Anar al contingut

Yahweh

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Este artícul tracta sobre el deu israelita. Per a la concepció judeua moderna de Yahvé, vore Deu en el judaisme. Per a la vocalisació de Yahvé i usos, vore Tetragrámaton.
Archiu:Zeus Yahweh.jpg
Una dracma de la província persa de Yehud Medinata, possiblement representant a Yahweh assentat en un tro solar alado en rodes,[1] encara que esta identificació és disputada.[2]

Yahweh (𐤉𐤄𐤅𐤄, reconstruït com יַהְוֶה Yahwe [jahˈwɛː] o com יַהֲוֶה Yahve [jahˈvɛː]) és un deu cananeo que apareix en la Bíblia com divinitat tutelar del Regne d'Israel i Judá durant l'Edat del Ferro.[3] Es discutixen els seus orígens i el desenroll del seu cult, ya que es carix de texts anteriors a el IX Els mateixos, en la seua majoria partix de la Bíblia, han segut modificats i reinterpretats; l'arqueologia, la crítica textual i l'epigrafia procuren donar una image d'esta deidad segons els métodos històrics.[4] La majoria d'erudits considera que els primers israelitas varen ser politeistes, i adoraven a Yahweh junt a una atra varietat de deus de la religió cananea, incloent a El, Astarot i Baal.[5]

Hi ha consens entre els estudiosos de que el cult de Yahvé ya existia al començament de l'Edat del Ferro, i inclús pot rastrejar-se en l'Edat del Bronze.[6][7] Sobre l'àmbit geogràfic, és un deu propi del sur de Canaán, la regió coneguda com Edom i el Sinaí.

Les mencions més primerenques de Yahvé es troben en texts egipcíacs que fan referència a un lloc de nom similar associat en els nómades Shasu del sur de Transjordania.[8] És possible que el seu nom haja segut un epítet d'El, deu suprem del panteón cananeo.[9] l'Estela de Taula datada en el 840 a. C., menciona al rei estranger dels moabitas prenent els cálices de Yahweh en Israel i oferint-los al deu Quemos.[10]

En els texts bíblics més antics, Yahvé apareix com un típic «deu guerrer» d'Oriente Pròxim, el qual lidera una hueste divina; els eixèrcits de Yahvé, contra els enemics del poble d'Israel.[11] En el VIII, segons les inscripcions de Kuntillet Ajrud, Yahweh era venerat en Temán, al nort d'Aràbia, i en Samaria, sèu del regne d'Israel, a on sembla haver segut venerat com deu tutelar, i inclús suprem, per lo manco des del regnat de Jeroboam II.[12] Per la mateixa época, la cort real de Jerusalem, ho venerava en la seua Temple i cap a el VII ya ho considerava el suprem deu de l'univers, havent absorbit les traces de divinitats anteriors.[13][14] Cap al final del captiveri en Babilonia (VI), una gran part dels adoradores de Yahvé negaven l'existència d'atres deus i ho proclamava Creador de l'Univers i deu únic.[14] Este partit "solament Yahvé" es va impondre en la província de Judea, en el respal dels sobirans aqueménidas i gràcies a governadors com Nehemías i escrigues com Esdras, definint a Yahvé com únic deu, concepte que va passar al judaisme, i, per extensió, al cristianisme i al islam.

Nom

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Tetragrámaton.

El nom del deu va ser escrit en paleo-hebreu com ___protected_title_0___ ('___protected_title_1___' en escritura de bloc). En hebreu el tetragrámaton s'escriu i es llig de dreta a esquerra: Yod (י), Heh (ה), Waw (ו), Heh (ה) i es translitera com YHWH o YHVH;[15] l'erudición moderna ha aplegat a un consens per a transcribir açò com Yahweh.[16] Les formes abreviades "Yahu/Yeho" (יהו) contret en "Yo" (יו) i "Yah" (יה) apareixen en nomenes personals i en frases com "¡Aleluya!"[17]

