Corà

El Corà (الْقُرْآن|lit=La recitació|translit=al-qurʔān; en persa: [ɢoɾˈʔɒːn]; a voltes nomenat ٱلقُرآنَ ٱلْكَرِيمَ|lit=La recitació sacra|translit=al-qurʔāna al-karīma), també transliterat com Alcorán, Qurán o Korán, és el llibre sagrat de l'islam, en el que representa la paraula de Deu (en àrap Allāh, الله), revelada a Mahoma (محمد Muhammad), qui es considera que va rebre estes revelacions per mig de l'arcàngel Gabriel (جبريل Ŷibrīl).

Durant la vida del profeta Mahoma, les revelacions eren transmeses oralment o escrites en fulls de palmeres, trossos de cuiro o ossos, etc. A la mort del profeta, en 632, els seus seguidors varen començar a reunir estes revelacions, que durant el Califat d'Uthmán ibn Affán (عثمان بن عفان) varen prendre la forma que hui coneixem, 114 capítuls (azoras, سورة), cada u dividit en aleyas (آية).

El Corán menciona molts personages que apareixen en els llibres sagrats del judaisme i el cristianisme (Tanaj i Bíblia) i en la lliteratura devota (per eixemple, els llibres apòcrifs), en moltes diferències en detall. Personages del món hebreu i cristià molt coneguts com Adán, Noé, Abraham, Moisés, María de Nazaret, Jesús de Nazaret i Joan el Batiste apareixen mencionats com a profetes islàmics.

Els musulmans afirmen que el Corán és la paraula «eterna i increada» de Deu. Per això, la seua transmissió deuria realisar-se sense el menor canvi en la llengua originària, l'àrap clàssic. El Corán ha segut traduït a molts idiomes, principalment pensant en aquells creents les llengües dels quals no són l'àrap. Aixina i tot, en la llitúrgia s'utilisa exclusivament l'àrap, ya que la traducció únicament tie ne valor didàctic, com glossa o instrument per a ajudar a entendre el text original. De fet, una traducció del Corán ni tan sols es considera un Corán autèntic sino una interpretació del mateix.

"José i els seus germans en presència del faraó". Segons l'historiador egipcíac antic "Ahmed Osman", l'història de Yuya es menciona com Yusuf en la Torá i el Corán.

La "zona pantanosa" (Yam suph) (registrada en la Torá hebrea com un lloc de parada temporal) en els històries de l'Èxodo dels israelitas, és convertix en el llegendari creuament del Mar Rojo. (Corán 26:52-68) (Aivazovsky)

Corán, القرآن الكريم, escrit en caligrafia àrap.

Història

La primera revelació de Mahoma, Surah Al-Alaq, despuix es va ubicar en el lloc 96 en les regulacions del Corán, en l'estil d'escritura actual.

L'orige del Corán ha generat molta controvèrsia perque els especialistes islàmics partixen de la presunció de que el Corán és un text incorrupto i diví, mentres que els acadèmics ho veuen com un text humà semblant a qualsevol un atre.

El text del Corán repta als llectors a que troben alguna contradicció o divergències en ell i els emfatisa que no la trobaran, ya que en supondre's d'orige diví no deuria haver-les.

Corán com a «doctrina eterna»

Les varietats més esteses de la teologia islàmica consideren que el Corán és etern i que no va ser creat. Prenent en conte que els musulmans creuen que figures bíbliques tals com Moisés i Jesús varen predicar l'islam, la doctrina de la revelació immutable i no creada del Corán implica que els texts més antics –com el Tanaj o la Bíblia– es varen deure a «la «degeneració humana».

No obstant, alguns islamistes de caràcter particular, particularment les escoles mutazilí i ismailí, implícita o explícitament qüestionen la doctrina d'un Corán no creat quan realisen certes preguntes relacionades en l'aplicació de la Sharía o llei islàmica. Alguns pensadors contemporàneus, com Resa Aslan o Nasr Hamid Abu Zayd, han argüido que tals lleis varen ser creades per Alá per a solucionar les necessitats particulars de la comunitat de Mahoma. Uns atres rebaten que tals lleis no diferixen en res de la llei mosaica.

Entre les raons oferides per la crítica de la doctrina de el "Corán etern" es troba la seua implicació en l'unicitat de Deu». El pensament de que el Corán és la paraula eterna i no creada d'Alá i que sempre ha existit junt a Ell podria dur a pensar en un concepte plural de la naturalea de dita deïtat. Preocupats de que esta interpretació semble fer-se eco del concepte cristià de «la «paraula eterna de Yahvé» (Logos), alguns musulmans, i particularment els mutazilíes varen rebujar la noció de l'eternitat del Corán. No obstant, bona part dels musulmans actuals opinen que esta visió dels mutazilíes és producte de la no comprensió profunda de la naturalea mateixa del Corán i de la seua relació en el tawhid.

Segons especialistes islàmics

Segons la tradició, Mahoma no sabia llegir ni escriure sino que, simplement, va recitar lo que li era revelat per a que el seu dos o tres companyers ho escrigueren i memorisaren. Al principi ningú li creïa; despuix de dotze anys de rebuig i persecució dels seus ideals, "miraculosament" va escomençar a guanyar seguidors. Alguns exegetes creuen que esta tradició de que Mahoma no sabia llegir ni escriure està en contradicció en el text corànic mateix: primer el Corán anuncia que el profeta no solia llegir ni escriure, és dir no era donat a la llectura o l'escritura, açò, segons ells, no vol dir que no sabera fer-ho, pero existix una atra aleya susceptible de ser interpretada com a indici de que sabia llegir, la número dos de la azora «La Congregació»: «Va ser Deu qui va alçar d'entre els ignorants un Apòstol d'entre ells mateixos, recitant Les seues Senyals, purificant-los i ensenyant-los el Llibre i el saber...» Els simpatisants de l'islam tenen per veritat que la redacció del text corànic existent hui correspon exactament a lo que va ser revelat al profeta Mahoma, és dir, les paraules textuals de Deu entregades a Mahoma per mig de l'arcàngel Gabriel.

Manuscrits trobats en Sana'a. Els "subtextos" revelats usant llum ultravioleta són molt diferents del Corán de hui. Gerd R. Puin creïa que açò significava un text en evolució. Lawrence Conrad usa una frase similar per a la biografia de Mahoma. Perque, segons els seus estudis, la visió científica islàmica sobre la data de naiximent del Profeta fins al sigle II de l'Hègira havia exhibit una diversitat d'ochenta y cinco anys.

