Yahvismo

Image en un pithos que es troba en Kuntillet Ajrud baix l'inscripció «Yahweh i la seua Asherah», representant als dos com a bous en l'andrógina deïtat egipcíaca Bes/Beset. Les dos figures de peu es veuen a voltes com una representació de la parella divina, mentres que el tocador en lira assentat darrere d'elles és un artiste. Per una atra part, molts historiadors d'art identifiquen a les figures de peu com a representacions de Bes, pels seus rostres distintivament vacuns. El professor Ziony Zevit ha argumentat que Yahweh va ser representat com una figura de Bes, encara que hi ha poca evidència d'açò. També és possible que les imàgens del pithos no tinguen res a vore en l'inscripció.

El yahvismo és el nom donat a la religió dels antics regnes de Judá i Israel, centrada al voltant de la deïtat israelita de Yahweh. Qui era un dels molts deus de la terra de Canaán, la partix sur de la qual més vesprada es cridaria Terra d'Israel. El yahvisme va existir en paralel al politeisme cananeo i, a la seua volta, va ser l'etapa primitiva i monolatrística predecessora del judaisme modern, en la seua evolució cap a una religió monoteista.

A pesar de que tant el judaisme modern i el yahvisme veneren a Yahweh, existixen clares distincions entre els dos sistemes de creències. A diferència de les religions que descendirien d'ell, el yahvisme es va caracterisar pel henoteísmo/monolatrisme, que reconeixia a Yahweh com el deu nacional d'Israel, pero no negava explícitament l'existència d'atres deus de l'antiga religió semítica, com Baal, Asera i Astarté, encara que açò no sempre va permetre la seua adoració individual en conjunt en Yahweh.

La transició exacta entre lo que ara es considera el yahvisme monolatrista i el judaisme monoteiste és alguna cosa confusa, no obstant és evident que l'event va començar en esmenes religioses radicals (com els testimonis d'Elías i les reformes d'Ezequías i Josías) i s'havia completat a finals del captiveri babilònic, a on el reconeiximent de Yahveh com únic deu de l'univers finalment havia calat en el poble judeu.

Història

El centre de la religió de l'antic Israel durant la major part del periodo monàrquic va ser l'adoració d'un deu cridat Yahweh, i per esta raó, la religió d'Israel a sovint es coneix com yahvisme. El nom «Israel» es basa en El, el cap del panteón cananeo, lo que sugerix que El, en lloc de Yahweh, era el deu principal original d'Israel. Si ben alguns erudits creuen que l'adoració de Yahweh és anterior a la formació dels regnes i va funcionar com un factor unificador que va ajudar al seu sorgiment, cap dels patriarques de l'Antic Testament, les tribus d'Israel, els Juges o els primers monarques tenien un nom yahvista.

L'opinió predominant entre els erudits és que els israelitas eren natius de Canaán i no es podien distinguir dels cananeos en idioma i religió. No està clar cóm, on o per qué va aparéixer Yahweh; inclús el seu nom és un punt de confusió. La data exacta d'este fet també és ambigua: el terme «Israel» apareix per primera volta en els registres històrics en el XIII en l'estela de Merenptah, i l'adoració de Yahweh s'atesta circunstancialment des de el XII No hi ha testimoni ni registre ni tan sols del nom de Yahweh, i molt manco del seu orige o caràcter, fins a més de cinccents anys despuix, en l'estela de Taula (IX).

El hipòtesis cenita postula que, citant varis passages bíblics, Yahweh va poder haver segut una deïtat madianita o cenea que, d'una manera anàloga a l'interacció de Moisés i Jetró, va ser presentada als israelitas i duta al nort a les terres que habitaven. Siga com anara, els israelitas varen emergir com una comunitat «independent» dels cananeos quan a Yahweh se li va donar adoració per damunt de tots els deus. No obstant, açò no va excloure la veneració d'atres deïtats, ya que es mostra clarament que s'adorava a Yahweh junt a atres deus i en conjunció en ells. Este tema està present tant dins com fòra dels relats bíblics de l'época, pero en notables diferències. Si be la Bíblia registra l'adoració de Yahweh junt en atres deïtats, no solament descriu açò com una completa herejía (no considerada aixina en eixe moment segons la majoria dels erudits), sino que també descuida reflectir esta tradició en époques anteriors als escenaris descrits.