Archiu:Yahweh old text.svg
Yahweh en fenicio, paleo-hebreu i arameo

Este nom no està clarament atestat més que entre els israelitas i la seua etimologia provablement deriva del verp ___protected_title_2___ "ser/estar".[18][19] ___protected_title_3___ ("Yo soc el que soc"), l'explicació presentada en Èxodo 3:14, sembla ser una glossa teològica tardana inventada en un moment en que el significat original havia segut oblidat.[20] L'erudit bíblic Frank Moore Cross ha propost que ___protected_title_6___ es deriva d'un epítet potencial de Ēl: ___protected_title_7___ , "el que crea les huestes" (contret de ___protected_title_8___), potser un epítet de Ēl com deidad patrona d'una lliga madianita.[21][22] Este argument ha segut criticat per tindre numeroses debilitats, inclosos els caràcters diferents dels dos deus Ēl i Yahweh, l'associació de Yahweh en la tormenta (una associació mai feta en Ēl), i el fet de que ___protected_title_9___ no està atestat en ninguna parte ni dins ni fòra de la Bíblia.[23]


La sacralitat del nom, aixina com el Manament contra "prendre el nom 'en va' ", va dur a prohibicions cada volta més estrictes de parlar o pronunciar el terme per escrit. Les fonts rabínicas sugerixen que, en el periodo del Segon Temple, el Sum Sacerdot pronunciava el nom de Deu solament una volta a l'any, en el Dia de l'Expiació,[24] encara que és més que provable que açò siga una exageració, i que de fet, el nom es pronunciara diàriament en la llitúrgia del Temple en la bendició sacerdotal dels fidels, despuix del sacrifici diari; mentres que fora del Temple i en les sinagogues, es va usar un substitut (provablement "Adonai"). En la destrucció del Temple, el nom ya no es va usar en cap llitúrgia i la seua pronunciació va ser oblidant-se cap a el V[25]

En hebreu algunes consonante funcionen com a vocal, no obstant, no és possible establir si [vav] és una v o una o. Fonts gregues antigues alternen entre Ιαβε (Yabe) o Ιαουε (Yaue); per lo tant, són igualment vàlides.

Història

[editar | editar còdic]

Orígens

[editar | editar còdic]

No hi ha casi acort en els orígens i el significat del nom de Yahweh, i molt manco en el seu correcte significat[26] i que no hi ha més menció que entre els israelitas. Els israelitas varen ser originalment semitas, i Yahweh no sembla haver integrat el panteón cananeo.[27][28][Notes 1] El líder del Panteón cananeo era El, i una teoria sosté que la paraula Yahweh està basada en la raïl hebrea HYH/HWH, que significa "ser" o "fer ser,"[29] potser una abreviatura de ˀel ḏū yahwī ṣabaˀôt, (𐤀𐤋 𐤃 𐤉𐤄𐤅𐤄 𐤑𐤁𐤀𐤕) "El qui crea les huestes", que es referix a la hueste celestial que a compaña al mentres marcha al costat de les huestes d'Israel. Este argument té numeroses debilitats, entre les que s'inclou el caràcter diferenciat d'abdós deus, i el fet de que el dū yahwī ṣaba’ôt no està en cap lloc dins o fòra de la bíblia.[23]


L'aparició més antiga que es conserva de Yahweh és el nom d'un lloc, la "terra de Shasu de Yhw", en una inscripció egipcíaca de temps d'Amenhotep III (1402-1363 a. C.),[30][31] a on els Shasu eren nómades de Madián i Edom en el nort d'Aràbia.[32] En este cas, l'etimologia més plausible per al nom pot ser la raïl HWY, que significaria "ell bufa", alguna cosa apropiat a una divinitat climatològica.[33][34] Hi ha un respal considerable pero no universal per a este punt de vista,[35] pero encara permaneix la pregunta de quí ho ha dut al nort.[36] El hipòtesis cenea, molt recolzada per la comunitat, sosté que els comerciants varen dur a Yahweh a Israel a través de les rutes de caravanes entre Egipte i Canaán.[37] La força del hipòtesis cenea és que nuga numeroses senyes, com l'absència de Yahweh en Canaán, els seus vínculs en Edom i Madián en les referències bíbliques, i els llaços ceneos o madianitas de Moisés,[36] pero les seues principals debilitats són que la majoria dels israelitas estaven fermament arraïlats en Canaán, i els dubtes entorn a l'historicitat de Moisés.[38] Si es manté el hipòtesis cenea sense acceptar alguna forma de la tradició de Moisés, llavors es deurà supondre que els israelitas es varen trobar en Yahweh (i els madianitas/ceneos) dins d'Israel.[39]