Els acompanyants de Mahoma, segons les tradicions musulmanes, varen escomençar a registrar les azoras de forma escrita ans que el seu líder morira en l'any 632. Esta pràctica d'escriure les «revelacions» a mida que li aplegaven al profeta era una llibertat que tots els testics dels moments en que ocorrien les revelacions podien prendre's. Segons la tradició islàmica, entre tots els coranes que existixen hui i han existit no hi ha cap diferència; existix solament una versió del Corán, que les seues azoras escrites se citen en freqüència en les tradicions. Per eixemple, en l'història de la conversió de Úmar ibn al-Jattab (moment en que Mahoma encara estava en La Meca), es diu que la seua germana estava llegint un text de la azora Ta-Ha. En Medina, es diu que al voltant d'sesenta y cinco acompanyants varen actuar com escrigues per ad ell en algun moment o en un atre. El profeta els cridava per a que escrigueren les «revelacions» just despuix de tindre-les.

Una tradició documenta que la primera recopilació completa del Corán va ser feta durant el mandat del primer califa, Abu Bakr as-Siddiq. Zayd ibn Thábit, que havia segut un dels secretaris de Mahoma, «reunint el Corán a partir de vàries peces d'os i dels pits (és dir, ‘els recorts’) dels hòmens». Esta recopilació va ser conservada per Hafsa bint Úmar, filla del segon califa Úmar i una de les viudes de Mahoma.

Durant el califat de Utmán ibn Affán, va haver disputes relatives a la recitació del Corán. En resposta, Utmán va decidir codificar, estandardisar i transcribir el text. Es diu que Utmán va comissionar a un comité (que incloïa a Zayd i varis membres prominents de Quraysh) per a poder produir una còpia estàndar del text.

Segons algunes fonts, esta recopilació es va basar en el text conservat per Hafsa. Atres versions indiquen que Utmán va fer esta recopilació de manera independent i que el text de Hafsa hauria segut dut alvance i que, al final, es va trobar que els dos texts coincidien perfectament. No obstant, atres documents ometen per complet referències a Hafsa.

Els erudits musulmans afirmen que si el califa haguera ordenat la recopilaci ón del Corán, este mai hauria segut relegat al recapte d'una de les viudes del profeta.

Quan va terminar el procés de recopilació, entre els anys 650 i 656, Utmán va enviar còpies del text final a tots els racons de l'imperi islàmic i va ordenar la destrucció de totes les còpies que diferiren de la nova versió.

Varis dels manuscrits, incloent el manuscrit de Samarcanda, són reivindicats com a còpies originals de les enviades per Utmán; no obstant, molts especialistes, occidentals i islàmics, dubten que sobrevixca algun manuscrit utmánico original.

Pel que fa a les còpies que varen ser destruïdes, les tradicions islàmiques asseguren que Abdallah Ibn Masud, Ubay Ibn Ka'b i Alí, primer i gendre de Mahoma, havien preservat algunes versions que diferien en alguns aspectes del text utmánico que és considerat ara per tots els musulmans. Els especialistes musulmans registren determinades diferències entre les versions, les quals consistixen casi totalment en variants lèxiques i ortogràfiques o diferents conteos de versos. S'ha registrat que els tres (Ibn Masud, Ubay Ibn Ka'b i Alí) varen acceptar el text utmánico com l'autoritat definitiva.

La versió de Utmán es va compondre segons un vell estil d'escritura àrap, que no incloïa vocals, raó per la qual es pot interpretar i llegir de vàries formes, sense contar els significats supostament "profunts". Este escrit utmánico bàsic s'ha cridat rasma i, en algunes diferències menors, és la base de vàries tradicions orals de recitació. Per a fixar estes recitació i previndre qualsevol error, els escribanos i erudits varen començar a anotar les rasmas utmánicas en vàries marques diacrítiques —punts i demés— per a indicar la forma en que les paraules devien ser pronunciades. Es creu que este procés d'anotació va començar al voltant de l'any 700, poc temps despuix de la compilació de Utmán, i que va terminar aproximadament en l'any 900. El text del Corán més usat en l'actualitat està basat en la tradició de recitació dels Hafsa, tal i com va ser aprovat per l'Universitat Al-Azhar d'El Caire, en 1922.

Segons l'investigació

Una dels dotzenes de coves que és creu que varen ser habitades pels Amics de la cova (Selçuk / İzmir). Segons la epopeya, la més antiga de les quals es troba en Mahaprasthanika Parva, sèt persones i un gos abandonen el regne i el món per l'ascetisme. La llegenda va ser convertida al cristianisme pel sacerdot siríac Jacobo de Sarug.

Encara que alguns erudits concorden en varis dels aspectes senyalats per les tradicions islàmiques relatives al Corán i els seus orígens, el consens religiós considera que Mahoma va compondre els versos que integren el text, les quals varen ser memorisades pels seus seguidors i posades per escrit. Estos estudis qüestionen la creència islàmica de que tot el Corán va ser enviat per Deu a la humanitat; ya que noten que en numerosos passages s'aludix a Deu en tercera persona o la veu narrativa jura per varis ents sobrenaturals, incloent a Deu. S'accepta també que numeroses versions d'estos texts varen circular despuix de la seua mort en l'any 632; fins que Utmán va ordenar la recopilació i l'ordenament d'esta massa de material entre 650 i 656, tal com ho descriuen els erudits islàmics. Atres especialistes tendixen a atribuir el Corán sancer a Mahoma, arguyendo que hi ha una verdadera prova de que el text ha segut compilado baixe el mandat de Utmán, ya que les més velles còpies conservades del Corán complet daten del 1300 anys d'antiguetat (la més vella còpia existent del text complet va ser trobada en Regne Unit, universitat de Birmingham, segons l'anàlisis de radiocarbono). Uns atres aleguen que l'islam es va formar llentament, durant els sigles transcorreguts despuix de les conquistes musulmans i en la mida en que els conquistadors islàmics anaven elaborant les seues pròpies creències en resposta dels desafius judeus i cristians. No obstant, està idea contradiu el mateix Corán, puix cal recalcar el Corán afirma que els bons creents Judeus o Cristians, també tindran el paraís promés per "Allah" (Deu).

Els investigadors de l'història islàmica varen examinar el lloc de naiximent de l'islam i el canvi de Qibla a lo llarc del t iempo. Patricia Crone, Michael Cook i molts atres investigadors han assumit, basant-se en texts i investigacions arqueològiques, que la "Masjid al-Haram" no estava ubicada en La Meca sino en el noroest de la Península aràbiga.

Petra inferior; Segons l'investigador d'història i arqueologia islàmica Donen Gibson, est va ser el lloc a on Mahoma va rebre les primeres revelacions i la primera Qibla va ser Petra.

