Convenció de Montreux
La Convenció de Montreux sobre el pas pels Estrets és un acort internacional firmat en 1936, pel que el Regne Unit transferix a Turquia la sobirania sobre els estrets del Bósforo i els Dardanelos i regula el trànsit de bucs de guerra d'atres Estats a través dels mateixos. Turquia va recuperar el ple control sobre els estrets, perdut en 1918 despuix de l'I Guerra Mundial en favor del Regne Unit, a canvi de garantisar el lliure trànsit de bucs civils durant temps de pau. No obstant el pas de bucs d'Estats no ribereños del mar Negra està restringit. Els térmens de la convenció han segut objecte de controvèrsia des del moment de la seua firma, especialment durant la presència naval de bucs militars de l'Unió Soviètica en el mar Mediterrànea.
La firma de la Convenció de Montreux, realisada en la localitat de Montreux (Suïssa) el 20 de juliol de 1936, va permetre ademés la remilitarizaació dels estrets per part de Turquia, posant fi a la zona desmilitarizar en les riberes del Bósforo que creava l'Armistici de Mudros despuix de la Primera Guerra Mundial. La Convenció va començar a tindre vigència el 9 de novembre de 1936 i va ser registrada en la Serie de Tractats de la Societat de Nacions l'11 de decembre de 1936.[1] La Convenció de Montreux permaneix en vigor fins al dia de hui, en algunes esmenes.
Context
[editar | editar còdic]La Convenció de Montreux va ser un dels múltiples acorts internacionals firmats a lo llarc dels sigles XIX i XX relacionats en la cridada "Qüestió dels Estrets" baix la qual es discutia quí devia controlar este estratègic pas marítim que conecta el mar Negra en en el Mediterràneu. En 1923, el Tractat de Lausana va establir el règim dels estrets i la Societat de Nacions va decidir desmilitarizar els Dardanelos i obrir els estrets al tràfic naval civil i militar, baixe la supervisió de la Comissió Internacional sobre Estrets de la Societat de Nacions.
A finals de la década de 1930, la situació geopolítica del Mediterràneu s'havia alterat despuix de l'ascens del Fascisme en Itàlia, país que controlava les illes del Dodecaneso, situades front a la costa de la costa de Turquia, construint ademés fortificacions en les illes de Rodas, Leros i Kos. Turquia va témer llavors que Itàlia volguera tractar d'aprofitar el lliure accés a través dels Estrets per a expandir la seua influència en Anatolia i la regió de la Mar Negra. Possibilitat que podria motivar un rearmament de Romania.[2] Encara que en eixe moment Turquia tenia prohibit la fortificació de posicions entorn als Estrets, ho va fer en secret.[3]
En abril de 1935 el govern de Turquia va emetre una extensa nota diplomàtica als firmants del Tractat de Lausana proponent una conferència que deuria abordar un nou règim per als Estrets i demanant també a la Societat de Nacions autorisació per a la reconstrucció de les fortificacions dels Dardanelos. En la nota, el ministre d'assunts exteriors de Turquia, Tevfik Rüştü Llaures, argumentava que la situació internacional havia canviat substancialment des de 1923. Europa havia alvançat cap a la desmilitarisació i la supervisió internacional per a defendre l'estabilitat en els Estrets. No obstant, la Crisis d'Abissínia de 1934-35, les denúncies contra Alemània per la violació del Tractat de Versalles, aixina com el generalisat rearmament de totes les nacions significaven en opinió de Turquia que les llimitacions impostes i el règim per als Estrets carien de sentit en el nou context polític. Rüştü Llaures va afirmar que "les potències més directament implicades en la qüestió dels Estrets estan proclamant l'amenaça d'una confrontació general". Les principals deficiències que Turquia observava de l'estatus i règim de pas pels Estrets se centraven en el mecanisme de supervisió internacional, el qual era massa llent i ineficaç, sense capacitat de prendre mides de contingència front a una amenaça bèlica i deixant al seu país sense capacitat per a defendre's.
La resposta a la nota diplomàtica de Turquia va ser per lo general favorable. Austràlia, Bulgària, França, Alemània, Grècia, Japó, Romania, l'Unió Soviètica, el Regne Unit i Yugoslàvia varen acceptar la petició de Turquia d'assistir a les negociacions que es varen desenrollar en Montreux (Suïssa) i que varen començar el 22 de juny de 1936. Dos de les potències internacionals no varen assistir: Itàlia, la política expansionista del qual i militariste havia motivat la pròpia conferència, va declinar l'assistència; aixina com els Estats Units. Abdós varen rebujar ademés l'enviament d'un observador a les negociacions.