Edat del Ferro I (1200-930 a. C.): Yahweh i els orígens d'Israel

[editar | editar còdic]

Israel emergix en els registres històrics en les últimes décades de el XIII, en el final de l'Edat de Bronze tardana quan el sistema de ciutats estat cananeas estava terminant.[40] El punt d'a on sorgix la religió israelita va ser cananea.[41]El, "l'amable, el compassiu," "el creador de criatures," era el cap dels deus cananeos,[42] i ell, no Yahweh, va anar el "deu d'Israel" original —la paraula "Israel" està basada en el nom El més que en Yahweh.[43] El vivia en una carpa en una montanya de la base de la qual s'originaven totes les aigües fresques del món, en la deesa Asherah com la seua consorte.[42][44] Esta parella formava el cim del panteón cananeo;[42] el segon escaló estava conformat pels seus fills, els "setanta fills de Athirat" (una variant del nom Asherah).[45]Baal era un deu prominent en este grup, que tenia la seua sèu en el Mont Zaphon; en el temps Baal es va tornar la principal deidad cananea, per lo que L'es va transformar en el poder eixecutiu i Baal el poder militar en el cosmos.[46] L'esfera de Baal era la tormenta en les seues pluges dadoras de vida, per lo que també era un deu de la fertilitat, encara que no el deu de la fertilitat.[47] Baix dels setanta deus secundaris hi havia un escaló comparativament menor de deidades de l'indústria i el comerç, i un quart escalafó compost per àngels i mensagers divins.[45] L'i els seus fills componien l'Assamblea dels Deus, i cada membre tenia una nació humana baixe la seua égida; una variant textual del Deuteronomio 32:8-9 podria descriure al dividint a les nacions del món entre els seus fills, i a Yahweh tocant-li Israel:[43]


Quan el Suprem (’elyôn) li va donar a les nacions la seua herència,
quan va separar l'humanitat,
ell va fixar els llímits entre els pobles
d'acort al número de fills de Deu.
Per la part de Yahweh i la seua gent,
Jacob va tindre la seua herència.[Notes 2]

Els israelitas inicialment veneraven a Yahweh junt a una varietat de deus i deeses cananeas, incloent al, Asherah i Baal.[5] En el periodo dels Juges i la primera mitat de la Monarquia, L'i Yahweh varen confluir en un procés de sincretisme religiós.[48] Com a resultat, ’el (Plantilla:Lang-he-n) es va tornar un terme genèric per a "deu", com opost a una deidad específica, i epítets com El Shaddai varen escomençar a aplicar-se per a Yahweh únicament, disminuint l'importància de l'i enfortint la posició de Yahweh.[49] La religió de Yahweh va absorbir traces de Baal, L'i Asherah, en Asherah absorbits en els aspectes femenins de la Shekinah o presència divina, i la naturalea de Baal com un deu climatològic assimilada en l'identificació del propi Yahweh en la tormenta.[50] En la següent etapa, la religió de Yahweh es va separar de la seua herència cananea, primer rebujant a la veneració de Baal en el IX, i després a través dels sigles VIII a el VI en la condenaació dels profetes a Baal, als asherim, l'adoració del sol, l'adoració en els "llocs elevats", pràctiques mortuorias, i atres assunts.[51]

En les primeres lliteratures, tals com la Cançó de la Mar (Èxodo 15:1-18, que celebra la victòria de Yahweh sobre Egipte en l'Èxodo), Yahweh és un guerrer per a la seua gent, un deu de les tormentes típic dels antics mits d'Orient Pròxim, marchant de la regió del sur o surest d'Israel en una armada celestial d'estreles i planetes que formen el seu eixèrcit.[52] Les batalles d'Israel són les de Yahweh, les victòries d'Israel les seues victòries, i mentres atres gents tenen atres deus, el deu d'Israel és Yahweh, que procurarà un lloc fèrtil de descans per a ells:[53]

