Ciro el Gran

Ciro II de Pèrsia (Plantilla:Lang-peo; c. 600– 530 a. C.), conegut com Ciro el Gran, va anar el instaurador de la dinastia aqueménida de Pèrsia (circa 559-530 a. C.) i el fundador del Imperi aqueménida (en persa antic: Haxāmanišiya), el qual va anar el primer Imperi persa despuix de véncer a Astiages, últim rei medo (550 a. C.) i estendre, aixina, el seu domini pel replanell central d'Iran i gran part de Mesopotamia. Les seues conquistes es varen estendre sobre Mija, Brega i Babilonia, des del mar Mediterrànea fins a la cordillera del Hindu Kush, en lo que va crear el major imperi conegut fins a eixe moment. Est va durar més de doscents anys fins a la seua conquista final per Alejandro Magne (332 a. C.).

Ciro el Gran respectava les costums i religions de les terres que conquistavaa través d'un model exitós d'administració centralisada i d'establiment d'un govern que funcionara en benefici i profit dels seus súbdits. L'administració de l'imperi per mig de sátrapa i el principi vital de formar un govern en Pasargadae varen ser obres de Ciro. D'igual manera, és exaltat en el judaisme pel seu paper en la lliberació del poble judeu del captiveri babilònic en emetre el Edicte de restauració despuix de la conquista persa de Babilonia. Este event es descriu en la Bíblia hebrea com la tornada a Sion, per mig del qual els judeus desplaçats varen ser repatriats a lo que havia segut el Regne de Judá, lo que va permetre el resorgiment de la vida judeua en la Terra d'Israel. Ciro també va facilitar les aspiracions judeues d'un nou Temple en Jerusalem, en la província de Judá de l'Imperi aqueménida, a on s'alçava el Temple de Salomón original abans de ser destruït durant el sege babilònic de Jerusalem. Els seus esforços varen resultar en la finalisació del Segon Temple, que va marcar l'inici del periodo del judaisme del Segon Temple. Lo que a voltes es denomina el Edicte de Restauració (en realitat, dos edictes), descrit en la Bíblia com realisat per Ciro el Gran, va deixar un llegat durador en la religió judeua. Segons el Llibre de Isaías 45:1 de la Bíblia hebrea, Deu ungió a Ciro per a esta tasca, inclús referint-se a ell com un mesías (lliteralment ‘ungido’), ademés de ser l'única figura no judeua en la Bíblia a la que se li crida aixina.

Ciro el Gran també és reconegut pels seus guanys en matèria de drets humans, política i estratègia militar, aixina com per la seua influència en les civilisacions d'Orient i Occident. Originari de Persis, que correspon aproximadament a l'actual província iraní de Fars, Ciro va eixercitar un paper crucial en la definició de l'identitat nacional del Iran modern. L'influència aqueménida en el món antic s'estendria finalment fins a Atenes, a on els atenienses de classe alta varen adoptar com a propis aspectes de la cultura de la classe dirigent de la Pèrsia aqueménida.

Ciro és una figura de cult entre els iranís moderns, i la seua tomba servix de lloc de veneració per a millons de persones. En la década de 1970, l'últim sha d'Iran, Mohammad Resa Pahlavi, va identificar la seua famosa proclama inscrita en el Cilindre de Ciro com la declaració de drets humans més antiga que es coneix, i el Cilindre s'ha popularisat des de llavors com a tal. Esta opinió ha segut criticada per alguns historiadors occidentals per considerar que s'ha malinterpretado el caràcter genèric del Cilindre com una declaració tradicional que els nous monarques fan al començ del seu regnat.

Nom

Ciro és la forma latinizada i hispanizada del grec Κῦρος (Küros), que a la seua volta deriva del persa antic Kūruš, escrit en cuneïforme persa 𐎤𐎢𐎽𐎢𐏁. En persa modern es diu کوروش Kurosh.

Sobre el seu etimologia, els autors clàssics Ctesias i Plutarco ho relacionaven en la paraula ‘aigua’, encara que els autors moderns per lo general preferixen ‘jove’ o ‘el que humilia al seu enemic en una disputa verbal’. L'epítet «el Gran» és utilisat per les fonts gregues, que també ho criden «el Vell» (o «el Major»), en contraposició al posterior Ciro el Jove.

