Universitat del-Azhar
La '___protected_title_0___' (en àrap: '___protected_title_1___'; ___protected_title_2___) és una universitat pública ubicada en El Caire, Egipte. Es tracta de l'universitat més antiga i una de les més prestigioses sobre ensenyança islàmica.[1] Aixina mateix, al-Azhar supervisa una ret nacional d'instituts i escoles en dos millons d'estudiants.[2]
Fundada en l'any 970 pel Califato Fatimí com a centre d'aprenentage del islam, els seus estudiants estudiaven el Corán i la llei islàmica en detalle, aixina com la llògica, gramàtica, retòrica… En l'actualitat, és la principal institució d'ensenyança de l'Islam i lliteratura àrap en tot lo món. Ademés, en la reforma de 1961 es varen afegir atres matèries no religioses al currículum del-Azhar.[3] La seua biblioteca és la segona més important del país, solament per baix de la Biblioteca Nacional i Archius d'Egipte.
En maig de 2005, Al-Azhar, en colaboració en una empresa de tecnologia de l'informació de Dubái, IT Education Project (ITEP), va posar en marcha el proyecte S.A. Mohammed bin Rashid Al Maktoum, proyecte per a preservar els manuscrits del Azhar i publicar-los en llínea (el "Proyecte Al-Azhar en llínea") para, en el temps, publicar l'accés en llínea a tota la colecció de manuscrits rars de la biblioteca, que comprén uns sèt millons de pàgines de material.[4][5]
Característiques
L'Universitat del-Azhar és una de les institucions islàmiques més influents del món musulmà, es podria descriure com un “estat dins d'un estat”[6]. Entre els seus objectius inclou la propagació de la religió i la cultura islàmiques. Con este fin, els seus estudiosos islàmics (ulemas) emeten edictes (fetuas) sobre diversos litigis de tot lo món islàmic sunita en relació en la conducta adequada que deuen observar els individus o les societats musulmanes (un eixemple recent és l'aclariment i, per tant, la prohibició de la mutilació genital femenina).
Dins de les seues característiques, representa una autoritat doctrinal en interpretar l'islam sunita i aplicar la jurisprudència islàmica, i és un actor polític de rellevància tant dins com fòra d'Egipte. La seua autoritat també s'estén a àmbits com l'educació, el dret, la mediació política i les relacions entre governants i governats.[6] Té presència en múltiples centres profundament arrelats tant en la vida popular com en l'àmbit mediàtic, dirigida per un xeic o gran iman que eixercix un estatus equiparable al d'un primer ministre[6]
És un orgue consultiu informal la llegitimació religiosa del qual contribuïa a validar el poder polític. Este paper es vea reforçat pel seu poder econòmic basat en els bens awqāf, aplegant a existir importants famílies i castes d'ulemas. Estos sostenien mesquites, escoles i a amplis sectors. Per açò mateixa, part de la població percebia als ulemas com a actors en relacions clientelares en els governants als que els donaven llegitimitat pel seu intelecte i autoritat, a canvi de fortunes. Esta relació s'inscrivia en un marc ètic i polític en el que no existia una separació clara entre autoritat religiosa i poder temporal.[7]
L'universitat posseïx un pla d'estudis d'inspiració religiosa. Per un costat, presta especial atenció a l'estudi del Corán i les tradicions del profeta Mahoma, per un atre costat, en canvi, ensenya tots els camps de la ciència moderna. En 1961 varen ser introduïdes facultats de ciències aplicades, tals com les Facultats de Medicina i Ingenieria. Estes facultats combinen les ciències empíriques en les ciències religioses. La seua estructura universitària integra numeroses facultats que graduen cada any a mils d'estudiants, ademés d'una vasta ret de més de 9.000 escoles i instituts distribuïts per tot el territori nacional i una significativa proyecció internacional. Estos factors han contribuït a que l'institució tinga una notable influència en els àmbits popular, mediàtic i polític.[6]
Es caracterisa per rebre, ademés d'estudiants egipcíacs, a varis millers d'estudiants estrangers, en la seua immensa majoria procedents de països no occidentals (5000 en 1998).[8] Els estudiants musulmans estrangers gogen dels mateixos drets que els estudiants egipcíacs.
Al-Azhar està compost per ulemas, estudiants de l'universitat, pelegrins a La Meca i persones que viuen en els voltants. Per això, és important que no es visualise esta institució com un bloc monolític. A lo llarc de la seua història ha emés i adoptat diverses respostes i postures davant els canvis en el poder que han pogut diferir internament.[7]
Al-Azhar com a bastió de la Sunna
Al-Azhar, ademés de ser un centre d'educatiu, es reconeix com una institució que salvaguarda l'ortodòxia suní. Este aspecte ha segut amprat com a resistència a la modernisació que des dels diferents governs s'ha pretés, i front a l'influència britànica.[9] L'universitat és considerada com el "bastió de la sunna"[10] i s'ha denominat com l'institució acadèmica i religiosa més prestigiosa del món suní.[11] Açò és perque té un gran liderage en la producció de llegislació islàmica a través de la Sunna i el Gran Iman és una de les grans autoritats jurisprudenciales d'esta. Per un atre costat, els diferents estudiosos i ulemas formats en esta universitat treballen per salvaguardar la teologia suní.
L'institució ha eixercit la funció de representant del Islam Suní en diverses ocasions. Entre elles, és resaltable el paper protagoniste que al-Azhar va tindre en les conversacions en El Vaticà a través de les que es va produir un acostament en l'Iglésia Catòlica.[11]
Al-Azhar en la Constitució Egipcíaca de 2014[12]
Per a comprendre el paper que l'institució té en l'actualitat és important vore cóm es reflectix este en la Constitució vigent. A continuació es troba l'artícul 7 d'esta, l'únic a on es fa referència al seu paper en la societat egipcíaca:
Artícul 7:
Al-Azhar és una institució islàmica científica independent; té autoritat exclusiva sobre els seus propis assunts. És la referència bàsica en les ciències teològiques i dels assunts islàmics. al-Azhar assumix la responsabilitat de la predicació islàmica, la difusió de les ciències teològiques i la llengua àrap en Egipte i en el món.