No hi ha un atre com el Deu de Jesurún (i.i., Israel)
que cavalca pels cels al teu auxili...
ell subyuga als vells deus, trenca les forces d'antany...
per a que Israel vixca segura, sense problemes està la morada de Jacob...
Els teus enemics vindran a adularte,
i tu hollarás les seues esquenes. (Deuteronomio 33:26-29)

Edat del Ferro II (1000-586 a. C.): Yahweh com Deu d'Israel

[editar | editar còdic]
Archiu:Tissot Solomon Dedicates the Temple at Jerusalem.jpg
Salomón orant front al Temple en Jerusalem (pintat per James Tissot o un aprenent, c. 1896-1902)

En l'Edat del Ferro Yahweh va ser el deu nacional dels regnes d'Israel i Judá,[3] i sembla haver segut solament adorat en estos dos regnes;[54] açò era inusual en l'antic Oriente Pròxim pero no excepcional: Ashur, per eixemple, només era adorat pels assiris.[55]


Despuix de el IX les tribus i cacicazgos de l'Edat del Ferro I varen ser reemplaçats per estats nacionals ètnicament relacionats, com Israel, Judá, Moab, Amón i uns atres, cada u en el seu deu nacional, i tots més o menys iguals.[56][57] Aixina, Chemosh era el deu dels moabitas, Milcom el deu dels amonitas, Qos el deu dels edomitas, i Yahweh el "Deu d'Israel" (no es menciona a un "Deu de Judá" en cap lloc de la Bíblia).[58][59] En cada regne, el rei era ademés el sum sacerdot de la religió nacional, i per tant el virrey en la Terra del seu deu principal;[60] en Jerusalem açò es reflectia cada any quan el rei presidia la cerimònia en la qual Yahweh era simbòlicament entronisat (curiosament, el cult a Yahweh és anicónico, per la qual cosa lo que s'entronisava era l'Arca de l'Aliança).[61] En una inscripció descoberta en Ein Gedi i datada cap al 700 a. C., Yahweh apareix descrit com el senyor de les nacions, mentres que en atres texts contemporàneus descoberts en Khirbet Beit Lei (pròxim a Laquis) se li menciona com el sobirà de Jerusalem i provablement també de Judá.[62]

Yavé i el monoteisme

[editar | editar còdic]
Archiu:Ajrud.jpg
Image en un fragment de pithos trobat en Kuntillet Ajrud en l'inscripció "Yahweh i el seu Asherah".[63] Les dos imàgens parades se solen interpretar habitualment com la parella divina, mentres que la figura en lira darrere d'ells seria un artiste.[64] Alternativament, molts historiadors de l'art identifiquen les figures parades com a representacions del deu egipcíac Bes, per les seues llamativament vacunes traces.[64] Ziony Zevit va argumentar que Yahweh va ser representat com a Bes, encara que hi ha poca evidència d'açò.[64] També és possible que les imàgens no tinguen res a vore en l'inscripció.[64]

L'Israel pre-exili, com els seus veïns, era politeiste,[65] i la seua monoteisme va ser el resultat de circumstàncies històriques úniques.[66] El deu original d'Israel era El, com el nom ho demostra —el seu provable significat fora "Puga regnar El" o alguna atra oració que envolguera dit nom.[67] En el periodo tribal primerenc, cada tribu tindria la seua pròpia deidad tutelar; quan va emergir el regnat, l'estat va promoure a Yahweh com deu nacional d'Israel, suprem sobre els demés deus, i gradualment Yahweh va absorbir totes les traces positives dels demés deus i deeses.[14] Yahweh i El varen convergir en varis centres religiosos, com Siquem, Siló i Jerusalem,[68] en el nom del tornant-se el terme genèric per a "deu" i Yahweh, el deu nacional, apropiant-se de molts dels títuls antics de l'atre deu, tals com El Shaddai (Totpoderós) i El Elyon (Suprem).[69]