Orígens

Ciro II era fill de Cambises I d'Anshan, de la dinastia aqueménida, i, segons Heródoto, de Mandana, filla del rei medo Astiages i d'Aryenis, princesa del regne de Brega. Açò li proporciona certa llegitimitat sobre els trons de Mija i Lidia, per lo que es pot prendre com un invent de la propaganda oficial. No obstant, les aliances dinàstiques eren usuals.

Els antecessors de Ciro lideraven els grups perses establits en la zona montanyosa de l'est de l'antic regne d'Elam (suroest de l'actual Iran) des de principis de el VII, baix Aquemenes, llegendari fundador de la dinastia aqueménida. Ostentaven el títul de «rei de Anshan», ciutat de forta tradició elamita, i des de el VI eren vassalls del regne de Mija. La residència real de Ciro se situava en Pasargada, prop de Anshan. Pero és provable que ya s'utilisara Susa, un atre antic centre urbà d'Elam, com a capital alternativa.

Expansió

Conquista de Mija

Cap al 559 a. C., Ciro II va succeir al seu pare Cambises I. Segons Heródoto, Ciro es va rebelar contra el sobirà medo Astiages, a qui va conseguir depondre després de rebre el respal d'Harpago, comandant de l'eixèrcit medo. Fonts contemporànees confirmen que en 550 a. C. (Crònica de Nabonido, o Crònica de Babilonia N.º 7), o 553 a. C. (Cilindre de Sippar), Astiages va atacar a Ciro, pero va ser entregat al rei persa per les seues pròpies tropes. Ciro va prendre llavors Ecbatana, la capital de Mija, i va traslladar el seu tesor a Pèrsia.

Heródoto menciona vàries voltes a generals d'orige medo en les campanyes de Ciro, entre ells Harpago. Ecbatana es transformaria en residència d'estiu dels sobirans perses. No obstant, es poden trobar resenyes antipersas en les tradicions, provablement d'orige medo, recollides per l'historiador grec Ctesias. També, en l'inscripció de Behistún, que descriu rebelions en Mija cap a 521 a. C., uns huit anys despuix de la mort de Ciro.

Conquista de Lidia

Solament la frontera occidental de l'àrea d'influència meda era el riu Halis (Anatolia, actual Turquia), que ho separava del regne de Brega. Creso, rei de Lidia, era cunyat del depost Astiages, per lo que existia una aliança matrimonial entre abdós regnes. Segons Heródoto, va consultar al oràcul de Delfos sobre la conveniència d'atacar als perses. Este li va respondre que si ho feya, destruiria un gran imperi. Llavors, Creso va creuar el riu Halys i es va enfrontar en Ciro en Pteria. Pero cap dels dos bandos va guanyar.

Segons Heródoto, Creso es va retirar per a passar les estacions fredes i esperar reforços del seu aliat Amasis II d'Egipte i de la ciutat grega d'Esparta. Pero va ser perseguit pels perses fins a la seua capital, Sardes, i sitiat. Sardes va caure. A punt de ser cremat en la foguera, Ciro li va perdonar la vida. El gran imperi destruït terminava sent, llavors, el seu propi.

La Crònica de Nabonido nos informa que en l'estiu del 547 a. C., Ciro «va conquistar el país d'Li[...]» i va matar al seu rei. Els símbols cuneïformes que representen el regne conquistat semblen poder interpretar-se com «Brega». Esta contradiu a Heródoto en l'estació de la conquista de Sardes i en la mort de Creso.

Els primers anys de la conquista persa de Lidia varen ser tumultuosos. Pacties, bregue encarregat del tesor de Sardes, va liderar una rebelió que va sitiar Sardes. Esta va ser reprimida per l'sátrapa Mazares, qui va morir poc despuix. El seu successor, Harpago, va dirigir la conquista de les ciutats gregues d'Àsia Menor.

Conquista de Babilonia

Artícul principal → Caiguda de Babilonia.

El rei de Babilonia era Nabonido, que havia passat una gran part del seu regnat en l'oasis àrap de Tema, pero havia retornat a Babilonia provablement a raïl de l'amenaça de Ciro. Les campanyes contra Babilonia semblen haver començat a finals de la década de 540 a. C. El primer fet precís del que es té notícia és la victòria de Ciro sobre els babilonios en la batalla de Opis, en l'autumne de 539 a. C. Sippar es va rendir, i Gobrias, governador persa de Gutium, va entrar sense batalla en Babilonia el 12 d'octubre del 539 a. C. Ciro va aplegar varis dies més vesprada.

