Atropa belladonna
La belladona (Atropa belladonna) és una espècie d'arbust perenne, de la família Solanaceae. És nativa d'Europa, Àfrica del Nort, i Àsia Occidental, i es pot trobar naturalisada en parts de Norteamérica. Té una tolerància baixa a l'exposició directa al sol. Es troba en àrees normalment sombreadas i en un sol ric en rovina.
Descripció
Planta perenne herbácea, de la família de les Solanàcees. En freqüència és un subarbusto, a partir d'un rizoma carnoso. Les plantes creixen fins a 1,5 metros (4,9 peus) d'altura en fulls llarcs ovalats d'uns díhuit centímetros. Tallos molt ramificats i llenyosos en la seua base. Les seues flors són cridaneres per la seua forma acampanada, encara que no solen ser de color vistós. Les flors en forma de campana són de color púrpura en reflexos verts a verdosos i olor dèbil. Els fruts són bayas de color vert a un color negre lluent en madurar totalment, i aproximadament 1 centímetro de diàmetro. Les bayas són dolces, contenen atropina i són consumides per les aus, que dispersen les llavors en els seus excrements, a pesar de que les llavors contenen alcaloide tòxics. Hi ha una forma pàlida de flor groga cridada Atropa belladona var. lutea, en fruts de color groc pàlit.
Atropa belladona s'utilisa molt poc en els jardins, pero quan es planta, és per lo general pels seus grans fruts vistosos. S'ha naturalizado en algunes parts d'Amèrica del Nort, a on es troba a sovint en llocs sombrejats i humits de sol calizo. Es considera una espècie de maleza en algunes parts del món, a on colonisa zones en sols alterats eutrofizados, tossals boscosos o jaciments carboníferos. La germinació de les llavors és a sovint difícil, per la coberta dura de les llavors que causa latencia. La germinació tarda vàries semanes baix condicions de temperatura alterna, pero es pot accelerar en l'us d'àcit giberélico. Les llavors han evolucionat per a passar sense obstruir-se pel sistema digestiu de les aus.
Història
De la mateixa manera que les datures o la mandrágora, esta planta pertany a la clàssica farmacopea de les "herbes de les bruixes". Per a moltes tradicions europees, la belladona ha segut —i seguix sent— objecte de creències, llegendes i faules diverses. Va ser utilisada en l'antic Egipte com a narcòtic; en les orgies dionisíacas gregues com a afrodisíac, en les ofrenes romanes a Atenea, deesa de la guerra, per a provocar el fulgor en la mirada dels soldats, en Síria per a "alluntar els pensaments trists", i en terres celtes i centreeuropees per a honrar a Belona, deesa de la guerra. En l'Edat Mija el seu us i difusió passa a ser secret i es relaciona en Paracelso i atres autors vinculats a l'alquímia, aixina com en les dònes de coneiximent conegudes com "bruixes".
Es creu que el seu nom deriva de l'us domèstic que feyen d'ella les dames romanes (donnas belles), fent infusió en els seus fulls per a blanquejar el cutis i aplicant el suc del seu frut en els ulls per a provocar dilatació de les pupiles (midriasis).
Característiques
La planta creix en llocs sombrejats; normalment alcança una altura d'1,5 metros, posseïx flors de color morat i una mala olor característica.
Els seus alcaloides (hiosciamina, atropina, escopolamina), derivats del tropano, la convertixen en una planta venenosa, capaç de provocar estats de menge o mort si és mal administrada. En dosis tòxiques provoca quadros de deliri i alucinacions. A pesar d'això, la planta s'utilisa medicinalment en oftalmologia com midriático i té aplicacions com antiespasmódico, antiasmático, anticolinérgico, etc. Correctament utilisada en neumología s'usa per a problemes de espasmos bronquials encara que pot carrejar escassea de secrecions. Els extractes de belladona s'han amprat clásicament en el tractament de la malaltia de Parkinson i els síndromes parkinsonianos en relatiu èxit, cuidant de previndre efectes colaterals i adversos. La belladona també s'ampra en gastroenterologia en dosis baixes com neuroregulador intestinal en casos de síndrome de l'intestí irritable, colitis ulcerosa, etc.
En dosis moderades pot servir com un bon analgésico o una planta anestesiante, és bona per als gossos.[1]
Taxonomia
Atropa belladonna va ser descrita per Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 181, en l'any 1753.[2]
- Etimologia
Atropa deriva d'Átropos, una de les tres Moiras de la Mitologia Grega i belladonna prové del italià, en el significat de "dòna bella". Abdós noms fan alusió tant al seu efecte venenós com al seu us per a dilatar les pupiles dels ulls, conseguint aixina una mirada més bella.
- Citologia
Número de cromosomes de Atropa bella-donna (Fam. Solanaceae) i táxones infraespecíficos: n=25.[3]
- Nom comú
- Castellà: beladona, belladama, belladona, belladonna, solano furiós, solano major.[4]
- Sinonímia
|
|
Referències
- ↑ Herbes i plantes curativas. Plantes shamánicas. Peter Kremer
- ↑ Atropa belladonna en Tròpics
- ↑ Estudi citològic del gènero Atropa. Número i estructura dels cromosomes de A. belladona en les cèlules mares del gra de polen Homedes, J. (1944) Farmacognosia
- ↑ «Atropa belladonna». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 26 de novembre de 2011.
- ↑ Atropa belladonna en PlantList
Bibliografia
- Bailey, L. H. & E. Z. Bailey. 1976. Hortus Third i–xiv, 1–1290. MacMillan, New York.
- Hitchcock, C. L., A. Cronquist, M. Ownbey & J. W. Thompson. 1984. Ericaceae through Campanulaceae. Part IV. 510 pp. In Vasc. Pl. Pacific N.W.. University of Washington Press, Seattle.
- Voss, E. G. 1996. Michigan Flora, Part III: Dicots (Pyrolaceae-Compositae). Cranbrook Inst. of Science, Ann Arbor.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Atropa belladonna» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.