya les cèlules). Els fenomens vitals vénen soportats per processos estrictament físic-químics. Quan un agent físic-químic interacciona en una cèlula, esta "produïx" un efecte fisiològic que li és propi (segregar una hormona, contraure's, emetre una descàrrega elèctrica, dilatar-se...), sense que l'anàlisis científic dels fenomens vitals puga estendre's més allà. D'esta manera, junt en la seua carta de ciutadania com a autèntica ciència, Bernard impon a la biologia uns llímits clars: jamai podrà pronunciar-se sobre l'essència de la vida, si be serà capaç d'elaborar lleis relatives a les seues condicions físic-químiques. La ciència deurà renunciar a donar una resposta a la vella pregunta per el "qué" (qué és la vida), per a llimitar-se a un positiviste "vore per a prevore".

No obstant, el positivisme de Claude Bernard no és un positivisme estricte. Enfrontant-se a les influents tesis de Comte, Bernard serà un dels pocs científics francesos partidaris de la teoria celular. Mentres que els científics del seu entorn trobaven en dita teoria sospitosos vestigis d'ideologia romàntica -front a la que el positivisme de Comte precisament s'havia erigit en reacció-, Claude Bernard va reservar sempre en la seua epistemologia un lloc privilegiat per a les hipòtesis. D'esta manera, encara reconeixent la càrrega hipotètica -i per tant especulativa- de la teoria de Matthias Schleiden i Theodor Schwann, Claude Bernard veu en ella una autèntica teoria científica. Ya que la ciència no pot prescindir de les hipòtesis (Claude Bernard fuig de l'empirisme de Magendie), l'única condició que els va impondre l'epistemologia bernardiana -en la finalitat de salvaguardar la seua medicina experimental dels excessos del romanticisme- va ser una constant sumissió al control experimental. En això, el trapero de Magendie deixa de servir com a image ilustradora de la llabor dels científics. A partir d'ara, queden llegitimats per a estructurar els fets que arrepleguen -en el laboratori o en la capçalera dels malalts- en hipòtesis més o menys ambicioses o arriscades. És més, és precisament la presència prèvia (Claude Bernard utilisarà l'expressió "a priori") d'hipòtesis en la ment de l'investigador lo que li permet observar i registrar fets. Una ment sense hipòtesis és, per a Bernard, una ment cega, incapaç d'obrir-se a la naturalea.

La medicina segons Claude Bernard

Segons Bernard, la pràctica experimental es desenrolla en quatre moments. En primer lloc, es produïx davant els ulls del científic un fet que constata de forma precisa. A continuació, sorgix una idea sobre la possible causa de dit fenomen. Esta idea constituïx la hipòtesis científica, que solament tindrà valor en la mida en que puga contrastar-se experimentalment. Per a això, el científic deduïx de dita hipòtesis atres que són les seues conseqüències llògiques, i pansa a dissenyar experiments o a buscar observacions que les confirmen. Les teories científiques no són en realitat més que hipòtesis controlades experimentalment per mig d'un procés que establix un delicat equilibri entre la raó i l'experiència. D'ahí el seu caràcter necessàriament provisional i les difícils eleccions que a sovint el científic deu fer entre els fets i les teories quan hi ha discordança entre abdós. Inclús quan els fets semblen confirmar l'hipòtesis, esta deurà ser somesa a la contraprueba. La contraprueba és la ferramenta llògica que garantisa al científic l'existència d'un autèntic nexe causal entre dos fenomens, i no d'una mera coincidència en el temps.

La conseqüència epistemològica més important de la concepció bernardiana del método científic és el protagonisme de la deducció: les hipòtesis a partir de les quals s'establixen els silogismes de la deducció sorgixen en la ment del experimentador en ocasió de l'observació de determinats fets, pero no són el resultat d'un procés d'inducció portat a terme a partir d'ells. En contra dels supòsits dels inductivistas, Bernard entenia que lo universal solament pot procedir de lo universal.

De fet, Bernard ampra a sovint l'equívoca expressió “idees a priori” per a referir-se a les hipòtesis científiques. En això vol posar de manifest que estes no deuen ser enteses com un mer destilat dels fets que la nostra ment es llimita a arreplegar i a plasmar. El procés de génesis de dites hipòtesis es deu, més be, a la creativitat del científic que les elabora. Procedixen d'una qualitat sicològica a la que Bernard denomina sentiment o cor, si ben no poden carir d'uns criteris mínims de racionalitat.

L'epistemologia bernardiana se situa, d'esta manera, en un punt equidistant dels quatre pols que configuren el seu entorn científic i filosòfic: el empirisme de Magendie (i el seu consegüent escepticisme), el racionalisme dels científics romàntics (i els seus excessivament especulatives teories biològiques), el vitalismo de Bichat (que feya dels fenomens vitals el terreny propi de l'espontaneïtat, inaccessible al coneiximent científic), i el positivisme de Comte (en el seu rebuig de les hipòtesis).