Per a la conquista de Babilonia, Ciro va tindre el substancial respal del sacerdoci babilonio, que estava enfrontat en Nabonido a causa de les seues reformes religioses.

Les províncies orientals

Existix un problema sobre quàn varen ser conquistades les províncies orientals de l'Imperi, en Àsia central, que corresponen als actuals Afganistan, Tadjikistan, Uzbekistan i Turkmenistan. Eren habitades per sogdianos, bactrianos i aris, pobles d'orige iranio indoeuropeo i emparentats estretament en medos i perses.

Són mencionades com satrapías (províncies) perses en 521 a. C. (inscripció de Behistún), per lo que necessàriament formaven part de l'Imperi de Ciro (el seu successor Cambises II no va poder haver-les conquistat ya que les seues campanyes es varen concentrar en Egipte). Ciro va poder haver-les heretat del regne medo, o conquistat despuix de l'anexió de Brega, segons es pot supondre dels texts de Heródoto i Ctesias.

Síria i Palestina

La regió de Síria-Palestina, que formava part de l'Imperi neobabilónico, va ser subyugada pacíficament. Ciro va permetre la tornada a Jerusalem de les comunitats judeues deportades en Babilonia (Esdras). Segons senyes arqueològiques, també varen retornar grups d'arameos deportats a la seua terra d'orige en Síria. Les ciutats fenicias no varen oferir resistència, i es va establir una espècie de protectorat.

El decret de Ciro en Esd. 1.1-4 arreplega aixina:

Campanyes posteriors i mort

Segons informes posteriors, com Anábasis d'Alejandro Magne de Flavio Arriano, va fundar una ciutat prop del Sir Daria. La va cridar Cirópolis o *Kurushkatha.

Cap a 530 a. C., Ciro va mamprendre una campanya contra els masagetas, nómades habitants de la conca del riu Araxes, en la frontera noreste de l'imperi, els qui en algunes fonts es mencionen com escitas, d'els qui els diferència Heródoto.

Segons este autor, Ciro va marchar sobre el territori masageta i va començar a realisar obres per a creuar el riu. Una embaixada de la reina masageta Tomiris, va rebujar l'oferta de rendició persa i li va plantejar dos opcions: combatre del costat persa o del costat masageta del riu. Seguint el consell de Creso, Ciro es va decidir per prendre l'iniciativa i oferir batalla en el camp enemic.

Es va lliurar un primer combat entre la força persa i un terç de l'eixèrcit masageta, dirigit pel príncip Espargapises. Els masagetas es varen impondre, pero Ciro els tenia tendida una emboscada. Despuix de la victòria, els masagetas varen assaltar el campament persa, trobant-ho despoblado pero replet de menjar i vi. Espargapises i els seus hòmens es varen donar un festí per a celebrar la victòria, pero una volta que es varen vore embriagados, varen ser sorpresos i massacrats pels perses.

Ofesa, la reina Tomiris va jurar a Ciro que ho faria "asseciar la seua set de sanc", i va desplegar al gros del seu eixèrcit, que es va batre contra els perses en una batalla decisiva en la que va resultar mort el propi Ciro, a qui despuix Tomiris va fer degollar i depositar el seu cap dins d'un odre ple de sanc humana, i insultant-ho en estes paraules:

«Vares perdre al meu fill atrapant-ho en engany a pesar de que yo vivia i de que soc la teua vencedora. Pero yo t'asseciaré de sanc complint la meua paraula»

Tomiris, en Heródoto

A la mort de Ciro, el seu fill Cambises va heretar el títul de rei de Pèrsia.

Família real

Segons una de les versions presentades per Heródoto, l'esposa principal de Ciro era Casandana, filla de Farnaspes, un membre de la família real Aqueménida. La senya és en tota provabilitat correcte, ya que es veu en part corroborat per la Crònica de Nabonido, a pesar de que esta no menciona explícitament a Casandana.

La segona versió, que afirma que la mare de Cambises era una filla del rei egipcíac Amasis, deu ser considerada com un intent de llegitimació de la conquista d'Egipte per part de Cambises (527 a. C.). De la mateixa manera, és descartada la versió de Ctesias, segons la qual la reina de Ciro era Amitis, filla del rei medo Astiages.