Asherah, antigament l'esposa del, va anar possiblement venerada com la consorte de Yahweh[70] o inclús la seua mare;[71] en Khirbet el-Kôm i Kuntillet Ajrûd es varen descobrir texts que feyen referència a "Yahweh i el seu Asherah",[72][73] i varis passages bíblics poden indicar que hi havia estàtues seues en temples de Jerusalem, Bethel, i Samaria.[74][75] Atres erudits consideren que la "asherah" mencionada en les inscripcions de Khirbet el-Kôm i Kuntillet Ajrûd era solament un símbol o objecte de cult de Yahweh.[76] Yahweh pot també haver-se apropiat d'Anat, l'esposa de Baal, com la seua consorte, ya que es menciona a Anat-Yahu ("Anat de Yahu," i.i., Yahweh) en colónies judeues de Elefantina datades de el V[77] Una deesa anomenada Reina del Cel, provablement una fusió entre Astarté i la deesa mesopotámica Ishtar, també era venerada en Israel,[74] possiblement a títul de Asherah.[78] L'adoració de Baal i Yahweh va coexistir en un periodo primerenc de l'història d'Israel, pero varen ser considerats irreconciliables després de el IX, després dels esforços del rei Ahab i la reina Jezabel d'elevar a Baal a l'estatus de deu nacional,[79] encara que el cult a Baal va continuar per un temps.[80]

La monolatría a Yahweh va escomençar tempranament en Elías en el IX, pero va prendre força en Josías en el VII a. C.; encara que inclús ahí es tractava d'una porció menuda, fins que va ascendir durant l'exili i el primerenc periodo del Segon Temple.[65] Els primers cultores d'esta facció són àmpliament reconeguts com monolátricos abans que verdaders monoteistes;[81] no creïen que Yahweh fora l'únic en existir, pero sí que era l'únic que el poble d'Israel deguera seguir.[82] Finalment, en la crisis nacional de l'exili, els seguidors de Yahweh varen ser un pas més allà i directament varen negar l'existència de deus més allà de Yahweh, fent el passage de monolatrisme a monoteisme.[14]

Judaisme del Segon Temple

[editar | editar còdic]
Archiu:Jerus-n4i.jpg
Reconstrucció moderna de cóm hauria lluït el Segon Temple de Yahweh durant la renovació d'Herodes I
Artícul principal → Periodo del Segon Temple.

Babilonia va caure en l'any 539 a. C. davant el conquistador persa Ciro, i en 538 a. C. els exiliats varen poder tornar a Yehud medinata, com era coneguda dita província persa.[83] Es diu normalment que el Temple va ser reconstruït en el periodo de 520-515 a. C., pero sembla provable que siga una data artificial elegida 70 anys despuix de la destrucció i reconstrucció, complint la profecia del Llibre de Jeremías.[84][83][85]

En décades recents, els erudits majoritàriament consideren que la Bíblia hebrea va ser compilada, revisada i editada en el V per a reflectir les realitats i desafius de l'era persa.[86][87]

Els retornats tenien un interés particular per el història d'Israel: poden haver hagut vàries versions dels escrits de la Torá (els llibres del Génesis, èxodo, Levítico, Números i el Deuteronomio), per eixemple, durant la Monarquia, pero va anar durant el Segon Temple que va ser revisat i editat i alguna cosa semblat a la seua forma actual, i el Llibre de Cròniques, una història nova en aquell moment, reflectix les preocupacions del Yehud persa en el seu foc casi exclusiu en el Regne de Judá i el Temple.[86]


En l'era persa, els autors profètics eren d'especial interés, i varis dels seus treballs es varen compondre en este periodo (com els últims dèu capítuls del Llibre de Isaías, el Llibre de Hageo, el Llibre de Zacarías, el de Malaquías i tal volta el Llibre de Joel) i alguns més antics varen ser editats i reinterpretats en este moment. El corpus de texts bíblics pertanyents a la categoria de Sapienciales va vore la composició de la majoria de les seues obres corresponents.[86]

