Divinitat tutelar
Una divinitat tutelar és un esperit o deidad a càrrec de ser guardià, patró o protector d'un lloc particular, accident geogràfic, persona, linaje, nació, cultura o professió.
Un concepte similar en el cristianisme seria el sant patró o, en un grau inferior, l'àngel de la guarda.
Geni tutelar, esperit protector i esperit familiar
[editar | editar còdic]Pierre A. Riffard definix l'esperit tutelar, com un geni tutelar (present des del naiximent), com un esperit protector (que pot ajudar en moments de dificultat) o com un esperit familiar.[1]
Un geni tutelar és una deidad o demon estrictament personal que ha presidit el destí de cada home o dòna, sempre des del seu naiximent, fins al moment de la seua mort, quan l'esperit, finalment, desapareix. Des de que Sócrates, en la seua infància, havia sentit la veu del seu esperit personal o daimon, que li prohibia fer coses:
En Europa
[editar | editar còdic]Antiga Grècia
[editar | editar còdic]Plantilla:Vore En el politeisme grec, Atenea era la deesa patrona de la ciutat d'Atenes.
Antiga Roma
[editar | editar còdic]
Les divinitats tutelares que protegixen i preserven un lloc o una persona són fonamentals en l'antiga religió romana. La divinitat tutelar d'una persona era el seu geni o també, en el cas d'una dòna, la seua Juno.[2] En l'época imperial, el geni del emperador era el foc del cult imperial. Un emperador podia també adoptar una deidad important com a patró o protector personal o tutelar,[3] com Augusto va fer en Apolo.[4] Els precedents per a reclamar la protecció personal d'una deidad es varen establir en l'época republicana quan, per eixemple, el dictador romà Sila va anunciar a la deesa Victoria com la seua divinitat tutelar per mig de la celebració de jocs públics (ludi) en el seu honor.[5]
Cada poble o ciutat tenia una o vàries divinitats tutelares, la protecció de les quals es considerava particularment important en temps de guerra i sege. La mateixa Roma estava protegida per una deesa el nom de la qual es mantenia ritualment secret, baix pena de mort (com va ser el cas de Quint Valerio Sorano)[6] a qui s'atrevira a revelar-ho. La Tríade Capitolina de Juno, Júpiter i Minerva també varen ser divinitats tutelares de Roma.[7]
Les ciutats itálicas tenien les seues pròpies divinitats tutelares. Juno, a sovint, tenia esta funció, com en la ciutat llatina de Lanuvium i en la ciutat etrusca de Veyes,[8] i es trobava freqüentment en un gran temple en l'arx (ciutadella) o en un atre lloc prominent o cèntric.[9] La divinitat tutelar de Preneste va ser Fortuna, l'oràcul de la qual era molt renombrado.[10]
El ritual romà de evocatio es basava en la creència de que una ciutat podia ser vulnerable militarment si el poder de la divinitat tutelar era desviat fòra de la ciutat, tal volta per una superior oferta de cult al mantingut en Roma.[11] La representació d'algunes deeses, com és el cas de la Magna Mater (Cibeles) com "torre coronada" identifica la seua capacitat per a preservar la ciutat.[12] Els pobles en les províncies romanes podrien adoptar una deidad de l'esfera religiosa romana per a servir com el seu guardià o sincretizar la seua pròpia divinitat tutelar com a tal. Per eixemple, una comunitat dins de la civitas dels Rems en la Galia va adoptar a Apolo com la seua divinitat tutelar, i en la seua capital (hui, Reims), el tutelar era Mart-Camulos.[13]
Les divinitats tutelares s'incloïen també en llocs menors, com a almagasens, creus de camins i graners. Cada llar romana tenia un conjunt de deidades protectores: el lar o lares de la llar o la família, el santuari de la qual era un lararium; els penates que custodiaven l'almagasén (penus) d'aliments en la part més interna de la casa; Vesta, el lloc sagrat de la qual en cada casa era el fòc de la llar; i el geni del paterfamilias, el cap de família.[14] El poeta Marcial va llistar les divinitats tutelares que velaven pels diversos aspectes de la seua granja.[15] l'arquitectura d'un graner (horreum) presentava hornacinas en imàgens de les divinitats tutelares, que podien incloure al genius loci o esperit guardià del lloc, Hércules, Silvano, Fortuna Conservatrix ("Fortuna la preservadora") o les gregues orientals d'Afrodita i Agatodemon (Agathe Tyche).[16]
Els Lares Compitales eren els deus tutelares d'un barri (vicus). Cada u tenia un compitum (santuari) dedicat a ells.[17] Durant la República, el cult de les divinitats tutelares locals o del veïnat a voltes es va convertir en punt de manifestació d'agitació política i social.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pierre A. Riffard, Nouveau dictionnaire de l’ésotérisme, Paris: Payot, 2008, p. 114-115, 136-137.
- ↑ Nicole Belayche, "Religious Actors in Daily Life: Practices and Beliefs" in A Companion to Roman Religion (Blackwell, 2007), p. 279.
- ↑ Ittai Gradel, Emperor Worship and Roman Religion (Oxford University Press, 2002), pp. 104–105.
- ↑ Michael Lipka, Roman Gods: A Conceptual Approach (Brill, 2009), pp. 20–21; Gradel, Emperor Worship and Roman Religion, p. 116.
- ↑ Frank Bernstein, "Complex Rituals: Games and Processions in Republican Rome," en A Companion to Roman Religion, pp. 231 i sig.
- ↑ Marcello De Martino, L'identità segreta della divinità tutelara digues Roma. Un riesame dell' affaire Sorano (Settimo Sigillo, 2011); Jörg Rüpke, Religion of the Romans (Polity Press, 2007), pp. 132–133.
- ↑ Lipka, Roman Gods, pp. 23–24.
- ↑ Gary Forsythe, A Critical History of Early Rome: From Prehistory to the First Punic War (University of Califòrnia Press, 2005, 2006), p. 128.
- ↑ Rüpke, Religion of the Romans, p. 132, citant a Macrobio Saturnalia 3.9.
- ↑ P. G. P. Meyboom, The Nile Mosaic of Palestrina: Early Evidence of Egyptian Religion in Italy (Brill, 1995), prefacio (online) i p. 160.
- ↑ Lipka, Roman Gods, pp. 126–127; Clifford Vaig, "Exporting Roman Religion," en A Companion to Roman Religion (Blackwell, 2007), p. 441.
- ↑ Lipka, Roman Gods, p. 123, citant a Lucrecio, De rerum natura 2.606–609.
- ↑ Ton Derks, Gods, Temples, and Ritual Practices: The Transformation of Religious Idees and Values in Roman Gaul (Amsterdam University Press, 1998), pp. 100, 105, 108–109.
- ↑ Valerie M. Warrior, Roman Religion (Cambridge University Press, 2006), pp. 28–29.
- ↑ Marcial, Epigrams 10.92, citades per Warrior, Roman Religion, pp. 29–30.
- ↑ Geoffrey Rickman, Roman Granaries and Store Buildings (Cambridge University Press, 1971), pp. 35, 52, 57, 313–314.
- ↑ Gradel, Emperor Worship and Roman Religion, p. 11; Robert E.A. Palmer, The Archaic Community of the Romans (Cambridge University Press, 2009), p. 81 online.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Divinidad tutelar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.