Anar al contingut

Califato fatimí

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Califato fatimí

El Califato fatimí (àrap الخلافة الفاطمیّة; també califato d'Egipte[1] o Imperi fatimí; àrap الفاطميون al-Fāṭimiyyūn)[2] va ser el quarto califato islàmic, existent entre els sigles X i XII, baix el govern dels fatimíes. Va ser aixina l'únic califato chiïta de tota l'història —ismailita, concretament—.[1] Va dominar una extensa àrea del nort d'Àfrica i Àsia Occidental, des del Mediterràneu occidental en l'oest fins al Mar Rojo en l'est, entre els anys 909 i 1171. Els fatimíes traçaven la seua ascendència fins a Fátima—la filla del profeta islàmic Mahoma—i el seu espós Ali, el primer iman chiíta. Els fatimíes varen ser reconeguts com els imans llegítims per diferents comunitats ismailíes aixina com per denominacions en moltes atres terres musulmanes i regions adjacents.[3][4] Tenint el seu orige durant el califato abasí, els fatimíes inicialment varen conquistar Ifriquía (aproximadament les actuals Tunis i nordest d'Argèlia). Després, la dinastia va controlar la costa mediterrànea d'Àfrica i va convertir Egipte en el centre del seu califato en la segona mitat del sigle x. En el seu apogeu, el califato incloïa, ademés d'Egipte, part del Magreb, Sudan, Sicília, el Llevant mediterràneu i la regió d'Hiyaz. Entre 902 i 909, es va fundar l'estat fatimí baix eliderage del dona'i (misionero) Abu Abdallah, la conquista del qual de la Ifriquía aglabí en l'ajuda de forces dels kutama, una tribu bereber, va aplanar el camí per a l'establiment del califato.[5][6][7] Despuix de la conquista, Abdullah al-Mahdi Billah va ser rescatat de Siyilmasa i acceptat com a iman del moviment, convertint-se en el primer califa i fundador de la dinastia en 909.[8][9] En 921, es va establir la ciutat d'al-Mahdiyya (actual Mahdía) com a capital. En 948, varen traslladar la seua capital a al-Mansuriya, prop de Cairuán. En 969, durant el regnat d'al-Mu'izz, varen conquistar Egipte, i en 973, el califato es va traslladar a la recent fundada capital fatimí, El Caire. Egipte es va convertir en el centre polític, cultural i religiós de l'imperi i va desenrollar una nova «cultura àrap autòctona».[10] Despuix de les seues conquistes inicials, el califato a sovint va permetre certa tolerància religiosa cap a sectes no chiís de l'islam, aixina com cap a judeus i cristians.[11] No obstant, els seus líders varen conseguir escàs progrés a l'hora de persuadir a la població egipcíaca a adoptar les seues creències religioses.[12]


Despuix dels regnats d'al-'Aziz i al-Hákim, ellarc regnat d'al-Mustansir va consolidar un règim en el que el califa es va mantindre al marge dels assunts d'Estat i els visirs varen adquirir major importància.[13] El faccionalisme polític i ètnic a l'interior de l'eixèrcit va conduir a una guerra civil en la década de 1060, que va amenaçar la supervivència de l'imperi.[14] Despuix d'un periodo de resorgiment durant el mandat del visir Badr al-Jamali, el califato fatimí va decaure ràpidament a finals del XI i durant el XII.[13] Ademés de les dificultats internes, el califato es va vore debilitat per l'invasió dels turcs selyúcidas en Síria en la década de 1070 i l'arribada dels creuats a l'Alce en 1097.[14] En 1171, Saladino va abolir el govern de la dinastia i va fundar la dinastia ayubí, que va incorporar a Egipte novament a l'esfera nominal d'autoritat del califato abasí.[15]

Història

[editar | editar còdic]

Orígens: la rebelió dels fatimíes

[editar | editar còdic]
Mesquita del-Hâkim en El Caire. Començada baix el regne d'al-Azîz Billâh, es va terminar en 1013, baix el regnat del seu fill al-Hâkim, el nom del qual du.
Arbre genealògic dels califes fatimíes (en groc). També es mostra el seu supost parentesc en els sèt imans ismailíes (en gris) i en el profeta Mahoma (en mayúscules).


L'ideologia religiosa del Califato fatimí va tindre el seu orige en un moviment chiïta ismailita.[16] El sorgiment de la dinastia es va deure a l'èxit de la prédica d'un proselitiste chiíta a finals del IX, Abu Abd Allah, que es va establir entre els bereberes kutama en l'any 893, a alguns dels quals havia conegut en La Meca.[17][16] Els kutama, montañeses de la chicoteta Cabilia,[16] varen ser el núcleu de les primeres forces militars fatimíes, i el sostingues de la dinastia fins a la seua desaparició.[18][19]

Els fatimíes afirmaven descendir de la filla del profeta Mahoma, Fátima i del seu cosí, gendre i quart califa de l'islam, Alí.[20] Tant per la seua ascendència com per gràcia divina, proclamaven ser imans, gobernant infalibles guiats per Alá.[20] Com a tals, pretenien acabar en la dinastia abasí,[21] a la que tildaven d'impostora i de voler impondre la seua autoritat al món sancer.[20] Eren també enemics dels omeyas, que regnaven encara en la península ibèrica.[22]


Argèlia va produir la dinastia nativa dels fatimíes, entre la tribu dels Kutama, en 899 Ubayd Allah al-Mahdi Billah, l'undècim iman, es va convertir en el caudillo del moviment. Els seus partidaris, varen començar per debilitar el decadent emirat aglabí en el 893.[20] Eixe any en propagandiste chiïta Abu Abd Allah es va assentar entre els kutamas en el poble d'Ikchan, a on a penes es reconeixia ya l'autoritat dels aglabíes.[16] Al-Mahdi va obtindre el respal d'Abu Abdallah al-Chiïta.[17] Els kutamas es jactaban del seu país, situat en l'oest d'Ifriqiya (hui partix d'Argèlia), de la seua hostilitat cap als abasíes i de la seua total independència dels emirs aglabíes. Els llauradors bereberes, que havien segut oprimits durant décades pel corrupte govern aglabí, varen mostrar ser una base perfecta per a la sedició.[17] Al-Chiïta va alçar la chicoteta Cabilia contra els aglabíes als pocs anys de començar el seu prédica.[16] En seguida, va començar la conquista de ciutats de la regió, en derrotar a les forces aglabíes: primer Mila, a continuació, Sétif, Kairuán (març del 909), i finalment Raqqada, la capital aglabí.[17][20][16] Les antigues fortalees bizantines de Tobna, Belezna, Bagay i Tebessa, que devien haver protegit la Ifriqiya de l'alvanç fatimí, no varen poder impedir la conquista.[16]