El Judaisme del Segon Temple no estava centrat en sinagogues, que varen començar a aparéixer recent despuix de el III, junt en la llectura i estudi de l'Escritures, pero en el mateix Temple, ademés d'un cicle de sacrificis de sanc (fonamentalment animals). La Torá, o llei ritual, també era important, i els sacerdots del Temple eren els responsables d'ensenyar-la, pero el concepte d'Escritures solament es va desenrollar llentament. Encara que l'autoritat de la Torá (el Pentateuco) i els Profetes anaren acceptades en la seua totalitat al voltant de el I, ademés diferents grups de judeus tenien atres grups de llibres com a autoritat també.[88]

Durant este periodo, dir el nom de Yahweh en públic es va convertir en tabú.[89] Quan llegien les escritures, els judeus substituïen el nom diví en la paraula adonai (אֲדֹנָי), que significa "Senyor".[90] El Sum Sacerdot tenia permés nomenar-ho una volta en el temple durant Yom Kippur, pero en cap atre lloc ni moment.[90] Durant el periodo helenístico, les escritures varen ser traduïdes al grec per judeus de la diàspora.[91] Les traduccions gregues de les escritures hebrees traduïxen tant al tetragrámaton com al adonai com kyrios (κύριος), que significa "el Senyor".[90] Després de que el temple fora destruït en el 70 d. C., la pronunciació original del tetragrámaton es va perdre.[90]

El periodo de govern persa va vore el desenroll de les expectatives d'un futur rei humà que governaria en un Israel purificat en nom de Yahweh al final dels temps; és dir, un mesías. Les primeres mencions a açò són d'Hageo i de Zacarías, abdós profetes del periodo persa primerenc. Veen al mesías en Zorobabel, un descendent de la casa de David que va semblar, breument, estar a punt de restablir l'antiga casa, o en Zorobabel i el primer Sum Sacerdot, Josué (Zacarías parla de dos mesías, un de real i un atre sacerdotal). Estes esperances varen ser frustrades ràpidament (Zorobabel va desaparéixer dels registres històrics, encara que els Sums Sacerdots varen continuar la llínea de Josué), i després hi ha meres referències generals a un Mesías descendent de David.[92][93] D'estes idees emergirien després el cristianisme, el judaisme rabínico, i l'Islam.

Vore també

[editar | editar còdic]