L'Estat deu assegurar els suficients fondos per a que al-Azhar conseguixca els seus objectius.
El lloc de Gran Xeic del-Azhar és independent i no pot ser destituït.
La llei regularà el método d'elegir-li d'entre els membres del Orgue dels Màxims Ulemas.
Història
_-_n._021_-_Mosqu%C3%A9e_El-Azhar_(%C3%A9tudiants)_-_Cairo_-_1880s.jpg)
Inicis en la dinastia fatimí
.jpg)
Al-Azhar és una de les relíquies de la dinastia Fatimí (chiïta ismailí), que afirmava descendir de Fatimah, la filla del profeta Muhammad i esposa d'Ali, cunyat i primer de Muhammad. Fatimah era coneguda com ___protected_title_1___ (___protected_title_2___), i l'universitat va ser nomenada en el seu honor.[13] En la seua concepció original era una mesquita que va ordenar construir el comandant Fatimí Chauhar al-Siqilí, seguint el dictamen del Califa i Imam Ma'ad al-Mu'izz li-Din Il-lah, en fundar la ciutat d'El Caire. La seua construcció va començar en Yumada al-awwal (quint més del calendari islàmic, el qual consta de 30 dies) en l'any 359 AH (març/abril del 970 i.c) i va terminar en el nové Ramadà de l'any 361 AH (24 de juny del 972 i.c). Més tart, tant el califa al-Aziz Billah com el califa al-Hákim varen ampliar les seues instalacions. Al-Azhar seria reparada, renovada i ampliada per al-Mustansir Billah i per al-Hafiz li-Din Allah.
.jpg)
Els califes fatimíes sempre animaven als erudits i juristes a que realisaren els seus círculs d'estudi i reunions en la mesquita, fent que es convertira en una madrasa, considerada una de les madrases més antigues que seguix en funcionament.[14] En Al-Azhar s'ensenyaven distintes assignatures, segons Syed Farid Alatas,[15] s'incloïen entre estes assignatures Llei Islàmica i jurisprudència, gramàtica àrap, astronomia islàmica, filosofia islàmica i llògica. Aixina mateix, durant els fatimíes, l'institució va promoure el chiisme.[16][17]
Dinastia ayubí de Saladino
En el XII, despuix del derrocament de la dinastia Fatimí, Saladino (fundador de la dinastia suní ayubí) va convertir a a el-Azhar en un centre d'aprenentage suní (de l'escola Shafi’i). Per tant, “va reunir tots els tesors de l'institució, incluídos els llibres, i els va vendre en un periodo de dèu anys. Molts varen ser cremats, tirats al Nilo o duts a un abocador, coberts d'arena [...]. Les sifres referides a quants llibres varen sofrir este destí varien entre els 120.000 i els 2.000.000”.[18]
Abd el-Latif donava llectures de medicina islàmica en al-Azhar, mentres que el filòsof judeu Maimonides, segons conta la llegenda, va donar llectures sobre medicina i astronomia en esta época, pero no hi ha proves històriques concloents que nos permeten corroborar açò.
Saladino va introduir en Egipte el sistema d'universitats, que va adoptar la pròpia al-Azhar. Baix este sistema, l'universitat era una institució separada de la mesquita, en classes, dormitoris i biblioteca propis.
Sultanato mameluco
En el temps dels mamelucos, al-Azhar va guanyar influència i prestigi. Estos varen establir sòus per als professors i estipendios per als estudiants, aixina com una dotació per a l'institució. En 1340, es va construir un edifici més per a que funcionara com a universitat, fòra de la mesquita. Aixina mateix, a finals de el XIV, va haver una renovació dels edificis i es varen construir noves residències per als estudiants.[19]
En esta época, encara que El Caire contava en atres 70 institucions d'ensenyança islàmica, era al-Azhar a qui més erudits atrea pel seu prestigi. Inclús Ibn Khaldun va començar a impartir classes en al-Azhar en 1383.
Al-Azhar durant l'Imperi Otomà
Durant l'Imperi Otomà, el prestigi i influència del-Azhar va aplegar a tal punt que es va convertir en el referent d'estudis islàmics en el món musulmà suní. Va ser en esta época quan el càrrec de Sayj al-Azhar va ser establit, ya que s'oferia a l'erudit més destacat de l'institució; abans de l'establiment del càrrec, la direcció del-Azhar no tenia per qué estar en mans d'un erudit[19]. En l'any 1748, el pachá otomà va intentar que al-Azhar afegira a les seues assignatures les matemàtiques, sense èxit algun.
Baix el domini otomà Al-Azhar va ser financerament independent, sostinguda per mig de donacions i, gràcies a la tolerància religiosa, els acadèmics eren lliures d'elegir els seus camps d'estudi i els texts. Durant els casi tres sigles de domini otomà, estos mai varen impondre un Iman d'orige turc com a responsable de l'universitat, reservant este honor als egipcíacs.
En esta época no existia encara un sistema de graus acadèmics, sino que el professor era l'encarregat de decidir si l'estudiant havia deprés lo suficient com per a entrar en el cos de professors. La mija de la duració dels estudis era de sis anys. A pesar de que no hi havia burocràcia, l'ensenyança era rigorosa i llarga. Els estudiants estaven organisats en riwaq (una espècie de fraternitat), que es formaven depenent la nacionalitat i la branca de la llei islàmica que estos estudiaven. Cada riwaq era supervisada per un professor, mentres que un rector, normalment una espècie de catedràtic, vigilava les finances.
Al-Azhar durant el periodo de formació del Estat modern egipcíac
El paper del-Azhar es redefinix en l'Egipte modern, donant lloc a un procés d'adaptació de l'institució al nou context estatal.