Els relats bíblics de les etapes formatives del judaisme registra que l'adoració a Yahweh es va originar baix l'égida d'Abraham, Moisés, etc., deixant aixina de costat els relats històrics, llimitant els únics registres de l'adoració no monoteista de Yahweh únicament a l'era dels profetes com Elías, quan el yahvisme (és dir, el no-judaisme) estava en decliu. En tot cas, a Yahweh se li va adorar junt a atres deïtats cananeas durant varis sigles, encara que cap va anar verdaderament elevada a la seua posició. En l'Edat del Ferro, Yahweh era el deu nacional dels regnes israelitas. En el periodo tribal primerenc, cada tribu hauria tingut la seua pròpia deïtat tutelar; no obstant, quan va sorgir la monarquia, l'Estat va promoure a Yahweh com el deu nacional d'Israel, suprem sobre els demés deus.

L'Israel pre-exili, com els seus veïns, era politeiste, i el monoteisme israelita va ser el resultat de circumstàncies històriques úniques. Durant una era de sincretisme religiós, es va acceptar entre el poble israelita considerar al deu cananeo El com el mateix Yahweh. Podria dir-se que este va ser el principi del fi del yahvisme i els mateixos començos del judaisme. De fet, a mida que esta idea es va fer prevalente en la religió del poble judeu, pronte es va pensar que El havia segut sempre la mateixa deïtat que Yahweh, com ho demostra Èxodo 6:2-3, que diu:

#	Traducció a l'espanyol	Transliteración	Hebreu
1	I El-ohim va parlar a Moisés, dient: «Yo soc Yahweh»	way·ḏab·bêr ’Ĕ·lō·hîm ’el-Mō·šeh; way·iō·mer ’ê·lāw ’ă·nî Yah·weh.	Plantilla:Hebreu
2	I vaig aparéixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com El Shaddai,	wā·’ê·rā, ’el-’Aḇ·rā·hām ’el-Yiṣ·ḥāq wə·’el-Ya·‘ă·qōḇ bə·’Ĕl Šad·dāi,	Plantilla:Hebreu
3	mes en el meu nom Yahweh no em vaig donar a conéixer a ells».	ū·šə·mî Yah·weh, lō nō·w·ḏa‘·tî lā·hem.	Plantilla:Hebreu

Despuix de el IX, les tribus i jefatures de l'Edat del Ferro I (1200-930 a. C.) varen ser reemplaçades per estats nacionals ètnics. En cada regne, el rei també era el cap de la religió nacional i, per lo tant, el virrey en la terra del deu nacional. En Jerusalem, açò es reflectia cada any quan el rei presidia una cerimònia en la que Yahweh estava entronisat en el Temple Sagrat. La Bíblia hebrea dona l'impressió de que el Temple de Jerusalem sempre va estar destinat a ser el temple central (o inclús únic) de Yahweh, pero este no va ser el cas. El primer lloc de cult israelita conegut és un altar a l'aire lliure de el XII en els tossals de Samaria, en un bou de bronze que recorda al «El-Bou» cananeo (L'en forma de bou), i els restants arqueològics d'atres temples s'han trobat en Donen, en la frontera nort d'Israel; i en Llaureu, Beersheba i Motza en la regió meridional de Judá. Sija, Bethel, Guilgal, Mizpa, Ramá i Donen també varen ser llocs importants per a festivals, sacrificis, vots, rituals privats i l'adjudicació de disputes llegals.

El decliu del yahvisme i el sorgiment del judaisme es varen acostar encara més en els profetes senyalant una era de nous ideals i pràctiques. Les reformes fetes pels reis hebreus Ezequías i Josías varen treballar per a abolir l'adoració de qualsevol deu que no fora Yahweh, pero les seues reformes varen ser a sovint revertides pels seus successors que varen favorir el yahwisme monolatrístico que era comú.

L'adoració solament a Yahweh va començar en Elías en el IX, i com molt vesprada en Oseas en el VIII; inclús llavors va seguir sent la preocupació d'un chicotet partit abans de guanyar predomini en l'Exili i en el periodo post-exílico primerenc. Els primers partidaris d'esta facció són àmpliament considerats com monólatras en lloc de verdaders monoteistes, ya que en lloc de creure que Yahweh era l'únic deu existent, creïen que ell era l'únic deu que el poble d'Israel devia adorar; no obstant, açò era una notable desviació de les creències tradicionals dels israelitas. Va ser durant la crisis nacional de l'Exili que els seguidors de Yahweh varen donar un pas alvance i finalment varen negar rotundament que existiren atres deus ademés de Yahweh, marcant aixina la transició del monolatrisme al verdader monoteisme, i del yahvisme al judaisme. Alguns estudiosos daten l'inici del monoteisme generalisat en el VIII i ho veuen com una resposta a l'agressió neoasiria.

