Mustafa Kemal Atatürk
Kemal Atatürk[1] (Mustafá Kemal Pashá fins a 1934, Kamâl Atatürk entre 1935 i 1937,[2][3] comunament referit com Mustafá Kemal Atatürk; Salónica, c. 1881-Estambul, 10 de novembre de 1938) va ser un militar en el ranc de mariscal de camp i célebre estadiste turc, aixina com el fundador i primer president de la República de Turquia. Mustafá Kemal es va consagrar com a general de renom que va permetre la victòria turca en la batalla de Galípoli. Anys despuix, despuix de la derrota del Imperi otomà i l'ocupació de Constantinopla entre 1918 i 1923 a mans de la Entente i la partició de l'Imperi otomà, Mustafá Kemal va encapçalar el Moviment Nacional turc, que desembocaria en la guerra d'Independència turca o Kurtuluş Savaşı —«Guerra de Lliberació»—. Les seues lluentes campanyes militars varen conduir a la lliberació del país i a l'establiment de la República de Turquia. Com a primer president de la República, Mustafá Kemal va impondre una série de reformes de gran alcanç per a crear un Estat modern, democràtic i llaic.[4]
Atatürk, considerat comunament com a sobrenom o títul, va anar el nou llinage assignat a Mustafá Kemal com a resultat de la Llei Sobre els Llinages de 1934 —anteriorment, la població caria d'ells i es coneixia a la gent solament per la seua població d'orige o per la seua ocupació—. Eixa llei, aprovada per l'Assamblea Nacional de Turquia (Türkiye Büyük Millet Meclisi), li va adjudicar de forma unànim ellinage de «Atatürk» (que significa «pare» o «antepassat» turc) el 24 de novembre de 1934.
Biografia
Naixcut Ali Rıza oğlu Mustafa ("Mustafa fill d'Ali Rıza") en la ciutat de Salónica, hui partix de Grècia i coneguda en turc com «Selânik» pel seu nom baix l'Imperi otomà, se li va donar l'únic nom de Mustafá d'acort en la costum turca d'eixe temps.[4]
El seu pare, Ali Rıza Efendi, era un oficial d'aduana que va fallir quan Mustafá era encara un chiquet, i la seua mare va ser Zübeyde Hanım. L'orige del seu segon nom, Kemal (que significa perfecció o madurea) no està clar. D'acort a Afet İnan, el seu professor de matemàtiques, el capità Üsküplü Mustafa Efendi, li va donar eixe nom «en admiració de la seua capacitat i madurea», mentres que d'acort a Ali Fuat Cebesoy, el seu professor li va donar el nom per a distinguir-ho d'un atre dels seus estudiants que tenia el mateix nom que Mustafa. Per un atre costat, el biógraf Andrew Mànec sosté que Mustafa va elegir el nom per sí mateixa en honor al poeta nacionaliste Namık Kemal. En memòria dels seus guanys en vida, la seua casa natal és hui dia consulat turc i museu.
Inicis de la seua trayectòria
Durant l'educació primària va assistir a l'escola de Şemsi Efendi, la primera escola privada en Salónica que ensenyava conforme al nou método, pero en morir el seu pare va tindre que abandonar l'escola. Mustafá i la seua mare es varen mudar a casa del seu tio, al camp. La seua mare ho crie i varen viure aixina durant algun temps. Mustafá Kemal treballava en la granja, pero la seua mare va començar a preocupar-se per la seua educació i, finalment va decidir que Mustafá anara a viure en una tia, germana de la seua mare, a Salónica. Va fer part de l'escola secundària en un liceu militar, a on va rebre el sobrenom de «Kemal» (el Perfecte) per part del seu professor de matemàtiques, en reconeiximent a la seua lluentor. Mustafá Kemal va ingressar en l'Acadèmia Militar (Askeri İdadi) de Monastir (hui Bitola, Macedònia del Nort) en 1895, a on va destacar pel seu rectitud, laboriosidad i forta ambició. Instintivament, posseïa una visió global dels acontenyiments, que sabia valorar en exactitut i afrontava els problemes d'una forma radical. Igualment, va conseguir impondre's entre els seus companyers, gràcies als molt lúcits i realistes comentaris que aportava sobre els acontenyiments. Mentres estudiava en Monastir, proseguia la guerra turc-grega de 1897. La creació d'Estats independents, que agrupaven a minories que havien estat baix la dominació de l'Imperi otomà, va despertar per primera volta sentiments patriòtics en els jóvens militars de l'Imperi, entre els quals es trobava Mustafá Kemal. Est va participar en ardor en les discussions sobre la creació d'una pàtria les fronteres de la qual anaren definitives, contràriament a l'inestabilitat de l'Imperi otomà, i es va interessar pels problemes nacionals.