Una atra investigació lliterària explica les numeroses similituts entre el Corán i les escritures hebrees argumentant que Mahoma ensenyava als seus seguidors lo que ell pensava que era història universal, tal i com ho havia escoltat de les boques de judeus i cristians que havia trobat en Aràbia i durant els seus viages.

Una proposta influent en este punt de vista va ser la del Dr. John Wansbrough, un acadèmic anglés. No obstant, els escrits de Wansbrough estaven redactats en un estil dens, complex i casi hermètic i han tingut una gran influència en els estudis islàmics a través dels seus estudiants, Michael Cook i Patricia Crone i no tant per sí mateixos. En 1977, Crone i Cook varen publicar un llibre cridat Hagarism, en el que se sosté que:

Bàsicament, el Corán carix d'una estructura central, freqüentment és obscur i inconsecuente tant en llengua com en contingut; és superficial en la seua concatenació de materials dispersos i molt donat a la repetició de passages sancers en versions que presenten variants. Partint de tot açò, es pot argumentar plausiblemente que el llibre és el producte de l'edició imperfecta i morosa de materials provinents d'una pluralitat tradicions

Crone y Cook (1977, p. 18)

Este llibre va ser extremadament controvertit en el seu temps, puix desafiava no solament l'ortodòxia musulmana, sino les actituts prevalecientes entre els mateixos islamistes seglares. Wansbrough va ser criticat per la seua interpretació del Corán i per la mala interpretació de les paraules originals en àrap. Crone i Cook s'han desdit d'alguns dels seus arguments en el sentit de que el Corán va evolucionar a lo llarc de varis sigles, pero encara sostenen que la tradició de llectura sunita és molt poc fiable, puix proyecta la seua ortodòxia contemporànea en el passat, de la mateixa manera que si els exegetes del Nou Testament volgueren comprovar que Jesús era catòlic o metodista.

Fret Donner ha argüido contra Crone i Cook, en lo relatiu a la primerenca data de la recopilació del Corán, basat en les seues llectures del propi text. Ell argumenta que si el Corán haguera segut recopilat a lo llarc dels tumultuosos sigles inicials de l'islam (en les seues vastes conquistes, expansió i els sanguinosos incidents entre els rivals del califat), hi hauria hagut evidència d'esta història en el text. No obstant, segons ell, no hi ha res en el Corán que no reflectixca les coses conegudes de la primerenca comunitat musulmana.

Alguns asseguren que les troballes arqueològiques de 1972 poden tirar llum sobre els orígens del Corán. En eixe any, durant la restauració de la Yemen, en els obrers varen trobar un «cementeri de papers» que contenia decenes de millers de papers en a on es llegien fragments del Corán (els eixemplars del Corán encara es rebugen d'esta manera, puix es considera impiedad tractar el «text sagrat» com si fora fem ordinari). Es va creure que alguns d'eixos fragments eren els texts corànics més antics que s'han trobat. L'especialiste europeu Gerd R. Puin ha estudiat estos fragments i ha publicat no solament un corpus de texts, sino també alguns descobriments preliminars. Les variants dels texts descoberts semblen coincidir en certes variants reportades per alguns erudits islàmics en les seues descripcions de les variants del Corán, que una volta varen estar en possessió d'Abdallah Ibn Masud, Ubay Ibn Ka'b i Alí, i que varen ser suprimides per órdens de Utmán, per lo tant hi ha texts corànics anteriors a la norma actual.

Contingut

El barco de Noé, Zubdetü't-Tevarih. Segons els erudits lliberals, el mit del diluvi de Gilgamesh està pres dels babilonios i reinterpretat en la Torá i en el Corán.

Univers centrat en la Terra o sobre el sol. C. Flammarion, Holzschnitt, París 1888, És creu que l'Univers és definix com un model d'univers centrat en la Terra (sobre el sol) en el Corán.

Els continguts del Corán tenen que vore en les creències islàmiques bàsiques incloent l'existència de Deu i la resurrecció. També apareixen en el Corán històries dels antics profetes, temes ètics i llegals, events històrics de l'época de Mahoma, caritat i oració. Els versos del Corán contenen exhortaciones generals en relació en l'actuar be o mal i es conecten en events històrics per a senyalar lliçons morals més generals. Els versos relatius als fenomens naturals han segut interpretats pels musulmans com a senyal de l'autenticitat del mensage Corànic. L'estil del Corán ha segut denominat "alusivo," i es requerixen comentaris per a explicar a lo que es referix. Hi ha referència als events, pero estos no són narrats; els desacorts són debatuts sense ser explicats; es mencionen persones i llocs, pero rara volta es nomenen.

Monoteisme

̩El tema central del Corán és el monoteisme. Deu és descrit com a vivent, etern, omnisciente i omnipotent (vore p. eix., Corán 2ː20, 2ː29, 2ː255). La omnipotencia de Deu apareix per damunt de tot en el seu poder per a crear. És el creador de tot, dels cels i la terra i lo que hi ha entre ells (vore, p.i.j, Corán 13ː15, 2ː253. 50ː38, etc.). Tots els sers humans són iguals en la seua total dependència de Deu i el seu benestar depén de que reconeguen eixe fet i vixquen d'acort en ell.

El Corán ampra arguments cosmològics i de contingència en varis versos sense referir-se als térmens per a demostrar l'existència de Deu. Per tant, l'univers és originat i necessita un originador, i qualsevol cosa que existixca deu tindre una causa suficient per a la seua existència. Ademés, el disseny de l'univers és referit en freqüència com un punt de contemplació. "Va ser ell qui va crear els sèt cels en harmonia. No es pot vore falla alguna en la creació de Deu. Observeu de nouː ¿podeu vore algun error?"

Escatologia

Art en miniatura iraní, XVI: Dhul-Qarnayn està construint un mur contra Gog i Magog en l'ajuda de djinns. El Mur colapsarà abans del Dia del Juí i Gog-Magog invadirà la Terra.

La doctrina del final dels dies i l'escatologia (el destí final de l'univers) poden considerar-se la segona gran doctrina del Corán. S'estima que aproximadament un terç del Corán és escatológico, relacionat en la vida despuix de la mort en l'atre món i en el dia del juí al final dels temps. Hi ha una referència a la vida despuix de la mort en la majoria de pàgines del Corán i la creència en això és mencionada a sovint junt en la creència en Deu, com en l'expressió comuna "Creu en Deu i en l'últim dels dies." Un número de suras com el 44, 56, 75, 78, 81 i 101 estan directament relacionats en la vida despuix de la mort i les seues preparacions. Alguns suras indiquen la rodalia de l'event i advertixen a la gent a estar preparats per a la data imminent. Per eixemple, els primers versos del Sura 22, que tracten del poderós terremot i les situacions de la gent en eixe dia, representen este tipo de admonición divinaː ¡Oh, gent! Tinguen temor del seu Senyor. El terremot que ocorrerà quan aplegue l'Hora (del Juí) serà alguna cosa terrible."

