Raqqada

Erro al crear miniatura:

Raqqada

Erro al crear miniatura:

El Corán blau, obra exposta en el Museu d'Art Islàmic de Raqqada.

Raqqada és una antiga ciutat de Tunis i un jaciment arqueològic, que està situada a uns 10 km al suroest de Kairuán, l'anterior capital del vilayato (o província) omeya d'Ifriqiya, que va ser fundada pel nové emir aglabita Ibrahim II Abú Ishaq ibn Ahmed de Ifriqiya, en l'any 867 per a fer-la la seua capital palatina de l'any 877 fins al final de la seua dinastia en 909, traslladant-la de l'anterior capital-palau, El Abbasiyya.

Història

La tradició conta que en l'any 867 Ibrahim II sofria en el palau del Qadim (Qsar al-Qadim) d'El Abbasiyya d'un profunt insomni, fins al punt de que el seu mege personal, Ishaq ibn Omrán, li va aconsellar passejar pel camp de les afores fins que trobara un lloc a on poguera dormir.

El lloc va ser Raqqada, a on Ibrahim II va escomençar a construir la seua ciutat-palau de descans, escomençant per una gran mesquita i rodejant-la de mercats, banys i esplèndits palaus, els més famosos dels quals varen ser Qsar al-Fath (el palau de la Conquista, a on Ibrahim II, emir des de 875, va fer formalment la transferència de la capitalitat d'El Abbasiyya a Raqqada en l'any 877), Qsar al-Sahn (el palau del Pati), Qsar Baghdadi (el palau de Bagdad), Qsar al-Mojtar (el palau triat) o Qsar al-Bahr (el palau del Llac), tots ells ben equipats en aigua potable gràcies a l'instalació de nous estanys (fesqiats) i rodejats de magnífics i extensos jardins. La ciutat palatina gojava de certes llibertats que no es permetien en Kairuán, dominada pel rigor malikí, com la venda i consum del nabid, una beguda estimulant.

La ciutat, que va créixer entorn al complex palatí i va estar rodejada de muralles de rajola d'uns 10 km de llongitut, segons conta el geógrafo i botànic hispanoárabe Abu Abdullah al-Bakri en el seu Kitâb al-Masâlik wa'l-Mamâlik (El llibre dels camins i els regnes), en sèt portes obertes en elles (sent Bab al-Qayrawan, la porta de Kairuán, la que es conserva en millor estat en els nostres dies), és ara un complex arqueològic puix va ser abandonada quan els fatimíés varen expulsar a l'últim emir aglabí Ziyadat Alá III Abú Mudar ibn Abdalá, que no va poder evitar el decliu de la seua dinastia: quan el seu eixèrcit va ser esclafat pel naixent poder dels fatimíés, va abdicar de l'emirat i va fugir a Bagdad abans d'establir-se en Palestina. El vencedor, un dirigent local ismailí chiíta provinent de l'orient d'Argèlia, cridat Abdalá al-Mahdi Billah, es va proclamar califa l'any 909 en Raqqada i va ser esta ciutat la primera capital del imperi fatimí fins que es va traslladar a Mahdia l'any 921. Una volta va deixar de ser la capital, Raqqada es despobló i al cap d'uns anys estava en ruïnes. En 953 el califa fatimí al-Muizz la va fer arrasar per a aprofitar els materials en la seua capital junt a Kairuán, Al-Mansuriya, i només varen quedar els horts i jardins. Al-Muizz va conquistar Egipte i va traslladar el centre de gravetat del califato fatimí cap a l'est, fundant la seua nova capital en al-Qāhiratu l-Muˤizzīyatu (la victòria del-Muizz), és dir, El Caire.

El jaciment i museu

Els restants que es conserven són una cisterna o estany rectangular que provablement constituïa l'antic Bahr (Llac) que donava nom a un dels palaus; en mig tenia un pabelló de quatre plantes del que no queda res, en la part occidental queden restants d'un edifici que provablement es reflectia en l'aigua del mencionat llac vist des del Qsar al-Bahr, i de lo que es distinguixen tres sales pavimentadas, en l'estil àrap de l'época que estava molt propenc a l'art cristià local. L'Institut Nacional d'Arqueologia de Tunis ha fet algunes campanyes d'excavacions des de l'any 1962 i les troballes s'han depositat el Museu Nacional d'Art Islàmic de Tunis en Raqqada, creat junt al jaciment arqueològic en 1986, en un edifici que va anar anteriorment un palau presidencial de la República de Tunis.

Este museu està especialisat en art islàmic medieval aglabí i a banda de les troballes in situ, té una bona colecció de manuscrits i de pàgines del Corán, incloent el famós Corán blau escrit en lletres dorades que ilustra este artícul; també posseïx un bon conjunt de ceràmica i gots de cristal, bronzes i sobretot monedes islàmiques representatives de diferents époques medievals.