Creències i pràctiques

Restants d'un altar construït per Jeroboam en el 931 a. C., a on s'adorava a Yahweh en forma d'estàtua de bou.

El yahvismo es distinguix del judaisme més clarament per les seues característiques panteónicas. Mentres que en el judaisme (i, de fet, en totes les religions abrahàmiques modernes) Yahweh és l'únic Deu de l'univers; en el yahvismo, Yahweh (com la deïtat nacional) és l'únic Deu que deu ser adorat pel poble israelita. El yahvismo es caracterisa per la falta d'una negació definitiva i explícita de l'existència d'atres deïtats junt a Yahweh, un precepte que encara es conserva en certes àrees de la Bíblia hebrea. Els israelitas generalment entenien l'existència d'atres deus junt a Yahweh i, a sovint, aplegaven a adorar a vàries deïtats junt en ell.

La deïtat més comunament adorada junt a Yahweh era Asera, venerada com consorte o mare de Yahweh. En el panteón cananeo, Asera era la consorte del. Si ben atres deus (com Baal) solien ser adorats junt a Yahweh, esta no sempre va ser una pràctica constant ya que Baal, per eixemple, va vore una verdadera prominència solament en el temps d'Elías i mai més a partir de llavors. Varis passages bíblics indiquen que es guardaven estàtues de Asera en els seus temples en Jerusalem, Betel i Samaria. Anara d'Israel, Yahweh va ser considerat també com consorte de la deesa egipcíaca Anat; en els registres de el V de la colónia judeua en Elefantina (Egipte) descriuen a una deesa «Anat-Yahu» era adorada en el temple de l'assentament dedicat a YHWH. Una deesa anomenada «Reina del Cel», provablement una fusió d'Astarté i la deesa mesopotámica Ishtar, possiblement un títul de Asera, també va ser adorada.

Encara que s'entenia que Yahweh ocupava un panteón que incloïa moltes atres deïtats, el seu estatus com a deu nacional encara ho consagrava en una supremacia suprema, qualsevol intent de «reemplaçar» o usurpar el lloc de Yahweh en la fe israelita es considerava antitético. Per eixemple, l'adoració de Baal i Yahweh varen coexistir en el periodo primerenc de l'història d'Israel, pero es varen considerar irreconciliables despuix de el IX, després dels esforços del rei Acab i la seua reina Jezabel per a elevar a Baal a l'estat de deu nacional, encara que el cult a Baal va continuar durant algun temps.

El Lloc Santíssim en un temple en ruïnes en Tel Llaureu, en dos columnes d'incens i dos esteles, una a Yahweh i una atra molt provablement a Asera. El temple provablement va ser destruït com a part de les reformes de Josías.

L'adoració a Yahweh era famosa per ser anicónica, lo que significa que el deu no estava representat per una estàtua o una atra image. Açò no vol dir que no estiguera representat d'alguna forma simbòlica, i el cult israelita primerenc provablement es va centrar en pedres empinades, pero segons els texts bíblics, el temple en Jerusalem presentava el tro de Yahweh en forma de dos querubines, les seues ales internes formant l'assent, en una caixa (l'Arca de l'Aliança) com escabel, mentres que el tro mateix estava buit. No existix una explicació unànimement acceptada del aniconisme israelita, i varis erudits recents han argumentat que Yahweh va estar representat abans de les reformes de Ezequías i Josías al final del periodo monàrquic: per citar un estudi de 2007, «un aniconisme primerenc, ___protected_title_0___ o d'una atra manera, és purament una proyecció de l'imaginació post-exílica». No obstant, atres estudiosos senyalen que no hi ha evidència segura de cap representació antropomórfica de Yahweh durant tot el periodo pre-exílico.

Les pràctiques del yahvisme són en gran part característiques d'atres religions semíticas de l'época. Les pràctiques que es varen conservar en el judaisme varen ser les festivitats, els sacrificis, la pren de vots, els rituals privats i l'adjudicació de disputes llegals. L'oració en sí mateixa va jugar un paper chicotet en el cult oficial.