El Corán generalment descriu de manera vívida lo que succeirà al final dels temps. Watt descriu la perspectiva Corànica del Temps Finalː

"El clímax de l'història, quan el món actual aplegue al seu fi, és cridat de distintes maneres. És 'el Dia del Juí,' 'l'Últim Dia,' 'el Dia de la Resurrecció,' o simplement 'l'Hora.' En menys freqüència se li crida 'el Dia de la Distinció' (quan els bons seran separats dels mals), 'el Dia de l'Assamblea' (dels hòmens davant la presència de Deu) o 'el Dia de la Trobada' (dels hòmens en Deu). L'Hora ocorre de sobte. És precedida per un crit, per tro, o el sò d'una trompeta. Una agitació còsmica té lloc despuix. Les montanyes es dissolen en pols, les mars hervir, el sol s'enfosquix, les estreles cauen i el cel es enrolla. Deu apareix com a Juge, pero la seua presència és només sugerida i no descrita [...] L'interés central es troba, des de despuix, en la reunió de la humanitat sancera front al Juge. Els sers humans totes les époques, resurrectos, s'unixen a la multitut. Davant l'objecció janglona dels no creents sobre que les generacions anteriors han estat morts molt temps i són ara només pols i ossos decrépitos, la resposta és que Deu és capaç en qualsevol cas de retornar-los a la vida."

El Corán no afirma una immortalitat natural de l'ànima humana, puix l'existència del ser humà depén de la voluntat de Deuː quan ho desige, fa que l'home muiga, i quan ho desija li torna la vida en una resurrecció corporal.

Els profetes

Erro al crear miniatura:

Jonás i el peix miniatura. Com es descriu en el Llibre de Jonás, va ser tirat des del barco en la mar Mediterrànea, engolgut per peixos i tirat a la vora en Nínive, Llegenda de Jonás es repetix en el Corán.

Regna Bilqis 'visita de Rei Salomón' '. Edward Poynter, 1890. Segons la Torá, Salomó va ser un rei, que les seues setcentes esposes i trescentes concubinas varen ser extraviades en la seua vellea i varen adorar ídols, entra en el Corán, com un rei, profeta, poble gobernant, genis i naturalea.

D'acort en el Corán, Deu es va comunicar en l'home i va fer que la seua voluntat fora coneguda a través de senyals i revelacions. Els profetes, o "Mensagers de Deu," varen rebre revelacions i li les varen ensenyar a la humanitat. El mensage ha segut idèntic i per a la humanitat sancera. "Res se t'ha dit que no s'haja dit als mensagers abans de tu, que el teu senyor té al seu càrrec el perdó aixina com el castic més sever." La revelació no ve directament de Deu als profetes. Els àngels actuant com els mensagers de Deu els entreguen ad ells la revelació divina. Açò apareix en el Corán 42ː51, en el que s'enunciaː "Deu no parla a les persones llevat per inspiració o despuix d'un vel o enviant un Mensager (l'àngel Gabriel) per a transmetre-li per La seua voluntat lo que Ell vullga de la revelació."

Segons una llegenda de Urfa, Abraham trenca ídols i discutix en Nemrod. Nemrod té una gran catapulta construïda i ordena que s'encenga un fòc. En esta catapulta tiren a Abraham al fòc, pero en una orde en eixe moment, el deu de Abraham convertix el fòc en aigua i la crema de llenya en peix. La declaració sobre el tema en el Corán: "¡Oh fòc! '¡Sé fresc i segur per a Abraham!' vàrem dir."(21: 66-70)

Conceptes ètic-religiosos

La creència és un aspecte fonamental de la moralitat en el Corán i els especialistes han intentat determinar els continguts semàntics de "creència" i "creent" en el Corán. Els conceptes i exhortaciones ètic-llegals que tenen que vore en la bona conducta estan relacionats en una profunda consciència de Deu, i per tant emfatisen l'importància de la fe, responsabilitat i la creència en la trobada última de cada persona en Deu. S'invita a la gent a cometre actes de caritat, especialment cap als més necessitats. Als creents que "gasten la seua fortuna de nit i dia, en secret i en públic" se'ls promet que "tindran el seu recompensa en el seu Senyor, no caurà por sobre ells, ni es llamentaran." També afirma la vida familiar legislando sobre temes de matrimoni, divorç i herència. Un número de pràctiques, com l'usura i les apostes, són prohibides. El Corán és una de les fonts fonamentals de la llei Islàmica (sharia). Algunes pràctiques religioses formals reben atenció significativa en el Corán, incloent les oracions formals (salat) i el dejuni en el més de Ramadà. Sobre la forma en que es deu conduir l'oració, el Corán es referix a la postració. El terme usat per a la caritat, zakat, significa lliteralment purificació. La caritat, d'acort en el Corán, és una forma d'auto-purificació.

La situació de les dònes capturades en les guerres és un tema crític en térmens de religió. Segons les interpretacions tradicionals del Corán, estes dònes són propietats com les demés. No es té en conte si estes dònes estan casades en atres persones o no, i de la mateixa manera que atres dònes posseïdes, els titulars de drets (guerrers o compradors d'ells) poden realisar pràctiques sexuals sobre els seus cossos sense el seu consentiment.(Sura 23;5-6)

Qisas (o qesās) (قصاص) és un terme en àrap que significa "igual resposta," i respon al principi d'ull per ull, o llei del talión, inicialment estab lecido per Hammurabi.

Qisas (per delictes de matar i ferir): és una pràctica entesa com a represàlia en el "orde social tribal" i realisada sobre la base de la "equivalència social". Depenent de si la persona assessinada era (home, dòna, esclava, lliure, èlit o comuna), es va matar a algú de la tribu de l'assessí (que és socialment equivalent a la persona assessinada). Per eixemple, solament un esclau pot ser assessinat per esclau i una dòna per dòna. La condició de "igualtat social" en qisas significa que; "si una persona socialment inferior mata a algú de la classe alta, s'aplicarà qisas", mentres que "si algú de la classe alta mata a algú de la classe baixa, no es pot aplicar".

En este cas, es pot pagar una indemnisació (Diyya en l'islam) a la família de la persona assessinada. La condició d'equivalència social també s'inclou en el Corán;

"¡Oh, creents! Es vos ha establit la llei del talión en cas d'homicidi: el lliure pel lliure, l'esclau per l'esclau, siguen hòmens o dònes. A qui li siga indultada la pena de mort per decisió dels familiars directes de la víctima, que agraïxca de manera adequada i que pague l'indemnisació corresponent en el determini establit. Açò és un consol del vostre Senyor i una misericòrdia. Pero qui despuix d'acceptar l'indemnisació transgrediere [tractant de venjar-se de l'homicida] tindrà un castic dolorós".

