Anar al contingut

Califato de Còrdova

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Califato de Còrdova
Alcázar de Medina Azahara.

El Califato omeya de Còrdova (en àrap: خلافة قرطبة; transliterado Khilāfat Qurṭuba) o Califato d'Occident, i oficialment com el Califato de Còrdova,[1] va ser un Estat musulmà andalusí governat per la dinastia omeya, despuix de la autoproclamación del emir Abderramán III com califa en 929. El seu territori comprenia part de la península ibèrica i part del nort d'Àfrica, en capital en Còrdova, ciutat que ha mantingut el seu nom fins a l'actualitat. El Califato va succeir al emirat independent instaurat per Abderramán I en 756. El califato es va desintegrar al començament d'el XI durant la Fitna del-Ándalus, una guerra civil entre els descendents del califa Hisham II i els successors del seu háyib (oficial de la cort), Almanzor. En 1031, despuix d'anys de conflicte, el califato es va fracturar en multitut de regnes musulmans independents coneguts com taifas.[2] Per un atre costat, l'época del Califato de Còrdova va ser la de màxim esplendor polític, cultural i comercial d'Al-Ándalus, encara que també va ser intens en uns dels regnes de taifas.

Història

[editar | editar còdic]

Ascens

[editar | editar còdic]

Abderramán I es va convertir en emir de Còrdova en 756 despuix de sis anys d'exili en acabant de que els omeyas pergueren el càrrec de califa en Damasc a mans dels abasíes en 750.[3] En l'intenció de recuperar el poder, va derrotar als governants islàmics de la Península i va unir varis feus locals en un emirat.[4] Posteriorment, les incursions varen aumentar el tamany de l'emirat; la primera va aplegar fins a Còrsega en 806.[5]

Els governants de l'emirat varen utilisar el títul de «emir» o «sultà» fins a el X. Al començament d'el X, Abderramán III va tindre que enfrontar-se a una amenaça d'invasió des del nort d'Àfrica per part del califato fatimí, un imperi islàmic chií rival centrat en Ifriquía. Com els fatimíes també reclamaven per a sí el títul de califato, en resposta Abderramán III va reclamar el títul de califa per a ell mateixa.[6] Abans de la proclamació d'Abderramán com a califa, els omeyas reconeixien generalment al califa abasí de Bagdad com a llegítim governant de la comunitat musulmana.[7] Inclús despuix de rebujar als fatimíes, Aberramán va mantindre el títul més prestigiós.[8] Encara que la seua posició com a califa no era acceptada fòra del-Ándalus ni en les seues filials norteafricano, internament els omeyas espanyols es consideraven més propencs a Mahoma, i per tant més llegítims, que els abasíes.

Apogeu del Califato

[editar | editar còdic]

Els regnats d'Abderramán III (929-961) i el seu fill Alhaken II (961-976) constituïxen el periodo d'apogeu del Califato omeya, en el qual es consolida l'aparat estatal cordovés. Per a afiançar l'organisació administrativamente d'un territori prou extens i de població heterogénea majoritàriament no àrap, els sobirans varen recórrer a oficials fidels a la dinastia omeya, lo que va configurar una aristocràcia palatina de fata'ls (esclaus i libertos d'orige europeu), que va anar progressivament aumentant el seu poder civil i militar, suplantant aixina a l'aristocràcia d'orige àrap. D'esta manera tremendament eficaç, es va gestionar fiscalmente i de forma centralisada el cobro dels imposts, diezmos, peages, taxes aduanero, drets sobre mercats i joyes, sometent a la contribució del Califato inclús als cortesanos.[9]

En l'eixèrcit es va incrementar especialment la presència de contingents bereberes, per l'intensa política califal en el Magreb. Abderramán III va sometre als senyors feudals, els quals pagaven tributs o servien en l'eixèrcit, contribuint al control fiscal del Califato, realisant en èxit una redistribució de la riquea, tal com senyala el geógrafo Ibn Hawqal. Les empreses militars varen consolidar el prestigi dels omeyas fòra del-Ándalus i estaven orientades a garantisar la seguritat de les rutes comercials. La política exterior es va canalisar en tres direccions: els regnes cristians del nort peninsular, el nort d'Àfrica i el Mediterràneu.