Despuix de terminar en èxit els seus estudis en l'Escola Militar, Mustafá Kemal es va traslladar a Estambul i va entrar en la classe d'infanteria de l'Acadèmia Militar (Harbiye o Harp Okulu) el 13 de març de 1899. Ya que la llibertat d'expressió no existia baix l'administració monàrquica del sultà Abdulhamid, va organisar reunions clandestines per a discutir en els seus camarades els mijos de trobar una solució a la greu situació política en la que es trobava sumit l'Imperi otomà. Ademés, a pesar de la severa disciplina de l'acadèmia militar, a on les discussions polítiques estaven totalment prohibides, va editar un periòdic clandestí destinat als alumnes de l'acadèmia, per a que prengueren consciència dels problemes del país. Va terminar la seua formació militar l'11 de giner de 1905 en el grau de capità d'Estat Major, al mateix temps que continuava en les seues reunions clandestines. Una d'elles va ser denunciada i suspesa, i com a conseqüència, Mustafá Kemal va ser alluntat d'Estambul i destinat al V eixèrcit en Damasc.
Una volta en Damasc, Mustafá Kemal va fundar una societat secreta, Vatan veu Hürriyet (Pàtria i Llibertat) en 1906, en colaboració en un estudiant de Medicina i un dels seus íntims amics. Es va transformar en actiu opositor al règim otomà. El seu únic objectiu era provocar la revolució. Encara que les directrius no estaven clarament tractades ni definides, el jove Mustafá Kemal tenia una idea clara de nació oposta a la de l'imperi. En este aspecte va saber aprofitar-se de les aportacions de la Revolució Francesa. Llavors hi havia en Damasc molts estrangers, pero pocs susceptibles de compartir les seues idees revolucionàries, quan lo que ell buscava era un terreny propici per a propagar-les. A fi de divulgar en Macedònia estes idees, Mustafá Kemal va abandonar clandestinament Damasc en direcció a Salónica, a on en els seus antics amics va formar la segona secció del comité Pàtria i Llibertat. Despuix de la seua tornada a Damasc en 1907, va ser destinat a l'Estat Major de l'III eixèrcit en Salónica. Una volta allí, Mustafá Kemal es va retrobar en els seus antics companyers, agrupats tant en l'associació Vatan vés Hürriyet com en el Comité de l'Unió i el Progrés (İttihat veu Terakki Partisi), comunament conegut com els Jóvens Turcs, al que es va afiliar a pesar de que les idees revolucionàries no coincidien en les seues. El 23 de juliol de 1908, el Comité va fomentar una revolució per a proclamar la monarquia constitucional (Emşrutiyet). Despuix d'esta, Mustafá Kemal va ser destinat a Trípoli, acceptant la missió de defendre l'última colónia otomana que quedava en el nort d'Àfrica. De nou en Salónica, va prendre part en 1909 en l'II Congrés del Comité Unió i Progrés. En est va sugerir que el Comité es convertira en un partit polític, que l'eixèrcit es mantinguera al marge de la política, que s'imponguera el principi d'igualtat i s'establira una distinció entre els assunts religiosos i els governamentals. Eixe mateix any, els Jóvens Turcs varen derrocar al sultà Abdülhamid II i Kemal es va convertir en una important figura militar. En 1911 va ser enviat al bajalato de Trípoli (posteriorment conegut com Líbia), per a prendre part en la defensa contra l'invasió italiana, en el marc de la Guerra Ítalo-Turca o guerra de Líbia. Durant la primera part de la Guerra dels Balcans, Kemal va permanéixer en Líbia, pero en juliol de 1913 va retornar a Estambul i va ser nomenat comandant de la regió militar de Galípoli, en la costa de Tracia oriental. En 1914, provablement per a alluntar-ho de les lluites pel poder en la capital, va ser nomenat agregat militar en l'embaixada turca en Sofia (Bulgària).