Abu Abd Allah va cridar a Ubaid Allah despuix de les primeres victòries sobre els aglabíes.[21] Est va abandonar el Oriente Pròxim i va creuar Egipte, Líbia i Ifriqiya i en lloc de reunir-se en Abu Abd Allah, va anar a Siyilmasa, capital del señorío midrarí dels oasis de Tafilete.[21] Va començar a fer proselitisme en el pretext de ser un comerciant, pero va ser encarcerat l'emir, que ho va considerar subversivo.[21] Ubaid Allah i el seu fill havien fet el seu camí a Siyilmasa, fugint de la persecució dels abasíes, que varen trobar les seues creències ismailíes no solament poc ortodoxes, sino també una amenaça per a la situació de la seua califato. Segons la llegenda, Ubaid Allah i el seu fill estaven complint una profecia de que el Mahdi vindria de Mesopotamia a Siyilmasa. Al-Chiïta va enviar un eixèrcit cap a l'oest, es va apoderar de la capital rustumí de Tiaret i després de Siyilmasa, a on es trobava captiu Ubayd Allah.[17][21] El senyor midrarí de Siyilmasa va ser vençut davant les muralles de la seua ciutat.[21] Despuix d'obtindre la llibertat, Ubaid Allah es va convertir en el caudillo del nou Estat i va assumir el càrrec d'iman i califa en Kairuán el 5[nota 1] de giner del 910 i es va proclamar mahdi.[17][23][nota 2] Mentres, la població de Siyilmasa va assessinar a la guarnició kutama que havia quedat per a guardar la ciutat i va tornar el poder als midraríes.[21]

Ubaidalah va esclafar els conats de tumult dels kutamíes i, en giner del 911, ajustició al mateix al-Chiïta al que devia la seua llibertat.[17][21] L'eixecució d'est va suscitar el disgust dels kutamíes.[24] Ubayd Allah va haver d'enviar en el 912 un eixèrcit contra els cenetes del Magreb central, que s'havien rebelat, i recobrar Tahart, que havia perdut temporalment.[21]

Una nova capital es va establir en Mahdía (al-Mahdiyya) en el 916, puix Ubaidalah no se sentia molt segur en Kairuán.[17][22] Les obres de la nova i estratègica ciutat, de gran importància naval, havien començat tres anys abans.[25] Mahdía contava en almagasens per a la flota —heretada dels aglabíes i reforçada—[22] i drassanes, ademés d'un castell que la protegia.[25]


En el Magreb i en Egipte

[editar | editar còdic]

Periodo magrebí

[editar | editar còdic]
Al-Mahdi
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Abdullah al-Mahdi Billah.

El ajusticiamiento del-Chiïta va generar un intens descontent entre els kutama.[24] A l'any següent (912), es va desnugar una rebelió en Trípoli, que contava en la seua pròpia esquadra, que va batre als quinze navío enviats per al-Mahdi per a sofocar l'alçament.[26] Un any més vesprada, el gros de la flota va ser destruït pel governador de Sicília, que també s'havia rebelat contra Al-Mahdi.[24][26] el siciliano va atacar per sorpresa les naus del califa en Lamta i les va incendiar.[26] Posteriorment, no obstant, els fatimíes varen conseguir véncer als siciliano.[26] Estos revessos varen impedir que l'armada participara en grans forces en la primera invasió d'Egipte,[27] envestiment en el 914 pese a l'oposició de l'hereu Al-Qa'im, que creïa l'empresa precipitada donada la situació de crisis en la que es trobava el califato.[24]


Els intents d'expansió cap a l'est varen començar pronte: a finals de giner del 914 va partir cap a Egipte el primer eixèrcit fatimí per a conquistar-ho.[23][22] El cap de l'expedició, Habasa ibn Yúsuf, es va apoderar de Sirte, Ajdabiya i Barca, en la Cirenaica.[23] En esta última infligió la primera derrota a les forces egipcíaques abasíes que varen acodir per a socórrer la plaça en març.[28] Eixe mateix any, abans de l'arribada de noves forces al mando de l'hereu i futur califa, Al-Qa'im, Ibn Yúsuf va conquistar Aleixandria.[28][22] Est va sofrir dos derrotes, en part a causa de la temeritat d'Ibn Yúsuf, que varen obligar a posar fi a la campanya, abandonar els territoris egipcíacs conquistats, i retornar al Magreb.[29][22] El revoltoso general va ser ajusticiado per al-Mahdi al seu regrés.[30] L'autoritat fatimí es va sumir en crisis: la Cirenaica es trobava en rebelió de la mateixa manera que Sicília i Trípoli va intentar també sublevar-se; els jariyíes continuaven agitant en contra del nou califa.[22] La segona tentativa de conquista es va mamprendre en maig del 919, en varis grups bereberes i beduinos; en juliol-agost, la vanguarda fatimí va alcançar Aleixandria, que havia segut abandonada per la seua guarnició.[31] La campanya la manava novament Al-Qa'im, que va alvançar una volta més cap a Fayum.[31] Pronte va aplegar, no obstant, un eixèrcit de recobre abasí, i en març la flota del-Qa'im va ser destruïda per una esquadra abasí vinguda de Tarso prop de Rosetta,[32] que a continuació va recuperar Aleixandria, amenaçant la posició del-Qa'im.[31] Est, l'eixèrcit del qual estava debilitat per la pesta, va optar per retirar-se al Magreb.[33] El fracàs d'esta segona expedició va determinar que no s'intentara de nou l'empresa fins a molt despuix, el 969.[34]


En l'oest magrebí, elloctinent miknasí dels fatimíes, Masala ibn Habus, va anar l'encarregat d'estendre l'autoritat del califa.[35] Va conquistar el Emirat de Nekor en el 917, que els seus senyors salihíes varen recobrar dos anys despuix.[36] Va véncer al idrisí Yahya IV en el 922 i 923, privant-ho de Fez i després va conquistar Siyilmasa.[36] En el 924 i 925, pel contrari, la sòrt va ser contrària a les armes fatimíes en la regió: varen ser derrotades pel idrisí al-Hayam al-Hasan ben Muhammad ben al-Qasim i per un cap Magrawa i varen perdre Fez i Tahart.[37] A partir del 927 la seua fortuna va tornar a millorar: varen recobrar Fez de mans dels idrisíes, als que varen expulsar al nort marroquí, varen recobrar i varen arrasar Nekor, vassalla dels omeyas cordovesos.[38] Quan els omeyas es varen apoderar de Ceuta en el 931, Musa ibn Abi l-Afiya va canviar de bando i es va passar a estos; el califa fatimí va reaccionar enviant contra ell al vaig valdre de Tahart, que ho va véncer i li va arrebatar Fez.[39]

Mentres, en el 918, els fatimíes havien arrebatat als bizantino Regio per mig d'un assalt nocturn, si ben no varen proseguir la conquista de Calàbria, sino que es varen concentrar en estendre's cap a l'est, cap a Egipte.[32] Les incursions pel sur d'Itàlia es varen recomençar despuix del fracàs de la segona expedició egipcíaca: en el 922-923 varen conquistar una fortalea propenca a Reggio; a l'any següent, varen transportar un gran eixèrcit a Sicília, en abril del 924 va córrer la comarca de Tarento.[40] Els acorts entre bizantino i fatimíes, que varen incloure el pagament d'un tribut per part dels segons als primers a partir del 917, no varen posar fi a les correries.[40] En el 927-28, va haver una nova incursió fatimí en Calàbria.[40] En maig-juny del 928, una flota fatimí va saquejar Tarento, encara que no va poder conservar-ho a causa d'una epidèmia que es va estendre entre les forces invasoras.[40] Pese a la treua bizantí-fatimí que va seguir al pillage, en el 928 una atra flota fatimí va recórrer la mar Tirreno i va exigir rescat a Salerno i Nàpols; en el 929, es va produir la primera batalla naval d'importància en la zona, que va concloure en la victòria de l'almirant fatimí sobre el governador militar bizantí de Calàbria.[41] Els anys següents, empero, no va haver més enfrontaments entre els dos Estats.[41]

La següent expedició naval fatimí va tindre per objectiu Gènova, que va ser saquejada en el 934, i Còrsega i Cerdenya, les costes del qual va córrer l'esquadra del califa.[41]


Al-Qa'im
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Muhammad al-Qa'im Bi-Amrillah.