Interpretació del Corán

La moneda que representa a Aleixandre Magne com el conquistador d'Egipte en les banyes d'Amón. Alejandro és el fill del deu Amón i és un deu en Egipte. Segons la major part del Corán, interpretació, la persona Zu-al-Karnayn significa Alejandro.

El Corán ha produït un gran corpus de comentaris i explicacions. Els musulmans tardans no sempre comprenien la llengua del Corán, no varen entendre certes alusions que semblaven clares als primers musulmans i estaven extremadament preocupats en reconciliar les contradiccions i els conflictes en el Corán. Els comentadores varen glossar l'àrap, varen explicar les alusions i, lo que potser siga més important, varen decidir qué versos corànics havien segut revelats primer en la carrera profètica de Mahoma (la qual cosa era apropiat per a la naixent comunitat musulmana) i quins havien segut revelats despuix, cancelant o abrogando el text original, pero repetidament, el Corán afirmava que no existien contradiccions, i que els humans encara que ho intenten, no aplegarien a "ajustar" el "rompecabezas", un eixemple és l'afirmació de que tot ser viu en l'univers, inclós l'humà, ha segut creat de l'aigua, pero despuix el Corán afirma que l'humà ha segut creat d'argila, a Adán i Eva els primers humans. Els recorts de «les «ocasions de revelació», és dir, les circumstàncies en que Mahoma havia fet públiques les revelacions, també varen ser recopilades, puix es pensava que podrien explicar algunes obscuritat.

Per totes estes raons, va anar extremadament important per als comentadores explicar cóm va ser revelat el Corán, quan i baix quines circumstàncies. Molts comentaris o tafsir, concernien a l'història. Els primers tafsir són unes de les millors fonts de l'història islàmica. Alguns comentadores famosos són al-Tabari, al-Zamakhshari, al-Tirmidhi i Ibn Kathir. Generalment estos comentaris clàssics incloïen totes les interpretacions comunes i acceptades, mentres que els comentaris dels fonamentalistes moderns, com l'escrit per Sayyed Qutb tendixen a donar solament una de les interpretacions possibles.

Els comentadores se senten molt segurs de les exactes c ircunstancias que varen motivar alguns versos, com la azora Iqra o les aleyas 190-194, de la azora al-Baqara. Pero en alguns casos (com la azora al-Asr), lo més que es pot dir és en quina ciutat estava vivint Mahoma en eixe moment. En atres casos, com en la azora al-Kawthar, els detalls de les circumstàncies estan en disputa, puix diverses tradicions entreguen versions diferents.

Les més importants «ajudes exteriors» que s'han usat per a interpretar els significats del Corán són les hadith, la colecció de tradicions en les que alguns erudits musulmans (els ulemas) varen basar l'història i les lleis islàmiques. Els especialistes han inspeccionat els mils de pàgines dels hadices, intentant descobrir quins eren certes i quins eren fabricació. Un método molt utilisat era l'estudi de la cadena de narradors, el isnad, a través dels quals va ser transmesa la tradició.

Observe's que encara que es diu que certs hadiz —els hadiz qudsí— registren les paraules no canòniques que segons la tradició Deu li va dirigir a Mahoma, o el sumari d'estes, els musulmans no consideren que eixos texts siguen part del Corán.

Similituts entre el Corán, el Tanaj i la Bíblia

Eyob , Léon Bonnat (1880); L'història de Job va ser una adaptació de la Torá d'una llegenda de Sumer segons a Muazzez İlmiye Çığ

Un dels versos subjecte a controvèrsia és aquell en que, creent que el consum de dátiles frescs facilita el part, María sacsa la palmera. L'Evangelio del pseudo-Mateo arreplega la mateixa història.

Els musulmans creuen que la Torá (Al Tawra - التوراة) del profeta Moisés (Musa - ٰمُوسیٰ) , els salms (Al Zabur - زَبُورُ) del Profeta David (Dawud - دَاوُوْد) i el Evangelio (Injil - إنجيل) del Profeta Jesús (Isa Ibn Mariam - عِيسَى ٱبْنُ مَرْيَمَ), són llibres revelats per Deu, pero han segut corrompidos per judeus i cristians. Per això, el Corán repren/reprén les històries de molts dels personages i events que apareixen en els llibres sagrats dels judeus i els cristians (El Tanaj, La Bíblia) i la lliteratura devocional (Els llibres apòcrifs i el Midrásh), encara que diferix d'estos en molts detalls. Certs personages bíblics molt ben coneguts, com Adán, Noé, Abraham, Isaac, Jacob, Moisés, Joan el Batiste i Jesús són mencionats en el Corán com profetes de l'islam. Sense oblidar a María (Maryam en àrap), mare de Jesús, qui és nomenada numeroses voltes i sempre de manera elogiosa.

Els episodis són els mateixos en diferències de detall, unes menys trascendentes que unes atres, i els fragments es troben dispersos entre les aleyas de les suras. Narra detalls dels episodis sobre la creació de l'home al que es dona el nom d'Adán en el Jardí, la desobediència de l'àngel Iblis davant el mandat de Deu Alláh de postr arse davant Adán, i cóm Deu crida Dimoni (Shaytan) a Iblis; l'expulsió del Jardí; una menció, indirecta, a Caín i Abel; Noé (Nuh), l'arca (la nau) i el diluvi en la destrucció del poble de Noé i la mort d'un dels seus fills, aixina com la condenación de la seua dòna per traïció; l'arca es posa en el Chudi (els monts de Ararat segons el Génesis de la Tanaj); la fecunditat de la dòna de Abraham, el naiximent d'Ismael i Isaac i la prova de Deu a Abraham (Ibrahim) demanant-li sacrificar a Ismael; la destrucció del poble de Lot (Sodoma) i la condenación de la seua dòna per traïció; l'estància dels israelitas en Egipte, el naiximent de Moisés, la seua competència en els macs del Faraó, els nou signes (les dèu plagues segons la Tanaj), el pas de la mar, la trobada de Moisés en Deu al vore un fòc (en àngel del Senyor en una flama de fòc en mig d'un albarzer, segons la Tanaj), les taules de la llei, el vedell (el becerro d'or); David, que mata a Goliat, etc.

Històries paraleles; El rescat de Moisés, el nom del qual s'usa 136 voltes en el Corán , Ànima-Tadema.(Corán 28;7-9 / Èxodo 1; 15-22) Es va contar una història similar sobre el rei Acadio, Sargón el Gran.