La Primera Guerra Mundial
l'Imperi otomà va entrar en la Primera Guerra Mundial del costat d'Alemània. Kemal va ser destinat a Rodosto (hui Tekirdağ) a la vora del mar de Mármara per a liderar la campanya. La zona al seu mando incloïa Galípoli. Allí, al front de la 19.ª Divisió va tindre una destacada actuació en les batalles de març i agost de 1915 (esta última, en Sari Bair) defenent la zona contra el desembarc aliat (tropes angleses, franceses i d'ANZAC). En eixes batalles va llaurar la seua fama com a lluent cap militar i es va convertir en héroe nacional, per lo que se li va otorgar el títul de Paşa (comandant).
Durant 1917 i 1918, va ser destacat en el Caucas per a lluitar contra les forces imperials russes, a on va obtindre noves victòries. Va ser traslladat despuix a Hiyaz, Aràbia (hui Aràbia Saudita), a on la Tumult àrap cobrava impuls. Progressivament, es va tornar més i més crític de l'incompetència en la que el govern del Sultà conduïa la guerra, aixina com del control que l'Imperi alemà eixercia sobre el sultanato. Va renunciar al mando i va demanar la baixa, pero finalment va acordar retornar al front de les forces otomanes en Palestina.
En octubre de 1918, els otomans varen capitular, i Kemal va ser un dels líders de la facció que favoria la política de defendre els territoris turcoparlantes de l'Imperi, acceptant al mateix temps retirar-se de tots els territoris no turcs. l'Armistici de Mudros, firmat el 30 d'octubre de 1918, va sagellar la derrota dels Imperis Centrals front a les potències de la Triple Entente. Els seus térmens varen ser pràcticament els d'una capitulació incondicional, ya que, conforme al capítul sèt (el més important), es reconeixia als Aliats la facultat d'ocupar qualsevol punt estratègic del territori otomà que «posara en perilla seua seguritat». Va ser aixina com els anglesos varen ocupar Mossul el 3 de novembre de 1918, els francesos les ciutats d'Anatolia Meridional, Urfa, Antep, Maraş, Adana i les seues afores durant el més de giner de 1919, i els italians varen aplegar a Antalya el 29 d'abril del mateix any. La presència estrangera estava pràcticament per tot el país. El sentiment nacionaliste turc va ser exacerbado per l'ocupació grega d'Esmirna en maig de 1919. Mustafá Kemal va decidir llavors marchar a Anatolia. El 16 de maig de 1919, va abandonar Estambul en un chicotet barco cridat Bandirma, i el 19 de maig va desembarcar en Samsun, en el mar Negra oriental, planejant organisar un moviment de resistència. Esta data és important, ya que marca el començ de la guerra d'Independència turca. L'ocupació d'Esmirna va ser ratificada despuix per lo establit en el Tractat de Sèvres; també l'invasió de les tropes gregues, franceses i britàniques que en juny de 1920 varen ocupar Bursa, Oşak i Nazilli.