Plantilla:Fi columnes

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Edelman, 1995, p. 190.
  2. ↑ Pyschny, 2021, pp. 26–27.
  3. ↑ 3,0 3,1 Miller y Hayes, 1986, p. 110.
  4. ↑ Liverani, Mario (2005). Més allà de la Bíblia. Crítica, Barcelona p. 90-91. (Versió en espanyol de Teófilo de Lozoya)
  5. ↑ 5,0 5,1 Smith, 2002, p. 7.
  6. ↑ Smith, 2010, pp. 96–98.
  7. ↑ Miller, 2000, p. 1.
  8. ↑ Dever, 2003b, p. 128.
  9. ↑ Dijkstra, 2001, p. 92.
  10. ↑ Na'amen, N. (2007). Royal Inscription versus Prophetic Story: Mesha's Rebellion according to Biblical and Moabite Historiography. In L. L. Grabbe (Ed.), Ahab Agonistes. The Rise and Fall of the Omri Dynasty (pp. 145-183). London: T&T Clark. p. 147
  11. ↑ Hackett, 2001, pp. 158–59.
  12. ↑ Smith, 2002, p. 72.
  13. ↑ Wyatt, 2010, pp. 69–70.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Betz, 2000, p. 917.
  15. ↑ «Jehová».
  16. ↑ Alter, Robert (2018). The Hebrew Bible: A Translation with Commentary (en en), W. W. Norton & Company. ISBN 978-0-393-29250-3. «The strong consensus of biblical scholarship is that the original pronunciation of the name YHWH ... was Yahweh.»
  17. ↑ Fahlbusch, Erwin; Lochman, Jan Milic; Bromiley, {{{nom3}}}; Mbiti, {{{nom4}}} (2008-02-14). The Encyclodedia of Christianity, Vol. 5 (en en), Wm. B. Eerdmans Publishing, p. 823. ISBN 978-0-8028-2417-2.
  18. ↑ Lewis, 2020, p. 214.
  19. ↑ Miller II, 2021, p. 18.
  20. ↑ Parke-Taylor, 1975. "The view adopted by this study is as follows. The ___protected_title_4___ clause in Exodus 3:14 is a relatively clapix attempt to explain the divine name by appeal to the root ___protected_title_5___ the verb "to be.""
  21. ↑ Cross, Frank Moore (1973). Canaanite Myth and Hebrew Epic: Essays in the History of the Religion of Israel (en en), Harvard University Press, p. 71. ISBN 978-0-674-09176-4.
  22. ↑ Miller, 2000, p. 2.
  23. ↑ 23,0 23,1 Day, 2002, pp. 13–14.
  24. ↑ Elior, 2006, p. 779. , "... the pronunciation of the Ineffable Name was one of the climaxes of the Sacred Service: it was entrusted exclusively to the High Priest onze a year on the Day of Atonement in the Holy of Holies."
  25. ↑ Moore, George Foot (1911). "Jehovah" . En Chisholm, Hugh (ed.). Encyclopædia Britannica. Vol. 15 (11th ed.). Cambridge University Press. pp. 311–314.
  26. ↑ Lewis, 2020, p. 211.
  27. ↑ Day, 2002, p. 15.
  28. ↑ Dever, 2003b, p. 125.
  29. ↑ Kitz, 2019.
  30. ↑ Freedman, O'Connor y Ringgren, 1986, p. 520.
  31. ↑ Anderson, 2015, p. 510.
  32. ↑ Grabbe, 2007, p. 151.
  33. ↑ Dicou, 1994, pp. 167–81, 177.
  34. ↑ Anderson, 2015, p. 101.
  35. ↑ Grabbe, 2007, p. 153.
  36. ↑ 36,0 36,1 Van der Toorn, 1999, p. 912.
  37. ↑ Van der Toorn, 1999, pp. 912–13.
  38. ↑ Van der Toorn, 1995, pp. 247–48.
  39. ↑ Van der Toorn, 1995, p. 248.
  40. ↑ Noll, 2001, pp. 124–126.
  41. ↑ Cook, 2004, p. 7.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 Coogan y Smith, 2012, p. 8.
  43. ↑ 43,0 43,1 Smith, 2002, p. 32.
  44. ↑ Smith, 2002, p. 33.
  45. ↑ 45,0 45,1 Hess, 2007, p. 103.
  46. ↑ Coogan y Smith, 2012, pp. 7–8.
  47. ↑ Handy, 1994, p. 101.
  48. ↑ Smith, 2002, p. 8.
  49. ↑ Smith, 2002, pp. 33–34.
  50. ↑ Smith, 2002, pp. 8, 135.
  51. ↑ Smith, 2002, p. 9.
  52. ↑ Hackett, 2001, p. 158–159.
  53. ↑ Hackett, 2001, p. 160.
  54. ↑ Grabbe, 2010, p. 184.
  55. ↑ Noll, 2001, p. 251.
  56. ↑ Schniedewind, 2013, p. 93.
  57. ↑ Smith, 2010, p. 119.
  58. ↑ Hackett, 2001, p. 156.
  59. ↑ Davies, 2010, p. 112.
  60. ↑ Miller, 2000, p. 90.
  61. ↑ Petersen, 1998, p. 23.
  62. ↑ Hess, 2020, p. 247.
  63. ↑ Vriezen y van der Woude, 2005, p. 18.
  64. ↑ 64,0 64,1 64,2 64,3 Hess, 2012, p. 472.
  65. ↑ 65,0 65,1 Albertz, 1994, p. 61.
  66. ↑ Gnuse, 1997, p. 214.
  67. ↑ Römer, 2015, p. sense pàgines.
  68. ↑ Smith, 2001, p. 140.
  69. ↑ Smith, 2002, pp. 33, 47.
  70. ↑ Niehr, 1995, pp. 54, 57.
  71. ↑ Barker, 2012, pp. 80–86.
  72. ↑ Vriezen y van der Woude, 2005, pp. 17–18.
  73. ↑ Barker, 2012, p. 32.
  74. ↑ 74,0 74,1 Ackerman, 2003, p. 395.
  75. ↑ Barker, 2012, pp. 154–157.
  76. ↑ Collins, 2005, p. 113.
  77. ↑ Day, 2002, p. 143.
  78. ↑ Barker, 2012, p. 41.
  79. ↑ Smith, 2002, p. 47.
  80. ↑ Smith, 2002, p. 74.
  81. ↑ Eakin, 1971, pp. 70, 263.
  82. ↑ McKenzie, 1990, p. 1287.
  83. ↑ 83,0 83,1 Coogan, Brettler y Newsom, 2007, p. xxii.
  84. ↑ Grabbe, 2010, pp. 2–3.
  85. ↑ Davies y Rogerson, 2005, p. 89.
  86. ↑ 86,0 86,1 86,2 Coogan, Brettler y Newsom, 2007, p. xxiii.
  87. ↑ Berquist, 2007, pp. 3–4.
  88. ↑ Grabbe, 2010, pp. 40–42.
  89. ↑ Leech, 2002, pp. 59–60.
  90. ↑ 90,0 90,1 90,2 90,3 Leech, 2002, p. 60.
  91. ↑ Coogan, Brettler y Newsom, 2007, p. xxvi.
  92. ↑ Wanke, 1984, pp. 182–183.
  93. ↑ Albertz, 2003, p. 130.
  1. ↑ "Cananeos" en este artícul es referix als habitants del sur de Síria durant l'Edat de Bronze i la primerenca Edat de Ferro, en la costa del Líban, Israel, la costa oest i el riu Jordán (vore Dever, 2002, pág. 219).
  2. ↑ Si ben el text masorético diu bené Yisra'el, en la Septuaginta diu aggelón Theu i en una variant d'un manuscrit en Qumram diu bny 'lhym. Per a les variants d'este text, vore Smith, 2010, 139-140 i també capítul 4, pàgina 32. Smith, no obstant, considera que L'i Yahweh són identificats com una mateixa i única deidad en el passage bíblic (Smith, 2010, p. 203).