Les seues forces varen recobrar Fez, perduda durant alguns mesos, en el 935.[42] Un atre eixèrcit seu va recobrar Nekor en setembre del mateix any.[42] Els idrisíes varen reconéixer la seua autoritat.[42] Va començar a atraure's el favor dels bereberes cenhegíes per a contrarrestar el poder dels cenetes, cada volta més propencs al seu enemic omeya.[42]

Despuix del tumult dels kutama en el 912, el segon califa, Al-Qa'im,[23] va tindre que enfrontar-se a una nova amenaça interna, la rebelió jariyí d'Abu Yazid (conegut com «l'home de l'asno») en el 943, que va rebre el respal dels enemics occidentals de la dinastia, els omeyas cordovesos.[43][44][39] L'alçament va ser la major amenaça que varen afrontar els fatimíes durant la seua etapa magrebí i va perdurar fins a l'any 947.[41] La lluita entre el califa i Abu Yazid es va desenrollar en terra, ya que este caria de barcos, pero els fatimíes sí que varen utilisar la seua armada, principalment per a abastir la capital des de Sicília i Trípoli quan els rebels la varen cercar, encara que també per a hostigar els ports dominats per Abu Yazid.[45] Est, que duya predicant des del 928-929, es va alçar contra els fatimíes en gran respal bereber en el 943 i ràpidament es va apoderar de les ciutats més importants d'Ifriqiya (Beja, Tunis, Raqqada i Kairuán) i en giner del 945 va posar sege a Mahdía, a on el califa havia buscat refugi.[44][46] Va véncer repetidament als eixèrcits fatimíes.[46]

A l'hora que els fatimíes es trobaven enfrascados en esclafar el perillós alçament d'Abu Yazid, els bizantino varen aprofitar els seus destrets per a fomentar una atra rebelió en Sicília.[45] Esta va ser sofocada despuix del fracàs de l'alçament d'Abu Yazid.[47][42] Al-Qa'im va fallir ans que açò ocorreguera, en el 946.[44]

Al-Mansur
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Isma'il al-Mansur Bi-Nasrillah.


Va ser el tercer califa de la dinastia —Isma'il al-Mansur Bi-Nasrillah, que va regnar del 946 al 953— el que va conseguir esclafar l'alçament d'Abu Yazid,[46] ardit per la que va adoptar el títul de al-mansur bi-nasr allah («el Victoriós per la Victòria de Deu»).[43] Ismaíl va ascendir al tro en un moment de crisis, pero va conseguir derrotar a Abu Yazid, en part per la tardança omeya en sostindre a est; quan la flota cordovesa va aplegar al Magreb oriental en el 947, els fatimíes ya havien desbaratat la rebelió i lloc en fuga a Abu Yazid.[48] Les tribus bereberes que s'havien unit al rebel ho varen abandonar en gran mida en fracassar el sege de Mahdía.[44] el cabecilla va ser capturat per les forces fatimíes en març del 947 i va fallir pocs mesos despuix.[44] Ismaíl es va proclamar califa el dia que va manar eixecutar i humiliar a Abu Yazid —va ser desollado, i la seua pelleranca reblixc passejat per a vexar-ho en públic, acossat per mones amaestrados—.[49] La dinastia va presentar esta victòria com a prova de llegitimitat, tant de la dinastia com de la seua doctrina religiosa, i a Abu Yazid com el Anticristo, figura que les seues fechorías devien precedir a l'aparició del mesías i que devia ser derrotat per est.[48] En la seua campanya de recuperació territorial primer va conquistar Tiaret i en giner de 948 va reprendre Kairuán.[49]

En el 950-951, els fatimíes varen realisar una nova incursió contra Reggio, potser en represàlia per les maquinació bizantines en Sicília dels anys anteriors.[47] En el 951 es varen apoderar del cap de la sura enemiga i de varis dels seus navío, pero no varen poder explotar esta ventaja i poc despuix es va tornar a firmar la pau entre les dos potències.[47]

Ismaíl va començar ademés la construcció d'una nova capital —circular, a imitació de la abasí de Samarra—, Al-Mansuriya.[48] Va canviar ademés l'acunyament de moneda que, a partir de llavors, es va realisar deixant una inscripció central rodejada de tres bandes concèntriques.[48]


Al-Muizz (etapa magrebí)
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Ma'ad al-Muizz Li-Dinillah.

El quart califa, Ma'ad al-Muizz Li-Dinillah, que va regnar entre el 953[47] i el 975, va reduir la propaganda mesiánica en la que s'havia recolzat la dinastia en els primers anys.[43] L'arribada del mesías ya no es tenia per imminent.[50] Este califa va continuar la construcció d'Al-Mansuriya, que havia començat el seu pare en el 946-947.[50] Va modificar una volta més la forma de les monedes que es falcaven en el territori fatimí, canviant l'inscripció central per un punt en una inscripció chií entorn, mantenint les tres bandes concèntriques característiques.[48]

En el 955-956 es va produir un dels pocs enfrontaments directes entre fatimíes i omeyas, que guerreaban per mig de l'us dels seus reyezuelos vassalls respectius.[47] Un barco fatimí que transportava correspondència des de Sicília va ser capturat per un atre pertanyent a Abderramán III, lo que va suscitar la ràpida represàlia de l'esquadra fatimí, que va arrasar per sorpresa la base naval enemiga en Almeria.[47][51][52] Els omeyas varen reaccionar enviant una gran flota contra el port d'El Carrer i a Susa.[53][54][55]

Els intents dels bizantino d'aprofitar la rivalitat entre els dos califatos per a debilitar als fatimíes per mig d'una lliga en els omeyas va originar una nova série d'escaramuzas navals entorn a Sicília, que varen concloure en una nova treua acordada en el 957-958.[53] La nova treua es va mantindre pese a l'invasió bizantina de Creta en el 960; encara que els cretenses varen solicitar el recobre del califa fatimí —i dels egipcíacs—, este es va llimitar a amenaçar en va a l'emperador i no va enviar forces en auxili de l'illa, que va caure en mans dels invasores despuix de dèu mesos de campanya.[56] En el 964, les hostilitats es varen recomençar a causa de l'invasió bizantina de Sicília.[56] Els navío bizantins varen ser incendiats per buceadores i a l'any següent les tropes terrestres varen ser vençudes pels fatimíes; açò impelió als bizantino a solicitar una nova pau en el 966-967, que el califa va concedir per a poder concentrar-se en la conquista d'Egipte.[57]

En el Magreb occidental, una gran campanya de varis dels vassalls del-Muizz i d'un dels seus generals va concloure en el 959 en la conquista de tot el territori a excepció de Ceuta i Tànger, que varen conservar els omeyas.[54][58]