La fitna

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Fitna del-Ándalus.


la fitna, guerra civil, va començar en 1009 en un colp d'Estat que va supondre l'assessinat d'Abderramán Sanchuelo, fill d'Almanzor, la deposición d'Hisham II i l'ascens al poder de Muhámmad ibn Hisham ibn Abd al-Yabbar, bisnieto d'Abderramán III. En el trasfondo es trobaven també problemes com l'agobiant pressió fiscal necessària per a finançar el cost dels esforços bèlics. A lo llarc del conflicte, els diversos contendents varen cridar en la seua ajuda als regnes cristians. Còrdova i els seus arravals varen ser saquejats repetides voltes, i els seus monuments, entre ells l'Alcázar andalusí i Medina Azahara, destruïts. La capital va aplegar a traslladar-se temporalment a Màlaga. En poc més de vint anys es varen succeir 10 califes distints (entre ells Hisham II restaurat), pertanyents tres d'ells a una dinastia distinta de la omeya, l'hammudí. En mig d'un desorde total, es varen independisar paulatinament les taifas d'Almeria, Múrcia, Alpuente, Arcs, Badajoz, Carmona, Dénia, Granada, Huelva, Morón, Silves, Toledo, Tortosa, Valéncia, Albarracín i Saragossa. L'últim califa, Hisham III, va ser depost en 1031, i es va proclamar una taifa en Còrdova. Per a llavors totes les coras (províncies) del-Ándalus que encara no s'havien independisat es varen proclamar independents, baix la regència de clans àraps, bereberes o eslaus. La caiguda del Califato va supondre per a Còrdova la pèrdua definitiva de l'hegemonia del-Ándalus i el seu decliu com a metròpoli. L'emir Abderramán III va prendre el títul de califa en 929, afirmant aixina la completa independència del Califato de Còrdova del dels abasíes. Va seguir l'eixemple dels fatimíes que havien fundat un califato chií ismaelita en el Magreb despuix de la pren de Raqqada (capital dels aglabíes) en 909, abans de conquistar Egipte en 969 i establir-se allí definitivament en 973. La conseqüència d'esta decisió va ser que els califes omeyas de Còrdova patien una mala reputació en l'historiografia musulmana. De fet, el califa, com "Comandant dels creents" tenia que ser únic; este desig d'independència religiosa va ser vist com una dissidència que amenaçava l'unitat espiritual de la comunitat de creents en el món àrap-musulmà clàssic, ya socavada per l'establiment del califato fatimí. No obstant, uns atres varen seguir.

Política interior

[editar | editar còdic]

L'apogeu del califato cordovés queda de manifest per la seua capacitat de centralisació fiscal, que gestionava les contribucions i rendes del país: imposts territorials, diezmos, arrendaments, peages, imposts de capitació, taxes aduanero sobre mercaderies, aixina com els drets percebuts en els mercats sobre joyas, aparejos de navíos, peces d'orfebreria, etc. Aixina mateix, els cortesanos estaven somesos a contribució. Administrativamente, el califato va dividir el seu territori en demarcació administratives i militars, denominades coras, seguint a grans traces l'anterior divisió administrativa del Emirat. Durant el Califato de Còrdova el nomenament funcionarial màxim era el de visir, l'accés a una alta magistratura permetia la promoció i ascens de fills i parents pròxims, lo mateix que la cessació els arrastrava. El háyib o canceller eixercia totes les accions que el califa delegava en ell, dirigia les aceifas i organisava la política administrativa de les províncies. Era el primer dels visirs i responsable de la gestió d'estos. També va ser molt destacat elloc de zalmedina de Còrdova, en ranc de visir. La seua missió era l'aplicació de la llei en assunts d'extrema gravetat, la regència del regne en absència del califa, la jefatura per delegació de la Casa Real, la facultat de rebre l'adheriment del poble en la Mesquita Major durant la coronació dels emirs o califes i la recaptació dels imposts extraordinaris. Subordinats seus eren el cap de policia i el Juge de Mercat. L'importància d'este càrrec va quedar reflectit en la pròpia evolució política d'Almanzor.[10]