Casandana va donar a llum a a lo manco dos fills, Cambises i Esmerdis, i una filla, Atosa. Atres dos filles, Artistona i una anònima, apareixen també en el relat de Heródoto, encara que no es coneix l'identitat de la seua mare. Tant Atosa com Artistona varen ser successivament consortes del seu germà Cambises II, del usurpador Gaumata i de Darío I; d'este últim també ho va ser Parmis, l'única filla de Esmerdis. Roxane, una consorte de Cambises mencionada per Ctesias, podria aixina mateix tractar-se d'una filla de Ciro.

L'Imperi

Ideologia i propaganda imperial

El persa és un imperi universalista. Ademés de «rei de Anshan» (molt usual) i «rei de Pèrsia», Ciro assumix els títuls de «rei del Món» i de «rei dels quatre extrems de la Terra», abdós d'orige babilonio, aixina com «rei de Babilonia» i el arcaizante «rei de Súmer i Acad».

Els enemics de Ciro són vituperados en el marc d'una campanya propagandística de llegitimació. Astiages de Mija és descrit en Heródoto com un rei cruel i despótico. Segons la mateixa font, Creso va ser qui va creuar el riu Halys i va atacar a Ciro, qui solament s'hauria defés. Sobre Babilonia, en el Cilindre de Ciro i atres fonts sacerdotales, es ridiculisa a Nabonido i a la seua política religiosa. Aixina i tot, les tradicions arreplegades per Heródoto i Beroso parlen de que Ciro va otorgar alts càrrecs polítics tant a Creso com a Nabonido.

Ciro destaca per la seua política de concessions cap als pobles somesos, que en molts casos ho fan de buen grado, i als que no s'exigix més que tribut, reclutament i acceptació d'una guarnició permanent. Rebuja la deportació massiva practicada pels seus antecessors assiris i babilonios, i ocasionalment pels seus successors perses. En Ciro el moviment és a l'inversa. A les comunitats deportades, com els judeus, se'ls permet retornar a la seua terra.

Administració

Existixen numeroses evidències de l'existència de sátrapas o governadors provincials durant el regnat de Ciro, a pesar de que un passage de l'obra de Heródoto podria dur a pensar que estos varen anar posteriorment introduïts per Darío I. Durant el regnat de Ciro els sátrapa dels que es té notícia són exclusivament d'orige persa, encara que hi ha un número considerable de medos en posicions d'alt ranc, entre els quals Harpago sembla posseir un lloc destacat.

Si ben elements tals com els sátrapa expressen les innovacions del nou domini persa, és possible observar aixina mateix un alt grau de continuïtat en molts aspectes de les societats conquistades, entre ells l'administratiu. Tant és aixina que, per eixemple, numerosos funcionaris babilonios que varen iniciar la seua carrera durant el regnat de Nabonido varen continuar desenrollant-la ininterrompudament durant el de Ciro.

Certes regions com Cilicia, Licia o les ciutats gregues i fenicias semblen haver posseït un elevat grau d'autonomia a nivell local.

Religió

Aixina mateix, és molt notable la tolerància religiosa aplicada per Ciro i els seus successors. Ciro no es entrometió en la religió dels pobles conquistats degut a que el mazdeísmo (religió oficial persa des de Darío I) promovia la tolerància i el respecte a atres credos sense imposició de creències de cap tipo (Yasna 31,11). En Babilonia (el Cilindre de Ciro i una font sacerdotal sobre Nabonido) és considerat pel sacerdoci com un enviat de Marduk per a restablir l'orde despuix de les reformes religioses de Nabonido.

Els judeus de temps del profeta Isaías varen proclamar a Ciro com el seu Mesías (Crist), sent l'únic no judeu, títul que Alejandro Magne no va aplegar a posseir, segons els relats de la Bíblia.

Fonts

Fonts primàries

• Texts cuneïformes d'orige babilonio: Són sense dubte les fonts més fiables, per ser contemporànees. Entre ells destaquen la Crònica de Nabonido, el Cilindre de Ciro i el Cilindre de Sippar. Els dos primers estan escrits des del punt de vista de la classe sacerdotal de Babilonia, favorable a Ciro. A açò cal agregar-li el bagage de documents llegals, religiosos, econòmics, etc., datats en el regnat de Ciro, que adquirixen importància central al no ser propagandístics.
• Les inscripcions reals de Ciro trobades en Pasargada, junt a la seua tomba. Provablement són obra en realitat del futur rei Darío I. En un bajorrelieve (image a la dreta) Ciro és representat en elements simbòlics elamitas, assiris i egipcíacs, quan Egipte va ser conquistat pel successor de Ciro, Cambises II.^{cita requerida}

Autors clàssics

• Heródoto (Històries): És en diferència la font grega més útil sobre Ciro.