A diferència del Nou Testament, el Corán narra el naiximent de María (Maryam) com a filla de la dòna de Imran» i la seua tutela pel sacerdot Zacarías, espós d'Isabel; reitera les narracions evangèliques de l'anunci a Zacarías del naiximent del seu fill Juan (el Batiste); la anunciación a María del naiximent del seu fill Jesús (Isa) i el seu embaràs per l'Esperit de Deu. Més avant pren elements dels evangelios apòcrif en mencionar el retir de María, els dolors del part i el naiximent de Isa/Jesús, qui parla en el breçol declarant-se mortal, siervo, profeta i enviat per Deu als fills d'Israel, i inclús anuncia la pròxima arribada de Ahmad (Mahoma) a qui el Corán denomina el «Sagell dels profetes». La principal discrepància en els texts cristians és l'ascendència de Maryam, puix en el Corán es menciona que és filla d'Amram (Imran), fill de Leví i també germana d'Aarón, qui va viure en temps de l'Èxodo, mentres que en el Nou Testament es diu que és de l'és tirpe de David, encara que Lucas la relaciona en la família sacerdotal d'Isabel i Zacarías, sacerdot del grup de Abías (Lc 1:5), descendent d'Aarón, sent Aarón fill de Amran (Imran). És evident que l'autor del Corán confon a la mare de Jesús en Miriam la germana de Moisés, dificultat ya notada durant els primers temps de l'islam i que els erudits musulmans expliquen dient que es tracta d'un atre Aarón, diferent del germà de Moisés.

Sexualitat segons el Corán

Homosexualitat

Les opinions islàmiques sobre l'homosexualitat són variades. El Hadiz contenen condenes expresses dels actes sexuals entre persones del mateix sexe. El Corán menciona en dos suras l'història de el "poble de Lot" (també coneguts com sodomitas), els qui varen ser destruïts per participar en actes malvats, corrupció, violacions (a viagers), i entre això, practicaven l'homosexualitat, era un Poble que "excedia els llímits", segons el Corán.

Recitació del Corán

Plantilla:Multimedia La paraula «Corán», generalment, és traduïda com 'recitació', en indicació de que no pot existir com un simple text. Sempre ha segut transmés oralment al mateix temps que gràficament. Per a a lo manco ser capaç de realisar una salat (oració), una obligació indispensable en l'islam, un musulmà té que deprendre a lo manco algunes azoras del Corán (generalment, escomençant en la primera azora, al-Fatiha, coneguda com Els sèt versos repetits», i despuix alvançant fins a les més curtes que estan al final del llibre).

Una persona que puga recitar tot el Corán es diu qāri' (قَارٍئ) o hāfiz (térmens que es traduïxen com 'recitador' o 'memorizador', respectivament). Mahoma és recordat com el primer hāfiz. La vora (tilāwa تلاوة) del Corán és considerat per alguns religiosos una de les belles arts del món musulmà.

Escoles de recitació del Corán

Existixen diverses escoles de recitació corànica i totes constituïxen pronunciacions permeses de el rasm utmánico. Hui existixen dèu recitació canòniques i quatre no canòniques del Corán. Per a que una recitació siga canònica té que complir en tres condicions:

1. Deu coincidir en la recopilació, el rasm, de Utmán, lletra per lletra.
2. Deu respectar les lleis sintàctiques de l'idioma àrap.
3. Deu tindre un isnad continu al profeta Mahoma a través d'un tawatur, la qual cosa vol dir que deu ser relatada per un gran grup de persones a un atre a lo llarc d'una cadena de isnad.

Ibn Mujahid va documentar sèt recitació d'este tipo i Ibn Al-Jazri va agregar tres. Es tracta de:

1. Nafi' de Medina (169/785), transmesa per Warsh i Qalun
2. Ibn Kathir de La Meca (120/737), transmesa per Al-Bazzi i Qonbul
3. Ibn 'Amer de Damasc (118/736), transmesa per Hisham i Ibn Zakwan
4. Abu 'Amr de Basra (148/770), transmesa per Al-Duri i Al-Susi
5. 'Asim de Kufa (127/744), transmesa per Sho'bah i Hafs
6. Hamza de Kufa (156/772), transmesa per Khalaf i Khallad
7. Al-Kisa'i de Kufa (189/804), transmesa per Abul-Harith i Al-Duri
8. Abu-Ya'far de Medina, transmesa per Ibn Wardan i Ibn Jammaz
9. Ya'qub de Yemen, transmesa per Ruways i Rawh
10. Khalaf de Kufa, transmesa per Ishaaq i Idrís

Estes recitació diferixen en la vocalisació (tashkil تشكيل) d'unes quantes paraules, les quals a la seua volta li donen a la paraula un significat diferent, segons les regles de la gramàtica àrap. Per eixemple, la vocalisació d'un verp pot canviar la seua veu activa i passiva. També pot canviar la seua formació, lo que implica l'intensitat, per eixemple. La vocals es poden canviar en el seu cantitat (és dir, es poden allargar o acurtar) i les pauses glotales (hamzas) poden agregar-se o elidirse, segons les regles respectives de la recitació en particular. Per eixemple, el nom de l'Arcàngel Gabriel es pot pronunciar de manera diferent en distintes recitació: Ŷibrīl, Ŷabrīl, Ŷibra'īl, i Ŷibra'il. El nom Qur'ān es pronuncia sense la pausa glotal (com en Qurān) i n una recitació i el nom del profeta Ibrāhīm es pot pronunciar Ibrāhām en una atra.

Les narracions més usades són les de Hafs (حفص عن عاصم), Warsh (ورش عن نافع), Qalun (قالون عن نافع) i Al-Duri a través d'Abu 'Amr (الدوري عن أبي عمرو). Els musulmans creuen fermament que totes les recitació canòniques varen ser fetes pel Profeta mateix, citant la respectiva cadena de narració isnad canònica i les accepten com a vàlides per a l'adoració com una referència per a les lleis de Sharía. Les recitació no canòniques són cridades «explicatives» pel seu paper de donar-li diferents perspectives a un vers o aleya donada. Hui vàries persones posseïxen el títul de «Memorizador de les dèu recitació», la qual cosa es considera el màxim honor en les ciències del Corán.

Consideracions d'estil

Format del Corán

Image del Corán.

