Orígens del judaisme

Els orígens del judaisme, d'acort en les tradicions dels judeus i les ensenyances del judaisme, es descriuen i expliquen en la Torá, que considera a Abraham com el primer "judeu", i per lo tant, del judaisme com una religió monoteista, i després a través dels seus descendents, a saber, Jacob i els fills d'Israel, com els creadors del poble judeu despuix del Èxodo i de la seua religió com s'indica en la Torá, tradicionalment basada en els 613 manaments que als hebreus/israelitas/judeus Deu els va ordenar creure, observar i practicar tal com s'indica en la Torá. Consulte l'artícul principal sobre el judaisme per a conéixer els orígens del terme i el seu significat.

Segons un punt de vista històric actual, els orígens del judaisme es troben en l'Edat de Bronze en mig de les antigues religions semíticas politeistes, que varen evolucionar específicament a partir de l'antic politeisme cananeo, que llavors existia en la religió babilònica, i que va sintetisar elements de la creència babilònica en el cult a Yahweh com es reflectix en els primers llibres profètics de la Bíblia hebrea.

Durant l'Edat de Ferro I, la religió israelita es va distinguir del politeisme cananeo del que havia sorgit. Este procés va començar en el desenroll del yahwisme, l'adoració monolatrística de Yahweh que donava reconeiximent a l'existència, pero va suprimir l'adoració, d'atres deus cananeos. Més tart, esta creència monolatrística es va consolidar en una estricta creència monoteista i en el cult exclusiu de Yahweh, en el rebuig de l'existència de tots els demés deus, ya anaren cananeos o estrangers.

Durant el captiveri babilònic dels sigles VI i V a. C. (Edat de Ferro II), certs círculs dins dels judaitas exiliats en Babilonia varen refinar les idees preexistentes sobre la seua monolatrisme centrat en Yahweh, l'elecció, la llei divina i el pacte en una estricta teologia monoteista que va sorgir per a dominar l'antic regne de Judá en els sigles següents.

Des de el V fins a l'any 70 a. C., la religió israelita es va convertir en les diverses escoles teològiques del judaisme del Segon Temple, ademés del judaisme helenístic en la diàspora. l'escatologia del Segon Temple va estar significativament influenciada pel zoroastrisme. El text de la Bíblia hebrea va ser redactat en la seua forma existent en este periodo i possiblement també canonizado.

El judaisme rabínico es va desenrollar durant l'Antiguetat tardana, entre els sigles III i VI d. C.; el text masorético de la Bíblia hebrea i el Talmud varen ser compilados en este periodo. Els manuscrits més antics de la tradició masorética daten dels sigles X i XI d. C.; en forma de Códex Aleppo de les últimes parts de el X d. C. i del Còdex de Leningrado, datat en 1008-1009 d. C. Degut en gran part a la censura i a la crema de manuscrits en l'Europa medieval, els més antics existents de vàries obres rabínicas són prou tardans. El manuscrit complet més antic que es conserva del Talmud de Babilonia està datat en 1342 d. C.

Descripció general

Vore també: Història dels judeus

El judaisme té els seus orígens en el regne de Judá durant l'Edat de Ferro i en el judaisme del Segon Temple. Té tres elements essencials i relacionats: l'estudi de la Torá escrita (els llibres de Génesis, Èxodo, Levítico, Números i Deuteronomio); el reconeiximent d'Israel —definit com els descendents d'Abraham a través del seu net Jacob— com un poble elegit per Deu com a receptors de la llei en el Mont Sinaí, i el requisit de que Israel vixca d'acort en les lleis de Deu tal i com es donen en la Torá.

Periodo monàrquic yahwisme

Image en un pithos que es troba en Kuntillet Ajrud baix l'inscripció «Yahweh i la seua Asherah», representant als dos com a bous en l'andrógina deïtat egipcíaca Bes/Beset. Les dos figures de peu es veuen a voltes com una representació de la parella divina, mentres que el tocador en lira assentat darrere d'elles és un artiste. Per una atra part, molts historiadors d'art identifiquen a les figures de peu com a representacions de Bes, pels seus rostres distintivament vacuns. El professor Ziony Zevit ha argumentat que Yahweh va ser representat com una figura de Bes, encara que hi ha poca evidència d'açò. També és possible que les imàgens del pithos no tinguen res a vore en l'inscripció.