Guerra d'Independència turca i proclamació de la República de Turquia
El 23 de juliol de 1919 es va reunir en Erzurum el Primer Congrés Nacional Turc, el qual va anar a la seua volta, el primer congrés nacional al que varen poder acodir representants de les diferents ciutats d'Anatolia. Un grup de representants elegit durant el Congrés es va encarregar de preparar un atre congrés en Sivas, a a on totes les ciutats d'Anatolia enviarien un delegat. El 4 de setembre de 1919 es va reunir el Congrés de Sivas en la participació de representants de tot el país, en la finalitat de fer extensiu l'estatut aprovat en Erzurum a totes les províncies. Com a conseqüència, es va iniciar un periodo que va durar tres anys i que es va caracterisar per l'existència de dos governs parals: el nacionaliste d'Erzurum-Sivas (que pronte es va transformar en la Gran Assamblea Nacional d'Ankara) i l'imperial de Constantinopla. Este periodo va terminar quan Ali Rıza Paşa va enviar al seu ministre de Marina Salih Paşa a que intentara aplegar a un acort en Mustafa, gestió que va fracassar completament. El 16 de març de 1920 va tindre lloc oficialment l'ocupació de la ciutat de Constantinopla per les potències vencedores, i la Cambra Imperial es va vore obligada a dissoldre's. Poc despuix, Mustafá Kemal va comunicar a la nació la seua decisió de convocar en Ankara una Assamblea Nacional. La Gran Assamblea Nacional es va reunir per primera volta el 23 d'abril. A raïl de la dissolució de la Cámara d'Estambul, els kemalistas varen invitar a tots els diputats a reunir-se en Ankara, posant com a pretext mantindre el règim del sultanato-califato. Ràpidament es varen constituir diferents grups i tendències. L'objectiu dels kemalistas era el de reunir a tots els diputats entorn a un proyecte comú: proseguir en la revolució d'Anatolia. A pesar de la condena a mort de que havia segut objecte, Mustafá Kemal es va opondre directament al Govern imperial, recolzant-se en la Gran Assamblea Nacional i demostrant que la revolució no era només llabor d'uns pocs resistents aïllats, sino que rebia el respal de tot el poble d'Anatolia. El primer acte de la Gran Assamblea Nacional va ser promulgar la llei de Traïció a la Pàtria, per la que es resaltava la llegalitat del govern d'Ankara, en contradicció a la falta d'ella, en la del de Constantinopla. Simultàneament, es va presentar a l'Assamblea el problema de l'estructura que deuria donar-se al nou Estat, problema que va ser solucionat per un memoràndum de Mustafá Kemal en el que s'afirmava que no es podia concebre una autoritat més alta que la de la Gran Assamblea Nacional, en la qual es concentraven els poders eixecutiu i llegislatiu. S'estipulava ademés que el Govern estaria constituït per un Consell elegit dins de la Gran Assamblea Nacional i el president de la qual seria el president de l'Assamblea i el qual fungiría com a Cap de l'Estat. L'Assamblea Nacional va adoptar el pla de Mustafá Kemal cridat Pacte Nacional (Misak-ı Milli). Per eixe pacte es renunciava substancialment a la dominació de les províncies no turques, a canvi de la total i incondicional independència de totes les àrees habitades per turcs. El 2 de maig de 1920, l'Assamblea va nomenar el primer Congrés Eixecutiu de Ministres. El 7 de juny del mateix any, la mateixa va declarar nuls tots els actes del Govern de Constantinopla, conclosos despuix del 16 de març de 1920, dia de l'ocupació oficial de la ciutat (motiu pel qual no seria reconegut posteriorment el Tractat de Sèvres). el Tractat de Sèvres va ser preparat durant maig de 1920 i enviat al sultà Mehmed VI Vahdettin per a la seua firma. Est va reunir al Consell Otomà el 22 de juliol, i el tractat va ser firmat pels representants del sultà el 10 d'octubre de 1920. Kemal havia segut enviat a l'est d'Anatolia baix pretext de sofocar un tumult, pero, en realitat, havia segut per a alluntar-ho d'Estambul. No obstant, com contrajugada, va aprofitar l'oportunitat per a abandonar la capital i fundar un moviment nacionaliste basat en Ankara. En abril de 1920, el Parlament Provisional que estava establit en Ankara va oferir a Kemal el càrrec de President de l'Assamblea Nacional, i el 19 d'agost va rebujar el tractat i va declarar traïdors a la dinastia otomana i al Consell Otomà (Divan). La Gran Assamblea Nacional no va reconéixer el Tractat de Sèvres firmat pel govern imperial, lo que va alluntar encara més als kemalistas del govern, disminuint l'influència religiosa del sultanato sobre la Gran Assamblea Nacional. Les forces d'ocupació perseguien dos objectius: desmantellar definitivament l'Imperi otomà i asfixiar el naixent moviment revolucionari kemalista.