Turquia, Regne Unit i l'Unió Soviètica varen formular les seues pròpies propostes, les quals anava dirigides a protegir els seus interessos. Els britànics apostaven per la continuïtat d'un enfocament relativament restrictiu, mentres que Turquia pretenia reprendre el control sobre els Estrets i els soviètics varen propondre un règim que garantisada l'absoluta llibertat de trànsit. El Regne Unit, recolzats per França, pretenien llimitar la presència de la flota soviètica en la mar Mediterrànea llimitant el seu accés a través dels Estrets, ya que l'Armada Soviètica es trobava en una fase de rearmament i en cas de conflicte podria posar en perill les llínees de suministrament entre el Regne Unit i les seues possessions en Egipte, l'Índia i el Lluntà Oriente.[4] Al final els britànics varen acceptar algunes de les exigències, conseguint els soviètics assegurar que els països ribereños de la Mar Negra —incloent la pròpia URSS— tingueren accés a través dels Estrets sense les llimitacions que tenien els països no ribereños. L'acort va ser ratificat per tots els assistents a la conferència en Montreux en l'excepció d'Alemània, la qual no va ser signataria del Tractat de Lausana, i en algunes reserves expressades per Japó.[5] La Convenció va escomençar a tindre vigència el 9 de novembre de 1936.[2]
Les concessions que finalment va realisar el Regne Unit varen ser a la postre interpretades com un intent per evitar que Turquia caiguera baix l'influència de l'Alemània nazi o l'Itàlia fascista.[6][7] Va ser la primera d'una série de mides preses per Regne Unit i França per a assegurar que Turquia permaneixquera neutral o inclús favorable als interessos de les potències occidentals en cas d'un conflicte en les forces del Eix.[2]
Térmens i conseqüències de la Convenció
[editar | editar còdic]La Convenció de Montreux es compon de vintinou artículs, quatre anexos i un protocol. Els artículs 2 a 7 es referixen al trànsit de bucs civils. Els artículs 8 a 22 aborden el trànsit de bucs militars. El principi de llibertat de pas i navegació es contempla en els artículs 1 i 2. L'artícul 1 dispon que "les parts firmanes reconeixen i afirmen el principi de llibertat de pas i navegació marítima en els Estrets". L'artícul número 2 afirma que "en temps de pau, els bucs mercants gojaren de total llibertat de pas i navegació pels Estrets, de dia i de nit, baixe qualsevol bandera i en qualsevol tipo de càrrega".
La Comissió Internacional sobre els Estrets va ser abolida, permetent a Turquia recuperar el ple control dels Estrets, el seu remilitarizaació i la fortificació de posicions en els Dardanelos. Es va permetre a Turquia poder tancar els Estrets a qualsevol navío militar durant temps de guerra o quan el país estiguera baix amenaça d'agressió; ademés, també se li va concedir la possibilitat de rebujar el trànsit de bucs mercants que pertanygueren a països que estigueren en guerra contra Turquia. La Convenció arreplega un gran número de restriccions concretes sobre les característiques dels bucs de guerra que tenen la llibertat de trànsit pels Estrets. Els bucs militars de països que no siguen ribereños de la Mar Negra deuran tindre un desplaçament inferior a les 15.000 tonellades. No es permet que més de nou bucs de guerra de països no ribereños, en un desplaçament conjunt de no més de 30.000 tonellades, es troben simultàneament travessant els Estrets. Ademés els bucs de guerra d'estos països tenen llimitada la seua presència en la Mar Negra per un màxim de 21 dies.
Encara que repetidament es menciona que la Convenció prohibix el trànsit de portaavions pels Estrets,[8] la realitat és que no hi ha cap prohibició explícita a tal respecte. No obstant, els llímits referents al desplaçament dels bucs de guerra que s'especifiquen en l'artícul 14, que s'apliquen als països no ribereños, impossibiliten de facto la possibilitat de que els portaavions moderns puguen creuar els Estrets sense violar els térmens de la Convenció.
Pel contrari, els països ribereños de la Mar Negra, com l'Unió Soviètica, sí tenen permés que els seus portaavions creuen els Estrets d'acort en atres artículs de la Convenció. A diferència dels països no ribereños, la convenció de Montreux no prohibix de manera explícita que els portaavions dels països de la Mar Negra creuen els Estrets, encara que els llímits de tonellage de l'artícul 14 s'apliquen tant a països ribereños com no ribereños. No obstant, baixe l'artícul 11, els països de la Mar Negra tenen permés el trànsit dels seus bucs capital en independència del seu desplaçament. L'anex II exclou explícitament als portaavions de la definició de buc capital, pero llimita la definició de "portaavions" a aquells bucs militars que han segut dissenyat principalment per a transportar i operar aeronaus en la mar i exclou a un atre tipo de bucs que solament siguen capaços d'operar aeronaus.[9][10][11]
El resultat de les llimitacions als bucs de guerra va condicionar el disseny de varis portaavions, com va ser el cas dels portaavions soviètics Kiev i Almirant Kuznetsov. Dits bucs varen ser dissenyats en capacitats adicionals ademés de les d'operar aeronaus i varen ser catalogats en l'Armada Soviètica com "travessies portaavions" en lloc de "portaavions". En això varen conseguir ajustar-se als térmens de la Convenció de Montreux i poder navegar pels Estrets, a el hora que els térmens de la mateixa Convenció impossibilitaven l'accés de portaavions de l'OTAN, els quals no podien acollir-se a l'excepció contemplada en l'artícul 11.