Crítiques

Alguns opositors de l'experimentació animal, habitants de el XX, acusen a Bernard de falta d'empatia pels animals subjectes de les seues exploracions científiques. En el seu "Introduction", Bernard escriu que “El fisiólogo no és una persona normal, és un científic, un home absorbit per l'idea científica que perseguix; ell ya no sent els lloros dels animals, ya no veu la sanc que derramen, solament veu la seua idea i els organismes que li amaguen els problemes que ell desija descobrir. No sent que està perpetrant una horrible carniceria; baix l'influència d'una idea científica ell examina en plaure el repugnant filament nerviós i la carn lívida que a qualsevol atra persona provocarien disgust i horror…”. L'escritor anglés John Vyvyan va afirmar que si Bernard haguera vixcut en la nostra época no hauria publicat eixes llínees, perque són un eixemple de llibre de text d'esquizofrènia paranoide.

Vore també

• René Dubos

Referències

• BARONA, J. L. Bernard: Antologia, Barcelona, Península, 1989.
• BERGSON, H. “Ce que la philosophie doit avant tout à Claude Bernard”, Centenaire de Claude Bernard, París, Collège de France, 1913.

• BINET, L. Esquisses et notes de travail inédites de Claude Bernard, París, Masson et Cie, 1952.
• CANGUILHEM, G. L´idée de médecine expérimentale selon Claude Bernard, París, Palais de la Découverte, 1965.
• ESCARPA SÁNCHEZ-GARNICA, D: "Les passions del laboratiorio: Claude Bernard i el naiximent de la medicina experimental", en GONZÁLEZ RECIO ed. El Taller de les idees. Dèu lliçons d'Història de la Ciència, Plaça i Valdés, 2004.
• ESCARPA SÁNCHEZ-GARNICA, D.: Filosofia i Biologia en l'obra de Claude Bernard, Madrit, UCM, 2005.document en pdf
• FOULQUIÉ, P. Claude Bernard, París, Els éditions de l´école, 1954.ARKE, R. Claude Bernard, París, Seghers, 1961.
• GONZÁLEZ RECIO, J. L.: “Claude Bernard: un popperiano en la França de Napoleón III”, en Rivadulla, A. (ed.): Hipòtesis i veritat en ciència. Ensajos sobre la filosofia de Karl R. Popper, Madrit, 2004, pp. 275-292.
• GONZÁLEZ RECIO, J.L.: "Who killed histological positivism? An approach to Claude Bernard’s epistemology", Ludus Vitalis, 22 (2004), 61-82.
• GRAN, F. i VISCHER, M. B. Claude Bernard and experimental medicine. Colected papers rom a symposium, Cambridge (Mass.), Schenkam, 1967.
• GRMEK, M. Claude Bernard et la méthode expérimentale, París, Payot, 1973.
• GRMEK, M. Li legs de Claude Bernard, París, Fayard, 1997.
• GRMEK, M. Raisonement expérimentale et recherches toxicologiques chez Claude Bernard, Gènova-París, Droz, 1973.
• HEIM, R. (ed.) Els concepts de Claude Bernard sur li milieu interior, París, Masson, 1967.
• HOLMES, F. L. Claude Bernard and animal chemistry. The emergence of a scientist, Cambridge (Mass.), Harvard Univ. Press, 1974.
• LAÍN ENTRALGO, P. “Claudio Bernard i l'experimentació en fisiologia”, Estudi preliminar a l'Introducció a l'estudi de la medicina experimental, Madrit, Centauros, 1947.
• LORENZANO, C. “Claude Bernard i Karl Popper. Dos #racionalisme crítics”, en Teoria, Mèxic D. F., UNAM, 1980.
• OLMSTED, J. M. Claude Bernard, physiologist, Londres, Cassell, 1939.
• PI-SUNYER, J. El pensament viu de Claude Bernard, Buenos Aires, Losada, 1965.
• PROCHIANTZ, A. Claude Benard et la revolution physiologique, París, PUF, 1990.
• ROSTAND, J. Hommes de vérité, París, Éditions Estoc, 1968.
• ROGER, J. Els sciences de la vie dans la pensée française du XVIII siècle, París, Armand Colin, 1971.
• SCHILLER, J. Claude Bernard et els problèmes scientifiques de sò temps, París, Els editions du Cèdre, 1967.
• SERTILLANGES, A. D. La philosophie de Claude Bernard, París, éd. Montaigne, 1943.
• VIRTANEN, R. Claude Bernard and his plau in the history of idees, Lincoln, Univ. of Nebraska Press, 1960.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Claude Bernard.

Claude Bernard en Viquidites.

• Museu Claude Bernard.
• Algunes de les seues obres són de lliure accés facsímil en francés en CoLiSciences.