Esta adaptació es va manifestar en distints àmbits, com la participació política azharí en diversos acontenyiments, la reorganisació del orde jurídic i judicial de l'Estat, la transformació del règim de propietat i la reforma del sistema educatiu.[7]
L'arribada de el XIX i l'inici de la modernitat en el món árabo-islàmic varen dur en si numerosos canvis que varen afectar a a el-Azhar, aixina com al país.
En tot, lo més important és subrallar la fractura que es produïx en este moment entre entre dos ideologies que es disputen la llegitimitat del poder: per un costat, la corrent llaica, que beu de les fonts occidentals i que reivindica la separació d'Estat i religió; per un atre, els ulemas com a intérprets de la llei divina, que reclamen el seu paper en una comunitat que es definix com islàmica[3].
La primera opció és la que ix realment triumfadora, mentres que els hòmens de religió perden el pes que varen ocupar abans en l'espai públic. A pesar d'això, els ulemas seguien sent garants de la religió, pero les seues pautes seran marcades pel nou Estat que pretén llegitimar el seu poder.
La relació del-Azhar en els governs egipcíacs ha segut de pura dependència des de que es va començar la construcció de l'estat modern i en Gamal Abdel Nasser va viure el seu major apogeu de control estatal.[6]
L'ocupació de Napoleón Bonaparte
Durant l'ocupació francesa, Napoleón Bonaparte va buscar llegitimar-se davant la població egipcíaca per mig del respal dels ulemas, presentant-se com a protector de l'islam. En este propòsit, en 1798 va establir un comité integrat pels ulemas egipcíacs, un dīwān, alguna cosa que els oferia un paper d'èlit, substituint d'esta forma a l'otomana. Aixina i tot, estos varen mostrar reticències a assumir funcions de govern directe, llimitant-se a un paper consultiu ya que no consideraven que lo primer anara la seua funció.[7]Formar part del dīwān els va otorgar un important poder econòmic.
En este context, també s'estaven donant protestes contra l'ocupació francesa, i els ulemas varen mantindre una posició ambigua, oscilant entre la colaboració institucional i la necessitat de preservar la seua llegitimitat social. No obstant, aquells estudiants del-Azhar i sectors més populars varen protagonisar les regirades, lo que va fer que l'institució es convertira en un important símbol de movilisació contra l'ocupació francesa.[7]
En l'época de l'invasió francesa es varen incorporar novetats en educació i ciència, davant les quals els azharíes varen adoptar posicions dispars. Una part de l'institució va percebre estes innovacions com un desafiu a la tradició i al seu prestigi social dins de l'orde establit, donant lloc a una resposta obstaculizante. Al mateix temps, va sorgir un núcleu reformiste del que varen emergir importants figures que defenien la necessitat de reformar l'estructura del-Azhar en l'objectiu d'adaptar-se a les noves modernitat educatives.[7]
Mohammed Ali i la centralisació de l'Estat
En este periodo, Egipte alvançarà cap a un Estat centralisat fent desaparéixer l'orgue de consulta creat per França (dīwān) passant els ulemas del-Azhar a tindre la funció de respondre a consultes puntuals. Per a conseguir este tipo de poder, Mohammed Ali es va desfer de l'eixèrcit de mamelucos i va reduir el poder polític, moral i econòmic dels ulemas. [7] En eixa intenció, es va fer a l'estament clerical més depenent de l'Estat.
<o>Reformes introduïdes:</o>
- Abolició del iltizām
- Desamortisació de les terres dels awqāf, posant elevades càrregues fiscals sobre les terres i expropiant les que no eren rendables:
Al desamortizar vàries terres dels awqāf, els imans i ulemas de les mesquites subjectes a ells s'havien convertit en empleats de l'estat. Vàries mesquites i escoles es varen trobar a la vora de la ruïna. Respecte a esta mida, en 1835, es va emetre una fetua contra l'institució dels nous awqāf, per a evitar que es enajenaran noves terres. Per això, es crea una associació per a l'administració centralisada dels bens, orige del posterior Ministeri de Awqāf que mantindria una relació de competència en al-Azhar.[6]
- Creació d'una nova classe de funcionaris:
A través de l'impuls d'un sistema educatiu secular paralel al del-Azhar, es va crear una nova classe de funcionaris prenent el poder que hi havia estat reservat als ulemas i eixercint professions com la de mege, advocat, professor, etc.[6] No obstant, molts d'eixos professionals seguien sent alumnes de la pròpia universitat del-Azhar, pero ya no seria el proveïdor principal de les èlits. Els ulemas no seran ya el tercer cos de l'estat.
Eixe nou Estat en formació imprimix una série de <o>canvis en l'institució religiosa</o>, a la que pretén sometre:[3]
- Favorix que al-Azhar es perfile com el centre religiós egipcíac més important.
- La regulació del disseny curricular dels estudis i l'organisació administrativa del-Azhar, que tindran com a conseqüència directa l'alteració de la concepció de l'institució com a universitat islàmica tradicional.
- L'inclusió d'assignatures com Matemàtiques, Geografia o Ciències Naturals, nouvingudes d'Europa.
- Sobre organisació administrativa, les reformes tendixen a crear una estructura burocràtica organisada:
Esta tindrà control sobre les categories del personal (1885), la creació de nous llocs administratius i l'institucionalisació del càrrec de Sayj al-Azhar (Gran Imam del-Azhar) com a màxima autoritat. La configuració d'este títul no pertany a l'orde tradicional azharí, sino que es consolida com a tal a partir de l'ascensió al poder de Muhammad Alí i, sobretot, en el proyecte de llei de 1899, pel que el Sayj al-Azhar es convertia en un càrrec institucional i centre de l'estructura azharí, a l'hora que s'estenen les seues funcions. Aixina, es convertix en càrrec central de la jerarquia i eixercix un control casi complet de l'institució.