A partir del 965 i preveent la mort sense hereus del senyor d'Egipte, el ijshidí Kafur, eunuc negre, Al-Muizz va mamprendre els preparatius per a apropiar-se de la regió.[59] En fallir per fi Kafur en abril del 968, es va presentar la desijada oportunitat: Egipte va ser conquistat en facilitat, en la colaboració de gran part dels seus notables.[59] A diferència dels dos intents anteriors de conquista a principis de sigle, esta volta els abasíes no varen poder intervindre per a evitar que els seus enemics magrebins s'apropiaren del territori.[60] Per a llavors els eixèrcits fatimíes eren ademés molt més poderosos que al començament del sigle, gràcies al menys en part al control de part del comerç transahariano d'or.[60] El 5 de juliol del 969, el general a càrrec de la conquista, Chauhar al-Siqilí va entrar en Fustat.[61] El trasllat del califa al nou territori conquistat, es va verificar molt més vesprada: al-Muizz va aplegar a Egipte el 10 de juny del 973.[62]

Dos anys abans, en el 971, els eixèrcits fatimíes havien mamprés ya la conquista dellevant, en el que els bizantino estaven recobrant territori (reconquistaron Chipre i Tarso en el 965 i poc despuix Antioquía).[63] Els principals chocs entre les dos potències mediterrànees varen ocórrer en el nort de la regió en disputa.[64] Les principals instalacions de l'Armada fatimí, no obstant, no es trobaven en ellevant ni en la costa egipcíaca, sino prop de Fustat, per a evitar l'incursions bizantines.[65] Durant els quatre regnats següents, les operacions navals es varen llimitar principalment al respal de les tropes de terra en ellevant i el nort de Mesopotamia.[65] El domini del Mediterràneu occidental va passar en la segona mitat del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) als bizantino.[65]

Disputa pel control del Magreb
[editar | editar còdic]

El califato fatimí va créixer per a incloure Sicília i estendre's a través del Nort d'Àfrica des del oceà Atlàntic a Líbia. El control d'Abdullah al-Mahdi pronte es va estendre sobretot el centre del Magreb, un àrea que consistix en els actuals països de Marroc, Argèlia, Tunis i Líbia, que va governar des de Mahdía, la seua capital de nova construcció en Tunis. Al-Mansuriya, o Mansuriyya (àrap: المنصوريه), prop de Kairuán, Tunis, va ser la capital del califato fatimí durant els regnats dels imans Isma'il al-Mansur Bi-Nasrillah (r. 946-953) i Ma'ad al-Muizz Li-Dinillah (r. 953-975). En la seua expansió cap a l'oest, els fatimíes amenaçaven les rutes comercials que des del centre del Sàhara duyen or i esclaus a a el-Ándalus, una de les raons —ademés de la diferència religiosa— que els va fer enfrontar-se[66] als omeyas andalusíes.[67] En el 921, els fatimíes es varen apoderar temporalment de Siyilmasa, un dels centres del comerç transahariano i que, inclús despuix de deixar de governar-la directament, aportava gran part dels ingressos del califato (la mitat dels ingressos tributaris en el 951).[60] La lluita entre les dos dinasties va continuar fins al trasllat de la capital fatimí a Egipte en el 969.[68]

En el 955, la flota fatimí va assaltar a la omeya en Almeria i li infligió greus danys.[69]

Periodo egipcíac

[editar | editar còdic]
conquista d'Egipte
[editar | editar còdic]

Baix Ma'ad al-Muizz Li-Dinillah, Chauhar al-Siqilí va conquistar Egipte a la dinastia ijshidí, i va fundar una nova capital al nort de Fustat, Al-Qáhira (El Caire) en l'any 969.[70] El nom era una referència al planeta Mart, «l'Invicte», que es vea en el cel en el moment en el que va començar la construcció de la ciutat. El Caire va ser concebut com un recint real per al califa fatimí i el seu eixèrcit, encara que la capital administrativa i econòmica real d'Egipte va ser la ciutat de Fustat fins a 1169. Despuix d'Egipte, els fatimíes varen seguir la conquista de les afores fins que varen governar des de Tunis a Síria, aixina com Sicília. Una volta fundat El Caire, l'interés polític dels fatimíes es va traslladar al Oriente Pròxim, a on varen ser la potència musulmana dominant fins a l'arribada a la regió dels turcs selyúcidas un sigle més vesprada.[70] La conquista, preparada durant anys, havia segut facilitada per l'activitat dels propagandistes fatimíes, que s'havien infiltrat en el país.[71]

En la conquista del 969, va començar ellarc govern fatimí d'Egipte, que va durar doscents dos anys.[71] Els fatimíes varen impondre el seu ismailisme com a religió de l'Estat, pero no varen conseguir convertir al gros de la població egipcíaca, que va seguir fidel a la variant suní del islam.[71] La fe oficial va influir especialment en l'aplicació de la justícia i en les festes públiques.[71]


baix els fatimíes, Egipte es va convertir en el centre d'un imperi que incloïa en el seu apogeu el nort d'Àfrica, Sicília, Palestina, Jordània, Líban, Síria, la costa africana del mar Roja, Tihamah, Heyaz i Yemen. Egipte va florir, i els fatimíes varen desenrollar una extensa ret comercial en el Mediterràneu i el oceà Índic. El seu comerç i relacions diplomàtiques es varen estendre fins a China i la seua dinastia Song, i finalment varen determinar el rumbo econòmic d'Egipte durant la Alta Edat Mija. L'enfocament fatimí en el comerç a llarga distància va ser acompanyat per una falta d'interés en l'agricultura i un abandó del sistema de rec del Nilo.

Al-Muizz (etapa egipcíaca)
[editar | editar còdic]

Immediatament despuix d'apropiar-se d'Egipte, els fatimíes varen començar a estendre la seua autoritat també per la costa valenciana.[72] Entre el 970 i el 975, es varen apoderar d'Ascalón, Jaffa, Acre, Tir, Sidón, Beirut i Trípoli.[72] Al mateix temps, varen tractar d'apropiar-se de les principals ciutats de l'interior, com Damasc.[72] Els bizantino a la seua volta varen invadir la regió en el 975 i els varen arrebatar temporalment Beirut, encara que no varen poder fer lo mateix en Trípoli.[72]

En acabant d'apropiar-se d'Egipte, un emissari fatimí va viajar al sur per a reclamar per al seu senyor els beneficis del Bakt als sobirans nubios.[73]

Al-Aziz
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Abu Mansur Nizar al-Aziz Billah.

Durant el seu regnat (975-996), es va reformar l'eixèrcit, que va començar a integrar a soldats turcs, tant lliures com a esclaus.[18] Combatien principalment com arqueros i ginets, a diferència dels bereberes que havien compost fins a llavors partix de l'eixèrcit.[18] L'orige de l'aument dels soldats turcs en els eixèrcits fatimíes datava de la victòria d'estos sobre Alptakin en el 978, que en el 975 havia colaborat en la rebelió de Damasc contra el califa.[74] El rebel, somés despuix de la seua derrota a a el-Aziz, va anar l'encarregat d'introduir als nous soldats d'orige oriental —turcs pero també perses— en les forces del seu nou senyor.[74] Estos eren tant hòmens lliures com a esclaus (ghilman).[75]

En el 991, els seus eixèrcits es varen apoderar de Damasc, que varen conservar pese a la derrota sofrida a mans dels bizantino a finals del 995 durant elloc d'Alep.[76]

Al final del seu regnat, en el 996, va enviar una flota a sostindre al governador de Damasc, al que els bizantino havien vençut en setembre-octubre de l'any anterior.[77]


Al-Hákim
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Al-Hákim bi-Amrillah.