• Ctesias (Pèrsica): Dona una versió alternativa a Heródoto, la que es contradiu constantment en les fonts primàries. Solament es conserven fragments i resums de Focio i Nicolás de Damasc, entre uns atres.
• Jenofonte (Ciropedia): Ací solament s'usa al personage de Ciro per a donar marc a reflexions morals i filosòfiques. Presenta a Ciro com el monarca ideal.

Atres breus referències a Ciro es poden trobar en autors com:

• Arriano (Anábasis d'Alejandro Magne)
• Beroso (Història de Babilonia), conservat solament en fragments i cites de varis autors.
• Cicerón (De Divinatione)
• Diodoro Sículo (Biblioteca històrica)
• Dinón, conservat en cites d'Ateneu de Náucratis.
• Estrabón (Geografia)
• Flavio Josefo (Antiguetats dels judeus)
• Jenofonte (Anábasis)
• Platón (Lleis)
• Plinio (Història Natural)
• Plutarco (Vides Paraleles) ^{cita requerida}
• Pompeyo Trogo (Històries Filípicas), conservat en resums de Marco Juniano Justino

La Bíblia

Artícul principal → Ciro el Gran en la Bíblia.

• En el Llibre de Isaías (capítuls 40-56) es profetiza i celebra la victòria de Ciro el Gran, enviat, amat i ungido per Deu.

• En el Llibre de Esdras (capítul 1, 2-4) es presenta la versió llarga de l'edicte de Ciro que posa fi l'exili judeu en Babilonia. El mateix llibre (capítul 6, 3-12) fa una descripció de les memòries del Rei Ciro a on ordena realisar aportes econòmics i llogístics al poble d'Israel i brindar tot tipo de colaboració en la reconstrucció del temple, dels imposts recaptats en el seu imperi. D'igual forma, ordena honrar al Deu Totpoderós d'Israel i orar pel rei i la seua família, i un terrible castic per a qui s'atrevixca a alterar dit decret o atentar contra la casa de Deu.

• El Llibre de Daniel posseïx vàries referències a Ciro.

• El Segon llibre de les Cròniques (36, 22-23) presenta una atra versió retallada de l'edicte de Ciro.

Vore també

• Imperi aqueménida
• Ciro I
• Cambises II
• Esmerdis
• Reis aqueménidas de Pèrsia
• Pare de la nació

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHeródoto2025">Heródoto (2025). Els nou llibres de l'història, Editors mexicans units. ISBN 9786071443861.
• Briant, P. (2002): From Cyrus to Alexander: A History of the Persian Empire, Eisenbrauns. ISBN 987-1-57506-120-7
• Dandamayev, M. (1993): "Cyrus II the Great", en I. Yarshater (ed.) Encyclopædia Iranica.
• Lendering, J.: "Cyrus"
• Archivat el 7 de octubre de 2014 archivat en Wayback Machine., en www.livius.org.
• Liverani, M. (1995): L'Antic Orient: història, societat i economia.

• Oppenheim, A. L. (1969), traductor: «Babylonian and Assyrian Historical Texts», en Ancient Near Eastern Texts Relating to the Old Testament, editat per J. B. Pritchard.
• Rollinger, R. (2004): «The Medien Empire, the End of Urartu and Cyrus, the Great Campaign in 547 BC», en Proceedings of the 1st International Conference on Ancient Cultural Relations Between Iran and West Àsia, Tehran 2004, disponible en llínea (pdf).
• Schmitt, R. (1993): «Cyrus, the name», en I. Yarshater (ed.): Encyclopædia Iranica.
• Shapur Shabizi, A. (1993): «», en I. Yarshater (ed.) Encyclopædia Iranica.
• Tolini, G. (2005): "Quelques éléments concernant la prise de Babylone parell Cyrus (octorbe 539 av. J.-C)", en Arta (Achaemenid Research Texts and Archaeology), disponible en llínea (pdf).
• Waters, M. (2004): «Cyrus and the Achaemenids», en Iran, n.° 41.
• Yildiz: I. (2001): Els arameos de Arpad, p. 10, disponible en llínea.
• The Persian Empire: A Corpus of Sources from the Achaemenid Period (en en), Routledge. ISBN 978-1-136-01694-3.
• «Assyrian and Babylonian Chronicles».