El Corán consistix en 114 azoras (capítuls) compostes a la seua volta per un total de 6 236 aleyas (versos) deixant per fòra 112 dels 113 bizmillas o basmalas en que escomencen les azoras puix són idèntics («En el nom de Deu, el Compassiu i Misericordioso») i, per lo general, es deixen sense enumerar. De manera alternativa, es poden incloure els bizmillas en el reconte dels versos, la qual cosa tira un número de 6348 aleyas. El número exacte de aleyas ha segut discutit, no per una disputa relativa al contingut del Corán sino pels métodos de conteo. Varis «musulmans d'El Corán original» han rebujat dos versos del Corán per considerar-los espurios i treballen en la suma de 6346. Per lo general, els musulmans no es referixen a les azoras pels seus números sino per un nom derivat del text de cada azora. Les azoras no estan dispostes en orde cronològic (en l'orde en el que els estudiosos islàmics suponen que varen ser revelades) sino que estan ordenades segons el tamany, encara que no de manera exacta; també es creu que este mètoto és d'inspiració divina. Despuix d'una breu introducció, apareix en el Corán la azora més llarga i el text conclou en les més curtes. Es diu que hi ha aproximadament 77 639 lletres en ell.

Segons alguns llingüistes no musulmans, l'orde decreixent de les azoras del Corán està inspirat provablement en el tipo d'ordenació dels diván poètics. El resultat final respon, més o menys, a un orde cronològic invertit: les més llargues, del periodo medinés, al principi del llibre; les més curtes (corresponents a l'inici de la Revelació), del periodo mecano, al final.

Corán dividit per a la llectura i la recitació

Ademés de la divisió en azoras —i molt independents d'esta—, existixen vàries formes de dividir el Corán en seccions de similar tamany que faciliten la llectura, la recitació i la memòria. Les sèt manzil (estacions) i les trenta juz' (parts) es poden usar per a treballar en tot el Corán durant una semana o un més (un mandil o un juz<nowiki>'</nowiki> per dia). Un juz<nowiki>'</nowiki> es pot dividir en dos ahzab (grups), i cada ahzab es pot subdividir en quatre quartos. Una estructura diferent oferix el ruku'at, en la qual apareixen unitats semàntiques que s'assemblen a paràgrafs i que es componen aproximadament de dèu aleyas.

Un hafiz és un home que ha memorisat tot el text del Corán. Es creu que hi ha millons d'ells, des de chiquets fins a vells; molts chiquets i adults inclosos molts que no poden llegir àrap, memorisen el Corán parcialment o en la seua totalitat. Per a realisar la salat (oració) no es necessita memorisar el text complet , n'hi ha prou en dos azoras .

Inici de les azoras

Tots els capítuls, en excepció d'un, escomencen en les paraules Bismillah anar-Rahman anar-Rahim, «En el nom de Deu, el més Misericordioso, el Compassiu». Vintinou azoras escomencen en lletres preses d'un subconjunt restringit de l'alfabet àrap; aixina, per eixemple, la azora Maryam escomença «Kaf. Ha. Ya. 'Ain. Sad. (Esta és) una menció de la Misericòrdia del teu Senyor al seu siervo Zacarías».

Encara que hi ha hagut alguna especulació sobre el significat d'estes lletres, el consens dels erudits musulmans és que el seu sentit últim està més allà de la capacitat d'enteniment humà. No obstant, s'ha observat que, en quatre dels 29 casos, estes lletres apareixen seguides casi immediatament per la menció mateixa de la revelació corànica. Els esforços dels acadèmics occidentals han segut provisionals; una proposta, per eixemple, va anar que es tractava de les inicials o els monogrames dels escrigues que originalment varen escriure les azoras.

Orde temporal dels versos corànics

La creència en l'orige diví, directe i incorrupto del Corán és considerat fonamental per la majoria dels musulmans. Açò du com a conseqüència directa la creència de que el text no té errors ni inconsistencias.

Este es el libro, de guía segura y el que no da lugar a ninguna duda, para aquellos que temen a Alá.

Azora al-Baqarah, versículo 2

A pesar d'açò, a voltes ocorre que uns versos prohibixen una pràctica determinada mentres que uns atres la permeten. Açò és interpretat pels musulmans a la llum de la cronologia relativa dels versos: degut a que el Corán va ser revelat durant el curs de 23 anys, molts dels versos varen ser clarificats o relacionats (mansūkh) en atres versos. Els comentadores musulmans expliquen açò afirmant que Mahoma va ser dirigit de manera tal que poguera liderar a un menut grup de creents pel camí recte, en lloc de revelar-los d'una sola volta el rigor total de la llei. Per eixemple, la prohibició de l'alcohol va ser portada a terme de forma gradual, no de colp i repent. El vers més antic els diu als creents “No s'aproximen a les oracions en una ment nuvolada, a menos que puguen entendre tot lo que diuen” (4:43), es tracta llavors d'una prohibició de l'ebrietat, pero no del consum d'alcohol: «Si demanen consell sobre el vi i el joc, digues-los: ‘Hi ha algun profit en ells per als hòmens, pero el pecat és més gran que el profit’» (2:219).

Finalment, en alguns casos la majoria dels acadèmics musulmans accepten la doctrina de “la “abrogació” (naskh), segons el qual els versos revelats més tart a voltes estan per damunt dels versos entregats anteriorment. Quins versos abrogan a uns atres és una qüestió generadora de controvèrsia.

L'Enciclopèdia Britannica sobre l'unitat de les suras llargues diu que "l'investigació realisada des de la década de 1980 ha demostrat cada volta més que les suras de fet presenten un alt grau d'unitat compositiva que es manifesta, per eixemple, en la recurrencia de térmens i frases clau, a voltes de tal manera que creen evidents "corchetes" terminològics o produïxen estructures lliteràries concèntriques".

Llenguage del Corán

L'idioma utilisat en el Corán és l'àrap clàssic.

Mohammed apuntant a la Lluna. sigle 16. falname

El Corán va ser un dels primers texts llarcs redactats en àrap. Es troba escrit en una forma primerenca de l'àrap clàssic, que es coneix en espanyol com a àrap “corànic”. No hi ha molts atres eixemples de la llengua àrap d'aquella época. Poc temps despuix de la mort de Mahoma, en 632, l'islam es va expandir més allà d'Aràbia i va conquistar molt de lo que era llavors el món «civilisat». Hi havia millons de musulmans en l'estranger en els qui els governadors àraps tenien que comunicar-se. Per tant, la llengua va canviar ràpidament en resposta a la nova situació, perdent els casos i el vocabulari obscur. Unes quantes generacions despuix de la mort del profeta, moltes paraules usades en el Corán ya s'havien tornat arcaisme. Degut a que el llenguage beduino havia canviat a un ritme molt més llent, els primers lexicógrafos àraps varen recórrer al beduino per a explicar paraules o dilucidar qüestions gramaticals. En bona mida per les necessitats religioses d'explicar el Corán al poble, la gramàtica i la lexicografia àraps es varen convertir en ciències importants, i el model per al llenguage lliterari seguix sent fins al dia de hui l'àrap usat en els temps corànics, i no les variants parlades en l'actualitat.