Totes estes mides configuren un nou orde en al-Azhar, tendent a introduir una jerarquia i una burocràcia inexistent fins a llavors i que, en definitiva, fa a l'institució molt manco independent de lo que tradicionalment havia segut. Les respostes des de dins del-Azhar a les reformes són contradictòries i carixen d'una postura unida. Dins de la jerarquia dels ulemas hi ha els qui s'oponen frontalment als canvis i els qui els impulsen[3].
En tot, lo cert és que el posicionament dels ulemas del-Azhar, tant en qüestions de política com referent a la direcció i als programes de reformes, aixina com les aliances entre uns i uns atres, obedix en molts casos a interessos particulars i a la conjuntura del moment; per lo que es pot afirmar que la seua orientació ideològica es manifesta sempre subordinada a la seua pertinença a a el-Azhar i la seua visió de lo que deu ser l'institució preval per damunt d'atres consideracions de tipo polític o ideològic[3].
La rivalitat entre al-Azhar i Donar al-Ifta
L'evolució del-Azhar ve acompanyada de la creació en 1895 de Donar al-Ifta, organisme llegalment encarregat d'emetre fetuas solicitades tant per particulars com per l'Estat.[3] La creació d'este nou organisme està estretament vinculada a la tendència a la secularisació del sistema judicial durant el mandat britànic. Estes reformes varen tindre la seua repercussió en al-Azhar, que era qui tradicionalment havia ostentat les llabors de magistratura.
En un principi, Donar al-Itfta sorgix lligada a a el-Azhar i subordinada a l'autoritat de Sayj al-Azhar. De fet, naix en el seu sen. Encara que serà a partir de 1899 quan abdós se separen per decisió de Muhammad Abduh, qui en assumir el càrrec de Muftí d'Egipte, decidix dividir la direcció de les dos institucions i que, per tant, els títuls de Muftí i Sayj al-Azhar deixen d'estar encarnats baix la mateixa persona i siguen independents. I és que, encara que abdós càrrecs es varen configurar com el cim a la que aspiren els ulemas funcionaris dins de la burocràcia, és el càrrec de Sayj al-Azhar el més prestigiós dels dos.[3] En 1935 al-Azhar crearà la seua pròpia Comissió de Fetuas.[7]
La controvèrsia generada per les reformes judicials dona lloc a una série de lleis determinants que substituïxen progressivament la Sharia per còdics basats en el dret positiu occidental i els Tribunals Sar’iyya per Tribunals secularizados.
Aixina mateix, junt en al-Azhar, la nova institució assumix les competències de la funció de Ifta, lo que planteja una rivalitat clara entre abdós que ha donat orige en l'última década de el XX a lo que es coneix com una “guerra de fetuas”.[3]
Durant els anys de presència britànica, la reforma del-Azhar es va convertir en una qüestió central del debat polític. Nacionalistes, la monarquia egipcíaca i l'administració del Protectorat Britànic varen seguir de prop i varen participar en les discussions sobre la necessitat de reformar una institució identificada en l'orde tradicional i cridada a adaptar-se a un nou context polític i social. Tota proposició de reforma va trobar oposició dels sectors conservadors generant un bloqueig, vinguera dels sectors reformistes del-Azhar o de fòra.[7]
El paper del-Azhar en la Revolució de 1919[7]
Este acontenyiment manifesta la cristalisació del moviment nacionaliste egipcíac pero també d'un panislamisme que va perdurar en l'entorn azharí per a la revolució de 1919. Es destaca el paper del-Azhar en esta revolució com a impulsor de les movilisacions i com a escenari en el que es va expressar el sentiment nacionaliste-panislamista per part dels alçament. Per un atre costat, el seu protagonisme també queda marcat pel paper dels muíāwirūn en els tumults. Va ser un escenari de reunions a on expressar les queixes, alçant-se l'11 de decembre una protesta oficial firmada per autoritats azharíes, recolzant les demandes d'independència. Des del-Azhar es va conseguir movilisar a tot el país. Per això, este acontenyiment es torna un mit movilizador per a les generacions següents.[7]
Una volta conseguida l'independència, en Egipte s'impon una fòrmula de nacionalisme llaic i local, començant el procés pel que els azharíes es vorien apartats de l'escena política. El panislamisme que des d'un inici es plantejava des del-Azhar, al final no va tindre un impacte en el resultat final, perque el tumult era un front unit compost per moltes confessions entorn al nacionalisme. No varen ser capaços de produir una ideologia nova front al nacionalisme llaic.[7]
Es va a passar a un sistema basat en el model de monarquia parlamentària que nega en força el protagonisme als antics líders populars i els arrebata la seua autoritat política. Els ulemas podran participar en el Parlament pero no tenen el paper d'abans, sino més be un de secundari. Al-Azhar tracta de marcar els seus poders realisant una retirada dels seus certificats a tots els azharíes que tracten de definir el seu paper com a universitat negant-li el seu antic poder moral i polític. L'institució es troba en deriva.
De l'independència d'Egipte a la Revolució dels Oficials Lliures (1922-52)
Despuix de l'independència formal declarada unilateralment per Gran Bretanya el 28 de febrer de 1922, Egipte es constituïx com Estat independent, en algunes concessions per a la potencia colonial i baix un règim de monarquia parlamentària, encarnada en la persona del sultà Fuad, que passa a ser el rei Fuad I.[3] A partir de llavors, s'inaugura un periodo marcat per les disputes polítiques sorgides entre els nacionalistes i el rei, qui es recolza en partits minoritaris i en al-Azhar, compromesa en la monarquia puix la seua finançació depén d'ella.