Fonts antigues

Fonts modernes

• Toorawa, Shawkat M. (2011). «Islam», Islam; A Short Guide for the Faithful, Eerdmans, pp. 8. ISBN 978-0-8028-6600-4.
• Bachenheimer, Avi (2018). Old Persian: Dictionary, Glossary and Concordance, Wiley and Sons, pp. 1–799.
• Ball, Charles James (1899). Light from the East: Or the witness of the monuments, London: Eyre and Spottiswoode.
• (1994) The Cambridge Ancient History IV: Pèrsia, Greece, and the Western Mediterranean, C. 525–479 B.C, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-22804-2.
• Briant, Pierre (2002). From Cyrus to Alexander: A History of the Persian Empire, Eisenbrauns, pp. 1–1196. ISBN 978-1-57506-120-7.
• Cannadine, David (1987). Rituals of royalty : power and ceremonial in traditional societies, 1. publ. edició, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-33513-2.
• (2007) The ancient Near East : historical sources in translation, Malden, MA: Blackwell. ISBN 978-0-631-23580-4.
• Church, Alfred J. (1881). Stories of the East From Herodotus. London: Seeley, Jackson & Halliday.

• (2010) Birth of the Persian Empire, I.B.Tauris, pp. 1–160. ISBN 978-0-85771-092-5.
• Dandamaev, M. A. (1989). A political history of the Achaemenid empire, Leiden: Brill, p. 373. ISBN 90-04-09172-6.
• Freeman, Charles (1999). The Greek Achievement: The Foundation of the Western World, New York: Viking. ISBN 0-7139-9224-7.
• Fried, Lisbeth S. (2002). “Cyrus the Messiah? The Historical Background to Isaiah 45:1”. Harvard Theological Review 95 (4). doi:10.1017/S0017816002000251.
• Frye, Richard N. (1962). The Heritage of Pèrsia. London: Weidenfeld and Nicolson. ISBN 1-56859-008-3
• Gershevitch, Ilya (1985). The Cambridge History of Iran: Vol. 2; The Medien and Achaemenian periods, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-20091-1.
• Llewellyn-Jones, Lloyd. «The Achaemenid Empire», King of the Seven Climes: A History of the Ancient Iranian World (3000 BCE - 651 CE), UCI Jordan Center for Persian Studies, pp. 1–236. ISBN 978-0-692-86440-1.
• Moorey, P.R.S. (1991). The Biblical Lands, VI. New York: Peter Bedrick Books . ISBN 0-87226-247-2
• Olmstead, A. T. (1948). History of the Persian Empire [Achaemenid Period]. Chicago: University of Chicago Press. ISBN 0-226-62777-2
• Palou, Christine; Palou, Jean (1962). La Perse Antique. Paris: Presses Universitaires de France.
• “Cyrus the Great and the Kingdom of Anshan” : 1–27. London: University of Sydney.
• Schmitt, Rüdiger (2010). “CYRUS i. The Name”. Routledge & Kegan Paul.
• Tait, Wakefield (1846). “The Presbyterian review and religious journal”. Oxford University.
• “Darius and the Achaemenid Line” : 11–18.
• Waters, Matt (2004). “Cyrus and the Achaemenids”. Iran 42: 91–102. Taylor & Francis, Ltd.. doi:10.2307/4300665.
• Waters, Matt (2014). Ancient Pèrsia: A Concise History of the Achaemenid Empire, 550–330 BCE, Cambridge University Press, pp. 1–272. ISBN 978-1-107-65272-9.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ciro el Gran.
• Biografia
• Archivat el 7 de octubre de 2014 archivat en Wayback Machine. (en anglés) i Fonts per a la conquista de Babilonia
• Archivat el 8 de novembre de 2015 archivat en Wayback Machine. (en anglés) En www.livius.org
• Enciclopaedia Iranica (en anglés)
• Achemenet: artículs sobre història persa (en francés, anglés, alemà i castellà)