Baixe l'artícul 12, els països ribereños de la Mar Negra tenen permesa la navegació de submarís a través dels Estrets, baixe la condició de notificació prèvia i sempre i quan el trànsit es dega a la seua recepció per compra i construcció o per reparació fòra de la Mar Negra. L'existència d'estes restriccions menys laxas a països ribereños es va interpretar com una concessió a l'Unió Soviètica, l'únic país ademés de Turquia en un número significatiu de bucs de guerra en gran desplaçament o submarins.[7][12] El trànsit d'aeronaus civils entre el Mediterràneu i la Mar Negra està permés, pero solament a través de rutes de navegació aérea autorisades pel govern de Turquia.[13]
Els térmens i condicions de la Convenció de Montreux varen ser en gran medida reflex de la situació internacional a mitan de la década de 1930. Es varen acceptar bona part de les aspiracions de turcs i soviètics, permetent a Turquia recuperar el control militar dels Estrets a el hora que l'Unió Soviètica s'assegurava el domini naval de la Mar Negra.[13] Encara que la Convenció llimitava als soviètics la capacitat de manar una força naval al Mediterràneu –la qual cosa rebaixava la preocupació del Regne Unit sobre l'amenaça soviètica a les seues llínees de suministrament i la seua esfera d'influència– també assegurava que les potències occidentals no podrien fer us dels Estrets per a amenaçar a l'Unió Soviètica i el seu domini de la Mar Negra. Totes estes llimitacions varen tindre una important repercussió durant la Segona Guerra Mundial, impedint a les forces de l'Eix manar forces a través dels Estrets cap al front oriental. Les potències de l'Eix varen tindre severes llimitacions a el hora de desplegar una força naval durant el transcurs de les campanyes de la Mar Negra entre 1941 i 1944, disponent bàsicament de bucs de poc tonellage que varen ser desplaçats fins al teatre d'operacions per ferrocarril i vies fluvials. Durant el conflicte mundial va haver discrepàncies sobre l'aplicació dels térmens de la Convenció de Montreux, en especial en l'existència de bucs auxiliars i bucs mercants armats que varen creuar els Estrets, sent un punt de fricció entre els Aliats i Turquia. Com a resultat del trànsit pels Estrets de numerosos bucs auxiliars baixe bandera alemana en juny de 1944 es varen produir protestes diplomàtiques des de Moscou i Londres per a que el govern de Turquia prohibira el trànsit de bucs "sospitosos" dels països de l'Eix.[14][15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Série de Tractats de la Societat de Nacions, vol. 173, pp.214-241
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Rozakis, Christos L; Stagos, {{{nom2}}} (1987). The Turkish Straits (en anglés), Martinus Nijhoff. ISBN 90-247-3464-9.
- ↑ (2004) Dardanelles or Çanakkale Bogazi, The Columbia Encyclopedia.
- ↑ Wang (1992). Handbook on Ocean Politics and Law (en anglés), Greenwood Publishing Group. ISBN 0-313-26434-1.
- ↑ (2004) Montreux Convention (1936), The Columbia Encyclopedia.
- ↑ (2005) Montreux Convention, Chambers Dictionary of World History.
- ↑ 7,0 7,1 Barlas, Dilek (1998). Etatism and Diplomacy in Turkey, BRILL. ISBN 90-04-10855-6.
- ↑ «Implementation of the Montreux Convention» (en anglés). Ministeri d'Assunts Exteriors de Turquia. Consultat el 10 de març de 2014.
- ↑ (1977).Sant Diego Law Review.
- ↑ (1988).Radi Free Europe Research.
- ↑ «Montreux Convention 1936» (en anglés). Globalsecurity.org. Consultat el 10 de març de 2014.
- ↑ Rolf Churchill, Robin; Vaughan Lowe, Alan (1999). The law of the siga, Manchester University Press, p. 115. ISBN 0-7190-4382-4.
- ↑ 13,0 13,1
- ↑ Rozakis, Christos L; Stagos, {{{nom2}}} (1987). The Turkish Straits, Martinus Nijhoff Publishers, p. 125. ISBN 90-247-3464-9.
- ↑ Deringil, Selim (2004). Turkish Foreign Policy During the Second World War: An 'Active' Neutrality, Cambridge University Press, p. 169–171. ISBN 0-521-52329-X.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Convención de Montreux» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.