En estos anys varen ocórrer distints successos que varen dur a que al-Azhar participara de manera distinta en la vida pública egipcíaca. Entre ells destaca el paper que els discursos polítics donen a les institucions religioses, l'abolició del califato, l'activitat política dels Germans Musulmans i la censura del-Azhar a distintes obres de pensament secular.[3]
La relació religió/Estat constituïx un dels temes centrals en els debats ya des de la formació de la Comissió encarregada d'elaborar la primera constitució egipcíaca en la que convergixen forces de dos bandos: per un costat, la monarquia aliada en els ulemas, i per un atre, els secularistas democràtics; estos últims varen conseguir imprimir en la Constitució una tendència a la secularisació. Açò va supondre una reacció de total rebuig per part del-Azhar, que vetava qualsevol proposta que reduïra la seua autoritat en matèria llegal.[3] Segons Vatikiotis, els ulemas produïen el seu propi discurs en relació en l'evolució política egipcíaca: “per un costat, insistien que al-Azhar devia ser reformada de tal manera que no permaneixquera inferior a les institucions seculars de l'Estat i, per un atre costat, que el govern retinguera l'antiga posició tradicionalment preeminent del-Azhar i el seu paper en la societat”[20]
En tot, la situació dels hòmens de religió en el nou panorama egipcíac es troba en procés d'evolució[3].
- En lo llegislatiu, els ulemas veuen llimitat el seu poder en l'esfera pública. De fet, en el Parlament la seua presència està regulada com a categoria inferior.
- Els presuposts de l'institució depenen del rei, aixina com el nomenament dels alts càrrecs religiosos i l'administració dels bens awqaf.
- Tot això situava als ulemas en una difícil posició, molt llunt de la seua tradicional independència.
Sobre el rebuig del Parlament a que els ulemas participaren en la vida política, el cas més representatiu és el del líder del Wafd, Saad Zaghloul, l'antic alumne del-Azhar considerava que l'institució i les seues funcions tradicionals no tenien cabuda en l'Egipte contemporàneu[3].
En la mateixa época, té lloc un succés que va impactar a tot Orient Mig: l'abolició del Califato en Turquia el 3 de març de 1924, i la derogació de la llei islàmica pel nou govern secular de Kemal Atatürk. Des dels sectors monàrquics egipcíacs es va tractar de restaurar el califato en la persona del rei Faud I. La participació del-Azhar en estos successos va ser notable, sempre a favor del rei, encara que al final no s'aplegara a cap solució.
Un atre aspecte important d'este periodo succeïx en 1928 i és el naiximent de l'associació d'Els Germans Musulmans, en un mensage basat en l'unitat islàmica. La relació que els Germans establixen en al-Azhar com a institució és heterogénea. Per un costat, el seu fundador, Hassan al-Banna, és especialment crític en els ulemas que creu no varen saber adaptar-se als nous temps i varen persistir en métodos d'ensenyança anacrònics.[3] Per un atre costat, hi ha un acostament de distints sectors azharíes en l'associació; acostament que es produïx mentres els Germans Musulmans conten en el respal dels sectors nacionalistes egipcíacs. Seran els estudiants de l'institució els que participen de manera més activa i constituïxquen un important respal per als Germans durant la lluita nacionalista, pero no són els únics. Figures com el Sayj al-Azhar al-Maraghi també té un acostament en esta associació, que li permetrà pressionar en favor de la seua reelecció en 1935. [3]
Junt a est, una atra figura azharí, Ahmad Hasan al-Bakri, es mostra afí a l'ideari dels Germans Musulmans. De fet, quan parlem d'acostament entre figures del-Azhar i els Germans, nos referim a figures azharíes que varen decidir desmarcar-se de les postures més conservadores dins de l'institució i alinear-se junt als postulats de l'associació d'al-Banna. En tot, la ruptura dels Germans Musulmans i Nasser va propiciar el refredat de les relacions entre azharíes i els Germans.[3]
Aixina, la vella èlit conservadora azharí comença a deixar pas a una nova classe dirigent que baix el nou règim va a servir d'aparat ideològic al servici de el ‘socialisme islàmic’ de Nasser.[3]
Ans que es configurara l'èlit d'ulemas compromesa en el règim de Nasser, al-Azhar coneix un periodo convuls en els primers anys de la década de 1950. A lo manco cinc xeics passen pel càrrec del Sayj al-Azhar en cinc anys, lo que du al Consell de Ministres a solicitar que el càrrec siga elegit pel Consell de Grans Ulemas. Pese a la petició, seguix sent el govern l'encarregat de l'elecció fins a 1961, data en que passarà a ser el propi President de la República qui nomene al Sayj al-Azhar. [3]
El desenroll institucional del-Azhar durant el Nasserisme
La Revolució dels Oficials Lliures en juliol de 1952 constituïx un dels principals events de l'història recent d'Egipte que ha marcat especialment a a el-Azhar; no solament per la participació dels azharíes en l'alçament, sino, sobretot, per les reformes que el nou règim va a mamprendre, a partir de les quals l'institució perdrà definitivament la seua concepció tradicional com a mesquita-universitat[3]. L'arribada al poder de Nasser i el seu proyecte d'Estat va supondre un canvi substancial i va afectar tant a l'estructura com a la funció i objectius del-Azhar, que a partir d'ara serà dirigida i controlada pel Estat, perdent la seua independència per complet.
En la seua arribada al poder, Nasser va nomenar com a primers rectors del-Azhar a militars que varen portar a terme una política de porga contra els ulemas, fent que el paper del-Azhar passara a ser de llegitimació del govern nasserista. La llegitimació també es va donar a través de l'emissió de numeroses fetuas que parlaven de la compatibilitat del socialisme en la religió islàmica i de la viabilitat de les polítiques nasseristas.[6]
Ademés, la década dels xixanta vi caracterisada per un procés de reforma impost pel govern i en l'objectiu de crear un cos de funcionaris al servici de l'Estat en l'institució.[3][21]
A partir del triumfo de la revolució, les mides reformistes no sorgixen de la confrontació ideològica dins i fòra de les institucions religioses, sino que vénen impostes des de dalt en el propòsit d'anar creant un aparat ideològic al servici de l'Estat[3]. És lo que s'ha cridat “burocratisació” del-Azhar i “funcionarisació”. Per a això, el primer pas va ser el de promulgar una série de lleis que varen conduir al control progressiu d'estes institucions, que varen vindre acompanyades de la creació de nous organismes en la missió de reforçar el control sobre dites institucions al mateix temps que assenta i difon un programa socialiste i islàmic al servici del règim[3][22].