L'administració de la justícia descansava en els cadíes, estos eixercien les seues funcions d'acort en el Corán i la tradició ortodoxa de l'escola malikí. El primer magistrat tenia la seua residència en Còrdova i després cada província tenia el seu juge en plena jurisdicció. Els cadíes també administraven els bens de la comunitat i dirigien l'oració en les mesquites. En el Califato de Còrdova varen sorgir dos magistratura extraordinàries: menges injustitiarum i el menges redditornum, el primer era un nomenament del califa en poders especials per a jujar casos d'especial importància i el segon jujava les denúncies contra els alts funcionaris.[10]

La opulencia del califato durant estos anys queda reflectida en les paraules del geógrafo Ibn Hawqal:

L'abundància i el desfogue dominen tots els aspectes de la vida; el fruïment dels bens i els mijos per a adquirir la opulencia són comunes als grans i als chicotets, puix estos beneficis apleguen inclús fins als obrers i els artesans, gràcies a les imposicions llaugeres, a la condició excelent del país i a la riquea del sobirà; ademés, este príncip no fa sentir lo gravoso de les prestacions i dels tributs.

Per a realçar la seua dignitat i a imitació d'atres califes anteriors, Abderramán III va edificar la seua pròpia ciutat palatina: Medina Azahara. Esta etapa de la presència islàmica en la península ibèrica de major esplendor, encara que de curta duració puix en la pràctica va terminar en el 1009 en la fitna o guerra civil que es va desencadenar pel tro entre els partidaris de l'últim califa llegítim, Hisham II, i els successors del seu primer ministre o háyib Almanzor. No obstant, el Califato va seguir existint oficialment fins a l'any 1031, en que va ser abolit, donant lloc a la fragmentació de l'Estat omeya en multitut de regnes coneguts com taifas.

Caiguda del Califato

[editar | editar còdic]

En el XI, el Califato es va derrocar i es va fragmentar en microestats, les taifas (fins a 25) que, debilitades, serien poc a poc conquistades pels regnes cristians. L'últim territori musulmà en la península, el regne de Granada, va caure en 1492. Els últims musulmans, que vivien baix la llei cristiana, es vorien obligats a convertir-se o emigrar en el XVII.

Política exterior

[editar | editar còdic]

Relacions en els regnes cristians

[editar | editar còdic]
Arbre genealògic de la família Omeya. En blau figura el califa Utmán, un dels 4 califes ortodoxos. En vert, els califes omeyas de Damasc. En groc, els emirs omeyas de Còrdova. En taronja, els califes omeyas de Còrdova (nota: Abderramán III va ser emir fins a l'any 929, en que es va proclamar califa). S'inclou el parentesc dels omeyas en el profeta Mahoma, senyalat en mayúscules.

Un tercer objectiu de l'activitat bèlica i diplomàtica del Califato va estar orientada al Mediterràneu. Durant els primers anys del Califato, l'aliança del rei lleonés Ramiro II en Navarra i el comte Fernán González varen ocasionar el desastre de l'eixèrcit califal en la batalla de Simancas. Pero a la mort de Ramiro II, Còrdova va poder desenrollar una política d'intervenció i arbitrage en les querelles internes de lleonesos, castellans i navarresos, enviant freqüentment contingents armats per a hostigar als regnes cristians. L'influència del Califato sobre els regnes cristians del nort va aplegar a ser tal que entre 951 i 961, els regnes de León i Navarra, i els comtats de Castella i el Barcelona li rendien tribut. Les relacions diplomàtiques varen ser intenses. A Còrdova varen aplegar embaixadors del comte de Barcelona Borrell, de Sancho Garcés II de Navarra, d'Elvira Ramírez de León, de García Fernández de Castella i el comte Fernando Ansúrez entre uns atres. Estes relacions no varen estar faltes d'enfrontaments bèlics, com el sege de Gormaz de 975, a on un eixèrcit de cristians es va enfrontar al general Gálib.