Va succeir al seu pare molt jove, en poc més d'onze anys, per lo que va quedar a càrrec d'un notable kutamí que va tractar de restablir la preeminència dels seus compatriotes bereberes, lo que va desencadenar la reacció de les noves tropes turques, que varen conseguir apartar-ho del poder.[78] El govern va passar a un eunuc blanc del-Aziz fins que este va ser assessinat en l'any 1000, moment en el que el califa va prendre les regnes del poder.[78] El regnat d'este califa va estar caracterisat per les lluites intestinas i el terror.[78] Els caps kutamíes varen ser ajusticiados i la repressió a la que es va sometre als bereberes va originar una rebelió (1005-1006).[78]

El resorgiment bereber dels primers anys del seu regnat varen originar la rebelió de Damasc, que governava un turc.[76] L'eixèrcit enviat des d'Egipte per a esclafar l'alçament va batre als damascenos prop d'Ascalón en el 997 i pocs mesos despuix va alcançar la ciutat.[79] Mentres, va esclatar una nova rebelió en Tir, que els fatimíes varen sofocar en maig-juny del 998, abans de véncer prop del riu Orontes a un eixèrcit bizantí que havia penetrat en la regió.[80] A continuació, el mateix eixèrcit va recuperar Damasc i va eliminar als rebels, encara que a partir de llavors el control califal de la ciutat va ser precari.[81] Pese a això, el poder militar fatimí en ellevant va decaure a principis del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) i una rebelió que es va estendre per la zona entre el 1010 i el 1014 va deixar Palestina a merced de les correries dels beduinos.[82]

En el 1005 un caudillo libio es va rebelar contra el califa, i despuix de derrotar a varis eixèrcits que es varen enviar contra ell, va sitiar El Caire durant algun temps, fins que va poder ser vençut a l'any següent.[73]

Al-Hákim va perdre finalment el poder a raïl d'una conspiració de la seua germana Sitt al-Mulk, en la que esta va gojar de la colaboració d'alguns bereberes, enemistados en el califa.[78] El sobirà va desaparéixer entre giner i febrer del 1021.[82]


Al-Mustánsir
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Al-Mustánsir (fatimí).

Al-Mustánsir, la mare del qual era una esclava negra, va obtindre el tro en el 1036 gràcies a l'habilitat del que després va ser el seu visir durant díhuit anys, que va sobornar als soldats.[83] La rivalitat entre el mercader que havia venut a la seua mare a Az-Zahir, la seua progenitora i el seu tercer visir, en teoria criatura dels dos primers pero empenyorat en reduir el poder dels seus protectors, va desnugar una greu crisis polític-militar en el califato, que el dèbil Al-Mustánsir va ser incapaç de resoldre.[84] Els rivals pel poder varen amprar les tensions entre soldats bereberes i turcs per a acaparar el poder, desencadenant chocs entre ells.[84]

En el 1048-1049, el califato va perdre definitivament el control d'Ifriqiya.[85] En ellevant, les expedicions del 1045-1046 i del 1048-149 varen ser costoses i poc fructíferes.[85]

En el 1059 u dels caps militars de Bagdad va proclamar la seua sumissió al califa fatimí.[85] Davant l'impossibilitat d'ajudar-ho per mig de l'enviament d'un eixèrcit per a impondre per fi l'ansiada autoritat en Mesopotamia, es va manar a un predicador fatimí en una suma fabulosa, que va minvar notablement el tesor califal.[85] Eixa mateixa década, el Govern havia tingut que repelir les incursions beduinas en Behera (1052-1053) i el país havia sofrit varis anys d'hambruna (1052-1055) a causa de les exigües creixcudes del Nilo.[85] La crisis va produir copioses morts i va reduir els ingressos per imposts.[85] Les corruixes del califa varen culminar en el 1058-1049, quan la destitució del visir, que duya en elloc uns huit anys i va ser acusat de tractar en Tugrïl Beg, varen sumir a l'Administració Pública en el caos.[86] El Govern central va començar a perdre el control de les províncies i en elles, part dels seus ingressos.[86] A partir de llavors, va haver un relleu freqüent i continu en el càrrec de visir i es varen multiplicar els enfrontaments entre tropes negres i turques (1062-1067).[86] En estes lluites intestinas, els turcs varen dur la millor part i varen començar a favorir clarament els seus interessos; els intents dels negres per impedir-ho varen fracassar i finalment, despuix de ser derrotats, varen fugir al Alt Egipte.[87] A continuació els turcs, que el seu poder no deixava de créixer, varen començar a apoderar-se directament dels ingressos estatals i a dedicar-se a eliminar definitivament als seus rivals.[88] En Aleixandria ho varen conseguir, pero no aixina en l'Alt Egipte, a on les forces negres varen resistir els envestiments.[89]


Les rencillas entre distints grups turcs varen permetre al califa coligarse en alguns d'ells i expulsar a la principal facció de la capital, pero al preu de perdre per complet el poder i sofrir el saqueig dels seus aliats.[90] Despuix de nous combats, el califa va quedar somés al seu rival en el 1071-1072; únicament les noves disensiones entre els vencedors, que temien una intervenció estrangera en el califato, li varen permetre desfer-se d'aquell, que va ser assessinat en març-abril del 1073 pels seus antics socis.[90] Al-Mustánsir va cridar en la seua ajuda a Badr al-Jamali, el més poderós governador fatimí dellevant, que en el 1073-1074 va acodir en el seu recobre i va restablir l'orde gràcies al seu propi eixèrcit i a la colaboració de part de la població, farta del desorde en el que s'havia sumit Egipte.[91] Al-Jamali va impondre l'autoritat califal per la força i cruentamente, pero va conseguir desbaratar als diversos adversaris del-Mustánsir: als beduinos, les tropes negres de l'Alt Egipte i als distints grups turcs que es disputaven el poder.[91] En el 1077, va esclafar un eixèrcit selyúcida que havia invadit el país en decembre de l'any anterior per instigació dels exiliats que havien fugit de les seues porgues.[91] Les tropes negres, que havien pactat en Al-Jamali, varen participar en el desbaratamiento de l'invasió selyúcida.[92]

Guerra civil i decadència

[editar | editar còdic]

Encara que l'eixèrcit en general resultava victoriós en el camp de batalla, les seues divisions internes entorn a la cultura dels seus components varen començar a tindre efectes negatius en la política interna fatimí. Tradicionalment, l'element bereber de l'eixèrcit havia gojat de la supremacia en els assunts polítics del califato pero, segons l'element turc es feya més poderós, va escomençar a qüestionar esta situació; per añadidura, cap al 1020 greus disturbis havien començat a esclatar entre les tropes africanes negres,[93] que s'enfrontaven a una aliança bereber-turca en el sí de les forces armades fatimíes. El califa Al-Hákim havia propiciat l'ascens dels soldats negres per a acabar en els malifets dels turcs.[93] En el següent regnat, el del-Zahir, es varen multiplicar les gresques de les tropes negres, fonamentalment per les penúries que passaven en un moment de crisis interna de l'Estat.[94]