Unit a la promoció d'una jerarquia d'ulemas fidels al règim, des dels primers anys de la Revolució una série de reformes llegislatives aniran afectant als organismes religiosos tradicionals fins a organisar-los tal i com els coneixem en l'actualitat. Entre les reformes, quatre aspectes són clau per a comprendre cóm afecta la reforma llegislativa a les institucions religioses[3]:
- L'abolició dels Tribunals Religiosos en 1955
- La llei 103 de 1961 per a la reforma del-Azhar. En 1961 es va nacionalisar Al-Azhar baix el control del mateix ministeri, passant molts dels imans i ulemas a formar part del cos d'empleats de l'Estat. D'esta forma, Nasser es va assegurar la seua fidelitat i respal llevant-li més independència a a el-Azhar. Nasser també va otorgar la potestat de supervisar i controlar les mesquites egipcíaques. Açò també va supondre la subvenció del-Azhar.[6][7]
- La reforma dels awqaf ahliyya en 1955. Durant el mandat de Nasser, es va portar a terme una reforma agrària en la que es enajenó el 12% de totes les terres cultivables passant estes al Ministeri de Awqaf.[6]
- El desenroll de Donar al-Ifta.
La jerarquia azharí en la década dels 70
Durant la década dels 70 s'inicia en tot el món árabo-islàmic un fenomen que es coneix com “el despertar islàmic” o “re-islamisació” de les societats del sur del Mediterràneu, en especial atenció a l'aparició dels grups islamistes radicals.[3]
Es va decidir utilisar el terme islamisme per a designar a pensadors i a grups els postulats dels quals, ideologia o reivindicacions s'articulen des de la base del islam com a principi organisador i com a font de llegitimitat a través de la qual es qüestionen la llegitimitat del poder polític que, a la seua volta, també s'apropia del llenguage de l'islam en el mateix fi[3].
El mandat d'Anwar el-Sadat
Durant el seu mandat, al-Azhar va mantindre la seua posició com a element de llegitimació governamental, inclús durant el gir prooccidental del govern de Sadat, qui va recolzar els Acorts de Camp David i va reconéixer l'Estat d'Israel.[6] Durant este periodo, varis ulemas varen participar de la vida política en partits de diferents ideologies. A lo llarc d'este govern, l'institució va experimentar un descens en la seua reputació, de fet, va tindre molt difícil mantindre un respal creible per a la població al govern de Sadat.[6]
En este periodo va haver proliferació de mesquites i oratorios privats per a escapar del control estatal.[6]
Sobre modificacions en el poder del-Azhar, Sadat va establir en totes les províncies egipcíaques un organisme encarregat de seleccionar imans per a les mesquites i rendir contes de les seues accions. Estos comités estaven integrats per representants del-Azhar i dels ministeris de Awqaf i d'Educació, i eren responsables de la selecció dels candidats a imans. Despuix de verificar el compliment dels requisits establits, en particular els relatius a la neutralitat política i religiosa, els aspirants obtenien una llicència oficial per a la predicació i eren destinats a una mesquita concreta.[6]
És en este periodo quan la jerarquia azharí comença a ser conscient de la competència creixent a la seua autoritat i discurs religiós; davant això, reaccionen reivindicant la seua autoritat respecte a l'interpretació del coneiximent religiós front als líders espirituals de les associacions islamistes.[3] No obstant, l'actitut dels dirigents azharíes torna a no ser unívoca, com ho mostra el procés contra els militants d'al-Takfir wa-l-Hiyra acusats del seqüestre i assessinat del Sayj al-Dahabi, que posa de manifest la complexitat de les relacions entre al-Azhar i l'Estat quan es tracta de combatre l'islamisme. El descens de reputació del-Azhar també va supondre un punt negatiu per a la lluita contra l'islamisme radical i els moviments yihadistes. Este succés va evidenciar que al-Azhar en molts sentits s'havia deixat de vore com a garant dels valors islàmics, de que estaven glorificando més als governants que al Creador[6] Este cas, ben documentat per Malika Zhegal,[23] sembla un clar eixemple tant d'ambigüitat dels ulemas com de transcendència en l'opinió pública. Pel que fa a la postura dels ulemas, la dificultat del Tribunal per a trobar un dictamen oficial del-Azhar que condenara l'acció i l'utilisació d'un discurs religiós per a cometre actes criminals és bona prova de la voluntat d'independència respecte a l'Estat, per un costat i, per un atre, de l'afinitat entre ulemas i islamistes en certs postulats. D'esta manera, encara que el Sayj al-Azhar del moment s'unix a les condenes públiques i combat l'islamisme, assimila, a la seua volta, alguns dels seus conceptes[3]
Si es té en conte el moment en que es produïxen estes declaracions, que coincidixen en un punt àlgit sobre l'aplicació de la Sharia, s'entén l'actitut beligerant del xeic en un govern el màxim representant del qual insistix en la separació de la religió i la política.[3]
Tota esta situació va fer que el govern passara a usar com a interlocutors a presos dels Germans Musulmans. Per això, en els anys 80 al-Azhar mamprén una campanya de reafirmar-se com a autoritat religiosa i únic intérpret de l'ortodòxia religiosa des de l'islam moderat. Per a això, al-Azhar es pronunciava sempre contra els dictàmens del govern pero sense deixar de deslegitimar (per li dependència existent).[6]
Campanyes rellevants del-Azhar per a recuperar la seua llegitimitat[6]
Durant la década de 1990, l'institució del-Azhar va impulsar diverses iniciatives orientades a reafirmar la seua llegitimitat social i religiosa en Egipte, adoptant a sovint postures conservadores front a reformes civils. En l'àmbit dels drets reproductius i de la salut sexual, el llavors Gran Xeic Gad el Haqq Alí, va defendre la permanència de la mutilació genital femenina baix l'argument de que constituïa una tradició islàmica. Esta postura es va alinear en la posició institucional mantinguda durant la Conferència Internacional sobre la Població i el Desenroll de 1994 en El Caire, a on al-Azhar va manifestar una ferma oposició a la planificació familiar, els drets de les minories sexuals, el dret a l'abort i les relacions fòra del matrimoni.