Relacions en el Magreb

[editar | editar còdic]

La política cordovesa en el Magreb va ser igualment intensa, particularment durant el regnat d'Alhaken II. En Àfrica, els omeyas es varen enfrontar als fatimíes, que controlaven ciutats com Tahart i Siyilmasa, punts fonamentals de les rutes comercials entre l'Àfrica subsahariana i el Mediterràneu, si ben este enfrontament no va ser directe entre abdós dinasties. Els omeyas es varen recolzar en els zenata i els idrisíes i el Califato fatimí, en els ziríes sinhaya. Events importants varen ser l'ocupació de Mella, Tànger i Ceuta, punt des del qual es podia evitar el desembarc fatimí en la península. Despuix de la pren de Mella en 927 a mitan d'el X, els Omeyas varen controlar el triàngul format per Alger, Siyilmasa i l'oceà Atlàntic i varen promoure tumults que varen aplegar a posar en perill'estabilitat de califato fatimí. No obstant, la situació va canviar despuix de l'ascens d'al-Muizz al Califato fatimí. Almeria va ser saquejada i els territoris africans baix autoritat omeya varen passar a ser controlats pels fatimíes, retenint els cordovesos només Tànger i Ceuta. L'entrega del govern d'Ifriqiya a Ibn Maneu va provocar l'enfrontament directe que s'havia intentat evitar anteriorment, si ben Ya'far ibn Ali al-Andalusi va conseguir detindre al zirí Ibn Maneu. En el 972 va esclatar una nova guerra en el nort d'Àfrica, provocada en esta ocasió per Ibn Guennun, senyor d'Arcila, que va ser vençut pel general Gálib. Esta guerra va tindre com a conseqüència l'enviament de grans cantitats de diners i tropes al Magreb i la contínua immigració de bereberes a A el-Ándalus.

Política en el Mediterràneu

[editar | editar còdic]

El Califato va mantindre relacions en l'Imperi bizantí de Constantino VII i emissaris cordovesos varen estar presents en Constantinopla. El poder del Califato s'estenia també cap al nort, i cap al 950 el Sacre Imperi Romà Germànic intercanviava embaixadors en Còrdova, de lo que queda constància de les protestes per la pirateria musulmana practicada des de Fraxinetum i les illes orientals del-Ándalus. Igualment, alguns anys abans, Hugo d'Arlés solicitava salvoconductes per a que els seus barcos mercants pogueren navegar pel Mediterràneu, donant idea per lo tant del poder marítim que ostentava Còrdova. A partir del 942 es varen establir relacions mercantils en la República amalfitana i en el mateix any es va rebre una embaixada de Cerdenya.

Economia i població

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Jarritas de torra per a aigua d'el X d'época califal en decoració pintada. Museu Antiquarium, Sevilla.
Erro al crear miniatura:
Pipes d'hachís de ceràmica trobades en Còrdova d'época andalusí. El consum recreatiu del hachís va estar molt estés en la societat califal.

L'economia del Califato es va basar en una considerable capacitat econòmica —fonamentada en un comerç molt important—, una indústria artesana i tècniques agrícoles molt desenrollades. Basava la seua economia en la moneda, l'acunyament de la qual va tindre un paper fonamental en el seu esplendor financer. La moneda d'or cordovesa es va convertir en la més important de l'época, que va anar provablement imitada pel Imperi carolingio. Al cap de la ret urbana estava la capital, Còrdova, la ciutat més important del Califato, que superava els 250 000 habitants en 935 i va reglotar els 400 000 en 1000, en lo que va anar durant el X una de les majors ciutats del món i un centre financer, cultural, artístic i comercial de primer orde. La segona ciutat d'Europa despuix de Constantinopla. Les ciutats més importants que junt en la capital cordovesa varen fomentar l'esplendor del califato varen ser Toledo com a punt estratègic i cultural; Pechina o Sevilla, com els principals ports comercials del-Ándalus; Saragossa, Tudela, Lleida i Calatayut, situades en l'estratègica vall de l'Ebre. Atres ciutats importants varen ser Mèrida, Màlaga, Granada o Valéncia.[11]