Els sacrificis d'animals varen eixercitar un paper important en el yahvisme i el judaisme (abans de la destrucció del Segon Temple en l'any 70 d. C.) en els altars, en la posterior crema i el rosat de la seua sanc, una pràctica descrita en la Bíblia com un ritual diari del Temple per als Gent judeua. El sacrifici era supostament complementat en la vora o recitació de salms, pero els detalls són escassos. Alguns estudiosos han conclós que els rituals detallats en Levítico 1-16, en el seu émfasis en la purea i l'expiació, en realitat es varen seguir solament despuix de l'exili babilònic i la transició entre yahvisme/judaisme, i que en realitat qualsevol cap de família era capaç d'oferir sacrificis quan l'ocasió ho requerira.

Ademés dels sacerdots sacrificatorios, els profetes i héroes épicos varen eixercitar un gran paper en el yahvisme, i encara més vesprada en el judaisme, reflectits en els texts judeus moderns per llegendes sobre Sansón, Elías i Josué. L'adoració es va realisar lliteralment en llocs alts, en el Temple de Jerusalem situat en el mont Moriá/mont Sion (d'ahí, el Mont del Temple), i el temple dels Samaritanos assentat en el mont Gerizim, encara que açò pot ser més una coincidència que una pràctica intencional. Els talismans i els misteriosos terafines provablement també es varen utilisar. També és possible que el yahvisme amprara rituals de cult extáticos (compare el relat bíblic de David ballant nuet davant l'Arca de l'Aliança) en moments en els que es varen fer populars, i potencialment inclús sacrificis humans.

El centre de l'adoració de Yahweh es trobava en tres grans festivals anuals que coincidien en events importants en la vida rural: Pasqua en el naiximent de corders, Shavuot en la collita de cereals i Sucot en la collita de frutes. Estes provablement eren anteriors a l'aparició del yahvisme, pero es varen vincular a events en el mit nacional d'Israel: Pasqua en l'èxodo d'Egipte, Shavuot en la promulgació de la llei en el Sinaí i Sucot en les aventures en el desert. Les festes varen celebrar aixina la salvació d'Israel de Yahweh i l'estatus d'Israel com el seu poble sant, encara que el significat agrícola anterior no es va perdre per complet.

Les esmenes posteriors a la pràctica yahvista són difícils de calificar, ya que existix un consens acadèmic poc clar sobre lo que connota explícitament el judaisme versus el yahvisme durant el generalment acceptat «periodo de transició» en el captiveri babilònic. Segons l'erudit bíblic Yehezkel Kaufmann: «L'exili és el punt d'inflexió. En l'exili, la religió d'Israel aplega al seu fi i comença el judaisme». La caiguda de Babilonia davant els perses aqueménidas va permetre que els israelitas es familiarizaran en els practicants del zoroastrisme, i després influïren en Israel les noves interpretacions del messianisme, la cosmologia dualista i el més allà, entre atres coses; no obstant, el grau d'influència és un tema prou insegur i discutit, i el tema es classifica més apropiadament com a part del judaisme del Segon Temple que com yahvisme.

Bibliografia

• Ackerman, Susan (2022). Women and the Religion of Ancient Israel, Yale University Press. ISBN 978-0-300-26488-3.
• Ackerman, Susan (2022b). Gods, Goddesses, and the Women Who Serve Them, Wm. B. Eerdmans Publishing. ISBN 978-1-4674-6321-8.

• (2012) Family and Household Religion in Ancient Israel and the Levant, Penn State Press. ISBN 978-1-57506-668-4.
• Barker, Margaret (1992). The Great Angel: A Study of Israel's Second God, Westminster John Knox Press. ISBN 978-0-664-25395-0.
• Barker, Margaret (2012). The Lady in the Temple (vol. 1), London, England: Bloomsbury T&T Clark. ISBN 978-0-567-36246-9.
• Eakin, Frank E., Jr. (1971). The Religion and Culture of Israel, Boston: Allyn and Bacon.
• (2012).«Do Historical Matters Matter to Faith?: A Critical Appraisal of Modern and Postmodern Approaches to Scripture».Crossway.Wheaton, Illinois:

459–476..

• Hess, Richard S. (2020). «Yahwistic Religion in the Assyrian and Babylonian Periods», The Oxford Handbook of the Historical Books of the Hebrew Bible, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-026116-0.
• McKenzie, John L. (1990). «Aspects of Old Testament Thought"», The New Jerome Biblical Commentary, New Jersey: Prentice Hall.
• (2001).«Old Testament Theology: The Theology of Israel's Historical Traditions».Westminster John Knox Press.Louisville, Kentucky:1

1–102.

• «Ancient Israelite and Early Jewish Literature».Brill Publishers.Leiden:.