Paralelament, l'institució va eixercir una notable influència en la vida intelectual i cultural del país a través d'accions de censura i pressió llegal mermant la llibertat d'expressió. Despuix de l'assessinat de l'intelectual Farag Foda en 1992, figures prominents de l'institució varen justificar indirectament l'acte en senyalar que l'inacció estatal front als “apóstatas de l'islam”,[6] conduïa a que els ciutadans eixerciren la justícia per mà pròpia. En el pla cultural, al-Azhar va encapçalar campanyes de censura contra obres artístiques, com va ocórrer en la película L'Emigrant de Youssef Chahine i va mantindre una postura de passivitat o hostilitat davant l'acossament judicial i acadèmic sofrit pel professor Nasr Abu Zaid.
Despuix d'estes campanyes, en 1994 el Consell d'Estat egipcíac va autorisar a l'Acadèmia d'Investigacions Islàmiques (organisme azharí) el poder de realisar una censura directa en produccions audiovisuals i lliteràries sense consulta prèvia en el Ministeri de Cultura.
Les institucions religioses en les décades de 1980 i 1990
Són molts els episodis que tenen lloc en els 80 i els 90 que posen de manifest lo que serà la tònica general en l'actitut dels ulemas oficials: la condena de la violència i la deslegitimación de les reivindicacions islamistes.[3]
Per una atra part, el periodo de Mubarak ve marcat per una recuperació d'espais que al-Azhar havia perdut despuix de la nacionalisació.[3] Al-Azhar continuarà sent un element legitimador del govern. El joc polític, dividit entre les forces opostes d'islamistes i llaics, espenta a Mubarak a utilisar als ulemas oficials per a trobar un equilibri que li permeta governar: pero això mateixa els facilita l'enfortir les seues estratègies de control de la societat en matèria que tradicionalment havien segut del seu domini i que bàsicament es reduïxen al control de la producció intelectual i de l'observança dels preceptes religiosos per part de la societat.[6]
En 1995 s'emet la Llei 238 de 1996 en la que s'establix el control directe de les mesquites privades, decidint l'estat quí podrà ser imant -entre els requisits es trobava ser egresados del-Azhar.[6]
La Reconfiguración en l'Egipte post-Mubarak
Abdel Fattah el-Sisi
En l'arribada al poder d'Abdel Fattah el-Sisi, les tensions en al-Azhar han aumentat. Promou una “renovació del discurs religiós”.[6] a través de mides que han segut considerades com una ingerència en l'autonomia de l'institució[6]
<o>Mides</o>:
Abdel Fattah ha apostat per l'ocupació de hòmens de religió de l'estat per a evitar intromissions dels hòmens del-Azhar en assunts de govern. Per a això ha creat un comité que alberga sociòlecs i educadors. Segons el-Sisi, l'intromissió i falta de modernisació del-Azhar va ser lo que va fer que no es completara la Revolució egipcíaca de 1952.[6]
Una atra de les seues mides ha segut establir 27 centres de cultura islàmica per a actualisar el discurs religiós i combatre els extremismes.[6] Esta decisió ha segut calificada per al-Azhar com un cuestionamiento a la tradició.
Per un atre costat, es va promulgar la llei 52 de 2014. En ella es prohibix predicar sense la llicència del ministeri o vestir-se en robages de clerc que induïxquen a la confusió si no es té eixa llicència.[6] El Ministeri de Awqaf té la capacitat de revocar les llicències d'imans que incomplixquen el còdic ètic per a la predicació i es prohibixen les reunions convocades per imans no autorisats, i inclús s'establix la possibilitat de realisar bols per a expropiar materials no autorisats[6]
Per a seguir, es va anunciar la unificació de programes i continguts de l'ensenyança religiosa.[6]
Tot açò va generar gran rebuig en al-Azhar, que va explotar despuix d'anunciar-se la mida d'un sermón unificat. L'institució va rebujar àmpliament la decisió, i ya que no va poder eixir avant, esta es va remetre a Donar al-Iftá, que va fallar a favor del ministeri. Aixina i tot, es varen realisar concessions a a el-Azhar, entre elles, pactar en les institucions el tipo de temes, i otorgar flexibilitat per a improvisar als ulemas de gran prestigi mentres no incidixquen en qüestions polítiques ni de govern.[6]
Un atre punt de fricció es va generar quan el govern del-Sisi va modificar la potestat d'emetre fetuas: es varen reduir els ulemas en dita capacitat, aumentant el protagonisme en això del Ministeri de Awqaf i de Donar al-Ifta. També es va afegir el requisit d'obtindre permís previ de les autoritats competents per a emetre fetuas a través dels mijos de comunicació. Al-Azhar ho va considerar una violació de la seua independència.[6]
Com esta mides, es varen propondre moltes unes atres que varen generar gran conflicte i no varen eixir avant.
Des dels inicis d'esta dependència en l'Estat, l'institució del-Azhar busca una reislamizaació del país i un aument de les seues competències, com la censura o el control absolut de la política religiosa.[6]
Actualment, al-Azhar té capacitat de censura sobre manifestacions i publicacions artístiques, i posseïx una presència garantisada en mijos de comunicació, en programes monopolisats per a llançar mensages relacionats en la doctrina religiosa. [6]
Referències
- ↑ Hardaker, Glenn; Sabki, Aishah Ahmad (2018-11-06). Pedagogy in Islamic Education, Emerald Publishing Limited. ISBN 978-1-78754-532-8. Consultat el 2023-12-31.