La següent qüestió de la Gran Assamblea Nacional va ser la de la seua pròpia continuïtat, ya que la realisació dels seus amplis fins feya necessària l'estabilisació de la seua existència, per ad açò es va donar entitat jurídica tant a les atribucions de l'Assamblea com a la seua estructura. Poc despuix, Mustafa Kemal va presentar un proyecte de Constitució que va ser aprovat per la Gran Assamblea Nacional el 20 de giner de 1921 baix el títul de Etşkilat-ı Esasiye Kanunu, és dir, la primera Llei Fonamental kemalista. Dita llei no era encara una constitució republicana, ya que a pesar de no fer-se menció del Sultanato ni del Califato, no es parlava tampoc de la República. Constava de 23 artículs més un de transitori únic; els artículs 1 al 9 es referien a l'eixercici dels tres poders; els artículs 10 al 23 a l'estructura administrativa de l'Estat. En els mateixos es trobava el germen de totes les futures atribucions de la Gran Assamblea Nacional, aun cuando estes estaven llimitades pels principis de la llei islàmica (sharia). Aixina mateix, es va instituir dins del cos constitucional el principi de que la sobirania residix en la nació i es va parlar de la formació d'un Govern de la Gran Assamblea Nacional en contraposició al Govern del seu Majestad Imperial el Sultà. Tal Constitució no contenia drets fonamentals, sino solament principis organisatius.
Canvi del curs de la guerra
Els grecs varen comprendre l'amenaça de les forces de Kemal per a la seua posició en l'oest d'Anatolia, per lo que varen alvançar per a fer-els front. Els acontenyiments militars que es desenrollen durant 1921 i 1922 varen culminar en la total expulsió dels grecs i la recuperació de l'àrea denominada ‘turca’ en el Pacte Nacional d'Atatürk. Esta defensa portada a terme per a evitar la partició del territori en colónies, mandats o protectorats estrangers, va ser l'acció més urgent del moviment kemalista i va supondre un gran èxit.
,_Vol._24,_No._133,_Ed._1_Friday,_October_13,_1922_-_DPLA_-_4f8cde42a03b2ac9f5ff0aa395b4babf_(page_1)_(cropped).jpg)
Mustafá Kemal, comandant en cap de les forces armades, va preparar la Guerra de Lliberació Nacional, segons una estratègia inèdita en l'història turca: aprofitar-se de tots els poders dels que disponia (militar, eixecutiu, llegislatiu i judicial) i fer participar a tota la població en la guerra, incloses dònes i chiquets. La resistència del poble turc contra el repartiment d'Anatolia va evidenciar que la lliberació del país només podria realisar-la un moviment popular que transformara les resistències regionals espontànees en un eixèrcit regular. Mustafá Kemal va ser el primer en comprendre esta realitat, consagrant totes les seues forces a la realisació d'este fi. Esta movilisació general va despertar en el sí de la població profunts sentiments patriòtics, que eren per a Mustafá Kemal un element indispensable per a fundar una autèntica consciència nacional, germen de la nació turca. El principi kemalista d'unió nacional, arma vital en el combat contra les forces ocupants, va trobar la seua perfecta expressió. El 23 d'agost de 1921 va escomençar la gran batalla de Sakarya, que va durar vintidós dies i vintidós nits seguides, i en el curs de la quals tropes turques comandades per Kemal i el seu lloctinent İsmet İnönü (també conegut com İsmet Paşa) varen derrotar a l'eixèrcit grec. Kemal va acodir en persona al front, a on va resultar ferit. Despuix de la victòria de Sakarya, Mustafá Kemal es va convertir en un autèntic héroe nacional. Llavors, la Gran Assamblea ho va promoure al ranc de mariscal en el títul de Gazi (vencedor). Gazi Mustafá Kemal, en la victòria de Sakarya, va donar un impuls decisiu a la Guerra de Lliberació i va orientar llavors la seua activitat cap a la política exterior. El 13 d'octubre de 1921, la Gran Assamblea va firmar un tractat d'amistat en les repúbliques soviètiques d'Armènia, Geòrgia i Azerbaiyan.