Referències

[editar | editar còdic]

Cites

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Barker, Margaret (1992). The Great Angel: A Study of Israel's Second God, Westminster John Knox Press. ISBN 9780664253950.
  • «The Lady in the Temple».Bloomsbury T&T Clark.London, England:1
  • The Greek Magical Papyri in Translation Including the Demonic Spells, 2 edició, Chicago, Illinois: University of Chicago Press. ISBN 978-0226044477.
  • The Colossian Syncretism: The Interface Between Christianity and Folk Belief at Colossae, Eugene, Oregon: Mohr Siebeck. ISBN 978-1-4982-1757-6.
  • Eakin, Frank E. Jr. (1971). The Religion and Culture of Israel, Boston: Allyn and Bacon.
  • «Do Historical Matters Matter to Faith?: A Critical Appraisal of Modern and Postmodern Approaches to Scripture».Crossway.Wheaton, Illinois:
459-476.
  • Hess, Richard S. (2020). «Yahwistic Religion in the Assyrian and Babylonian Periods», The Oxford Handbook of the Historical Books of the Hebrew Bible, Oxford University Press, pp. 241–253. ISBN 978-0-19-026116-0.
  • Knowles, Melody D. (2020). «Yahwistic Religion in the Persian Period», The Oxford Handbook of the Historical Books of the Hebrew Bible, Oxford University Press, pp. 254–265. ISBN 978-0-19-026116-0.
  • «Experiencing God: Theology as Spirituality».Wipf and Estoc Publishers.Eugene, Oregon:
  • Lewis (2020). The Origin and Character of God, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-007254-4.
  • «YHWH at Patmos: Rev. 1:4 in Its Hellenistic and Early Jewish Setting».Mohr Siebeck.Tübingen, Germany:107ISSN 0340-9570.
  • McKenzie, John L. (1990). «Aspects of Old Testament Thought», The New Jerome Biblical Commentary', New Jersey: Prentice Hall, p. 1287, S.v. 77:17.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Yahweh&oldid=879806»