Entre 1065 i 1072, la fam va fer la seua aparició en Egipte. Mentrestant, en 1062 i una atra volta en 1067, la lluita entre la tropa turca i sudanesa terme en una en guerra oberta, concloent en una victòria per als turcs i els seus aliats bereberes. Els bereberes en Egipte deliberadament varen agravar els problemes del país, destruint els terraplens i els canals, i buscant la manera de reduir les capitals i els districtes veïns per la fam. Makrizi veu en este incident el principi de la crisis en Egipte, que ell referix per les denominacions, el desorde (fitna), la guerra civil (al-shidda al-mashhura), la corrupció de l'estat (fasad ad-dawla) i els dies de la calamitat i de la penúria (ayyam al-shidda wal ghala). En 1072, el califa fatimí Al-Mustánsir, en un intent desesperat per salvar a Egipte, va convocar al general Badr al-Jamali, que era en eixe moment governador d'Acre. Badr al-Jamali va conduir a les seues tropes a Egipte i va ser capaç de reprimir en èxit als diferents grups dels eixèrcits rebels, en gran part per a porgar als turcs en el procés. Encara que el Califato es va salvar de la destrucció immediata, la llarga década de rebelió va devastar Egipte i mai va ser capaç de recuperar el seu antic poder. Com a resultat, Badr al-Jamali també es va fer el visir del califa fatimí, convertint-se en un dels primers visirs militars ("Amir al Juyush", en àrap: امير الجيوش, comandant de les forces dels fatimíes) que dominarien més vesprada la política fatimí. La mesquita Al-Jam'i Al-Juyushi (àrap: الجامع الجيوشي, La Mesquita dels Eixèrcits), o Mesquita de Juyushi, va ser construïda per Badr al-Jamali. La mesquita es va completar en 478 H / 1085 d. C. baix el patrocini dellavors califa i iman Ma'ad al-Mustánsir. Va ser construïda en un extrem de la Mokattam, assegurant una vista de la ciutat d'El Caire. Esta Mesquita/mashhad també era coneguda com un monument de la victòria que commemora la restauració del visir Badr i el fi per a l'Iman Mustánsir. Com els visirs militars es varen convertir efectivament en caps d'Estat, el propi califa es va reduir al paper d'una figura decorativa. El fill de Badr al-Jamali, Al-Afdal Shahanshah, li va succeir en el poder com a visir. En acabant de que el califa Al-Mustánsir morira, la secta Nizari fa del seu fill Nizar el seu successor, mentres que una atra branca ismailí coneguda com el Mustaali (de qui finalment descendix el Dawoodi Bohra), recolza al seu atre fill, Al-Musta'li. La dinastia fatimí va continuar en Al-Musta'li tant com a Iman i Califa, i en la posició conjunta fins a l'iman XX, Al-Amir Bi-Ahkamillah (1132 d. C.). A la mort de l'iman Amir, una branca de la fe Mustaali va afirmar que havia transferit el Imanato al seu fill Al-Tayyib Abi l-Qasim, que llavors tenia dos anys d'edat. Una atra facció va afirmar que Amir va morir sense un hereu, i respal al cosí d'Amir al-Hafiz ya que ell es va proclamar llegítim califa i iman. La facció del-Hafiz es va convertir en els ismaelitas Hafizi. Els partidaris de Tayyeb es varen convertir en els ismailíes tayyibis. L'afirmació de Tayyeb al Imanato va ser acceptada per la Hurratu l-Malika ("La Noble Reina") Arwa al-Sulayhi, la Reina de Yemen. Arwa va ser designada hujjah (o, piadosa senyora santa), el més alt ranc en el Dawat yemení, per al-Mustánsir en 1084. baix la reina Arwa, el Dai al-Balagh (intermediari entre l'iman d'El Caire i la sèu local) Lamak ibn Málik i després Yahya ibn Lamak varen treballar per la causa dels fatimíes. Despuix de la reclusió de l'iman Taiyab Dai va ser determinat càrrec independent per la reina Arwa, i varen ser cridats Dai al-Mutlaq. El primer Dai Mutlaq va ser Syedna Zoib, Dai comú de tots els Taybians.

Decadència i caiguda

[editar | editar còdic]
Extensió del califato fatimí en el 1025, durant el seu periodo egipcíac.

En 1042, els bereberes ziríes (governadors del nort d'Àfrica dins de l'Estat fatimí) varen abandonar la confessió chiïta i varen reconéixer al califa abasí de Bagdad, lo que va dur a que els fatimíes enviaren als Banu Hil a castigar-els. Despuix d'aproximadament 1060, els fatimíes solament mantenien la costa del Alce i parts de Síria, pero el seu domini d'eixos territoris va finalisar en les invasions dels turcs selyúcidas en 1073 i els creuats durant la Primera Creuada en 1099; el territori fatimí va ser encollint-se fins que a penes ho componia Egipte. Els fatimíes varen perdre gradualment el Emirat de Sicília baix el ítalo-normando Roger I, que ya tenia control total sobre l'illa en 1091. La dependència del sistema iqta també debilite a l'autoritat central fatimí, a mida que més i més oficials militars rebien terres en els extrems més alluntats de l'imperi i que es feyen semiindependientes, i eren a sovint una font de problemes. Despuix de la decadència del sistema polític fatimí en la década de 1160, el governant zanguí Nur al-Din va enviar al seu general Shirkuh a apoderar-se d'Egipte, objectiu que va conseguir per mig del derrocament del visir Shawar en 1169. Shirkuh va morir dos mesos despuix d'assumir el poder, i l'Estat va elegir successor al seu nebot, Saladino. Açò va donar començ al Sultanato ayubí d'Egipte i Síria.

Administració i cultura

[editar | editar còdic]

A diferència d'atres governs de l'àrea, l'ascens fatimí en càrrecs d'Estat depenia més del mèrit que delinaje, els soborns i les intrigues. Els membres d'atres branques de l'islam, com els suní, tenien tantes provabilitats de ser nomenats a llocs de govern com els chiïtes. La tolerància s'estenia fins als no musulmans, com els cristians i judeus que ocupaven els nivells més enaltits del govern únicament gràcies a la seua capacitat. La tolerància va facilitar aixina mateix les contribucions monetàries que servien per a finançar el gran eixèrcit califal en el que abundaven els mamelucos, duts de Circasia per comerciants genoveses. Va haver excepcions a esta actitut general de tolerància, entre les que va destacar l'actitut d'al-Hákim bi-Amrillah, figura controvertida.[95]

Califes fatimíes


Els califes d'esta dinastia varen adquirir fama de bibliófilos, protectors del saber i, alguns d'ells, autors d'escrits.[69] El seu patrocini dels estudis incloïa la filosofia i l'història preislámica dels territoris que regien.[69]