.jpg)
El 20 d'octubre es va firmar l'Acort d'Ankara, que prevea la retirada de les tropes franceses del territori turc, garantisant l'independència política, militar i econòmica del país, i reconeixia les aspiracions nacionalistes dels kemalistas. Es tractava del primer reconeiximent oficial del moviment kemalista per part d'una potència occidental. Estos acorts varen reforçar la popularitat de la Gran Assamblea Nacional i dels kemalistas, que des de llavors varen mantindre els seus esforços contra l'eixèrcit grec. Com les relacions turc-russes i turc-franceses evolucionaven favorablement per als nacionalistes, estos podien centrar-se en el problema de l'ocupació grega. Pero, davant els successius èxits dels kemalistas, Grècia va convocar a les potències de l'Entente, especialment a Gran Bretanya, per a que recolzaren la situació bèlica. El 26 d'agost de 1922, es va iniciar la batalla de Dumlupinar, preludi de la victòria final del moviment nacionaliste. L'eixèrcit grec va ser diezmado i el 9 de setembre els grecs varen ser expulsats d'Esmirna. L'11 d'octubre es va firmar un armistici en Mudanya, mar de Mármara, pel qual es restablia la sobirania turca en Tracia Oriental. Les victòries de Kemal en la guerra d'Independència turca o Kurtuluş Savaşı —«Guerra de Lliberació»— varen salvar la sobirania i l'integritat territorial de Turquia. Les potències aliades varen invitar tant als otomans com al govern d'Ankara a que assistiren a una conferència de pau en Lausana (Suïssa). el gran visir de llavors, Tevfik Paşa, es va posar en contacte telegràfic en Mustafá Kemal a fi de conseguir un acort entre abdós parts ans que la delegació turca fora enviada a Suïssa. Aprofitant estes circumstàncies, la Gran Assamblea Nacional va prendre la decisió d'abolir el Sultanato. Com a conseqüència, el Gabinet del sultà va renunciar i Mehmet VI Vahdeddin, últim sultà otomà, va partir cap a l'exili. Durant la Conferència de Lausana (iniciada en novembre de 1922 i que va culminar en el Tractat de Pau firmat el 24 de juliol de 1923), algunes disensiones en el sí de la Gran Assamblea Nacional varen obligar a Mustafá Kemal a dissoldre-la. Va ser elegida poc despuix la segona Gran Assamblea Nacional, que va aprovar el Tractat de Lausana. Este tractat va anular el Tractat de Sèvres i Turquia va recuperar la totalitat d'Anatolia i l'est de Tracia. Les forces nacionalistes es varen fer en el control d'Estambul despuix de la crisis de Chanak, i en novembre de 1922 el govern provisional va abolir oficialment el sultanato. Onze mesos despuix es va proclamar la República de Turquia, en Kemal com a president de la mateixa.
President de Turquia
La República de Turquia va ser fundada el 29 d'octubre de 1923, i Atatürk elegit el seu primer president, càrrec que conservaria fins a la seua mort. El reconeiximent de la nova República Turca per part de les potències va permetre a Atatürk tornar a centrar-se en la reconstrucció interna del país a partir de 1923. El 3 de març de 1924 es va abolir el Califato (últim restant de la sobirania otomana, restringida al pla religiós, que recaïa en el príncip Abdul-Medjid).[4] Llevat per breus periodos, es va tractar d'un règim de partit únic (el Partit Republicà del Poble, Cumhuriyet Halk Partisi - CHP). Si ben Atatürk va intentar la transició a la democràcia organisant una oposició, no va poder realisar-ho per lo que considerava moviments reaccionaris supostament instigats pels «països imperialista». En tot cas, el seu prestigi era tan alt que durant la década de 1920 pràcticament no va haver oposició al seu govern. Admirava els aspectes antiimperialistes de l'Unió Soviètica, pero no va ser comunista ni fascista. Pero, per una atra part, Kemal era un fervent nacionaliste turc i estava determinat a crear un Estat turc homogéneu. Per acort en el govern grec, es varen realisar intercanvis massius de població grega de Turquia i turca de Grècia, lo que va donar lloc a greus conflictes racials (vore Intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia). Se sostenia que els kurdos no eren una ètnia diferent, sino que se'ls va denominar «turcs de les montanyes», i la seua llengua i cultura varen ser perseguides.