- ↑ (2007-12-01).«Burns, William Joseph, (born 11 April 1956), President, Carnegie Endowment for International Peace, since 2015; Deputy Secretary of State, United States Department of State, 2011–14».Who's Who.Oxford University Press.Consultat el 2023-12-31.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 3,26 3,27 3,28 3,29 Arigita Maza, Elena (2005). L'islam institucional en l'Egipte contemporàneu, Univ. de Granada. ISBN 978-84-338-3688-5. Consultat el 2023-12-31.
- ↑ «AME Info, 26 de setembre de 2005». AME Info. Archivat des de l'ameinfo.com/68624.html original, el 19 d'abril de 2010. Consultat el 2010-03-21.
- ↑ Comunicat de prensa de el ITEP, 10 d'octubre de 2006
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 6,14 6,15 6,16 6,17 6,18 6,19 6,20 6,21 6,22 6,23 6,24 6,25 6,26 6,27 6,28 6,29 6,30 Buendia, Pedro; Elassal, Ibrahim(2022-03-20).«El Ministeri de Awqāf, al-Azhar i la reconfiguración de la política religiosa en l'Egipte post-Mubarak».Anaquel d'Estudis Àraps.33: 119–141.ISSN 1988-2645.doi:10.5209/anqe.80496.Consultat el 2023-12-31.
- ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 Maza, E. A. (1999). Al-Azhar: poder religiós i polític en l'Egipte del s. XIX. Miscelànea d'Estudis Àraps i Hebraicos. Secció Àrap-Islam, 48, 17-46.
- ↑ (1998) Mary Elizabeth Vaig devindre (ed.). International Dictionary of University Histories (en anglés), Routledge, pp. 12. ISBN 978-1884964237.
- ↑ Raineau, T. (2011) Islamic Reform and Conservatism. Al-Azhar and the Evolution of Modern Sunni Islam. Arabica 58 (5) p.472–476.
- ↑ Abboud-Haggar, S. (2010) Diccionari d'Islam i islamisme. ʼIlū : revista de ciències de les religions. 15273.
- ↑ 11,0 11,1 Hemmet, A. (2023). The Challenging Conversation between the Catholic Church and Sunni Islam: An Analysis of The Dialogue with the Vatican From the Viewpoint of Al-Azhar University: Challenges, Setbacks & Promises (1998-Present). American Journal of Arts and Human Science, 2(2), 46-56.
- ↑ Constitució de la República Àrap d'Egipte [Const]. 2014 (Egipte)
- ↑ (1997) The Fatimids and their Traditions of Learning, I.B.Tauris. ISBN 978-0-85771-259-2. Consultat el 2023-12-31.
- ↑ "The World's Oldest Universities, Some That Have Been Around For More Than A Thousand Years". IndiaTimes. 2022-11-30. Retrieved 2022-12-17.
- ↑ Alatas, Syed Farid(2006-01).«From Jāla meua' ah to University: Multiculturalism and Christian–Muslim Dialogue».Current Sociology.54(1): 112–132.ISSN 0011-3921.doi:10.1177/0011392106058837.Consultat el 2023-12-31.(en en)
- ↑ Hassan, S. F. (2016). "Al-Azhar: The Challenge of Reforming Religious Education in Egypt". Education and the Arab Spring. Brill. pp. 129–149. ISBN 9789463004718. “al-Azhar was the center where the Shia ideology of the Fatimids was advocated”
- ↑ (2003-12-08) Iran and modern mija in the age of globalization, Routledge, pp. 40–62. Consultat el 2023-12-31.
- ↑ «Encyclopaedia of Islam, First Edition (1913-1936)». Encyclopaedia of Islam, First Edition (1913-1936). Consultat el 2023-12-31.
- ↑ 19,0 19,1 Tibawi, A. L.(1962-10).«Bayard Dodge: Al-Azhar: A millen-nium of Muslim learning. X, 239 pp. Washington, D.C.: Middle East Institute, 1961. $4.».Bulletin of the School of Oriental and African Studies.25(3): 608–609.ISSN 0041-977X.doi:10.1017/s0041977x00069585.Consultat el 2023-12-31.
- ↑ Mitchell, Richard P.; Vatikiotis, P. J.(1970-04).«The Modern History of Egypt».The American Historical Review.75(4): 1164.ISSN 0002-8762.doi:10.2307/1852365.Consultat el 2023-12-31.
- ↑ Gil Benumeya, R.(1965).«Tendències actuals en el món de l'Islam.».Arbor.Consultat el 20-11-2023.
- ↑ Gil Benumeya, R. (1965). Tendències actuals en el món de l'Islam. Arbor, 232, 497-507. https://www.proquest.com/scholarly-journals/tendències-actuals-en-el-món-del-islam/docview/1301368296/es-2?accountid=14478
- ↑ Zeghal, M. (1997). Els Guardians de l'Islam: els intelectuals tradicionals i el repte de la modernitat.
Bibliografia utilisada
- Arigita Maza, E. (2005). L'islam institucional en l'Egipte contemporaneo. el paper polític del-Azhar (1.a ed.). Editorial Universitat de Granada.
- Buendía, P., & Elassal, I. (2022). El Ministeri de Awqāf, Al-Azhar i la reconfiguración de la política religiosa en l'Egipte post-Mubarak. Anaquel d'estudis àraps, 33, 119-141. https://doi.org/10.5209/anqe.80496
- Gil Benumeya, R. (1965). Tendències actuals en el món de l'Islam. Arbor, 232, 497-507. https://www.proquest.com/scholarly-journals/tendències-actuals-en-el-món-del-islam/docview/1301368296/es-2?accountid=14478
- Vatikiotis, P. J. (1991). The History of modern Egypt: From Muhammad Ali to Mubarak.
- Zeghal, M. (1997). Els Guardians de l'Islam: els intelectuals tradicionals i el repte de la modernitat.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Universidad de al-Azhar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.