Cultura

[editar | editar còdic]
Interior de la Gran Mesquita de Còrdova, transformada en temple cristià des del seu conquista en 1236. Un dels millors eixemples d'arquitectura islàmica iniciada per la dinastia dels omeyas.
  • Abderramán III, octau sobirà Omeya del-Ándalus i primer d'ells que va prendre el títul de califa, no solament va fer de Còrdova el centre neuràlgic d'un nou imperi musulmà en Occident, sino que la va convertir en la principal ciutat d'Europa Occidental, rivalizando en poder, prestigi, esplendor i cultura durant un sigle en Bagdad i Constantinopla, les capitals del Califato Abasí i l'Imperi bizantí, respectivament. Segons fonts àraps, baix el seu govern, la ciutat va alcançar el milló d'habitants, que disponien de mil siscentes mesquites, trescentes mil vivendes, huitanta mil tendes i innumerables banys públics. El califa omeya va ser també un gran impulsor de la cultura: va dotar a Còrdova en prop de setanta bibliotecas, va fundar una universitat, una escola de medicina i una atra de traductors del grec i de l'hebreu a l'àrap. Va fer ampliar la Mesquita de Còrdova, reconstruint el alminar, i va ordenar construir l'extraordinària ciutat palatina de Madínat al-Zahra, de la que va fer la seua residència fins a la seua mort.
Saló Ric de la ciutat palatina de Medina Azahara. L'extraordinària bellea dels seus edificis estava dissenyada per a sorprendre als embaixadors estrangers.

Els aspectes de desenroll cultural no són menys rellevants despuix de l'arribada al poder del califa Alhaken II a qui s'atribuïx la fundació d'una biblioteca que hauria alcançat els 400 000 volums. Potser això va provocar l'assunció de postulats de la filosofia clàssica —tant grega com a llatina— per part d'intelectuals de l'época com varen ser Ibn Masarra, Ibn Tufail, Averroes i el judeu Maimónides, encara que els pensadors varen destacar, sobretot, en medicina, matemàtiques i astronomia.

Erro al crear miniatura:
Estàtua de Maimónides en la seua ciutat natal, Còrdova, realisada en 1964 per Amadeo Ruiz Olmos.

Califes de Còrdova

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Califes de Còrdova.


Califato de Còrdova en l'art

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Changing Cordoba: An Essay on the first Cordoban Caliph» (en en-us).
  2. ↑ Chejne, 1974, pp. 43–49.
  3. ↑ Hughes, Aaron W. (2013). Muslim identities : an introduction to Islam, New York, p. [1]. OCLC 833763900. ISBN 9780231531924.
  4. ↑ Barton, 2004, p. 37.
  5. ↑ Stanton, Charles D.. Medieval maritime warfare, Barnsley, South Yorkshire, p. 111. OCLC 905696269. ISBN 9781473856431.
  6. ↑ Barton, 2004, p. 38.
  7. ↑ (1983) A History of Medieval Spain, Ithaca: Cornell University Press, pp. [2].
  8. ↑ Reilly, 1993, p. 84.
  9. ↑ Història de Còrdova en el califato omeya. Antonio Arjona Castro. Pàgines: 272. Encuadernación: cartoné. ISBN 978-84-92924-17-2
  10. ↑ 10,0 10,1 VALLVÉ, Joaquín (1992). El Califato de Còrdova, Madrit: Mapfre, pp. [3]-96. ISBN 84-7100-405-4.
  11. ↑ J. A. García de Cortázar (1974); Història d'Espanya Alfaguara II. L'época medieval, pág. 79

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Évariste Lévi-Provençalevi-Provençal, I., Espanya musulmana fins a la caiguda del califato de Còrdova (711-1031), Madrit 1957.
  • Sánchez Albornoz, C., L'Espanya musulmana segons els autors islamitas i cristians medievals, Barcelona 1946.
  • Torres Balbás, L., Ciutats hispanomusulmanas, Madrit.
  • Vernet, J., La cultura hispanoárabe en Orient i Occident, Barcelona 1978.
  • Guichard, Pierre: L'Espanya musulmana, Al-Andalus Omeya (sigles VIII - XI) en Història d'Espanya d'Història 16, Vol. VII, Madrit, Temes d'Hui, 1995.
  • Vallvé, Joaquín: El califato de Còrdova, Madrit, Mapfre, 1991.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Califato_de_Còrdova&oldid=1295595»