Les reformes
"Bolletí de notícies: per primera volta en l'història turca, les dònes votaran i seran elegibles per al càrrec públic en les eleccions generals que tindran lloc esta semana."
Les dònes varen obtindre el dret al vot en Turquia en 1930, pero el dret al vot no es va estendre a les dònes en les eleccions provincials de Quebec fins a 1940.
Si be la majoria dels turcs ho veuen com el pare i salvador del seu país, molts ho acusen de ser un «extremiste secular» que va tractar d'emular a països europeus a qualsevol preu. D'acort en les seues pròpies paraules, Kemal creïa que el secularisme i la «europeisació» de Turquia eren els mijos més aptes per a transformar el seu país en una nació moderna. El seu llegat més durador va ser la seua campanya de llaïcisme i modernisació que va impondre a voltes per la força. el califato, és dir, la posició de cap nominal de la fe islàmica de la que estaven investits els sultans otomans, va ser abolit en març de 1924. El títul de paşa va ser abolit també en 1934, en lo que Kemal Paşa va tornar a ser simplement Mustafá Kemal. Es varen tancar les escoles teològiques islàmiques (madrazas), es va canviar la sharia (llei islàmica) per un còdic civil basat en el suís i es varen adoptar el Còdic Penal italià i el Còdic de Comerç alemà. Es va encorajar l'emancipació de les dònes, per a lo que es va establir un conjunt de lleis. Mustafá Kemal es va casar en 1923 en una dòna educada en Occident, Latife Oşşaki, de qui es va divorciar en 1925. En decembre de 1934 es va donar a les dònes el dret a vot i a ser elegides com a membres del parlament.
Kemal considerava al fez, típic capell otomà, com un símbol del feudalisme i va ordenar la seua prohibició. Ell mateixa usava vestimentes i capells d'estil europeu, i encorajava als seus compatriotes a que feren lo mateix. Es va prohibir l'us de vel per les dònes, li les va instar a que usaren vestits occidentals i s'incorporaren al mercat de treball. En 1928 el govern va decretar la tongada de la grafia àrap per un alfabet llatí modificat, més fàcil de deprendre i que facilitava la publicació de materials impresos. Tots els turcs entre sis i quaranta anys varen ser obligats a retornar a l'escola per a deprendre el nou alfabet. l'idioma turc es «va purificar» canviant molts térmens àraps i perses per paraules turques.[4]
La representació visual de la figura humana hi havia estat prohibida durant l'Imperi otomà conforme a la fe islàmica i, en contrapartida, es varen establir noves escoles artístiques per a chiquets i chiquetes, aixina com un gran número de facultats de Belles arts. També es va alçar la prohibició islàmica sobre l'alcohol. Kemal tenia gran aprecie pelicor nacional (el rakı) del que consumia cantitats importants. En 1934 es va ordenar que tots els ciutadans turcs adoptaren un llinage (la costum, fins a llavors, era usar simplement el nom, seguit de referències als noms dels pares), acort que es va convertir en Llei, la qual va ser aprovada en l'Assamblea Nacional de Turquia, la que unànimement va assignar a Mustafá Kemal ellinage de «Atatürk» (que significa «pare» o «antepassat» turc) el 24 de novembre de 1934.
Reformes portades a terme per Mustafá Kemal Atatürk:
- Tancament de les escoles religioses i abolició de la sharia (llei religiosa) (1924).
- Adopció d'una Constitució (20 d'abril de 1924).
- Adopta el calendari occidental (calendari gregoriano) (1925).
- Prohibix el fez (25 de novembre de 1925) i el vés-ho; introduïx la vestimenta occidental.
- S'introduïx un nou Còdic Civil basat en el suís; este còdic va terminar en la poligàmia i el divorç per repudie i va introduir el matrimoni civil (17 de febrer de 1926).
- Elabora el primer cens de població (1927).
- Es declara la laïcisme de l'Estat (10 d'abril de 1928).
- Se substituïx l'alfabet àrap pel alfabet llatí (24 de maig de 1928).
- Es concedix el dret de vot a les dònes i el dret a que es puga votar per elles en eleccions locals (1930).
