Lexicografia
Archiu:100 exemplo de Interlingua cum vocabulario Interlingua-Italiano.djvu
La lexicografia és la ciència aplicada del llenguage[1] que s'ocupa de l'elaboració i l'anàlisis crític de diccionaris. Per a això, no solament se sustenta en els principis teòrics i metodològics de la llingüística, sino que conta en els seus propis. De la mateixa manera que la lexicologia, posseïx una dimensió teòrica i una pràctica.
Etimologia
El terme prové de la tècnica realisada pel lexicógrafo, que a la seua volta prové del grec leksikográphos, compost per leksikós (λεξικόν) que significa colecció de paraules o vocablos d'una llengua, i gráphein (γραφειν), escriure. Per lo que correspon a la tècnica de coleccionar paraules que deuen entrar en un lèxic, o simplement qui escriu diccionaris. El mateix terme aludix també a l'estudi de l'orige i la raïl de les paraules, i de cóm constituïxen famílies depenent de l'idioma del que provinguen.
Objectius
La lexicografia és[2] una molt antiga disciplina que busca una sistemàtica colecció i explicació de totes les paraules (o més estrictament, unitats lèxiques) d'una llengua, pero generalment en amplitut més que en profunditat, cosa que fa la seua disciplina germana la lexicologia. Entre estes unitats lèxiques no solament s'inclouen paraulas individuals sino que també modismes, paraules compostes i inclús morfemes depenents. La disciplina lexicogràfica no se circumscriu exclusivament a "compilar diccionaris" sino que també comprén tot un conjunt d'anàlisis d'índole teòrica en lo que es coneix normalment com lexicografia teòrica[3] o metalexicografía.[4] Esta disciplina teòrica repassa tant els orígens de l'elaboració de diccionaris, com a aspectes relacionats en la seua estructura formal, la tipologia, els métodos de compilació, o els vínculs existents entre esta i atres disciplines ya siguen llingüístiques o no.
D'art a ciència aplicada
La lexicografia és molt anterior a la llingüística.
En un principi i fins a la segona mitat del sigle XX, la lexicografia és entesa com la tècnica o l'art de fer diccionaris. Es caracterisa per la seua finalitat normativa, que busca fixar la llengua en la seua etapa d'esplendor. Origina diccionaris selectius que, o arrepleguen només el lèxic pertanyent a la norma culta escrita [...], o arrepleguen lèxic estigmatizado per a la seua correcció [...]. El tipo de definició amprat és eminentment enciclopèdic, de base llògic-objectiva.[5]
A partir de les últimes décades d'el XX, la llingüística, sorgida a principis del mateix sigle, comença a interessar-se per la lexicografia. La vinculació de la lexicografia en la llingüística li dona caràcter de llingüística aplicada.
La lexicografia inicia d'esta manera una nova etapa, que troba sustente en el saber científic de la llingüística. Origina diccionaris descriptius, que no emeten juïns de valor sino d'existència respecte alèxic d'una llengua, procurant comprendre la seua diversitat diatópica, diacrònica, diastrática i diafásica, sense restriccions puristes de cap tipo. Les definicions amprades en esta etapa són eminentment llingüístiques, és dir, se sustenten en semas.[5]
Les consideracions modernes, si ben no plenament acceptades pels llingüistes i els lexicógrafos, situen a la lexicografia com una subdisciplina independent, dins de la llingüística, pero en independència tant de la lexicologia com de la llingüística aplicada. La base d'esta nova perspectiva es fonamenta que la lexicografia posseïx un objecte d'estudi propi (el diccionari), posseïx una dimensió pràctica (lexicografia pràctica o, simplement, lexicografia) i una teòrica (lexicografia teòrica o metalexicografía). Ademés d'investigacions, existixen revistes[6] i congressos especialisats i específics centrats en la lexicografia.