Els fatimíes també eren coneguts per les seues exquisites arts. Un tipo de ceràmica, la escurada dorada, va ser freqüent durant l'época fatimí. La Cristaleria metalmecánica també era popular. La arquitectura fatimí utilisava sellars de pedra i diferents tipos de columnes, voltes (d'aresta), mocárabes i multitut de casetes.[2] Molts vestigis de l'arquitectura fatimí existixen hui en El Caire; els eixemples més destacats inclouen la Universitat del-Azhar i la Mesquita Al-Hakim. L'Universitat Al-Azhar va ser la primera universitat en l'est i tal volta la més antiga de l'història. La madrasa és una de les relíquies de la dinastia en l'época fatimí d'Egipte, els descendents de Fátima, filla de Mahoma. Fátima es dia Az-Zahra (La Lluminosa), i la madrasa va ser nomenada en el seu honor. Va ser fundada com una mesquita pel comandant fatimí Jawhar a les órdens del califa Al-Muizz quan va fundar la ciutat d'El Caire. Era (provablement dissabte) Jamadi al-Awwal en l'any 359 AH. La seua construcció va ser terminada el 9 de Ramadà de l'any 361 AH. Tant Al-Aziz Billah i Al-Hákim bi-Amr Allah la varen ampliar. Va ser reparada, renovada i ampliada per Al-Mustánsir i Al-Hafiz li-Din Illah. Els Califes fatimíes sempre varen encorajar a estudiosos i juristes a tindre els seus círculs d'estudi i reunions en esta mesquita i aixina es va convertir en una universitat que té el dret a ser considerada com l'Universitat més antiga que encara funciona. Els Califes fatimíes varen donar posicions prominents a estudiosos en els seus patis, encorajant als estudiants, i les biblioteques establides en els seus palaus, per lo que els estudiosos podien ampliar els seus coneiximents i obtindre beneficis a partir de l'obra dels seus predecessors. Potser la característica més important de la regla fatimí, va ser la llibertat de pensament i la raó estesa a les persones, que podien creure en lo que volgueren, sempre que no infringixquen els drets d'uns atres. Els fatimíes varen reservar púlpits separats per a distintes sectes islàmiques, a on els estudiosos expressaven les seues idees en qualsevol manera que els agradava. Varen donar patrocini als estudiosos i els varen invitar de cada lloc, varen gastar diners en ells, inclús quan les seues creències estaven en conflicte en les d'ells. L'història dels fatimíes, des d'este punt de vista, és en realitat l'història del coneiximent, la lliteratura i la filosofia. És l'història de la sagrada llibertat d'expressió.


Sistema militar

[editar | editar còdic]

L'eixèrcit fatimí estava integrat en gran part per guerrers de les tribus bereberes kutama duts a la conquista d'Egipte, i que varen seguir sent una part important dels eixèrcits, inclús en acabant de que Ifriqiya començara a independisar-se.[97] Despuix del seu establiment en Egipte, part de les forces egipcíaques locals varen ser també incorporades a l'eixèrcit,[18] que va quedar aixina format per soldats norteafricano l'orige dels quals comprenia d'Argèlia a Egipte.[18] En l'etapa magrebí de la dinastia, també existien elements d'orige cristià i negre en els eixèrcits del califa, en part heretats dels aglabíes.[96] Durant els primers regnats del periodo egipcíac, els kutamíes varen seguir eixercitant un paper fonamental en els eixèrcits califals, i varen ser els que varen dur el pes de la lluita contra les invasions cármatas d'Egipte en el 971 i el 973-974.[97] La seua pèrdua de preeminència va començar en la conquista de l'Alce en el 968, en la que va quedar palés les seues llimitacions.[97] Açò, l'ingrés de noves forces d'orige oriental a partir del 978 i el fracàs del reclutament de més kutamíes en el 978-988 varen accentuar la minva del seu estat, fins a llavors principal, en els eixèrcits fatimíes.[78]

Les tropes negres existien des dels primers temps del califato, pero varen aumentar notablement durant el regnat del califa Al-Hákim.[93]

Un canvi fonamental es va produir quan el califa fatimí va tractar de penetrar en Síria —etapa prèvia a l'ansiada conquista de Bagdad— en la segona mitat del X.[18] Els fatimíes es varen enfrontar en les forces turques que ara dominaven al califa abasí i varen començar a donar-se conte dels llímits del seu poder militar.[18] Aixina, durant el regnat d'Abu Mansur Nizar al-Aziz Billah i Al-Hakim bi-Amr Allah, el califa va escomençar a incorporar contingents turcs[18] i més vesprada d'africans negres (més vesprada inclús es varen utilisar també tropes d'atres orígens, com a armenis).[98] Les unitats de l'eixèrcit es formaven generalment segons criteris culturals; aixina, els bereberes formaven generalment el gros de les unitats de cavalleria i d'exploradors d'infanteria, mentres que els turcs (coneguts com «mamelucos») es concentraven en les d'arqueros a cavall i de cavalleria pesada. Els africans negres, siris i àraps s'ampraven en general en els cossos d'infanteria pesada i arqueros d'infanteria. Tant esta divisió per grups culturals com l'orige esclau de moltes de les tropes varen sobreviure a la desaparició de l'Estat fatimí. Els fatimíes varen posar tot el seu poder militar cap a la defensa de l'imperi cada volta que estava amenaçat per perills i amenaces, que varen ser capaces de repelir, especialment durant el govern d'Al-Muizz li-Din Illah. Durant el seu regnat, el Imperi Bizantí, governat per Nicéforo II, va destruir el Emirat musulmà de Chandax en 961 i va conquistar Tartus, Al-Masaisah, 'Ain Zarbah, i atres llocs, per a obtindre el control complet d'Iraq i les fronteres síries com aixina guanyar-se el sobrenom de "Foques Mort dels sarracenos". Pero Nicéforo va tindre menys èxits en les seues guerres en Occident. Despuix de renunciar a pagar tribut als califes fatimíes, va enviar una expedició a Sicília baix el mando de Nicetas (964-965), pero es va vore obligat a abandonar totalment l'illa despuix de les derrotes en la mar i en terra. En 967 va fer les paus en els musulmans de Kairuán i es va tornar contra l'enemic comú d'abdós, el Emperador del Sacre Imperi Romà Otón I, que havia atacat les possessions bizantines en Itàlia; pero despuix d'alguns èxits inicials, els seus generals varen resultar derrotats i reclosos a la costa meridional.