- La cridada a l'oració i les recitació públiques del Corán deurien fer-se en turc en lloc d'en àrap (1933).
- Es concedix el dret de vot a les dònes i el dret a ser elegides en eleccions nacionals, podent optar per prendre llocs de treball oficials (1934).
- Es varen introduir els llinages en substitució del nom únic de tradició àrap (21 de juny de 1934). Mustafá Kemal va adoptar el d'Atatürk, Pare dels Turcs (24 de novembre de 1934).
- Es va proclamar el dumenge com a dia de descans (1935). Dins del programa de «occidentalisació» d'Atatürk, alguns canvis varen ser més que simbòlics: El canvi de caràcters àraps a caràcters llatins, l'adopció del calendari cristià en lloc del musulmà i del dumenge com el dia festiu semanal en lloc del divendres, l'us de vestimentes occidentals incloent el capell, en lloc del turbant o el fez, i l'adopció de llinages hereditaris. Atres mides, com la promulgació del còdic de lleis europeu, varen ser essencials per a l'incipient revolució social i econòmica. En 1931 el Partit Popular Republicà (que Kemal havia fundat) va definir els principis ideològics del règim. Estos sis principis eren: republicà, nacionaliste, popular, estatista, llaic i revolucionari. Abans d'açò, en 1930, Kemal Paşa va encarregar a Fethi Bey que organisara un partit d'oposició que facilitara la transició a la democràcia plena. La principal diferència de principis del Partit Lliberal de la República (Serbest Cumhuriyet Fırkası) es basava en elliberalisme econòmic contra l'estatisme d'el CHP. Pero despuix d'algunes actituts dels membres del nou partit que el govern va considerar reaccionàries, Fethi Bey va dissoldre l'organisació. Atatürk va donar a Turquia un nou prestigi en l'àmbit internacional pels seus guanys en els camps militar i polític, coronat en juliol de 1936 en la restauració de la sobirania turca sobre els Estrets d'acort en la Convenció de Montreux. Atatürk era encara molt popular quan va morir el 10 de novembre de 1938, en el Palau de Dolmabahçe d'Estambul, per complicacions d'una cirrosis provablement causada pel seu hàbit de beure i agravada per fumar en excés i mantindre un estil de treball agotador (solia permanéixer estudiant fins a molt altes hores de la nit).
Drets femenins
.jpg)
Atatürk va considerar i va alabar l'importància vital de les dònes en la societat turca i va realisar numeroses reformes per a concedir una igualtat de drets i oportunitats per a les dònes turques que no havien pogut gojar durant l'Imperi otomà. Mustafá Kemal es va casar en 1923 en una dòna educada en Occident, Latife Oşşaki, de qui es va divorciar en 1925. El nou Còdic Civil, adoptat en 1926, va abolir la poligàmia i va reconéixer l'igualtat de drets de les dònes sobre el divorç, la custòdia dels fills i l'herència. El sistema educatiu en el seu conjunt, des de l'escola primària fins a l'universitat, brindava les mateixes oportunitats tant a hòmens com a dònes. Atatürk va admirar enormement el respal que les dònes varen brindar durant la guerra d'Independència turca (1919-1923) i va elogiar les seues numeroses contribucions:
Aixina mateix, Atatürk va otorgar, en definitiva, a les dònes les mateixes oportunitats que als hòmens en una época en la que en molts països d'Europa no se'ls reconeixia, com en la política. Aixina, en decembre de 1934 es va donar a les dònes el dret a vot i a ser elegides com a membres del parlament. A mitan dels anys 30, díhuit dònes, entre elles una llauradora, varen ser elegides i varen obtindre un escan en el Parlament Nacional Turc. Més vesprada, Turquia tindria l'honor de tindre el primer membre femení d'un Tribunal Suprem en el món.
Vore també
Referències
- ↑ DNI 1934
- ↑ DNI 1935
- ↑ Atatürk va tornar a l'antiga grafia Kemal a partir de maig de 1937. Enis Dinç (2020). Atatürk on Screen: Documentary Film and the Making of a Leader.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «Quí va ser Atatürk, el controvertit pare de la Turquia moderna, i per qué el seu llegat pot estar en perill».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mustafa Kemal Atatürk» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.