Classes de diccionaris
Un diccionari és, segons el de la Real Acadèmia Espanyola, "un repertori en forma de llibre o en soport electrònic en el que s'arrepleguen, segons un orde determinat, les paraules o expressions d'una o més llengües, o d'una matèria concreta, acompanyades de la seua definició, equivalència o explicació". Segons José Martínez de Sousa,[7] poden classificar-se segons els criteris de soport (en format paper o en format digital), de número de llengües (monolingües —a cada entrada va associada una definició— o plurilingües, i dins d'estos bilingües (per eixemple, un diccionari espanyol-anglés) o multilingües); d'ordenació d'entrades (orde alfabètic o ordenació semasiològica o be orde sistemàtic, segons temes) i de criteri de la presentació o camp (terminològics -en la terminologia d'un determinat camp-, diccionaris enciclopèdics -en informació àmplia de cada entrada-, diccionaris visuals -en fotografies o ilustracions que acompanyen les entrades- i glossaris). per a Günther Haensch,[8] els diccionaris de caràcter general es dividixen en quatre tipos:
- Diccionari definitorio. Que oferix definicions sobre cada entrada i un mínim essencial d'informació llingüística
- Diccionari d'us (inclou, ademés, sinònims, antònims, règims proposicionals o eixemples).
- Diccionari didàctic (diccionaris escolars i destinats a parlants no natius). Un atre criteri de distinció de diccionaris redunda en el seu caràcter normatiu (de paraules correctes) o descriptiu (sense valoracions: inclou barbarismes, extranjerismes o vulgarismes), i en el seu caràcter sincrónico (que reflectix la llengua d'un temps concret) o diacrònic (que reflectix una evolució del significat i forma de les paraulas a lo llarc del temps); sincrónicos són també els diccionaris d'arcaismes, els de neologismes o els diccionaris de veus d'us actual; diacrònics els diccionaris etimològics o els històrics. Si ben els diccionaris més coneguts tenen definicions, existixen també diccionari no definitorios. Entre ells es troben els diccionaris de freqüències.[9]
Artículexicogràfic
L'artículexicogràfic és lo que comunament es coneix com a entrada, és dir, el bloc format per la paraula i l'informació sobre la mateixa. El conjunt de paraules arreplegades en un diccionari conforma la macroestructura, mentres que les informacions arreplegades sobre cada paraula, açò és, les distintes accepcions, conformen la microestructura. Cada entrada es dividix mínimament de la següent manera:
- Lema: la paraula que es va a definir, per lo general, en negreta.
- Informació etimològica (no apareix en tots els diccionaris).
- Morfologia llingüística o estructura interna de la paraula.
- Ranc gramatical o classe de paraula.
- Accepcions: cada una de les diferents definicions que s'aporten en cas que la paraula siga monosèmica, (és dir, polisèmica o numerades). Si és monosèmica, solament té una accepció.[10]
Vore també
Referències
- ↑ «¿Pot ser modern un diccionari acadèmic?».Onomázein.(4)
- 221–232.ISSN 0718-5758.doi:10.7764/onomazein.4.23.Consultat el 2023-06-19.
- ↑ Encyclopedia of Language and Linguistics, 2nd. Edition, Elsevier 2006, ISBN 0-08-044299-4
- ↑ Forts et al. 2001
- ↑ García de Quesada 2001
- ↑ 5,0 5,1 «Cap a una lexicografia realista».Onomázein.(3)
- 271–287.ISSN 0718-5758.doi:10.7764/onomazein.3.19.Consultat el 2023-06-19.
- ↑ Revista de Lexicografia
- ↑ Martínez de Sousa, J. (1995). Diccionari de lexicografia pràctica. Barcelona: VOX.
- ↑ Haensh, G. (1997). Els diccionaris de l'espanyol en ellindar del sigle XXI. Salamanca: USAL.
- ↑ Castell Fadic (2021). «Informació bàsica: per a comprendre i usar este diccionari», , Santiago de Chile, p. 15. ISBN 978-956-6120-01-8.
- ↑ «Cóm es classifiquen els diccionaris». Consultat el 28 de març de 2020.
Enllaços externs
Lexicografia en el Viccionari.
Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- implementació d'un lexicón computacional per a lexicografia i traducció automàtica (Antonio Moreno Ortiz per a la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Universitat de Màlaga)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lexicografía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.