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Escampe
  2. ↑ 2,0 2,1 (1990) , Madrit - Espanya: Akal, p. 80. ISBN 978-84-460-0924-5.
  3. ↑ Daftary 1990, pàg. 144–273, 615–59; Canard 1965, pàg. 850–862.
  4. ↑ (1984) Ibn Khaldun: The Birth of History and the Past of the Third World, Vers, p. 67. ISBN 978-0860917892.
  5. ↑ «Governance and Pluralism under the Fatimids (909–996 CE)». The Institute of Ismaili Studies.
  6. ↑ Nanjira, Daniel Don. African Foreign Policy and Diplomacy from Antiquity to the 21st Century (en en), ABC-CLIO, p. 92. ISBN 978-0-313-37982-6.
  7. ↑ Fage, J. D.. An Atles of African History (en en), I. Arnold, p. 11.
  8. ↑ Worldmark Encyclopedia of Cultures and Daily Life: Africa (en en), Gale, p. 329. ISBN 978-1-4144-4883-1.
  9. ↑ American University Foreign Area Studies. Algeria, a Country Study (en en), Washington, D. C.: Department of Defense, Department of the Army, p. 15.
  10. ↑ (1990) Abbasid Belles Lettres, Cambridge University Press, p. 13. ISBN 978-0-521-24016-1. «... it was at this clave that an indigenous Arabic culture was developed in Egypt, and Arab Egypt, baix to speak, came of age to the extent that it was able to rival older centres like Baghdad as a seat of learning and intellectual activity.»
  11. ↑ Wintle, Justin. History of Islam, London: Rough Guides, pp. 136–37. ISBN 978-1-84353-018-3.
  12. ↑ Robert, Tignor (2011). Worlds Together, Worlds Apart, 3rd edició, New York: W. W. Norton & Co., Inc., p. 338. ISBN 978-0-393-11968-8.
  13. ↑ 13,0 13,1 (2017) The Fatimid Empire, Edinburgh University Press. ISBN 978-0-7486-4077-5.
  14. ↑ 14,0 14,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  15. ↑ Baer, Eva (1983). Metalwork in Medieval Islamic Art (en en), SUNY Press, p. xxiii. ISBN 978-0791495575. «In the course of the later eleventh and twelfth century, however, the Fatimid caliphate declined rapidly, and in 1171 the caliphate was dissolved and the Fatimid dynasty was overthrown by Ṣa elāḥ ad-Dīn, the founder of the Ayyubid dynasty. He restored Egypt as a political power, reincorporated it in the Abbasid caliphate and established Ayyubid suzerainty not only over Egypt and Syria but, as mentioned above, temporarily over northern Mesopotamia as well.»
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 Lévi Provençal, 1957, p. 305.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 17,7 Vallvé Bermejo, 2003, p. 226.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 Lev, 1987, p. 337.
  19. ↑ Lev, 1984, pp. 248-249.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 Lev, 1984, p. 228.
  21. ↑ 21,00 21,01 21,02 21,03 21,04 21,05 21,06 21,07 21,08 21,09 Lévi Provençal, 1957, p. 306.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 22,5 22,6 Lévi Provençal, 1957, p. 307.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Lev, 1988, p. 187.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 Lev, 1988, p. 191.
  25. ↑ 25,0 25,1 Lev, 1984, p. 244.
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 Lev, 1984, p. 229.
  27. ↑ Lev, 1984, pp. 229-230.
  28. ↑ 28,0 28,1 Lev, 1988, p. 188.
  29. ↑ Lev, 1988, pp. 188-189.
  30. ↑ Lev, 1988, p. 189.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Lev, 1988, p. 190.
  32. ↑ 32,0 32,1 Lev, 1984, p. 230.
  33. ↑ Lev, 1988, pp. 190-191.
  34. ↑ Lev, 1988, p. 193.
  35. ↑ Lévi Provençal, 1957, pp. 309, 10.
  36. ↑ 36,0 36,1 Lévi Provençal, 1957, p. 310.
  37. ↑ Lévi Provençal, 1957, pp. 310, 311.
  38. ↑ Lévi Provençal, 1957, pp. 311, 312.
  39. ↑ 39,0 39,1 Lévi Provençal, 1957, p. 314.
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 Lev, 1984, p. 231.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 Lev, 1984, p. 232.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 Lévi Provençal, 1957, p. 315.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Fierro, 2011, p. 95.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 44,4 Vallvé Bermejo, 2003, p. 233.
  45. ↑ 45,0 45,1 Lev, 1984, p. 233.
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 Lévi Provençal, 1957, p. 316.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 47,4 47,5 Lev, 1984, p. 234.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 48,3 48,4 Fierro, 2011, p. 127.
  49. ↑ 49,0 49,1 Fierro, 2011, p. 183.
  50. ↑ 50,0 50,1 Fierro, 2011, p. 115.
  51. ↑ Vallvé Bermejo, 2003, p. 234.
  52. ↑ Lévi Provençal, 1957, pp. 319, 320.
  53. ↑ 53,0 53,1 Lev, 1984, p. 235.
  54. ↑ 54,0 54,1 Vallvé Bermejo, 2003, p. 235.
  55. ↑ Lévi Provençal, 1957, p. 320.
  56. ↑ 56,0 56,1 Lev, 1984, p. 236.
  57. ↑ Lev, 1984, p. 237.
  58. ↑ Lévi Provençal, 1957, pp. 320, 321.
  59. ↑ 59,0 59,1 Lev, 1988, p. 194.
  60. ↑ 60,0 60,1 60,2 Lev, 1988, p. 195.
  61. ↑ Lev, 1988, p. 315.
  62. ↑ Lev, 1988, p. 317.
  63. ↑ Lev, 1984, pp. 238-239.
  64. ↑ Lev, 1984, p. 239.
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 Lev, 1984, p. 241.
  66. ↑ Fierro, 2011, p. 135.
  67. ↑ Fletcher, 1999, p. 71.
  68. ↑ Fierro, 2011, p. 21.
  69. ↑ 69,0 69,1 69,2 Fierro, 2011, p. 141.
  70. ↑ 70,0 70,1 Fletcher, 1999, p. 72.
  71. ↑ 71,0 71,1 71,2 71,3 Lev, 1988, p. 313.
  72. ↑ 72,0 72,1 72,2 72,3 Lev, 1984, p. 243.
  73. ↑ 73,0 73,1 Beshir,.
  74. ↑ 74,0 74,1 Lev, 1987, p. 342.
  75. ↑ Lev, 1987, p. 343.
  76. ↑ 76,0 76,1 Lev, 1982, p. 99.
  77. ↑ Lev, 1984, pp. 241-242.
  78. ↑ 78,0 78,1 78,2 78,3 78,4 78,5 Lev, 1987, p. 346.
  79. ↑ Lev, 1982, pp. 99-100.
  80. ↑ Lev, 1982, p. 101.
  81. ↑ Lev, 1982, pp. 101-102, 105.
  82. ↑ 82,0 82,1 Lev, 1982, p. 103.
  83. ↑ Lev, 1987, p. 347.
  84. ↑ 84,0 84,1 Lev, 1987, pp. 347-348.
  85. ↑ 85,0 85,1 85,2 85,3 85,4 85,5 Lev, 1987, p. 348.
  86. ↑ 86,0 86,1 86,2 Lev, 1987, p. 349.
  87. ↑ Lev, 1987, pp. 349-350.
  88. ↑ Lev, 1987, pp. 350-351.
  89. ↑ Lev, 1987, p. 350.
  90. ↑ 90,0 90,1 Lev, 1987, p. 351.
  91. ↑ 91,0 91,1 91,2 Lev, 1987, p. 352.
  92. ↑ Lev, 1987, p. 358.
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 Lev, 1987, p. 340.
  94. ↑ 94,0 94,1 Lev, 1987, p. 341.
  95. ↑ Goldschmidt, Arthur (2002). A concise history of the Middle East (en en), Boulder, Colorat: Westview Press, pp. 84–86. ISBN 0-8133-3885-9.
  96. ↑ 96,0 96,1 96,2 96,3 Lev, 1987, p. 338.
  97. ↑ 97,0 97,1 97,2 Lev, 1987, p. 345.
  98. ↑ Cambridge History of Egypt, Vol. 1, pg. 155.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Califato_fatimí&oldid=1387246»