Els musulmans asseguren que el Corán destaca per la seua poesia i per la seua bellea i que la seua perfecció lliterària és una evidència del seu orige diví. Pel fet de que esta perfecció solament és perceptible per als que parlen àrap, es considera que el text original en àrap és el «verdader Corán». En general, les traduccions a atres llengües, encara que realisades sempre per eminents arabistas, són tingudes com a simples glosses, en tant interpretacions, de les paraules directes de Deu. La llectura en un atre idioma, sense la cadència de la recitació en àrap, pot resultar confusa, tediosa i reiterativa:

Limitándonos aquí a un juicio meramente literario, no podemos negar la impresión de caos y al mismo tiempo de monotonía y fatiga que su lectura continuada suscita.

Francesco Gabrieli

Ibn Taymiyya va declarar "no es pot recitar el Corán en cap atre idioma que no siga l'àrap, independ ientemente de si un és capaç de recitar-ho en àrap o no".

No obstant, l'idea de que una traducció poguera substituir realment a un Corán en àrap va ser contemplada en certs círculs de l'islam primitiu. Els hanafíes, una de les quatre escoles de pensament llegal en l'Islam suní, varen desenrollar l'idea de que era permissible recitar el Corán en atres idiomes que no anaren l'àrap durant l'oració ritual. En la ciutat de parla persa de Merv, en el sigle XI, un governant va organisar un debat entre els hanafíes i els shafiitas, els qui dien que el Corán sol podia ser recitat en àrap. Els shafiitas varen terminar guanyant.

Les tradicions imperants en la traducció i la publicació del Corán sostenen que quan el llibre és publicat simplement deuria titular-se El Corán i, aixina mateix, deuria incloure sempre un adjectiu calificatiu (que evite qualsevol confusió en «atres «recitació»), est és el motiu pel qual la majoria de les edicions disponibles del Corán es diuen «El gloriós Corán», «El noble Corán» i atres títuls similars.

Existixen numeroses traduccions del Corán a llengües occidentals, portades a terme per coneguts estudiosos islàmics. Cada traducció és una miqueta diferent de les atres i mostra l'habilitat del traducter per a abocar el text d'una forma que siga al mateix temps fàcil d'entendre i que mantinga el sentit original.

Pràcticament, tots els erudits islàmics són capaços de llegir i comprendre el Corán en la seua forma original i, de fet, la majoria li'l sap de memòria íntegrament.

Gènero lliterari del Corán

El Corán mescla la narrativa, la exhortación i la prescripció llegal. Per lo general, les azoras combinen estos tres tipos de seqüències textuals i no sempre de maneres que resulten òbvies per al llector, sino algunes voltes de formes inexplicables. Els musulmans senyalen que l'estil únic del Corán és un indici més del seu orige diví.

Existixen molts elements que es repetixen en el Corán: epítets («Senyor dels cels i la terra»), oracions («I quan vàrem dir als àngels: 'Postreu-vos davant Adán', tots es varen postrar»), i inclús històries, com l'història d'Adán. Els especialistes musulmans expliquen estes repeticions com una forma d'emfatisar i explicar diferents aspectes de temes importants. Aixina mateix, els acadèmics senyalen que les traduccions a les llengües occidentals demanden grans canvis en la redacció i en l'orde per a poder mantindre l'explicació i el significat específics.

El Corán oscila entre la rima i la prosa. Tradicionalment, els gramàtics àraps consideren que el Corán és un gènero únic en sí mateixa. No és ni poesia (definida com a paraules en mètrica i rima) ni tampoc prosa (definida esta com una conversació normal, pero sense mètrica ni rima, saj').

El Corán en ocasions utilisa rima asonante entre els versos successius; per eixemple, en l'inici de la azora A-el-Faǧr:

Wa-l-faǧr(i),

Wa layâlin ʿašr(in),
Wa-š-šafʿi wa-l-watr(i)
Wal-layli 'iḏâ yasr(î),

Hal fî ḏâlika qasamun li-ḏî ḥiǧr(in).

o, per a donar un eixemple menys asonante, la azora “al-Fîl”:

'A-lam tara kayfa faʿala rabbuka bi-'aṣḥâbi l-fîl(i),

'A-lam yaǧʿal kaydahum fî taḍlîl(in)
Wa-'arsala ʿalayhim ṭayran 'abâbîl(a)
Tarmîhim bi- ḥiǧâratin min siǧǧîl(in)

Fa-ǧaʿalahum ka-ʿaṣfin ma'kûl(in).

Observe's que les vocals finals de vers es deixen sense pronunciar quan estos es pronuncien de manera aïllada, es tracta del fenomen regular de les pauses en l'àrap clàssic. En estos casos, «î» i «û» riman a sovint i hi ha una certa busca de variació en les consonante en posició final de sílaba).

Algunes azoras també inclouen un refrà que es repetix vàries voltes, per eixemple «ar-Rahman» («¿Llavors quin dels favors del vostre Senyor negareu?”) i «al-Mursalat» («¡Reproches eixe dia als que repudien!»).

Azoras medinesas i mecanas

Els estudiosos islàmics del Corán dividixen els versículs del llibre en dos parts: els revelats en La Meca i els revelats en Medina despuix de l'Hègira. En general, les azoras més velles, de la Meca, tendixen a contar en versículs més curts, mentres que les de Medina, que breguen en qüestions llegals, són més llargues. Contrasten-se les azoras de la Meca transcritas abans i uns versículs com els de Al-Baqara, 229:

Los divorcios se pueden llevar a cabo dos veces, después de lo cual debe reanudarse el matrimonio en forma honorable, o bien disolverse de buenas maneras. No es correcto que los hombres les quiten a sus esposas los regalos que les hayan dado, excepto cuando ambas partes teman no ser capaces de mantenerse dentro de los límites impuestos por Dios. Si los jueces realmente temen que ellos no sean capaces de mantenerse dentro de los límites impuestos por Dios, no hay culpa en ninguno de ellos si ella da algo a cambio de su libertad. Estos son los límites ordenados por Dios, de modo tal que nos los violentéis, puesto que si alguien violenta los límites de Dios, esa persona se hará daño a sí mismo y a los demás.

De la mateixa manera, les azoras de Medina tendixen a ser més llargues; entre estes es troba la més llarga del Corán: Al-Baqara.

Vore també

• Arabista
• Aràbia
• Islam
• Mahoma
• Alá
• Azora
• Estudis corànics

Enllaços externs

• «corà». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).