Els regnes de l'Edat de Ferro d'Israel (o Samaria) i Judá apareixen per primera volta en el IX Els dos regnes varen compartir a Yahweh com el seu deu nacional, per lo que la seua religió es diu comunament yahwisme.

Atres regnes veïns cananeos de l'época tenien cada u els seus propis deus nacionals: Quemos era el deu de Moab, Moloch el deu dels amonitas, Qos el deu dels edomitas, etc., i en cada regne el rei, era el virrey del seu deu en la Terra. Els diversos deus nacionals eren més o menys iguals, lo que reflectia el fet de que els propis regnes també ho eren, i dins de cada u hi havia una parella divina, formada pel deu nacional i el seu consorte —Yahweh i la deesa Astarot en Israel i Judá— encapçalava un panteón de deus menors.

A finals de el VIII tant Judá com Israel s'havien convertit en vassalls d'Asiria, obligats per tractats de llealtat per un costat i de protecció per l'atre. Israel es va rebelar i va ser destruït c. 722 abans de nostra era, i els refugiats de l'antic regne varen fugir a Judá, duent en si la tradició de que Yahweh, ya conegut en Judá, era el més important dels deus, i també l'únic que devia ser servit. Esta perspectiva va ser adoptada per l'èlit terratinent judeua, que es va fer extremadament poderosa en els círculs de la cort en el sigle següent quan varen colocar al chiquet de huit anys Josías de Judá (va regnar 641-609 a. C.) en el tro. Durant el regnat de Josías el poder assiri es va derrocar sobtadament, i un moviment pro-independència va prendre el poder promovent tant l'independència de Judá dels senyors estrangers com la llealtat a Yahweh com a únic deu d'Israel. En el respal de Josías, el moviment «Yahweh solament» va llançar una reforma completa del cult, que incloïa un pacte (és dir, un tractat) entre Judá i Yahweh, en substitució del que existia entre Judá i Asiria.

Para quan açò va ocórrer, Yahweh ya havia estat absorbint o reemplaçant les característiques positives dels atres deus i deeses del panteón, un procés d'apropiació que va anar un pas essencial en el subsegüent sorgiment d'una de les característiques més notables del judaisme, el seu inflexible monoteisme. No obstant, la majoria d'erudits considera que els pobles de l'antic Israel i Judá no eren seguidors del judaisme: eren practicants d'una cultura politeista que adorava a múltiples deus, preocupats per la fertilitat i els santuaris i llegendes locals, i no per una Torá escrita, lleis elaborades que regien la purea ritual, o un pacte exclusiu i un deu nacional. Atres erudits sostenen que la pràctica del monoteisme va estar present en el història de la religió israelita des dels seus començos, encara que no fora seguida per tots.

Bibliografia

Becker, A. H. (2007). The Ways that Never Parted: Jews and Christians in Clapix Antiquity and the Early Middle Ages, Fortress Press. ISBN 978-1-4514-0343-5. Coogan, Michael D. (2007). The New Oxford Annotated Bible with the Apocryphal/Deuterocanonical Books: New Revised Standard Version, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-528880-3. «Do Historical Matters Matter to Faith?: A Critical Appraisal of Modern and Postmodern Approaches to Scripture».Crossway.Wheaton, Illinois: Knohl, Israel (2017). «The Rise, Decline and Renewal of Biblical Religion», Yehezkel Kaufmann and the Reinvention of Jewish Biblical Scholarship, Academic Press. ISBN 978-3-525-54414-3. Smith, Mark S. (2002). The Early History of God: Yahweh and the Other Deities in Ancient Israel, Eerdmans. ISBN 9780802839725. «Ancient Israelite And Early Jewish Literature».Brill.Leiden, The Netherlands: